Bagatela sense tonalitat
La Bagatela sense tonalitat, també coneguda pel seu títul en francés Bagatelle sans tonalité i en alemà Bagatelle ohne Tonart, S.216a, és una composició per a piano solista escrita per Franz Liszt en l'any 1885.
Història
El manuscrit de la bagatela du el títul de Mephisto-Walzer Nr. 4,[1] per lo que podria haver segut una peça sustitutoria per a la composició que ara es coneix com a Quart vals de Mefisto quan semblava que Liszt no seria capaç de terminar-la. De fet, Bagatelle ohne Tonart apareix com a subtítul en la primera pàgina del manuscrit.
Estrena i publicació
Al contrari que els Tercer i Quart valses de Mefisto, l'estrena d'esta bagatela va tindre lloc durant la vida de Liszt. El seu primer intérpret va ser Hugo Mansfeldt, alumne del compositor hongarés, en la ciutat de Weimar el 10 de juny de 1885.[2] No obstant, la seua publicació es va retardar molt en el temps, fins a l'any 1955, com també va ocórrer en el Quart vals de Mefisto.
Anàlisis musical
Esta Bagatela sense tonalitat és un vals en una típica forma de ball en seccions,[3] en parts repetides plenes d'originals variacions. Encara que esta peça no és especialment dissonant o atonal com pot succeir en les composicions d'Arnold Schönberg, sí que és extremadament cromàtica, convertint-se en lo que Fetis, contemporàneu de Liszt, va denominar com "omnitónico", en el sentit de que carix d'un inclinament clar per una tonalitat principal o un to central.[4] Per un atre costat, alguns crítics han sugerit que les diverses bases de la peça —en atres paraules, els seus elements melòdics i els baixos principals— treballen juntes per a conformar una tonalitat subjacent, en re,[3] lo que ademés enllaçaria esta bagatela en el Quart vals de Mefisto en lo que a tonalitat es referix.[5]
Música programàtica
D'idèntic modo als Mephisto-Walzer, la Bagatela sense tonalitat pot ser considerada un eixemple típic de música programàtica, prenent com a referència un episodi del Fausto (1836) de Nikolaus Lenau, no del de Goethe.
La següent nota de programa, que Liszt va prendre de Lenau, apareix en la partitura impresa del Mephisto Waltz No. 1:
Hi ha un convit de bodes en curs en la posada del poble, en música, ball, parranda. Passen Mefistófeles i Fausto, i Mefistófeles induïx a Fausto a entrar i participar en les festivitats. Mefistófeles arrebata el violí de les mans d'un violiniste letárgico i extrau d'ell ceps indescriptiblemente seductores i embriagadoras. L'amorós Fausto gira en una bellea de poble de pura sanc en una dansa salvage; ballen el vals en loco abandó fòra de l'habitació, a l'aire lliure, en el bosc. Els sons del violí es tornen cada volta més suaus, i el rossinyol gorjea la seua cançó carregada d'amor ".[6]
Estructura
Escrita en forma de vals,[3] esta peça continua sent un dels experiments més notables de Liszt en dur més allà els llímits del sistema tonal, acabant en un fragment ascendent de sèptimes disminuïdes. En ocasions s'ha analisat la peça com si estiguera construïda entorn a un concorde simètric, el concorde disminuït de sol sostingut en el que termina la peça, en el tritono si-fa que simbolisa a Mefistófeles.[7] La falta d'una tonalitat principal es deu, segons els crítics, a l'us en la bagatela de harmonia de tritonos i sèptimes disminuïdes, aixina com en el final indeterminat de la peça.[8]
El tema principal de la bagatela, interpretat com scherzando, canvia de fa sostingut a fa natural, sugerint una oscilació tradicional entre els modos major i menor. Per tant, els elements principals de la melodia, la meua i la, estan combinats en do sostingut en el baix per a formar lo que tradicionalment es consideraria el dominant.[3]
Una secció contrastante de appassionato conté una llínea de baix de Do sostingut - Re - El meu bemol – El meu – Fa, que s'ajusta a una progressió tonal estàndart en Re menor. Ademés, l'activitat motívica entre esta llínea de baix i les característiques melòdiques de l'introducció reforça l'importància de Re com a centre tonal, superant els contrasts seccionales. La segona mitat d'este treball és bàsicament una repetició de la primera mitat en variacions lluentes basades, en la seua major part, en la base harmònica subjacent. El fet de que el Quart Vals de Mefisto estiga escrit en Re major confirma algunes crítiques de que Liszt va poder haver tingut l'intenció de que este treball reemplaçara al Quarto Vals, i que, de fet, va ser escrit en 1885.[9]
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Bagatela sin tonalidad» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.