Anar al contingut

Henry Mancini

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Henry Mancini


Henry Mancini, naixcut Enrico Nicola Mancini; (Maple Heights, Ohio, 16 d'abril de 1924-Beverly Hills, Califòrnia, 14 de juny de 1994), fon un célebre compositor, director d'orquesta, arreglista, pianista i flautista nortamericana de música de cine, de jazz i d'influències llatines.[1][2] Se li considera un dels més grans compositors en la història del cine,[3] guanyador de quatre premis Óscar, un Globo d'Or i vint Grammys, aixina com un Grammy pòstum per la seua carrera en 1995.

Entre els seus treballs més reconeguts estan el tema i banda sonora per a les séries de televisió Peter Gunn, la banda sonora de La pantera rosa (per la que va guanyar un Grammy) i la seua colaboració en les comèdies de Blake Edwards, en la que destaca la cançó «Moon River» (de Desdejuni en diamants, 1961). Va ser el creador dels temes de vàries séries de televisió (algunes de dibuixos animats): Remington Steele (en Pierce Brosnan), El pardal espino o Peter Gunn, entre atres (les seues composicions per a la saga de La Pantera Rosa, el tema de La pantera rosa i el tema de A Shot In the Dark varen ser posteriorment usats en les séries animades de la Pantera Rosa i en els curtmetrages de l'Inspector Closeau, respectivament). Ademés va compondre les bandes sonores de Desdejuni en diamants, Charada, Dies de vi i roses, Dear Heart, La carrera del sigle, Dos en la carretera i Victor Victoria.

Va ser molt cridaner que Mancini obtinguera la seua únic n.º 1 en les llestes Billboard durant l'era del roc. Els seus apanys i gravació del tema «Love theme from Romeo and Juliet» (Tema d'amor d'amor de Romeo i Julieta) va pujar al n.° 1 el 29 de juny de 1969, mantenint-se en eixe lloc dos semanes.

Biografia

[editar | editar còdic]

Mancini va nàixer en Cleveland, Ohio en 1924 i va créixer en West Aliquippa (Pennsilvània).[4] Era fill d'immigrants italians provinents de la regió dels Abruzzos. La seua mare, Anna (de fadrina Pece), va aplegar a EE. UU. des de Forlì del Sannio (Molise) quan era un bebé[5] i el seu pare, Quint, era un obrer de la Jones and Laughlin Steel Company i músic aficionat que va aplegar a EE. UU. sent adolescent al voltant de 1910.[5][6] Va ser en Aliquippa a on als huit anys, el seu pare ho va introduir en l'estudi de la música i de la flauta, instrument al que era aficionat.[7][8] Mancini va dir que escoltar la partitura de Rudolph G. Kopp en la película de Cecil B. DeMille de 1935 Les Creuades li va inspirar per a dedicar-se a la composició de música de cine, a pesar de que el seu pare desijava que es convertira en professor.[9][10]

Als 12 anys, Mancini es va iniciar en el piano i apanys orquestals en Max Adkins, concertiste de piano i director del Stanley Theatre (ara Benedum Center) de Pittsburgh. Mancini no només va fer apanys per a les bandes del Stanley Theatre, sino que també va escriure un para Benny Goodman, un prometedor director d'orquesta que li va presentar Adkins.[4][9]

Poc despuix de graduar-se en la Aliquippa High School, en l'autumne de 1942, Mancini va assistir primer al Institut Carnegie de Tecnologia (ara Universitat Carnegie Mellon) de Pittsburgh.[11] Eixe mateix any, es va traslladar i va matricular en la Juilliard School of Music de Nova York despuix d'un exitós oïment en la que va interpretar una sonata de Beethoven i una improvisació sobre "Night and Day" de Cole Porter.[9]

Despuix de complir 18 anys, Mancini es va allistar en les Forces Aérees de l'Eixèrcit d'Estats Units en 1943. Durant el seu entrenament bàsic en Atlantic City (Nova Jersey), va conéixer a uns músics que estaven sent reclutats per Glenn Miller. Gràcies a una recomanació de Miller, Mancini va ser destinat primer a la 28ª Banda de les Forces Aérees abans de ser reasignado a l'estranger, a la 1306ª Brigada d'Ingeniers en França. En 1945, va ajudar a lliberar el camp de concentració de Mauthausen-Gusen, en Àustria.

Trayectòria

[editar | editar còdic]

Recent llicenciat, en 1945, Mancini es va incorporar a l'industrial musical. En 1946, es va convertir en pianiste i arreglista de la recent reformada Glenn Miller Orchestra, dirigida per "Everyman" Tex Beneke. Mancini va ampliar els seus coneiximents de composició, contrapunt, harmonia i orquestació durant els seus estudis, iniciant-se en els compositors Ernst Krenek, Mario Castelnuovo-Tedesco.[7]


En 1952, Mancini es va incorporar al departament musical d'Universal-International. Durant els sis anys següents, va contribuir en la seua música a més de 100 películes, entre les que destaquen La criatura de l'estany negre, La criatura camina entre nosatres, It Came from Outer Space, Taràntula, This Island Earth, The Glenn Miller Story (per la que va rebre la seua primera nominació a l'Oscar), The Benny Goodman Story. El seu primer èxit com a compositor pop va ser un senzill de Guy Lombardo and His Royal Canadians titulat "I Won't Let You Out of My Heart".

Mancini va deixar Universal-International per a treballar com a compositor i arreglista independent en 1958, en eixe any firma el seu primer treball en solitari, la coneguda obra mestra d'Orson Welles, Touch of Evil de 1958. En esta obra, Mancini comença a definir la seua personalitat musical: temes inspirats en el jazz, interpretats per una menuda orquesta. La música de Touch of Evil va atraure l'atenció del director Blake Edwards, qui ho va contractar per a fer la música de la seua série de televisió Peter Gunn.[8] Esta va ser la génesis d'una relació en la que Edwards i Mancini varen colaborar en 30 películes a lo llarc de 35 anys. Mancini va crear un tema que va passar a l'antologia dels grans temes del cine. Ha segut usat en multitut de películes, per eixemple en The Blues Brothers de 1980 o Waterworld (1995). De l'àlbum, editat per RCA Victor, es varen vendre en poc temps més d'un milló de còpies. Ademés, la música d'esta série li va valdre dos premis Grammys en 1958. La relació entre Edwards i Mancini, és una de les més llargues i més exitoses colaboracions director-músic de l'història del cine. Es va prolongar durant més de 30 anys i 28 películes. De fet, la seua segona colaboració televisiva, la série Mr. Lucky li va reportar a Mancini dos nous Grammy.

En la década de 1960, Mancini alcança la seua màxima popularitat. Ya siga per les películes d'Edwards (La pantera rosa, Desdejune en diamants, Dies de vi i roses i unes atres), o per la seua colaboració en atres grans directors com Stanley Donen (Arabesco, Charada i, especialment, Dos en la carretera) o Howard Hawks (El seu joc favorit i Hatari!, en el tema "Baby Elephant Walk"). En esta década, Mancini va aportar unes atres de les seues senyes d'identitat: el cor mixt, que interpreta el tema principal de la película.

En les décades de 1970 i 1980 ademés de películes com L'expresse de Chicago o La pantera rosa ataca de nou, va tindre que dedicar-se també a la televisió, i va crear temes molt coneguts com els de les séries Hotel i Remington Steele. En 1970 va crear la música de l'aclamada película de Vittorio de Sica, Els girasols. En 1982 va guanyar un Óscar per la seua comèdia musical Victor Victoria, sumant quatre en total.

Mort

[editar | editar còdic]

Henry Mancini va fallir despuix d'una llarga batalla contra el càncer de pàncrees en Los Àngeles, Califòrnia, el 14 de juny de 1994.[11]

Tributs

[editar | editar còdic]

En el capítul del show animat original de La pantera rosa titulat "Pink Plunk Plink", la pantera rosa conseguix que l'orquesta toque la seua cançó icònica, revelant-se al final un sol assistent: qui aplaudix és res més i res menys que Henry Mancini.

Són molts els artistes que han interpretat els seus temes, entre ells Dave Grusin, en un CD titulat Two for the Road, i Mike Patton, en el seu proyecte Fantomás de l'Àlbum The Directors Cut en versions res convencionals de Experiment in Terror i Charade.

L'orquesta de salsa colombiana, La 33, va fer una versió del tema de la Pantera Rosa arreglant-la en ritmes de salsa i mambo, i donant-li el nom de La Pantera Mambo.

També l'orquesta colombiana La Real Charanga, de Bogotà, un temps despuix de llançada La Pantera Mambo per la 33, va llançar un apany de la cançó que identifica a les caricatures de L'Inspector, titulant-ho "Inspector Charanga", en ritme de jazz llatí.

Una banda argentina de Punk Roc, Expulsats, versionó el tema intro de "The Pink Panther Show" en el seu disc "Altoparlantes 2".


Una banda argentina de reggae, Pollera Pantaló, versionó el tema intro de "The Pink Panther Show" i el tema principal de la mateixa série.

La banda anglesa Emerson Lake and Palmer versionó el tema de Peter Gunn en el disc In Concert gravat en Montreal en 1977 i editat en 1979. La banda ho va utilisar vàries voltes com a introducció en la gira de Works II.

El grup britànic Art of Noise va realisar una exitosa versió de Peter Gunn en el seu àlbum In Visible Silence de 1986, en la colaboració de Duane Eddy, junt en un videoclip d'estil parodia al cine negre.

Filmografia

[editar | editar còdic]

Premis i distincions

[editar | editar còdic]
Premis Óscar
Any Categoria Película Resultat
1955[12] Millor orquestació d'una película musical Música i llàgrimes Plantilla:Cela
1962[13] Millor banda sonora d'una película dramàtica o comèdia Desdejuni en diamants Plantilla:Cela
Millor cançó original Plantilla:Cela
Fadrí en el paraís Plantilla:Cela
1963[14] Millor cançó original Dies de vi i roses Plantilla:Cela
1964[15] Millor cançó original Charada Plantilla:Cela
1965[16] Millor banda sonora d'una película dramàtica o comèdia La pantera rosa Plantilla:Cela
Millor cançó original Volgut cor Plantilla:Cela
1966[17] Millor cançó original La carrera del sigle Plantilla:Cela
1970[18] Millor banda sonora original Els girasols Plantilla:Cela
1970[18] Millor banda sonora corejada original Darling Lili Plantilla:Cela
Millor cançó original Plantilla:Cela
1972[19] Millor cançó original Casta invencible Plantilla:Cela
1977[20] Millor Cançó La pantera rosa ataca de nou Plantilla:Cela
1980[21] Millor banda sonora original 10, la dòna perfecta Plantilla:Cela
Millor cançó original Plantilla:Cela
1983[22] Millor banda sonora adaptada Victor Victoria Plantilla:Cela
1987[23] Millor cançó original That's life! Plantilla:Cela

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Fox, Charles. Killing Em Softly: My Life in Music, Scarecrow Press, p. 150. ISBN 978-0-8108-6992-9.
  2. ↑ Akins, Thomas N.. Behind the Copper Fence: A Lifetime on Timpani, First Edition Design Pub., p. 1. ISBN 978-1-62287-368-5.
  3. ↑ Akins, Thomas N. (2013-07-24). Behind the Copper Fence: A Lifetime on Timpani (en en), First Edition Design Pub.. ISBN 978-1-62287-368-5.
  4. ↑ 4,0 4,1 «Pennsylvania Center for the Book». pabook.libraries.psu.edu. Consultat el 2024-04-15.
  5. ↑ 5,0 5,1 Caps, John (2012), Henry Mancini: Reinventing Film Music, Champaign, Illinois: University of Illinois Press, ISBN 978-0252093845
  6. ↑ Radaelli, Marielle (September 7, 2018). "Mystical allure of scenic Scanno". L'Italo-Americà. Retrieved June 7, 2019.
  7. ↑ 7,0 7,1 Mancini, Henry & Lliges, Gene (2001) [1989]. Did They Mention The Music? The Autobiography of Henry Mancini (Updated ed.). New York City: Cooper Square Books. 1461732115}}.
  8. ↑ 8,0 8,1 «Show 23 - Smack Dab in the Middle on Route 66. [Part 2, The Music Men. [Part 1]]» (en anglés). UNT Digital Library. Consultat el 2024-04-15.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 Caps, John (2012), Henry Mancini: Reinventing Film Music, Champaign, Illinois: University of Illinois Press, ISBN 978-0252093845
  10. ↑ «Henry Mancini Dies at 70; Composer for Films and TV».
  11. ↑ 11,0 11,1 «Henry Mancini, Composer of Elegant Music, Dies».
  12. ↑ «27th Academy Awards (1955)» (en anglés). Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 28 d'abril de 2021.
  13. ↑ «34th Academy Awards (1962)» (en anglés). Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 4 de maig de 2021.
  14. ↑ «35th Academy Awards (1963)» (en anglés). Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 4 de maig de 2021.
  15. ↑ «36th Academy Awards (1963)» (en anglés). Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 4 de maig de 2021.
  16. ↑ «37th Academy Awards (1965)» (en anglés). Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 4 de maig de 2021.
  17. ↑ «38th Academy Awards (1966)» (en anglés). Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 21 de març de 2021.
  18. ↑ 18,0 18,1 «43th Academy Awards (1971)» (en anglés). Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 4 de maig de 2021.
  19. ↑ «44th Academy Awards (1972)» (en anglés). Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 4 de maig de 2021.
  20. ↑ «The 49th Academy Awards. 1977» (en anglés). oscars.org. Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 24 d'agost de 2019.
  21. ↑ «The 52th Academy Awards. 1980» (en anglés). oscars.org. Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 24 d'agost de 2019.
  22. ↑ «The 55th Academy Awards. 1983» (en anglés). oscars.org. Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 24 d'agost de 2019.
  23. ↑ «The 59th Academy Awards. 1987» (en anglés). oscars.org. Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 24 d'agost de 2019.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Mancini Song Book. Londres, Compass Music Ltd, 1965.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Henry_Mancini&oldid=616634»