Anar al contingut

Fagot

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:



El fagot[1] és un instrument de vent fusta proveït de lengüeta doble. Està format per un tubo llaugerament cònic doblat sobre sí mateixa, de tal manera que l'instrument té una llongitut de 155 cm aproximadament, i la distància total del trepe és de 250 cm.[2]

Este instrument va ser desenrollat a principis del [[Música del Classicisme| XVIII]] i va alcançar la seua forma actual en el [[Música del Romanticisme|XIX]]. El fagot deu la seua existència a la necessitat musical d'ampliar la regió greu del sò del vent fusta.

Els instruments de la família del fagot són el fagotino i el contrafagot, ademés dels instruments de la família de l'oboe i del heckelfón, per ser estos també instruments de tubo cònic en els que el sò es produïx per mig d'una lengüeta doble. Ocasionalment està considerat com el baix de la família de l'oboe. El seu tesitura és de tres octaves i mija i es pot dividir en quatre registres: greu, mig, agut i sobre agut.


Descripció

Les parts principals són la campana, que arremata l'instrument, el cos central, la culata (és la part inferior de l'instrument i a on el tubo canvia de sentit per mig d'un colze metàlic), la peça tudelera (a on s'inserta el tudel), el tudel i la canya. L'aire recorre des de la canya cap al tudel, la tudelera, la culata, el cos greu i la campana.


Història

Antecedents

Com ocorre en la majoria dels instruments integrants del muestrario instrumental europeu, el fagot conta en famosos antecedents, un dels quals pot reflectir-se en l'impuls que va dur als músics romans a ampliar en la seua part greu el aulos (una espècie d'oboe, llegat pels grecs, que en el món llatí va prendre el nom de tíbia bassa, la qual, encara tractant-se d'un lluntà embrió, pot considerar-se com el primer intent efectuat dins d'una llarga genealogia d'instruments creats per a tal menester).

Moltes són les hipòtesis sorgides entorn a la creació d'este instrument musical, encara que la més difosa concedix la seua autoria a un canonge de Ferrara, Afranio Teseo (naixcut en Pavía, h. 1495), de qui es diu que va trobar la seua inspiració en un eixemplar serbocroata, a modo de gaita, alimentat per manches laterals. Si be esta teoria no goja de ple verosimilitut, tampoc ha de desestimar-se, ya que el professor Curt Sachs, el més afamado estudiós dels instruments musicals, nega que la seua raïl es trobe en un tipo de bombarda italiana del XVI. La seua aparició en els tractats teòrics de la citada centuria, aixina com en els de la següent, ya en forma de dulcián o fagot, és molt freqüent. Aixina, Lodovico Zacconi (Prattica vaig donar musica, 1596-1619), Domenico Pietro Cerone (El Melopeo i mestre, 1613), Michael Praetorius (Syntagma musicum, 1615-1619) i Marin Mersenne (Harmonie Universelle, 1636-1637) varen mostrar el seu interés per este greu instrument, en especial l'últim teòric citat, qui presenta en la seua obra un fagot prou evolucionat i equipat en tres claus. Des de 1620 es coneix, ademés, un instrument greu de la família del fagot, cridat contrafagot, que sona a l'octava baixa d'aquell.

El fagot va sorgir com a instrument diferenciat a lo llarc del XVII. No obstant, ya des de mediats del sigle anterior existia un instrument del que sembla haver derivat de forma directa: el dulcián. Molt conegut en la majoria dels països europeus, este instrument va gojar de gran fama en els círculs musicals eclesiàstics i cortesanos. De forma natural, el dulcián va ser evolucionant fins a donar lloc al fagot. Est, a la seua volta, va experimentar també alguns canvis, entre lo que va destacar, sense dubte, l'adopció de claus metàliques que permetien abr anar o obturar de forma mecànica els orificis de digitacó. En aquella época, el fagot s'utilisava per a reforçar la llínea del baix en les agrupacions instrumentals i, encara que alguns compositors varen escomençar a demostrar cert interés per ell, encara no gojava de reconeiximent com a soliste.

Durant la segona mitat del XVII, el fagot es va incorporar a l'orquesta, formació en la que des de llavors apareix de forma regular. En el XVIII, va començar a abandonar el seu paper de baix, lo que va coincidir en el seu progressiu afianzament com a instrument soliste. Durant el Romanticisme, numerosos constructors varen fer quant va estar en la seua mà per a millorar les qualitats sonores del fagot. No obstant, els problemes tècnics no es varen solucionar fins a la década de 1820, de la mà de Carl Armenraeder i Johann Heckel.

El fagot, que va rebre en algun moment en Espanya la designació de baixó, va viure la seua expansió en els sigles XVII i XVIII, i, encara que al principi les seues funcions les va eixercir majoritàriament dins de la música eclesiàstica, reforçant les veus dels cantores, la seua presència en l'art secular s'aniria fent més important en el temps. Les obres de Castelli (1621), Marini (1626), Selma i Salaverde (1638), Valentini (1639) i Bertali (1645) atesten l'aprecie cap a l'instrument, estima que va compartir Heinrich Schütz, qui en el seu simphoniae sacrae (1629) li va conferir un tracte particular. Ya en el XVIII va gojar de madurea suficient com per a afiançar la seua presència en el camp orquestal i solístico; baste recordar els concerts escrits per a fagot per Vivaldi, tots ells de cort magistral, o en paper preponderant que li varen dispensar compositors com Johann Sebastian Bach, Haendel, Telemann, Fux, Johann Stamitz, Johann Christian Bach i Carl Philipp Emanuel Bach, els qui varen obrir la senda per a que el seu timbre fondo i umbrío fora protagoniste dels excelents concerts fagotísticos de Mozart i Weber. També és interessant el concert que componguera un músic espanyol, Anselmo Viola (1738-1798), monge del monasteri de Monserrat la celebritat del qual es deu tant a les seues obres com al fet d'haver segut mestre de Fernando Sor.


Desenroll

La fisonomia de l'instrument es va mantindre prou fidel des del seu orige fins a mediats de XVIII, pero a partir d'ahí la seua evolució va ser important. El fagot construït pel flamenc G.de Bruijn (N.º 997 en el Real Conservatori de Brusseles) en marca de l'any 1730 ya tenia quatre claus — pese a que atres opinions sostenien que la quarta clau va ser agregada més tart, en 1752— i va anar en 1760 que l'artesà anglés Kusder li va agregar una més. El seu número es va incrementar de manera paralela al seu desenroll, el que a principis del XIX va ser considerable per la nitidea del seu sò i del seu ampli registre. El caràcter en el que hui es coneix l'instrument es deu bàsicament als perfeccionament portats a terme entre 1820 i 1830 per Jean Nicolas Savary, les millores dels quals es varen vore reforçades per l'incorporació del sistema de claus de Theobald Böhm, que aplicara al fagot l'artesà Triebert en 1855. La coronació de tots els esforços mampresos va ser l'aportació del célebre constructor Johann Adam Heckel (1812-1877), qui va introduir múltiples solucions tècniques que va reflectir en un tractat, editat 1899.


Família del fagot

Espectrograma del do en 4 octaves.

El fagot, pertany a la família de vent-fusta, i com a instruments relatius té al fagotino i el contrafagot. Atres instruments propencs també són l'oboe i el corno anglés per ser estos atres instruments de canya doble. El fagotino és un fagot en miniatura, més menut, més agut i freqüentment afinado en Sol. S'ampra per a l'ensenyança a chiquets pel gran pes del fagot, com, per eixemple, pansa en la tuba i el bombardino. El contrafagot és més gran que el fagot. El seu pes és de 10 kg i medix 160 cm. També és de fusta, menys la campana que és de metal. Està en Do com el fagot; acabament en 3 octaves, la seua nota més greu és el Si b com el fagot, pero alguns acaben en La. Sona una octava més greu que el fagot, utilisant la clau de Fa en tercera, i el fagot en fa en quarta; pero s'utilisa també la clau de fa en quarta pero transportant una octava.

L'oboe és un instrument similar en apariència al clarinet, en un timbre molt especial, una miqueta obscur i misteriós. Açò es deu a que també és un instrument de doble canya. El corno anglés és un instrument una miqueta més gran que l'oboe, que sona més greu. També usa una filtre en doble canya.


Us del fagot

En les orquestes modernes se sol dispondre de dos a quatre fagots per a que hi haja un contrafagot quan siga necessari i un d'ells fa de soliste. El seu timbre ho fa adequat per a tons lírics o còmics, com per eixemple el tema del yayo de Pedro i el llop. És un bon baix per a un passage de vent fusta o en el paper dels violonchelos. Combina molt be en els atres instruments de doble canya, se sol usar per a acompanyar solo d'oboe o corno, i la seua utilisació per a presentar menudes parts solistes o formant duos en els vents és també molt habitual.

En música normalment s'usa com a baix para casi qualsevol combinació de vent fusta. Inclús hui en dia tenen un èxit considerable els quartets de fagots.

En la música barroca interpreta la llínea del baix continu la major part de les voltes, a excepció dels concerts per a fagot soliste o les sonates per a fagot. En l'actualitat cada volta té una major presència en les bandes, havent fins a quatre fagots i contrafagot. Encara que no hi ha molts papers antics de banda per a fagot. En les obres antigues o populars en les que no té paper pot usar el de bombardino.

En les bandes de Jazz s'usa molt poc. No obstant, en els 60, Yusef Lateef o Chick Coreja varen incorporar el fagot en les seues gravacions, ademés de bandes de Roc Progressiu com Gryphon o Henry Cow. Més recentment, Illinois Jacquet i Frank Tiberi varen afegir el fagot als seus usuals grups de saxofones. Karen Borca, ejecutante de jazz lliure, és un dels pocs músics de jazz que només usen el fagot. Michael Rabinowitz, Lindsay Cooper, Paul Hanson o Daniel Smith són atres fagotistas que ho han usat en el jazz.

El fagotista espanyol Chiquet Ruven és considerat un dels últims revalorizadores de l'instrument per incorporar-ho dins del flamenc i obtindre noves tècniques esteses. Els seus proyectes, inspirats per músiques de tradició oral, són uns dels més comercials i mediàtiques a nivell internacional.[3]


Vore també

Referències

  1. ↑
  2. ↑ Zamora, Juan (2017-07-21). «El fagot» (en es). Melómano - La revista de música clásica. Consultat el 2026-06-03.
  3. ↑ Conocemos a andaluces de talla internacional. Desde Lucena, mostramos la originalidad de un joven cordobés que ha sido el primero en introducir el fagot en el flamenco. Niño Ruvén ha sido reconocido por la crítica internacional como uno de los artistas más innovadores del momento. https://www.canalsur.es/television/conocemos-a-andaluces-de-talla-internacional/1569847.html

Enllaços externs