Tessitura
En música, el terme tessitura (de l'italià tessitura) fa referència a la zona de l'extensió de sòns de freqüència determinada que és capaç d'emetre una veu humana o un instrument musical. Se sol indicar senyalant l'interval de notes comprés entre la nota més greu i la més aguda que un determinat instrument o veu és capaç d'emetre.
La tesitura en la vora
Freqüentment, en la veu humana es distinguix entre la tesitura i l'extensió vocal. L'extensió vocal, és dir, l'extensió sonora de la veu, és el marc de freqüències realisables, sense considerar volum ni calitat del sò. En veus sanes, comunament és de dos octaves o més. El terme tesitura s'usa per a denominar la part de l'extensió vocal en la qual es poden realisar sons controlables i utilisables musicalment.
Les característiques per a definir la tesitura d'una veu són:
- Un bon timbre;
- Un volum considerable;
- Un vibrato igualat;
- La possibilitat d'un messa vaig donar voce;
- La possibilitat d'agilitat i coloratura.
Les tesituras de cantants professionals en òpera deuen ser de dos octaves o més; en tenors, una miqueta menys de dos octaves. Segons Peter-Michael Fischer, la tesitura d'un cantant comença una quarta justa (cinc semitonos) per damunt de la seua nota més greu possible (la seua «zero fònic») i aplega fins a una quarta per baix de la nota més aguda de la veu («llímit fònic»).[1]
Per a classificar veus per a l'ús coral, es distinguixen quatre grups principals, que la seua tesitura és menor que dos octaves, per a poder incloure veus menys preparades:
- soprano: de do4 a do6;
- contralto: de el meu3 a el meu5;
- tenor: de do3 a do5;
- baix: de el meu2 a el meu4.
A voltes s'agreguen dos veus intermiges:
- mezzosoprano (entre la soprano i la contralto): de la3 a la5;
- baríton (entre el tenor i el baix): de fa2 a fa4;
Vore també
Referències
- ↑ Fischer, Peter-Michael (1998). Die Stimme dones Sängers (en alemà), Stuttgart: Metzler, p. 97. ISBN 3-4760-1604-8.