Banda sonora

Erro al crear miniatura:

Banda sonora

El terme banda sonora fa referència a la part sonora d'una proyecció audiovisual, ya estiga composta per diàlecs, sons ambientals, música, i qualsevol atre tipo de sò, siga real o sintètic. Sol assimilar-se en la música en el teatre de películas (el cine), pero també pot utilisar-se en qualsevol atre producte audiovisual, com els videojocs, els programes de televisió i els productes derivats. Habitualment es definix com tota aquella música, tant vocal com a instrumental, que s'emet conjuntament en la película cinematogràfica. Si be en un principi es pot considerar com la música composta expressament per a una película, inclús en l'época del cine mut, lo cert és que la banda sonora pròpiament dita naix en l'aparició del cine sonor. Els dos sistemes inicials varen ser el Vitaphone, creat per les companyies Bell Telephone i Western Electric en 1927, i més vesprada el Sistema Photophone, creat per les companyies RCA i General Electric, en 1928. La banda sonora d'una película, en el seu sentit físic, pot ser de dos tipos: magnètica o òptica. En el primer cas, una o vàries bandes de gravació magnètica discorren per les vores de la tira de película. En ser llegides estes llínees per un aparat en sincronia en la proyecció, es generen els sons de manera similar a com ho faria un llector de cassets. En el cas de les bandes sonores òptiques, es tracta de zones d'obscuritat i llum en un o dos costats de la cinta de la película. Les distintes intensitat de llum, es convertixen després en impulsos elèctrics creant el conjunt de la banda sonora. També s'utilisen els sistemes de sò digital, que actualment comencen a ser comuns en les proyeccions cinematogràfiques i que responen als estàndarts de proyecció digital 1080p, 2K, UHD, 4K i 8K, ya en vigor.

Estructura

Una banda sonora, per lo general, sol tindre la següent estructura:

• Tema d'entrada/inicie/capçalera: Sol ser el tema o cançó que dona començ a la película o série per a la que ha segut composta. Opening o Main Title, en anglés.
• Tema principal: Sol ser un tema que s'identifica en el personage o personages principals o en l'acció predominant en la película. Pot tindre reminiscència del tema d'entrada o també pot ser un tema diferent.
• Tema d'eixida/tanque/final: Sol ser el tema o cançó que sona junt en els crèdits finals de la película o série per a la que ha segut composta.
• Leitmotiv: Recurs amprat per a simbolisar una emoció, un objecte, un personage o protagoniste. Pot coincidir en el tema principal (James Bond).
• Música de fondo o incidental: Conjunt de temes que s'adapten a l'acció (cine de terror).

Funcions de la banda sonora

La banda sonora forma partix integral del mensage audiovisual i servix generalment per a:

• Remarcar les accions.
• Transmetre informació.
• Aumentar la sensació de realitat.
• Ajudar a transmetre emocions.

Sò directe i sò gravat

La banda sonora pot arreplegar dos tipos de sò pel seu orige:

el sò directe és aquell que és pres durant la gravació de les imàgens i de forma conjunta en elles. Este tipo de sò s'utilisa fonamentalment en les gravacions no professionals, en els documentals i en els proyectes de vídeo experimental, artístic i domèstic. El propi fet de que la gravació de sò s'efectua sobre la gravació original de vídeo fa que durant el montage el sò aparega fragmentat. el sò gravat pot ser de tres tipos: gravat en anterioritat, durant o despuix de la gravació de les imàgens. En qualsevol dels tres casos estos sons són integrats en el montage final durant la fase de postproducció. Açò inclou la gravació en estudi o doblage dels diàlecs dels personages, que poden realisar els mateixos actors que interpreten els distints papers o be actors especialisats en doblage, sobretot quan els diàlecs es traduïxen a atres idiomes. S'inclouen en este tipo els sons dels efectes especials, que servixen per a remarcar i ambientar les accions que es mostren en les imàgens. Este tipo de sons és el modo més habitual de realisació d'àudio en una producció audiovisual. El sò gravat inclou també la música d'acompanyament i la música cinematogràfica, composta expressament per a una película, que és aquella que sol assimilar-se en la banda sonora original (BSO).

Sò diegético i sò extradiegético

Una atra forma de classificació del sò està lligada a la funció que est té en el context del mensage audiovisual. Sol denominar-se sò diegético a tot aquell sò que forma part de l'història narrada o de la narració en sí. D'esta manera, si un dels personages està tocant algun instrument musical, o reproduïx un disc compacte, el sò resultant és diegético. Pel contrari, si el sò o la música de fondo no és escoltat pels personages, es denomina sò extradiegético o sò no diegético. Els temes composts com a apany d'una película (generalment cridats «banda sonora») són extradiegéticos o no diegéticos. També ho són la música ambiental, que servix per a realçar una escena, o els efectes especials de tensió o de tipo sicològic que poden aparéixer en determinades escenes.

Etapes en el desenroll de la banda sonora

Vore també: Història de la música en el cine

Des de 1895 fins a 1927

Els primers intents d'incorporar la banda sonora a les películes es basaven en el funcionament a la parell, en els problemes consegüents, del proyector i un fonógraf. En realitat, en moltes de les millors sals de proyecció ya existia el "acompanyament musical", normalment proporcionat per un piano o pianola. També es presentaven les películes o eren narrades per algú del propi local cinematogràfic o per algun dels actors o realisadors, en les proyeccions més destacades. Si alguna cinta perdia interés per part del públic, se li animava en ocasions en números musicals o actuacions de tota índole, abans, durant o despuix de la proyecció. En 1896, a menys d'un any de la presentació de l'aparat mut, Edison va patentar ya el seu quinetófono, que combinava la mecànica fílmica en la fonográfica. Des dels primers moments, com es relata anteriorment, la música era interpretada en directe davant la pantalla. Persones especialisades, entre elles «el explicador», contaven lo que succeïa i per mig d'artilugios feyen els sorolls, vent, tempestats, trinats de pardals i uns atres, que eren utilisats per a una millor comprensió dellenguage de les imàgens mudes. El sò aumenta l'impressió de realitat. Dota al film de continuïtat sonora. És un mecanisme per a conseguir unitat.

Erro al crear miniatura:

Gravació de música.

Un atre alvanç significatiu es va donar en la creació del cronófono, en el que es va conseguir una millor sincronia entre les cançons que reproduïa el fonógraf i les imàgens, encara que encara tenia fallos molt apreciables en el sò parlat. El sistema encaria notablement la producció cinematogràfica i la guerra de 1914 va parar casi totalment la seua utilisació.

Des de 1927 fins als nostres dies

Despuix dels primers intents de creació d'un sistema de sò sincronisat, bàsicament el sistema Vitaphone de la Warner Bros., en 1927, i fins a l'aparició del Sistema Photophone, que utilisa una banda sonora òptica, en 1928, se succeïxen els primers intents de crear una BSO lligada a la proyecció cinematogràfica. Des de llavors es poden marcar tres etapes successives en l'evolució estilística de la BSO:

Sinfonisme clàssic (1930-1950)

Està caracterisada pel desenroll de peces llargues, concebudes per a la película, caràcter descriptiu o épico. També apareixen temes singulars. La música en el cine comença realment en l'obra d'aquells europeus exiliats que apleguen a Estats Units buscant treball, i ho conseguixen en el naixent cine sonor. Korngold, Steiner, Waxman, Tiomkin, Rózsa són noms recordats en l'història del cine. ¿Qué seria de Robin Hood sense les fanfarrias de Korngold, o Scarlett O'Hara sense Steiner? De fet, va anar este últim qui, sent discípul de Gustav Mahler en Viena, va decidir transformar King Kong en una obra musical instrumental. Esta decisió, en conjunt en el productor, va transformar l'història del cine, puix des d'allí les BSO varen ser d'extrema importància.

El tema principal (1951-1971)

Un tema domina tota la película, repetint-se vàries voltes durant el metraje. Apareixen temes externs no creats per a la película, pero que s'integren en ella de manera significativa, donant-li un nou caràcter: La música del folcklore nortamericà, o de qualsevol atre país. el jazz o el roc and roll comencen a aparéixer en el metraje de les películes com a efecte de la naixent indústria discogràfica, els discs en LP o en senzill discogràfic, que donen naiximent a un nou producte de consum. En esta época comencen a aparéixer grans cantants i intérprets musicals que passen a ser estreles cinematogràfiques, com Bing Crosby, Frank Sinatra, Elvis Presley, Louis Amstrong i uns atres, que protagonisen moltes de les películes d'Hollywood i que en molts casos editen discs en les cançons que interpreten. En esta época existix una gran sintonia entre l'indústria musical i l'indústria del cine. A pesar de l'aparició d'esta tendència en la música per a cine, la majoria de les películes no varen deixar de tindre bandes sonores de tipo clàssic. Aixina es pot vore una certa continuïtat en l'etapa del sinfonisme clàssic en compositors que varen treballar a lo llarc d'estos anys. És el cas de Leonard Bernstein, David Raksin i sobretot Bernard Herrmann, provablement el gran geni de la música cinematogràfica.

Nou sinfonisme (1972-2025)

Regrés al sinfonisme clàssic, en mescla de continguts. En els últims 30 anys alguns compositors de renom li han donat noves valoracions per part del públic a les bandes sonores. Eixemples d'açò són John Williams, Jerry Goldsmith, Joe Hisaishi, Hans Zimmer, James Newton Howard, Danny Elfman, Basil Poledouris, James Horner, Vangelis, Nicola Piovani, o Ennio Morricone.
Alguns discs encara seguixen venent-se per millons, com El rei Escorpión i la cançó de I Stand Alone de Godsmack, Chariots of Fire i Blade Runner de Vangelis o La pantera rosa d'Henry Mancini.

Grans compositors de BSO

Grans compositors de tots els temps: John Williams «Taburó», «Star Wars», «Superman: The Movie», «Harry Potter», «Indiana Jones», «La llista de Schindler»,«I. T., l'extraterrestre», «Parc Jurásico». Vangelis «Blade Runner», «Chariots of Fire», «1492: la conquista del paraís». Hans Zimmer «El rei lleó», «Gladiator», «Pirates del Carib», «Inception», «The Dark Knight», «Madagascar (película)», «Dune» Joe Hisaishi «El viage de Chihiro», «La princesa Mononoke», «Nausicaä del Valle del Vent», «Howl no Ugoku Shiro», «Kids Return». Nino Trencada «El padrí», «Romeo i Julieta», «La dolce vita». Danny Elfman «Beetlejuice», «Edward Scissorhands», «The Nightmare Before Christmas», «Sleepy Hollow», «Corpse Bride», «Batman» de Tim Burton. Jerry Goldsmith «Mulan», «Alien: l'octau passager», «The Secret of NIMH», «Rambo», «Basic Instinct», «Congo», «Gremlins» o «Total Recall». Alan Silvestri «Tornada al Futur», «¿Quí va enganyar a Roger Rabbit?», «Forrest Gump». Howard Shore El senyor dels anells, «L'aviador» o «The Departed». James Horner «Avatar», «A Beautiful Mind», «Braveheart», «Titanic», «Apolo 13», «Aliens». Elliot Goldenthal «Alien 3», «Entrevista en el vampir», «Heat», «Esfera», «Final Fantasy: The Spirits Within», «Batman i Robin» de «Joel Schumacher», i «Frida». Trevor Jones «The Last of the Mohicans», «Notting Hill», «Dark City», «From Hell», «En el nom del pare». James Newton Howard Nominat en 7 ocasions als Óscars, autor de «El príncip de les marees», «Defiance», «Michael Clayton», «The Village», «El fugitiu», i el «Batman» de Christopher Nolan (junt a Hans Zimmer). Randy Newman « Toy Story», «A Bug's Life», «Monsters, Inc.», «Cars», «The Princess and the Frog». Guanyador del Oscar per If I Didn't Have You («Monsters, Inc.») i We Belong Together («Toy Story 3»). Ennio Morricone «Il buono, il brutto, il cattiu», «La missió», «Cinema Paradiso», «Érase una volta en Amèrica», «Orca, la ballena assessina», «The Thing».

Atres compositors potser un poc menys coneguts per compondre també per a sectors com la televisió, els videojocs o l'animació, poden ser: Graeme Revell Autor d'una ingent cantitat d'obres tant per al cine («Calma total», «El cuervo», «Dies estranys», «Sense City», «Pitch Black», «Planeta roig», «Daredevil», «The Insider»... fins a un total de 84 films) com la televisió («CSI: Miami», «Sense identificar», «Dune») i videojocs com «Call of Duty». Michael Giacchino Premiat en l'Óscar, Globo d'Or i Grammy per «Up», autor de «Super 8» i «Els Increibles» i bandes sonores per a séries de televisió com «Àlies» o «Perduts». També és l'autor de la guardonada banda sonora del videojoc «Medal of Honor». Steve Jablonsky per al cine «L'illa», «Transformers», la televisió («Dònes desesperades») i videojocs com «Prince of Pèrsia: Les Arenes Oblidades» i «Gears of War 2». John Powell Sobretot en películes d'animació com «Riu» (2011), «Cóm entrenar al teu dragó» (2010), «Kung Fu Colla» (2008, junt a Hans Zimmer), «Shrek» (2001), «The Road to El Dorat» (2000), «Antz» (Hormigaz, 1998)... Nominat a l'Óscar per «Cóm entrenar al teu dragó» i guanyador de varis Premis Annie (els Óscars de l'animació) i ASCAP entre uns atres. Kōji Kondō Un dels més reconeguts compositors en el camp dels videojocs. Creador de bandes sonores per a les franquícies de Nintendo «The Legend of Zelda» i «Mario». Jun Senoue Un atre dels més reconeguts compositors en el camp dels videojocs. Creador de bandes sonores per a les franquícies de SEGA «Sonic The Hedgehog» Akira Yamaoka Un atre dels compositors més reconeguts en el món del videojocs. Creador de bandes sonores de varis Konami pero la seua saga més popular és la de la franquícia «Silent Hill» Atres autors destacats són: John Barry «Out of Africa», «Danses with Wolves», «Chaplin». Klaus Badelt «Pirates of the Caribbean: The Curse of the Black Pearl». Clint Mansell «Rèquiem per un somi», «Doom: la porta de l'infern». John Debney «La Passió de Crist», «L'illa dels caps tallats». Alberto Iglésies «El jardiner fidel», «Cometes en el cel», «Tinker Tailor Soldier Spy».

Vore també

• Cine sonor
• Leitmotiv
• Música cinematogràfica
• Música dels videojocs

Enllaços externs

• Gran diccionari de compositors cinematogràfics, en més de 800 biografies i 6500 oïments de bandes sonores El Poder de la Paraula
• [2]