Heinrich Heine

Heinrich Heine

Christian Johann Heinrich Heine (Düsseldorf, 13 de decembre de 1797-París, 17 de febrer de 1856) va ser un dels més destacats poetes i ensagistes alemans d'orige judeu asquenazí de el Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE).

Se li considera l'últim poeta del Romanticisme i al mateix temps el seu enterrador. Heine conjura el món romàntic —i totes les figures i imàgens del seu repertori— per a destruir-ho. Despuix de l'enorme èxit collit pel seu primerenc Lliure de Cançons (1827), que va conéixer dotze edicions en vida de l'autor, dona per agotada "la lírica sentimental i arcaisant, i s'obri pas a un llenguage més precís i senzill, més realiste".

A partir de llavors va conseguir dotar de lirisme al llenguage quotidià i elevar a la categoria lliterària gèneros en aquell moment considerats menors, com l'artícul periodístic, el folletí o els relats de viage. Ademés va concedir al idioma alemà una elegant senzillea que mai abans havia conegut. Heine va ser tan amat quant temut per la seua compromesa llabor com a periodista, crític, polític, ensagiste, escritor satíric i polemista. Pel seu orige judeu i a les seues postures polítiques, constantment va sofrir repudios i hostigamientos. En 1831, es va exiliar en París, a on va residir els seus últims vinticinc anys. En 1833, es varen prohibir les seues obres en Prusia i, en 1835, en tota la Confederació Germànica. La seua actitut solitària va impregnar la seua vida, la seua obra i la seua recepció d'idees estrangeres. Heine seguix sent hui en dia un dels poetes de l'idioma alemà més traduïts i citats.

Vida

Joventut i anys d'aprenentage

«La ciutat de Düsseldorf és molt bonica, i quan des de llunt es pensa en ella i dona la casualitat que s'ha naixcut allí, l'ànim es torna estrany. Vaig nàixer allí i per a mi és com si deguera anar immediatament a casa. I quan dic anar a casa, vullc dir al carrer Bolker i a la casa en la que vaig nàixer», va escriure Heinrich Heine en 1827 en Idees. El Llibre de li Grand.

Sobre la data de naiximent de Heine ha existit durant llarc temps no poca incertitut. Tots els documents que pogueren orientar-nos al respecte s'han perdut. Heine es dia a sí mateix burlonamente "el primer home del sigle", puix assegurava haver naixcut en la nit d'any nou de 1800, encara que en alguna ocasió va designar 1799 com l'any del seu naiximent. Investigacions recents conclouen que Harry Heine —tal era el seu nom de pila, a causa de les veleidades anglófilas del seu pare— va vindre al món el 13 de decembre de 1797, per lo que la seua infància i joventut es varen vore marcats pels grans canvis sobrevinguts a conseqüència de la Revolució francesa.

Heine va ser el primogènit dels quatre fills del comerciant de teles Samson Heine i la seua esposa Betty, de fadrina Peira van Geldern. Els seus germans varen ser Charlotte, Gustav (posterior baró Heine-Geldern i editor de la Wiener Fremdenblatt) i Maximilian, qui més tart seria mèdic en San Petersburgo. Tots ells varen créixer baix un continu eixercici de l'Haskalá.

Des de 1803 Heine va acodir a l'escola israelita privada de Hein Hertz Rintelsohn. A l'any següent, quan l'electorat de Baviera va assumir el govern del ducado de Berg i de la seua capital Düsseldorf, la llei va permetre a chiquets judeus acodir a les escoles cristianes, per lo que Heine va poder cursar la primària estatal. En 1807 va realisar classes preparatòries en el Liceu de Düsseldorf, actual Görres-Gymnasium; no obstant va eixir d'allí sense el certificat aprobatorio, puix seguint la tradició familiar se li tenia preparada una formació de comerciant.

En 1811, quan contava tretze anys, Heine va assistir a l'entrada de Napoleón Bonaparte en Düsseldorf. La ciutat i el ducado de Berg havien segut cedits a França en 1806 per Baviera, motiu pel que, anys més tart, quan va ser perseguit en Alemània a causa de la seua associació en la Jove Alemània i les seues idees lliberals i republicanes, Heine va poder aspirar a la ciutadania francesa.

Entre 1815 i 1816 Heine va treballar per a Rindskopff, banquer de Fráncfort del Meno. Per llavors va conéixer la vida de l'important gueto judeu de la ciutat i, junt al seu pare, va freqüentar la logia masónica Zur aufgehenden Morgenröte, en el sí de la qual abdós varen sofrir certa marginació pel seu orige judeu. Encara que ya havia escomençat a escriure en els seus temps del Liceu, a partir de 1815 Heine va escriure poemes en regularitat. En 1816 Heine va escomençar a treballar en Hamburc, en el banc del seu pudiente tio Salomon Heine, qui gojava d'importants vínculs socials i qui va prendre al seu nebot al seu càrrec. Fins al seu decés, en 1844, el banquer va sostindre econòmicament a Heinrich, encara que no acabara de comprendre els interessos lliteraris del fill del seu germà, com va dir en una ocasió: «Si haguera deprés alguna cosa bo, no tindria que escriure llibres».

Com Heine mostrava cert talent comercial, el seu tio li va confiar la seua pròpia empresa, una tenda de teles, pero al poc Harry Heine & Co. va tindre que declarar-se en bancarrota, ya que Heine consagrava més temps a la seua poesia que als rebuts. D'esta época data també un amor no correspost per la seua prima Amelie, que donaria orige al seu Buch der Lieder (Llibre de cançons). L'agobi que para Heine va supondre superar el seu desengany en l'atmòsfera de la casa del seu tio és descrit en el seu poema «Affrontenburg».

Estudis universitaris en Bonn, Göttingen i Berlín

Provablement les discussions dins de la família del tio varen acabar quan este es va convéncer de no pressionar més a Harry i deixar-ho fer estudis llunt d'Hamburc. Encara que el Dret no terminava de motivar-ho, es va matricular en 1819 en l'Universitat de Bonn en a on solament va cobrir una matèria de la carrera. Pel contrari, en el semestre d'hivern de 1819-20 va assistir al seminari de Història de la poesia i la llengua alemana d'August Wilhelm Schlegel. Dit cofundador del Romanticisme va eixercir sobre el jove Heine una forta influència lliterària, lo que no li va impedir despotricar contra ell en ensajos posteriors. Lo mateix va ocórrer en el seu mestre en Bonn Ernst Moritz Arndt, la reaccionària postura del qual va prendre a chacota Heine en diverses #prosa i poemes. També abominó de la poesia d'August von Platen-Hallermünde, que no podia soportar.

En el semestre d'hivern de 1820 Heine va assistir a l'Universitat de Göttingen. Ahí es va unir a les forces armades de la Landsmannschaft der Westfalen (hui conegudes com Corps Hildeso-Guestphalia Göttingen). No obstant en febrer de 1821 va tindre que abandonar Göttingen per un duel. Heine va sofrir en eixe moment el menyspree social dels alemans pel seu judaisme i pel mateix motiu va ser agredit per vàries persones; els va reptar a duel, pero l'universitat va suspendre per un semestre tant a Heine com als seus contrincants.

Heine es va marchar llavors a una atra institució acadèmica, l'Universitat Humboldt de Berlín, en a on va estudiar de 1821 fins a 1823 i en a on entre uns atres va assistir a les classes de Georg Wilhelm Friedrich Hegel. Pronte va entrar en contacte en el círcul lliterari de la ciutat i junt en uns atres va ser invitat de forma regular al cridat segon Saló Lliterari de Rahel Varnhagen. Rahel i el seu espós Karl August Varnhagen von Ense es varen mantindre com a grans amistats de Heine i inclús ho varen recolzar en la seua carrera com a lliterat, mentres mantenien bones pláticas lliteràries i ademés Heine coneixia més gent del círcul lliterari. Varnhagen von Ense es va mantindre en contacte epistolar en Heine fins a la seua mateixa mort.

Durant la seua estància en Berlín Heine va publicar els seus primers llibres. A principis de 1822 varen aparéixer en la llibreria Maurerschen les seues Gedichte; en 1823 en l'editorial Dümmler die Tragödien, nebst einem lyrischen Intermezzo. Als seus tragèdias Almansor i William Ratcliff els havia donat Heine un lloc especial; no obstant es varen publicar sense èxit algun. L'estrena de Almansor en 1823 en Braunschweig va tindre que ser suspés per les protestes del públic, mentres que la seua obra Ratcliff ni tan sols va alcançar, durant la seua vida, una sola representació.

En 1822 Heine va mamprendre un viage cap a Poznan (Polònia), i va escriure uns interessants diaris de viage, que revelen la seua simpatia pels polacs. Va ser ahí a on per primera volta a Heine li va cridar l'atenció el judaisme jasídico, i va quedar captivat per ell, sense que aplegara a més eixa identificació. A principis de 1823 va escriure en una carta al seu amic Immanuel Wohlwill: Auch ich habe nicht die Kraft einen Bart zu tragen, und mir Judemauschel nachrufen zu lassen, und zu fasten etc. Dos anys abans, el 28 de juny de 1825 va decidir convertir-se al cristianisme, i va ser rebut en l'Iglésia Protestant com a preliminar al seu Doctorat en Lleis en Göttingen.

Anys de madurea i exili

Heine es va convertir en l'escritor alemà més popular de les décades dels anys trenta i quaranta de el Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE) i el seu editor, Julius Campe, es va fer ric gràcies a la seua obra. Ell, no obstant, mai va poder viure dels ingressos derivats dels seus èxits lliteraris. La seua incapacitat per a accedir a l'independència material va ser alguna cosa sumament desestabilisador per a la seua vida privada i va socavar profundament l'efectivitat política de les seues intervencions. Va patir misèries i estrecheces vàries a les que va poder sobrepondre's gràcies a que pràcticament durant tota la seua vida va rebre be l'ajuda financera de la seua família, del seu acabalat tio Salomon, be subvencions del govern francés, en François Guizot com a ministre, que va passar per alt les seues crítiques cap a Luis Felipe. [...] Entre 1832 i 1843 va publicar numerosos ensajos sobre la situació política de França i Alemània. Des de França colaborava en revistes alemanes i escrivia en francés informes sobre la situació de la seua pàtria res condescendientes en els seus governants. En 1835 els escrits de Heine varen ser totalment censurats en territori alemà.

Simpatisant del socialisme utòpic (Sansimonisme), perseguit per les autoritats i exiliat a causa d'eixes conviccions socialistes, va passar els seus últims huit anys de vida mig cego i mig paralítico, en un llit, sobre quatre matalafs (es creïa que patia esclerosis múltiple o #Sífilis). No obstant despuix d'un anàlisis dels seus cabells en 1997 es va descobrir que va morir per enverinament de plom. Va traduir a l'alemà el Quixot a partir de la traducció en francés del hispanista Louis Viardot. L'última volta que es va arriscar a eixir va ser en 1848, per a vore en el Louvre la Venus de Milo, davant la que va caure desmayat. El seu pessimisme s'expressa en alguns dels més amarcs poemes del Romancero (1851). Poques hores abans de morir en París, com a conte el hispanista Johannes Fastenrath en el seu La Walhalla... II, p. 526, va dir: «Deu em perdonarà: és el seu ofici».

En el seu testament va prohibir expressament que el seu cos fora traslladat a Düsseldorf, va voler ser enterrat en el cementeri parisenc de Montmartre. En la seua làpida, es pot llegir el seu poema "¿On?".

Recepció de la seua obra en el món hispànic

Marcelino Menéndez Pelayo va escriure sobre ell que era «un rossinyol alemà que va fer niu en la peluca de Voltaire». Heine es va interessar per la lliteratura espanyola, especialment per la barroca, gràcies a l'èxit que va tindre el teatre clàssic espanyol en l'Alemània romàntica. Va llegir el Quixot en la seua infància, en la traducció de Ludwig von Tieck, i des de llavors ho rellegia cada lustre de la seua vida. Va vore en ell «la major de les #sàtira contra l'entusiasme humà», i en Cervantes «al fundador de la novela moderna» i en el pròlec que va antepondre a la seua edició francesa de l'obra va senyalar en el personage principal d'Alonso Quijano al trist arquetip de l'héroe romàntic que els seus ideals són sempre derrotats per la realitat.

Heine va tindre un considerable número de seguidors en Espanya, en les postrimeries del Romanticisme i els començos del Posromanticisme: va ser traduït per Eulogio Florentino Sanz, Augusto Ferrán i Enrique Gil i Carrasco i llegit per escritors tan renombrados com Gustavo Adolfo Bécquer o Rosalía de Castro. En català va ser traduït pel dibuixant i lliterat Apeles Mestres. L'editorial Rementeria va publicar en 1926 una colecció dels seus poemes traduïts al vasc per Joseba Arregi. La seua producció lírica va ser calorosament acollida durant el Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE) i començos de el Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE), pero encara hui la seua rellevant faceta com a publicista i crític lliterari és molt manco coneguda.

«En l'àmbit de parla hispana, en el que Heine va saber ocupar un lloc important dins del mercat lliterari, hui es troba relegat als especialistes, erudits i amants de les curiositats, i només una part molt reduïda de la seua obra pot trobar-se en les llibreries».

Obres

Erro al crear miniatura:

Reisebilder (1831)

Obres selectes

• Gedichte, 1821
• Tragödien, nebst einem lyrischen Intermezzo, 1823
• Reisebilder, 1826-31
• Die Harzreise, 1826
• Ideen, dones Buch li Grand, 1827
• Englische Fragmente, 1827
• Buch der Lieder, 1827
• Französische Zustände, 1833
• Zur Geschichte der neueren schönen Literatur in Deutschland, 1833
• Die romantische Schule, 1836
• Der Salon, 1836-40
• Ludwig Börne: Eine Denkschrift, 1840
• Neue Gedichte, 1844
• Deutschland. Ein Wintermärchen, 1844
• Atta Troll. Ein Sommernachtstraum, 1847

• Romanzero, 1851
• Der Doktor Faust, 1851
• Els Dieux en Exil, 1853
• Die Harzreise, 1853
• Lutezia, 1854
• Vermischte Schriften, 1854

Traduccions i edicions en espanyol

• Intermezzo líric. Versió espanyola de Jesús Munárriz. Edició bilingüe. Madrit, Hiperión, 2020.
• Atta Troll. El somi d'una nit d'estiu. Traducció, presentació i glossari de Jesús Munárriz. Edició bilingüe. Madrit, Hiperión, 2011.
• L'escola romàntica, Edició a càrrec de Juan Carlos Velasco. Madrit, Aliança Editorial, 2010. // Una atra versió: edició de Román Settón. Buenos Aires, Biblos, 2007.
• Sobre l'història de la religió i la filosofia en Alemània. Edició a càrrec de Juan Carlos Velasco, Madrit, Aliança Editorial, 2008.
• Ludwig Börne. Un obituario. Introducció, traducció i notes de Miguel Vedda, Buenos Aires, Gorla, 2009.
• Llibre de les cançons, Edició de José Luis Regna Palazón. Orense, Edicions Linteo, 2009.
• Radikal. Una antologia. 50 poemes crítics, satírics, rebels o revolucionaris, seleccionats, traduïts, anotats i presentats per Jesús Munárriz. Edició bilingüe. Madrit, Hiperión, 2008.
• Confessions i memòries. Traducció i notes Isabel Hernández. Barcelona, Alba Editorial, 2006.
• Quadros de viage, introducció, traducció i notes d'Isabel García Adánez, Gredos, Madrit, 2003.
• Les memòries del senyor de Schnabelewopski, Palma de Mallorca, José J. de Olañeta, 2002. // Una atra versió: Còrdova, Berenice, 2010.
• Alemània. Un conte d'hivern. Versió castellana i notes de Jesús Munárriz. Edició bilingüe. Madrit, Hiperión, 2001.
• Gedichte-Auswahl. Antologia poètica. Edició bilingüe. Introducció i traducció Berit Balzer. Madrit, Edicions de la Torre, 1995.
• Relats, edició d'Ana Pérez i traducció de Carlos Fortea, Càtedra, Madrit, 1992.
• Els deus en l'exili. Traducció de Pedro Gálvez, Editorial Bruguera, Barcelona, 1984.
• Llibre de cantares i prosa triada, pròlec de Marcelino Menéndez Pelayo, Porrúa, Mèxic, 1984.
• Lliteratura Alemana, traducció de Maurici Bacarisse, Editorial Amèrica, Madrit, 1920.
• Els deus en el desterro, traducció de Pedro González-Blanco, F. Sempere i Companyia Editors, Valéncia-Madrit, c. 1915.
• Ensajos. Sobre l'història de la religió i la filosofia en Alemània. L'Escola Romàntica. Esperits elementals, Akal, 2016. Traducció de Sabine Ribka.
• Lo que passa en França, 1831-1832. Traducció de l'alemà per Fernando Vela. Revista d'Occident, Madrit, 1935.

Vore també

• Assunt Platen

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Heinrich Heine.

Heinrich Heine en Viquidites. Plantilla:Zeno author