Anar al contingut

Patronímico

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El patronímico (del grec àtic πατήρ, πατρός [patēr, patrós] ‘pare’ i del dòric i eòlic ὄνυμα [ónyma] ‘nomene’ més el sufix -ικός [-icós] ‘qualitat’, ‘relació’) és un nom propi que designa ascendència, filiació o linaje. Pot ser un llinage o be una forma derivada del nom del pare o ascendent usada despuix del nom de pila, costum encara vigent en Ucrània, Rússia i atres països eslaus. Entre els grecs i romans, es dia del nom que, derivat del pertanyent al pare o un atre antecessor masculí i aplicat al fill i un atre descendent, denotava en estos la calitat de tals. El nom del pare es posava en genitiu; p. eix.: de «Petrus», «Petri». Els llinages patronímicos primitius variaven en cada generació, quan no coincidien els noms de pare i fill. Solament es varen fer hereditaris de modo absolut en els primers anys dels temps moderns. Deuen diferenciar-se dels gentilicis, denominacions derivades delloc de procedència de la persona o la seua família, i dels matronímicos.

Història dels patronímicos en Espanya

El patronímico no ha tingut un significat constant a lo llarc de l'història d'Espanya. Originalment el patronímico era l'únic element que s'afegia al nom de pila de la persona i es feya de manera completament regular. És dir, si hi havia un Ruy Fernández, es podia estar segur de que era fill d'un Fernando. La situació escomença a canviar cap a 1200. El patronímico deixa llavors de formar-se a partir del nom del pare, en el seu lloc es tria el nom d'algun parent que tenia la mateixa combinació de nom i patronímico. En l'eixemple anterior, este Ruy Fernández tindria provablement un ascendent cridat Ruy Fernández també. En esta época moltes famílies nobles han adoptat ya un llinage que no varia i que es coloca despuix del patronímico.cita requerida[1]


La costum es modifica de nou cap a finals del XVI quan el Concili de Trento elimina el seu us. cita requerida A partir d'eixe moment comença un periodo en el que la seua ocupació és molt errático, pero algunes famílies escomencen a associar de forma més o menys permanent els seus llinages en certs patronímicos i toponímics. Aixina sorgixen combinacions com Álvarez de Toledo, Fernández de Còrdova, Ponce de León, etc., que han aplegat als nostres dies combinats. Durant este temps l'elecció de llinages no se subjecta a normes estrictes i moltes persones adopten un llinage que es transmet de modo immutable de pare a fill.[2][3]

En 1870 entra en vigor en Espanya una nova normativa per a l'us dels llinages i, a partir d'eixe moment, l'assignació de llinages deixa de ser una elecció dels pares o de l'individu per a convertir-se en una regla administrativa. En moltes zones de la península, pero especialment en Àlaba i Navarra, perdura la combinació en ellinage del patronímico i toponímic, lo que s'ha donat en cridar com llinage compost alavés donat el seu elevat percentage entre la població alavesa; per eixemple «Martínez d'Eulate».

Orige dels patronímicos castellans en -(i)z

L'orige dels llinages patronímicos acabaments en -(i)z, típics de l'antiga corona de Castella, ha segut molt debatut, i no s'ha aplegat a un consens sobre el tema.


Hipòtesis llatina

En llatí, el cas genitiu és la declinació que s'usa per a indicar propietat o descendència, usant-se llavors en este cas la terminació -ius.[4] Aixina el fill de Gratus pot ser Gratius, i el seu Gratidius; de Quintus, Quintius i d'este, Quintilius, etc. En el periodo de formació de les lengues romançes, i entre elles el castellà, el nom del pare en genitiu s'hauria tornat ellinage del fill;[nota 1] pero dita transició ha segut tosca, ruda i arbitrària, per no dir iletrada en la seua majoria, resultant que noms hispanorromanos com Munio acaben en els patronímicos Munizi o Munionis; Sanctius (o Sancio o Sango) resulta en Sancii, Sangizi i Sancionis. Després els germànics Guter i Gutier resulten en Guterrizi; Rodericus o Rudericus, acaben en Roderici, Rodrigizi, Rudriquizi i Roderiquizi. «Formes indecises» els crida José Godoy Alcántara, qui agrega que pronte l'us va abolir l'última vocal, i que després la <z> va desplaçar a la <s> i a la <t>. Finalment, la desinència <-iz>, que hauria predominat, evolucionaria a <-ez>, quedant pocs supervivents, entre els quals Gomis, Ferrandiz, Llopis, Muñiz i Ruiz. Conclou Godoy Alcántara que:

Sincopados els noms per l'us vulgar fins a quedar á voltes reduïts á monosílaps, varen produir també en esta forma patronímicos. Ferrando, reduït a Fer, va fer Ferraz, Ferriz, Ferruz [...] Rodericus o Rudericus, contraido á Roy o Ruy, va formar Roiz i Ruiz [...] Pay, síncope de Pelai, va produir Paez. L'accent peculiar de les províncies modificava les desinències: Aragon i Navarra cap a d'el iz i ez, eiz, i pronunciaven Lopeiz i Bermudeiz, i del onis, oil, dient per Galindonis Galindoiz [...] De tot nom, qualsevol que anara la procedència, treen patronímico, acomodat o més o menys aproximat á alguna d'estes várias formes de genitiu.[5]


En opinió de l'acadèmic Alfonso Irigoyen, es tractaria del sufix possessiu llatí -o/-onis que en vasc va donar -iz/-itz i d'esta llengua va passar al castellà com -ez. En la documentació del País Vasc, són comuns els patronímicos terminats en -itz i -iz (Lopitz, Lopiz).

Hipòtesis germànica

Els patronímicos típics de la corona de Castella es deriven del nom del pare per mig dels sufixos «-ez», «-oz», «-iz» i fins a «-az». No queda clar l'orige d'esta terminació. Se li atribuïx de manera habitual al idioma gòtic (-**iks), puix és en els noms visigodos a on podem trobar en major freqüència esta terminació patronímica. No obstant, no la trobem en les restants llengües germanes;[6] i de fet, Godoy Alcántara emfatisa que «els visigodos no varen conéixer noms de família» i que «els muzárabes, entre els qui es va perpetuar l'estat de la societat visigoda, no varen conéixer els noms de família».[nota 2]


Hipòtesis vascuence

En estudis sobre la història de la llengua castellana, estudiosos com Rafaelapesa[7] i Ralph John Penny,[8] varen escriure i varen publicar que es tracta més be d'un sufix d'orige prerromano heretat per esta llengua germana;[9] tampoc deixa de ser significatiu el fet de que estos sufixos «-ez», «-iz» i «-oz» són els sufixos d'orige o contingut en vasc, com «egurrez» («de fusta», egur=fusta), «harriz» («de pedra», harri=pedra), «latinez» («dellatí») i «ardoz» («de vi»; «ardoz bete»: «ple de vi», ardixc=vi). La forma gramatical del patronímico és molt semblada a la del vasc. En vasc, s'afig el sufix «-z» si la paraula acaba en vocal, com en «Muñoz» (de «Munio»), o «-ez» si acaba en consonant, com en «Antúnez» (de «Antón»).[10] Este no és sempre el cas en el patronímico, ya que hi ha molts eixemples de llinages acabats en -ez el nom original dels quals terminava en 'o', com Galíndez (de Galindo). No obstant, en documents del X, XI i XII relacionats en el monasteri de Santa María de Nájera, trobem gran cantitat de variacions d'estos llinages; entre ells, Galindoz, Enecoz, Albaroz, Velascoz, Gustioz, Munioz d'Alava, Lopiz de Clavijo o Lopiz de Bizcaya.[11][12]Recordem que algunes de les primeres paraules en Vasca varen ser escrites, de la mateixa manera que les primeres paraules en castellà, en el Monasteri de Sant Millán de la Cogolla, en el sur de la Rioja. Tal volta eixe patronímico castellà -ez siga un autèntic préstam llingüístic del vasc, possiblement transmés des de Navarra, puix la llengua castellana primitiva va obtindre numerosos préstams del vascuence a través del Regne de Navarra, per l'influència que va eixercir este regne entre els sigles IX i XI. El primer rei navarrés Íñigo Íñiguez, també conegut com Íñigo Aresta de Pamplona, va anar el primer monarca ibèric en utilisar el patronímico -ez,[13][14] circumstància que reforça la teoria de l'orige vascuence del mateix. El nom del seu fill, Gartzea Eneko, segon rei de Pamplona, significa "Eneko el jove",[15] derivaria en García Íñiguez,[16] lo que indica que García i Íñigo provindrien del vasc.[17]

Mentres que el sufix -ez era la norma entre els primers reis navarresos i senyors de Viscaya, els primers usos del sufix -ez entre la monarquia lleonesa varen provindre de les reines consortes navarreses Jimena d'Astúries, Oneca de Pamplona o Urraca Fernández. Estes aliances matrimonials entre els regnes cristians de Navarra i León varen ser habituals en els sigles IX, X i XI per a protegir-se de l'atac musulmà. Per un atre costat, el primer rei d'Aragó, Ramiro I, és fill de Sancho Garcés III de Pamplona (la 'z' en vasca es pronuncia de manera similar a la 's' en castellà) o Sancho el Major, net de García Sánchez II de Pamplona i biznieto de Sancho Garcés II de Pamplona, tots ells reis navarresos que varen utilisar el patronímico -ez.[18]

La reconquista es va realisar per mig de del repoblament de la conca del Duero, la població del qual havia segut diezmada pels continus enfrontaments entre musulmans i cristians des del VIII. És més que provable que molts dels repobladores anaren d'orige navarrés, vizcaíno, alavés i càntabre i que utilisaren el patronímico -ez.[19]


És més, cal pensar que molts dels que nos semblen llinages comuns castellans no solament siguen d'orige vasc-navarrés, sino també d'orige real i noble, ya que no és desbaratat assumir que les famílies reals astur-lleoneses, aragoneses, navarreses i la noblea viscaïna, alavesa i rioixana tingueren un major número de descendents que el poble pla, donat el seu superior nivell econòmic i conseqüent esperança de vida. Per un atre costat, dur un patronímico indica ser el fill d'algú. Eixe algú seria una persona important o per lo manco coneguda en el poble, ciutat o regió. A una persona no li la coneixeria com Fernández, fill o filla de Fernando, si ningú sap quí és Fernando. A sovint, quan la persona era nova en un poble, s'amprava el toponímic delloc d'a on venia o a on vivia, com Gallego, Castell, Bergara, Aguirre ("lloc alt que domina un terreny"), Elizondo ("junt a l'iglésia"); el antroponímico que descrivia alguna característica física, com a Prim, Rubio, Ochoa ("ellop"); o se li coneixia per la seua professió, com Herrero, Cubero, Olaberría (ferrer nou) o Salaberría (granger nou).[20] Plantilla:Font qüestionable[21]

És possible considerar un orige godo ya que el germà del primer rei d'Astúries (Alfonso I) era conegut com Fruela Pérez i en aquelavors el regne de Navarra no existia. Ellinage Pérez li va ser donat en ser fill del duc Pedro de Cantàbria (Pere), el qual pertanyia a l'aristocràcia visigoda des d'abans de l'invasió musulmana. No obstant, el vasc en l'antiguetat va cobrir un àrea més àmplia que en l'actualitat i es creu que el seu us aplegava fins a casi l'actual Burgos. De fet, la capital del ducado de Cantàbria era Amaya, toponímic en vasc que significa final o destí; lo que indica que potser esta estiguera situada en la frontera del ducado (Amai = fi, Amaia = el final. La i llatina a sovint s'escrivia en 'i' grega).

Excepcions

No sempre lo que termina en -ez indica un patronímico relacionat en l'ascendència del pare. Per eixemple, Chávez, no és fill de Chavo, sino que originalment el nom s'escrivia en portugués o gallec en "s": Chaves, que significa "claus". En portugués esta terminació adquirix la forma -és, i en català, a on és més rara, la forma -is. Aixina, 'fill de Pedro' rep, respectivament, les formes Pérez, Peres i Peris; o 'de Fernando' rep les formes Fernández, Fernandes i Ferrandis. Atres llinages freqüents en català en este mateix orige són Eiximenis, Gomis, Llopis i Sanxis (equivalents a Jiménez, Gómez, López i Sánchez).


En atres llengües

En llengües germàniques tenim:

  • Entre moltes d'estes, s'afegia el terme són o sen («fill»), o el de genitiu «s» «de», del que deriven la forma alemana norteño «sen» (Jürgensen, Hansen, Erichsen) i en la terminació de genitiu (Peters, Jürgens, Martens), la danesa i noruega «sen» (Andersen, Nielsen), l'anglesa «són» (Anderson, Johnson), la sueca són en genitiu afegitó que dona doble ss (Andersson, Svensson) i la neerlandesa zoon més genitiu (Pieterszoon).
  • Islàndia és un dels països que carixen de llinages, i allí s'ampren en el seu lloc els patronímicos; en el cas dels varons, la terminació és en «sò» («fill»); en el cas de les féminas, en «dóttir» («filla»).
  • En els països anglosaxons abunda el prefix «fitz», també en el sentit de «fill de», encara que possiblement derivat del llatí «filium» per mig del francés normando; este prefix «fitz», no obstant, es reservava per als fills illegítims de noble breçol: en el cas dels fills del rei, Fitzroy, i en el cas dels fills dels nobles, Fitzgerald. En lengues romançes es té:
  • En italià, molts llinages moderns són en orige patronímicos composts per la preposició de o vaig donar unida a un nom d'home (De Martino, Vaig donar Benedetto), de família (De Carli), de professió (De Magistris) o de lloc d'orige (Digues Bari). També la terminació -ini, -ani té el mateix significat (Giacomini, Paolini).
  • En francés s'ha conservat la preposició «de» unida al nom del pare (Desimone, Dejean). En els llinages de llengües eslaves:
  • Les terminacions patronímicas són «ovich», «evich», «tich», «ić», «vaig voreć», «ewicz», «wiez», «witsch», «ski» (esta sobretot en polac), «ov» i «ev» (Petróvich, Ljubicic, Vodanovic, Nicoláiev, Davýdov, Nijinski). Els llinages de les dònes prenen desinències distintes, generalment agregant la lletra «a» allinage o reemplaçant a una atra vocal: «ovna», «evna», «ova», «eva», «ska» i «skaya» (Pávlova, Deméntieva).


  • En Rússia, el antropónimo d'una persona consta de tres elements: nom de pila, patrónimo (o nom patronímico) i llinage. Per eixemple, Antón Pávlovich Chéjov (Antón, fill de Pável Chéjov), Marina Pávlovna Chéchneva (Marina, filla de Pável Chéchnev); Serguéi Mijáilovich Eisenstein (Serguéi, fill de Mijaíl Eisenstein), Maya Mijáilovna Plisétskaya (Maya, filla de Mijaíl Plisetski); Piotr Ilich Chaikovski (Piotr, fill d'Iliá Chaikovski), María Ilínichna Uliánova (María, filla d'Iliá Uliánov).
  • En Bulgària tenen un sistema idèntic al rus, pero el patrónimo termina en «ev», «ov», «eva», «ova» (Petar Toshev Mladenov, Emiliya Ivanova Tsvetkova). Per motius històrics (l'unió de Lituània en Polònia en la Mancomunidad de Polònia-Lituània durant varis sigles, o les anexió d'Alemània i la URSS en el passat sigle), en lituà hi ha llinages en sufixos sorgits per a polonizar, teutonizar o rusificar llinages, aixina com atres sufixos que indiquen «fadrina" o sufixos toponímics. Els sufixos estrictament patronímicos són «"aitis"», «"ius"», «"unes"», «"onis"», «"enas"» i «"ynas"»: Kurtinaitis, Scarunas, Sabonis, Savenas. En el món celta actual, en idioma gaèlic es formen en els prefixos «Mac («fill») i «Nic» («filla»). En la transcripció a l'anglés, «Mac» és el prefix que s'utilisa tant per a hòmens com per a dònes, encara que pot abreviar-se en «Mc»: aixina, els patronímicos gaèlics MacDhòmhnaill i NicDhòmhnaill apareixen en atres llengües com MacDonald o McDonald. En Irlanda, el prefix pot transformar-se també en «Mag» o en «M'». No obstant, en llinages irlandesos és més habitual el prefix «O» («net»), transcrito en anglés com «O'»: aixina, ellinage O Dhòmhnaill apareix en atres llengües com O'Donnell. En les llengües semíticas, com el àrap o el hebreu, s'expressa en la paraula «ben» («fill»). «Mohamed ben Yusef» significa «Mohamed fill de Yusef»; i «Judah ben Hur», «Judah fill d'Hur». En àrap pot abreviar-se com «aben, i, en lloc de dir «Mohamed ben Yusef», es pot dir simplement «Aben Yusef». Ya que en àrap no s'escriuen les vocals, «ben» es pot vore escrit - depenent del dialecte - en caràcters llatins també com «bin», «ebn» o «ibn» (cf. els prefixos «ben» i «beni», d'idèntic significat, que formen part del nom de moltes localitats espanyoles de la província d'Alacant: Beniardá..., i de la província de Màlaga: Benalmàdena...)


En georgià, les terminacions patronímicas més comunes són «dze» («fill de») en l'oest de Geòrgia i «shvili» («chiquet de») en l'est, com apareixen, per eixemple, en ellinage del futboliste georgià Shotá Arveladze, i en Dzhugashvili, ellinage de Stalin. En Azerbaiyan és costum en el nom de pila afegir el del pare en la partícula «oğlu» en el cas dels varons (com Heydər Əlirza oğlu Əliyev), i la partícula «qızı» en el cas de les féminas (com Aygün Ələsgər qızı Kazımova).

Llista de patronímicos ibèrics

Nom castellà Nom portugués Nom català Nom arcaic Patronímico castellà Patronímico galaico-portugués Patronímico català
Alfonso (castellà), Afonso (portugués) Alfonso, Alfónsez Afonso, Afonsez
Álvaro Álvaro Álvarez Álvares/Alves
Antón, Antonio Antom/Antão/António


Antúnez Antunes
Benito, Benedicto Beneito, Bento, Bieito Benítez, Benéitez, Viéitez Bentes, Bieites, Biéitez
Bermudo, Vermudo Bermudo, Vermudo Bermúdez, Vermúdez Bermudes
Bernardo, Bernaldo Bernardo, Bernaldo Bernárdez, Bernáldez Bernardes
Diego Diogo Díaz, Díez, Diéguez Dias, Diegues
Dumenge Dumenge, Dumenges Domènec Domínguez Domingues Domènech
Egaz, Egas Viegaz Viegas
Enrique Henrique Enríquez Henriques
Ermígio, Hermígio Ermígio, Hermígio Ermíguez Hermigues
Esteban Estêvão Estébanez, Estévez Esteves, Estévez
Facundo Facundo Fagúndez/Agúndez Fagundes
Fáfila, Fávila Fáfila, Fávila Fáfez, Fáfilaz Fafes, Fáfilas
Fernando, Hernando, Fernán, Hernán Fernando, Fernão Ferrán Fernández, Hernández, Hernanz Fernandes Ferrandis
Froila, Fruela Froila, Fruela Froilaz, Fruelaz Froilas, Fruelas
García Garcia Garcés, García Garcês
Gerardo, Geraldo Giraldo Geráldez, Giráldez Geraldes
Godinho, Godim Godínez Godins
Gomesco, Gome, Gomo Gómez Gomes Gomis
Gonzalo (castellà) Gonçalo González Gonçalves
Gutier, Gutierre, Guterre Gutiérrez Guterres
Juan João Ioannes (llatí) Yáñez, Ibáñez Eanes, Anes
Lope Lope Lopo López Lopes Llopis
Marcos Marcos Márquez Marques
Martín Martim, Martinho Martínez Martins
Menendo, Men, Mendo, Mem Menéndez, Méndez Mendes
Miguel Miguel Míguez, Miguélez, Migueláñez Migueis
Muño, Monio (arcaic) Muñoz, Muñiz Moniz, Munhoz
Nuño Nuno Núñez Nunes
Ordoño Ordonho Ordóñez, Ortiz Ordonhes
Pelayo Paio (arcaic) Peláez, Páez Pais
Pedro Pedro Pere Pero Pérez Peres/Pires Peris
Ramiro Ramiro Ramírez Ramires Ramis
Rodrigo Rodrigo Rodríguez Rodrigues
Ruy (castellà arcaic) Rui (portugués) Roi (arcaic) (forma arcaica hipocorística de Rodrigo) Ruiz Ruis, Rois
Sancho Sancho Sancho Sánchez Sanches Sanchis, Sanxis
Sèrum (arcaic) Soeiro (arcaic) Suárez Soares
Tello Telo (arcaic) Téllez Teles
Varão (arcaic) Varó Varão
Velasco, Vasc (arcaic) Velasco, Vasc Velázquez, Vázquez Vasques, Vaz
Vímara (arcaic) Vimaránez Vimaranes, Guimarãés
Jimeno Ximeno Ximeno Giménez, Jiménez Ximenes Ximenis


Vore també

Notes

  1. ↑ "En la baixa latinidad, el nom del pare en genitiu despues del del fill va constituir ellinage d'este" (p. 13)[5]
  2. ↑ "els visigodos no varen conéixer noms de família [...] els muzárabes, entre els qui es va perpetuar l'estat de la societat visigoda, no varen conéixer els noms de família" (p. 10 i p.12)[5]

Referències

  1. ↑ «bbc. com/mundo/noticias-41253693 ». Consultat el 2021-05-19 (en és).
  2. ↑ «cs. cmu. edu/~kvs/heraldry/spanish16/ 16th Century Spanish Names». www. cs. cmu. edu. Consultat el 2021-05-19.
  3. ↑ «heraldaria. com/apellidos. php#4 Heraldaria - Heràldica i Genealogia Hispana». www. heraldaria. com. Consultat el 2021-05-19.
  4. ↑ revistas. csic. es/index. php/revistadeliteratura/artícul/view/151 «ELS AVATARS d'UN NOM: SAAVEDRA I CERVANTES».Revista de lliteratura.Consell Superior d'Investigacions Científiques.Madrit:65(130)
    351-374.ISSN 0034-849X.doi:10.3989/revliteratura.2003. v65. i130.Consultat el 2 de maig de 2022.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 José Godoy Alcántara (1871). «II.—Història dellinage castellà», Ensage històric etimològic filògic sobre els llinages castellans, 2dona reimpressió/ 1a edició (en és), Barcelona (1980): Edicions El Albir, S. A., p. 51. ISBN 84-7370-008-2.
  6. ↑ «gundulfsaga. com/significado-apellidos-godos-y-germanico/ Significat de llinages d'orige godo i germànic» (en és). Gundulfsaga. Consultat el 2021-05-19.
  7. ↑ Melgar, Rafaelapesa; Pidal, Ramón Menéndez (1980). unirioja. es/servlet/libro? codigo=757612 Història de la llengua espanyola, Gredos. ISBN 978-84-249-0829-4.
  8. ↑ Penny, Ralph J.; Pascual, José Ignacio Pérez; Pascual, {{{nom3}}} (1993). unirioja. es/servlet/libro? codigo=56835 Gramàtica històrica de l'espanyol, Ariel. ISBN 978-84-344-8212-8.
  9. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Consultat el 2021-05-19.
  10. ↑ (2008) Bakarka método d'aprenentage individual del vasc, Donostia: Elkarlanean, p. 114. ISBN 978-84-9783-467-4.
  11. ↑ (1991) Fonts documentals migevals del País Vasc., Sant Sebastià: Eusko Ikaskuntza. ISBN 84-87471-32-3.
  12. ↑ eusko-ikaskuntza. eus/PDFAnlt/fuentes/docs35.pdf Fonts documentals migevals del Pais Vasc. Santa Maria de Najera
  13. ↑ (1971) Història del regne de Navarra, 3a ed. edició, Pamplona: Imprenta Popular. ISBN 978-8470810022.
  14. ↑ google. es/books? id=VGdKDh-faJMC&lpg=PA22&dq=&pg=PA22#v=onepage&q&f=false Sancho III el Major.
  15. ↑ (2008) Bakarka método d'aprenentage individual del vasc, Donostia: Elkarlanean, p. 26. ISBN 9788497834674.
  16. ↑ «archive. org/web/20150224132345/http://www. celtiberia. net/articulo. asp? id=2852 Sobre l'orige de García i de Gazteiz». Archivat des d'el celtiberia. net/articulo. asp? id=2852 original, el 24 de febrer de 2015.
  17. ↑ «elkarargitalechea. eus/elkarikasnet/edukiak/2_Gizarte_Zientziak/nafarroako%20dinastiak/nafarroako%20dinastiak. html Dinasties de Navarra».
  18. ↑ (2004) Sancho Ramírez: rei d'Aragó (1064? - 1094) i rei de Navarra (1076 - 1094), 1. ed. edició, Somonte-Cenero, Gijón: Trea. ISBN 978-8497041232.
  19. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Archivat des d'el cnice. mec. es/kairos/ensenanzas/bachillerato/espana/rcristianos_03_01. html original, el 2 de març de 2013. Consultat el 23 de febrer de 2015.
  20. ↑ unirioja. es/servlet/articulo? codigo=2972687 Els llinages més estesos en Espanya, apunts onomàstics i genealògics.
  21. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..

Bibliografia

  • Albaigès, Josep Maria (1999). El gran llibre dels llinages, Barcelona: Círcul de llectors. ISBN 84-226-8028-9.
  • Albaigès, Josep Maria (1996). Enciclopèdia dels noms propis, Barcelona: Planeta. ISBN 84-08-01286-X.

Enllaços externs

Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Patronímico&oldid=1573779»