Saxofó

El saxofó, també conegut com saxofó o simplement saxo, és un instrument musical cònic, de la família dels instruments de vent-fusta, generalment fet de llautó, que consta d'una filtre en una canya simple de la mateixa manera que el clarinet. Va ser inventat per Adolphe Sax a principis dels anys 1840. El saxofón s'associa comunament en la música popular, la música de big band i el jazz. Als intérprets de l'instrument se'ls crida saxofonistes o saxos, encara que esta última s'ampra per a denominar al propi instrument de vent. Poden ser de huit tamanys distints en funció de el seu afinación: sopranino en fa o el meu bemol, soprano en do o si bemol, contralto o alt en fa o el meu bemol, tenor en do o si bemol, baríton en fa o el meu bemol, baix en do o si bemol, contrabajo i subcontrabajo en do o si bemol.

Es desconeix l'orige de l'inspiració que va dur a Sax a crear l'instrument, pero la teoria més estesa és que, basant-se en el clarinet, instrument que ell tocava, va escomençar a concebre l'idea de construir un instrument que tinguera la força d'un de metal i les qualitats acústiques d'un de fusta, una espècie de "clarinet de metal". Pero despuix d'un intens treball de proves i experiments sobre modificacions per a conseguir una major sonoritat i un sò més metàlic, Sax es va donar conte de que havia construït un nou instrument: el saxofón.

Descripció

Dèu membres de la família del saxofón:<br /> - contrabajo en{{la meuaPlantilla:Música,<br /> - baix en siPlantilla:Música,<br /> - baríton en el meuPlantilla:Música,<br /> - tenor en siPlantilla:Música,<br /> - melòdic en do,<br /> - alt en{{la meuaPlantilla:Música,<br /> - mezzosoprano en fa,<br /> - soprano en siPlantilla:Música,<br /> - soprano en do i <br /> - sopranino en{{la meuaPlantilla:Música.</small>

El cos del saxofón està compost per un tubo cònic i prim, comunament de llautó, que s'eixampla en el seu extrem per a formar una campana. A lo llarc del tubo existixen entre 20 i 23 forats de to de tamany variable, incloent dos forats molt menuts d'octava per a ajudar a l'interpretació del registre superior, encara que estos no siguen essencialment necessaris per a interpretar dit registre. Estos forats estan coberts per almohadillas, que pressionen els forats per a produir un sagell hermètic. En repòs, alguns forats estan oberts i uns atres estan tancats per les almohadillas, que es controlen per mig de vàries claus en els dits d'abdós mans, mentres que el polze dret se situa baix d'un soport que ajuda a mantindre el saxofón equilibrat. La digitació del saxofón és una combinació entre la digitació de l'oboe i el sistema Boehm, sent molt similar a la digitació de la flauta travesera o el registre superior del clarinet. En els instruments més grans, la palanca requerida per a interpretar les notes més baixes (que habitualment es toquen en els garranchets d'abdós mans) és prou gran, per lo que s'introduïx un conjunt de claus adicional per a permetre interpretar dites notes en els polzes.

El cos cònic del saxofón li otorga propietats més similars a les de l'oboe que al clarinet. El disseny més simple del saxofón és un tubo recte troncocónico i els saxofones sopranino i soprano tenen, per lo general, este disseny recte. No obstant, com els instruments en notes greus serien inacceptablement llarcs si foren totalment rectes, per motius ergonòmics els instruments més grans, per lo general, incorporen un recodo en forma d'O en el tercer forat de t ono més greu o llaugerament damunt d'ell. Com açò causaria que la campana de l'instrument senyalara casi directament cap a dalt, el final de l'instrument és o biselado o inclinat llaugerament cap a avant. Este recodo s'ha convertit en una traça icònica de la família del saxofón, fins al punt de que el saxofón soprano, i inclús el sopranino, a voltes estan fabricats en l'estil curve aun cuando no siga estrictament necessari. En canvi, encara que els alts i tenors rectes també existixen, són més rars. No obstant, lo més comú és que els saxofones alt i tenor incorporen un recodo curve damunt del forat de to més alt, pero baix de la clau d'octava superior, inclinant la filtre formant un àngul recte. El baríton, el baix i el contrabajo amplien la llongitut del calibre principalment pel plegat doble d'esta secció.

En una digitació senzilla, el saxofón modern és generalment considerat un instrument fàcil de deprendre, especialment quan es procedix d'atres instruments de vent fusta, encara que a pesar d'açò es requerix una cantitat considerable de pràctica i treball per a alcançar un sò en color i correctament afinado.

Filtre

Dos filtre para saxofón tenor, a l'esquerra la d'ebonita i a la dreta la de metal. En peu, el boquillero que s'ampra per a protegir la canya quan no s'està tocant l'instrument.

Artícul principal → Filtre.

El saxofón usa una filtre en una sola canya similar a la del clarinet, encara que és major la del saxofón i posseïx una cambra interior buida redona o quadrada i és més àmplia que la del clarinet. La filtre del saxofón també carix de la ensambladura coberta per corcho que té la filtre del clarinet perque el tudel del saxofón s'inserta directament en la filtre mentres que eixa part de la filtre del clarinet és insertada en la part superior de l'instrument. La diferència més important entre una filtre de saxofón i una filtre de clarinet és que la filtre de saxofón deuria entrar en la boca en un àngul molt més inferior o pla que la del clarinet.

Les filtre estan fabricades en una àmplia varietat de materials, les hi ha tant metàliques com no metàliques. Les filtre no metàliques són normalment d'ebonita, de plàstic o de caucho dur, a voltes de fusta, i rares voltes de cristal, de porcelana i inclús os. A les filtre de metal alguns li atribuïxen un sò distintiu, descrit a sovint com "més lluent" que les no metàliques. Alguns músics creuen que les de plàstic no produïxen un bon timbre. Atres saxofonistes, com el professor Larry Teal, afirmen que el material té poca repercussió en el sò, si és que té alguna, i que són les dimensions físiques les que li donen a la filtre el seu color tímbrico.

Les filtre en una cambra cóncava són les més propenques al disseny original d'Adolphe Sax i funcionen molt be en l'interpretació clàssica, ya que produïxen sò més suau o menys desgarrador. Pel contrari, en el jazz i la música popular, els saxofonistes toquen a sovint en canyes normalment fluixes i en filtre obertes. Estan adequades de manera que el bafle, o "sostre", de la mateixa estiga més propenc a la canya. Per eixa raó es crea un fluix d'aire més ràpit. Açò produïx un sò més clar que acurta fàcilment les distàncies existents en una big band o entre instruments amplificats. Encara que les obertures grans, i el sò resultant, estan comunament associades en les filtre metàliques, qualsevol filtre pot tindre una. D'esta manera es permet una major flexibilitat en la afinación, donant cabuda a efectes com el bending, comú en el jazz i el roc. Els intérprets clàssics per lo general solen optar per canyes més dures i per una filtre en una obertura estreta i un cambra més baixa, produint un sò més obscur i estable (i més aviolinado).

Canyes

Dos canyes de lengüeta simples d'un saxofón (alt i tenor).

Artícul principal → Lengüeta.

De la mateixa manera que els clarinets, els saxofones usen una única canya o lengüeta que són generalment més amples i més curtes que les del clarinet. Habitualment, les lengüetas estan fabricades en canya comuna, pero des del XX també s'han fabricat canyes de fibra de vidre. Estes canyes són més duradores pero generalment es considera que tenen una menor calitat sonora. El tamany de la canya també depén del tipo de saxofón (soprano, alt, tenor, baríton, baix, contrabajo, etc.) al que està destinada.

Les canyes distribuïdes comercialment depenen d'una gran série de marques, estils i durees. Cada saxofoniste experimenta en canyes de durea i material diferent per a trobar l'adequada a la seua filtre, embocadura i estil d'interpretació. La durea es medix habitualment usant una escala numèrica que va de l'1 al 4 (en graus intermijos), sent la 4 la més dura i 1 la més blana (llevat en el saxofón baríton la numeració del qual aplega al 5). Normalment als principiantes se'ls recomana la central, és dir la canya de 2 1/2. Les canyes estan subjectes a la filtre gràcies a una abrazadera, que subjecta la canya en la filtre, evitant el desplaçament d'esta a l'hora de tocar.

Material

Part inferior d'un saxofón. És poden apreciar els claus de tacte de nacre i les almohadillas (en color vert).

Un saxofón fabricat en bronze al fòsfor.

La major part dels saxofones, tant els antics com els moderns, estan fabricats en llautó. A pesar d'això, són classificats com instruments de vent-fusta més que com instruments de vent-metal perque les ones sonores són produïdes per una canya oscilante, no pels llavis de l'intérpret contra una filtre, com ocorre en els metals, i perque es produïxen notes diferents obrint i tancant claus. El latón és usat per a fabricar el cos de l'instrument, el soport de les almohadillas, les barres que unixen les almohadillas a les claus, les pròpies claus i els soports que sostenen les barres i claus al cos de l'instrument. Els tornells que unixen les barres als soports i els molls que fan que les claus tornen a la seua posició inicial despuix de ser lliberades, generalment estan fabricats d'acer inoxidable. Des de 1920, la major part dels saxofones tenen claus de tacte (que són peces decoratives planes colocades a on els dits toquen l'instrument) fabricades de plàstic o de nacre.

S'ha intentat fabricar saxofones en atres materials, en distints graus d'èxit, saxofón Grafton de plàstic fabricat en els anys 1950. Unes empreses, com Yanagisawa i Bauhaus Walstein, han construït models de saxofón de bronze al fòsfor (una aleació de 3,5 al 10 % de coure en un alt percentage de fòsfor, superior a l 1 %) per les seues calitats tonals llaugerament diferents d'este material. Per eixemple, encara que els seus dissenys siguen idèntics deixant aparte el metal usat, el Yanagisawa A992 i el T992, fabricats en bronze al fòsfor, sonen perceptiblemente "més obscurs" que l'A991 i el T991, fabricats de latón. Un saxofón construït en bronze al fòsfor és més pesat que un de latón, pel seu contingut més alt de coure, que li dona una massa major. Tant Yanagisawa com alguns atres fabricants han fabricat colls de saxofón o instruments sancers en argent Sterling (argent de llei, aleació de 95% argent en coure), coure, alpaca o materials sintètics. Els saxofones de Canonball de Salt Lake City (Utah) usen principalment metals sense coure en els seus processos de fabricació; com per eixemple el revestiment de níquel negre anodizado. Julius Keilwerth va desenrollar un saxofón en un cos de alpaca com el d'una flauta travesera, en un revestiment de níquel negre.

Despuix de completar l'instrument, els fabricants per lo general apliquen un revestiment fi de laca acrílica o són chapados en argent sobre el latón nuet. La laca o el chapado servixen per a protegir el metal de l'oxidació i mantenen el seu aspecte lluent. A lo llarc dels anys s'han usat diferents tipos i colors per a la superfície de l'instrument. També és possible chapar l'instrument en níquel o or. El chapado en or dels saxofones és un procés car perque l'or no s'adherix directament al metal. Per tant, el metal és cobert en primer lloc d'argent (que s'adherix a l'instrument) i despuix chapado d'or sobre la capa d'argent.

Hi ha els qui argumenten que el tipo de lacado o chapado, o la seua absència, pot realçar la calitat sonora d'un instrument. Els possibles efectes dels diferents acabaments sobre el to són un assunt fortament discutit, no menor perque atres variables poden afectar els timbres d'un instrument, com per eixemple el disseny de la filtre i les característiques físiques de l'intérpret. En qualsevol cas, el fet de que constituïxca un to agradable és un assunt de preferència personal i els gusts varien.

Vore també

• Obres de concert de saxofón clàssic
• [[Archiu:{{#switch:Música clàssica|20px|Vore el portal sobre Música clàssica]] Portal:Música clàssica. Contingut relacionat en Música clàssica.

Enllaços externs

• «saxofó». Diccionari General de la Llengua Valenciana . Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).