Efectes especials

Efectes especials

Els efectes especials (en anglés, special effects, abreviat com SFX , F/X o simplement FX), en ocasions denominats com a efectes d'ilusionisme, són un conjunt de tècniques i elements que s'utilisen en televisió o cine per a crear ambients, personages o realitats que, no poden succeir en la vida real, o be no es poden filmar. També s'ampren en el món de l'espectàcul: farándula, ilusionisme, teatre, òpera, concerts. Per eixemple, un viage a l'espai o la transformació d'un home en home llop. Els efectes especials poden ser usats per a la representació d'objectes o sers inexistents, com per eixemple un dragó, pero la major part de voltes es recorre a ells quan l'obtenció de l'efecte per mijos normals és massa cara o perillosa. Per eixemple, pot resultar més segur i econòmic rodar l'explosió d'una maqueta a escala reduïda que rodar una explosió real a una escala humana, en risc de mort o de ferides per als actorés i l'equip de rodage. En el cine, també es fa us d'efectes especials per a millorar elements reals prèviament filmats en mijos convencionals. Açò pot fer-se per mig de l'inclusió o extracció d'elements en un pla o també per mig de la millora d'objectes que ya estaven presents en el moment del rodage. S'utilisen a sovint diferents tècniques en un mateix pla o escena per a alcançar l'efecte desijat i en freqüència els efectes especials són «invisibles», és dir que l'espectador no es dona conte de que l'image o seqüència que està veent és en realitat un efecte especial. Un eixemple d'açò són els decorats de películes històriques a on l'arquitectura i afores són recreats per mig d'efectes especials.

En el temps, l'anglicisme «efecte especial» (del anglés special effect) ha anat reemplaçant al galicisme «trucage» (del francés trucage), que fins a temps relativament recents era el més utilisat en llengua espanyola. També s'utilisa l'acrònim “efectes visuals“

Història

Els trucs visuals per a conseguir efectes de tot tipo alvançaven com una tècnica cinematogràfica més des dels primers dies de l'art de fer películes.

Efectes pràctics

Georges Meliès

Se sol dir que el "pare dels efectes especials" sense dubte és Georges Méliès, un dels primers #cineaste. Va ser el pioner en un sinfín de tècniques cinematogràfiques que varen donar l'impuls inicial per a lo que són hui els efectes especials en el cine. En una de les seues películes més célebres, Viage a la Lluna de 1902, presenta una gran cantitat d'efectes especials que, en l'época, s'aplegaven a considerar màgia.

Una de les seues majors creacions va ser el empalme, un célebre descobriment que va fer quan, en filmar una escena en el carrer, la seua cambra es va atollar generant la sensació de que un objecte es transformava en un atre. Aixina va ser que Méliès va començar a utilisar esta tècnica en películes en les que, per eixemple, es representaven espectàculs de màgia, pero el verdader efecte d'ilusionisme ho conseguia en l'edició. Una atra tècnica descoberta pel director va ser la disolvencia narrativa, un recurs que utilisava per a expressar canvis de temps i que podia utilisar-se per a anar d'arrere cap a avant en l'història sense necessitat de seguir el lapsus de temps real.

En El mac de Oz

Una atra gran innovació en el món dels efectes especials es va introduir a partir de l'any 1907, quan els #cineaste escomencen a utilisar la tècnica de la "pintura en mate", que consistia en pintar un escenari inexistent en la realitat i introduir-ho perfectament en el montage de la película. Este recurs, no obstant, no alcança la seua época dorada fins a l'arribada del technicolor. El Mac de Oz (1939) és un gran eixemple de l'us este efecte especial.

Esta tècnica perdura encara hui, ya que, encara que de manera digital, es mostra pràcticament en totes les películes sense importar el seu gènero.

Ademés, cal dir que en este film de la MGM, també s'escomença a fer us de gomaespuma o làtex per a caracterisar als personages, agregant-los nassos, orelles i atres parts del cos.

Eugen Schufftan

Una atra figura important en els inicis dels efectes especials va ser Eugen Schüfftan, qui va realisar els efectes especials del llarcmetrage Metropolis (1927). En la película, no solament la ciutat en miniatura, sino que va crear el Procés Schufftan, que va permetre als actors interactuar en este nou mig.

Les miniatures varen permetre als directors recrear escenaris a escala en les seues películes, construint objectes i llocs que haurien segut massa cars d'haver-los fet a tamany real, i posar-los lo suficientment prop de la cambra o en fotogrames a gran velocitat per a que semblaren reals. Açò va permetre també als directors expandir la seua imaginació i crear verdaderes ciutats futuristes. Per a donar-los vida a estes ciutats varen crear efectes pràctics en espills. El procés passava per inclinar un espill a 45° davant de la cambra per a reflectir la miniatura. Despuix, es llevava una de les seccions de la superfície del reflex per a que els actors, que estan en l'estudi darrere de l'espill, pogueren ser vists a través del cristal “net”. En un més que cuidat joc de llums, les miniatures reflectides devien coincidir en l'escenari en miniatura per a que la cambra poguera capturar abdós perfectament.

En King Kong

Els efectes especials seguixen evolucionant. En l'any 1933, la película King Kong mostrava a un mònstruo de 16 metros creat en stop-motion, una tècnica que ya va sorgir en el naiximent del sigle XX i en el cine mateix, pero tan perfeccionada que els seus responsables varen ser considerats pioners en ella. Willis O'Brien, especialisat en este sistema en anteriors películes de dinosauris, va anar l'encarregat de manipular les maquetes i els ninots.

Stanley Kubrick

En l'any 1968, Stanley Kubrick estrena una de les películes més importants a nivell visual de tota la història del cine: 2001: odissea en l'espai. Esta va rebre un Óscar, entre uns atres, als millors efectes especials. El director hi havia conseguit, per eixemple, crear la sensació de "no gravetat" de l'espai en una tècnica menys complicada de lo que sembla: la cambra girava junt en el passadiç que estava construït sobre una espècie d'armassó circular que es desplaçava a una velocitat estable. D'eixe modo, si es conseguia mantindre perfectament estable, lo que sembla girar és «el sentit de la gravetat», que no el propi passadiç. D'eixe modo els astronautes no tenen res més que permanéixer de peu i baixar cap a «avall» encara que l'efecte final semblarà que està donant regressos.

Steven Spielberg

En l'any 1975, Spielberg roda la película Tiburon. Para això, necessita construir un taburó animatrónico capacitat per a funcionar en l'aigua. En l'ajuda de Bob Mattey i gràcies a l'ingenieria, varen crear l'animal fals. A pesar d'haver-ho construït, la deterioració que va sofrir pel contacte en l'aigua i la dificultat de manejar-ho, varen obligar al director a, en lloc de mostrar-ho completament, insinuar-ho en l'ajuda d'atres recursos com l'edició l'intensificació de la música.

No intimidat per les dificultats per a rodar Taburó, Spielberg va tornar a utilisar animals animatrónicos en la seua película de 1993 Jurassic Park. Junt a la animatrónica, els marionetistas i els hòmens disfrassats, va anar aixina possible donar vida als dinosauris del parc jurásico. Encara que, cal dir que el director també es va ajudar ya d'una miqueta de treball digital en la postproducció per a això.

Rick Baker

Els anys 1980 varen ser la década de l'auge dels efectes pràctics, que varen aplegar al cim del refinament. En especial, va haver un auge en l'art del maquillage de caracterisació, sobretot en el cine de terror. Una de les películes més representatives d'açò és Un home llop americà (John Landis, 1981). En este film, Rick Baker es va encarregar de la caracterisació de l'home que es transforma en llop, aplegant aixina a guanyar un Oscar al millor maquillage. Baker, en aquella transformació, es pot dir que va crear escola i va ser pioner de grans #caracterisació posteriors com la dissenyada per Rick Bottin en The Howling.

Efectes digitals

Entrats els anys 1990, els efectes pràctics escomencen a sofrir la competència de lo digital (com va succeir en Jurassic Park, s'escomencen a combinar en ells).

Aixina, gràcies a les noves tecnologies i a les millores en computació, els efectes digitals escomencen a tindre gran protagonisme (encara que els pràctics no apleguen a desaparéixer totalment)

Les germanes Wachowski

Les creadores de la trilogia Matrix varen combinar efectes especials propis de la películes d'arts marcials, efectes visuals creats per ordenador, etc. Entre estos, en l'ajuda de l'empresa Manex Visual Effects, varen crear una nova tècnica capaç de registrar 12.000 fotogrames per segon cridada temps mort o "temps bela" ("bullet clave"). Esta congelava una image en mitat de l'acció per a després rotar la cambra fins a un atre àngul diferent i seguir en el moviment de l'objecte filmat.

Esta película va ser creada a partir d'efectes majoritàriament digitals. De fet, en cada image es gravava a l'actor en 5 cambres digitals d'alta resolució diferents, per a aixina captar el cos de l'actor en 3D i poder-ho recrear en qualsevol situació. De fet, moltes de les escenes estan completament realisades a través d'ordenador, exceptuant l'acció.

Peter Jackson

Un atre dels emblemes en efectes especials va ser Peter Jackson, el creador dels efectes en El senyor dels anells (inicis dels anys 2000). En esta, de nou, es combinen efectes visuals digitals (per a crear personages com Gollum) i pràctics (en els maquillages, miniatures, #pròtesis, etc). La cantitat d'efectes utilisats per a realisar esta trilogia va ser de 2730 entre pràctics i digitals (540 en la primera, 799 en la segona i 1488 en la tercera). En el terreny del digital, es va usar la nova tècnica del modelaje tridimensional per a crear alguns dels personages: uns escáneres molt precisos es varen encarregar de registrar la maqueta prèvia que posteriorment, en digitalisar-se, permeten animar les figures tridimensionalment.

Sobre els pràctics, per a crear la sensació de que els Hobbits eren més menuts que els demés individus, es va usar la tècnica tradicional anomenada "perspectiva forçada". Esta consistix en alluntar de la cambra al personage que nos interessa minimisar. Degut a que la cambra no detecta l'espai que hi ha entre personages, es crea una ilusió òptica.

En El curiós cas de Benjamin Button (2008)

En esta película, el personage protagoniste és una animació de Brad Pitt durant els primers 52 minuts de llarcmetrage. A través de l'animació de gràfics per ordenador, l'actor envellix 70 anys sin ayuda de maquillage. Més alvançat el film, la seua caracterisació és realisada en ajuda del maquillage. Per a este proyecte, es va aplegar a crear un programa informàtic de captura d'emocions del rostre, el qual va aplegar a registrar gran cantitat dels moviments musculars de l'actor i que també es tornarà estàndar.

En Avatar (2009)

Per a realisar els efectes visuals totalment digitals d'esta película es varen aplegar a tardar fins a 4 anys. En la seua creació, es va dissenyar un software especialisat en l'animació d'explosions, i el director (James Cameron) va idear una tècnica que li permetia vore temps real als actors caracterisats digitalment per mig d'un monitor, lo que va aportar una gran naturalitat en els gests. La companyia encarregada de realisar estos efectes va ser Weta Digital.

En Gravity (2013)

En esta película d'Alfonso Cuarón, els efectes visuals varen ser creats per la companyia Londres Framestore. En la majoria de les prens d'este film, solament es va gravar el rostre dels actors. Tots els demés elements varen ser creats en postproducció de manera digital (gràcies a un any d'preproducción). De fet, els únics escenaris físicament reals són els interiors de les càpsules i una part de l'estació espacial, i inclús en estos casos també es varen usar efectes digitals.

Per a simular els efectes d'microgravedad de la película, l'equip va utilisar una combinació de cambres de moviment controlat i torres de llum.

Tècniques

Existixen moltes tècniques d'efectes especials, que van des d'efectes tradicionals en sales de teatre, passant per tècniques clàssiques de filmació inventades a principis del sigle XX tals com l'animació per stop motion (la forma de la qual més evolucionada és el go motion), fins a les tècniques d'animació per computadora modernes conegudes com a «efectes digitals», que es caracterisen per ser obtingudes per mig de l'us de computadoras. L'orige ho podem situar en Alice Guy primera en utilisar efectes especials, usar la doble exposició del negatiu, les tècniques de retoc, la cambra llenta i ràpida, i el moviment cap a arrere.

Els efectes especials es dividixen en varis tipos:

• Els efectes visuals, cridats també efectes òptics o fotogràfics, que consistixen en la manipulació d'una image fotografiada.
• Els efectes mecànics (denominats també efectes pràctics o físics), que es realisen durant el rodage de la película. Estos inclouen porritos animatrónicas, escenografia, pirotècnia, pluja artificial etc.
• Els efectes de sò.
• Els efectes especials de maquillage.
• Els efectes digitals.

Efectes òptics (també cridats visuals o fotogràfics)

Els efectes òptics, també cridats visuals o fotogràfics, són els més antics. Pioners com Georges Méliès, Segon de Chomón, Willis O'Brien o Ray Harryhausen varen ser els fundadors d'esta classe d'efectes. Eixemples d'este tipo d'efectes són, per eixemple:

• L'animació en volum, coneguda a través de l'anglicisme stop motion. Películes famoses en les que es va utilisar esta tècnica són, per eixemple, King Kong (de 1933, en efectes visuals de Willis O'Brien) o Jasón i els argonautas (de 1963, en els efectes de Ray Harryhausen). A finals dels anys 1970 Phil Tippett va inventar per a la película L'Imperi contraataca una tècnica alvançada de stop motion: el go motion.

• La retroproyección o transparència, tècnica en la que actors reals són filmats simultàneament a una proyecció sobre una pantalla que es troba darrere d'ells. Esta tècnica va ser utilisada per eixemple per a rodar una escena de la película North by Northwest. En eixa escena es veuen plans en els que Cary Grant es tira el sol mentres un avió se li tira damunt per a assessinar-ho. L'actor es tirava al sol d'un decorat mentres darrere, sobre una pantalla de cine, s'estava proyectant el pla de l'avió acostant-se frontalment a tota velocitat.

• Zoptic. La retroproyección permet que un actor o un objecte puguen vore's davant d'un pla proyectat contra una pantalla que es troba just darrere. No obstant açò no permet que la cambra que està filmant el conjunt puga moure's. En 1978, per a la película Superman: The Movie, Zoran Perisic va idear la tècnica zoptic, que consistix en dotar al proyector d'un zoom sincronisat en un atre zoom, situat a la seua volta en la cambra que filma el pla. D'esta manera quan la cambra s'acosta a Superman mentres se supon que este està en vol, el pla proyectat darrere (en el que pot vore's desfilar el paisage) aumenta de tamany en la mateixa proporció, creant l'ilusió de que la cambra està filmant a un home en el seu entorn immediat i que este està realment volant.

• l'inserció croma, una tècnica en la que es reemplaça el color d'un pla per un atre pla, fusionant abdós en un únic pla. Des de que es va utilisar per primera volta en el cine en l'us de pantalles blaves en la película El lladre de Bagdad (1940), la tècnica de rodage sobre un fondo uniformemente blau o uniformemente vert s'ha fet molt popular i és hui en dia prou coneguda pel gran públic.

• La rotoscopia, una tècnica en la que sobre una taula transparent són proyectats simultàneament dos plans mentres un animador pinta o dibuixa un objecte sobre un dels dos plans. Esta tècnica, inventada pels nortamericans Dave Fleischer i Max Fleischer en 1915, va ser utilisada en 1977 per a la lluentor dels sabres làser de la película La guerra de les galàxies.

• Matte painting. Al matte painting també se li crida «tècnica de la pintura sobre vidre». En esta tècnica es pinta un decorat sobre una placa de vidre, deixant lliure de pintura (i per tant transparent) la zona del pla a on deurà vore's els actors. Quan es proyecta la filmació dels actors darrere de la placa de vidre la cambra pot filmar el conjunt, donant la sensació de que els actors estan insertats en el decorat pintat. Quant més realiste siga la pintura sobre vidre millor conseguida estarà la sensació de realitat.

• Tècnica de la maqueta colgante, en la que s'interpon una maqueta entre la cambra i un fondo verdader, a sovint un decorat, lo que permet tindre un fondo de tres dimensions, efecte no conseguit per la pintura matte, este tipo de recurs va ser molt usat entre els anys 30 i 60.

• La filmació de maquetes en cambra en moviment és una tècnica denominada en anglés motion control photography. En este tipo de filmació és la cambra la que es mou mentres la maqueta està fixa i immòvil. El primer en intentar posar a punt esta tècnica va ser el nortamericà John Whitney. Douglas Trumbull la va utilisar per a la película 2001: una odissea de l'espai etc. Estes tècniques estan destinades a crear una ilusió audiovisual gràcies a la qual l'espectador vares agarrar a escenes que de l'espai en resultats molt satisfactoris pero qui la va dur al seu paroxisme va ser John Dykstra, qui la va perfeccionar en 1976 per a la película La guerra de les galàxies (1977). Dykstra va inventar una cambra a la que va cridar Dykstraflex i que li permetia sincronisar la filmació de les maquetes de les naus espacials en la memòria d'un ordenador, de modo que la simultaneidad dels diferents elements que componen un únic pla (el fondo estrelat de l'espai, astres i planetes, atres naus i vehículs etc.) podia ser conseguida en major sincronisació i realisme.

Efectes mecànics

Els efectes mecànics (denominats també efectes pràctics o físics) són els que es realisen durant el rodage en viu de la película. Estos inclouen porritos mecànics, escenografia i pirotècnia. Ademés de ser aquells en els que es creen escenes com la pluja, dispars, destrucció de muralles etc. Els efectes mecànics més elaborats són els utilisats en la tècnica cridada animatrónica. En Parc Jurásico (1993), per eixemple, es varen utilisar, junt als verdaders actors, dinosauris animatrónicos dissenyats per l'equip d'especialistes de Stan Winston.

Efectes de sò

Artícul principal → efecte de sò.

Els efectes de sò són tots aquells obtinguts en sons pregrabados, en o sense mescla entre ells. Per eixemple, per als gruñidos i rugits del wookiee Chewbacca, Ben Burtt va utilisar mescles de sons emesos per orsos, gossos, morses i lleons. També s'inclouen en els efectes de sò aquells que són gravats en estudi per a ser afegits al fondo sonor de la película, com dos clafolls de coco entrechocadas per a simular els caixcos dels cavalls.

Efectes de maquillage

A sovint es realisen maquillages que necessiten volum o produir impressions exactes, açò moltes voltes no es pot conseguir en claroscuros, la base del maquillage teatral i social, per això es fa necessari crear distintes coses, com ser #pròtesis i/o caraces en mecanismes (animatrónica), açò és aplicat tant a un ser humà o per a reproduir atres coses, eixemple, publicitats que un veu «l'hamburguesa perfecta», això no existix, és un efecte especial per a resaltar les virtuts del producte X, o rèpliques de parts del cos hiperrealistas ya siga per mig de còpia directa de l'actor o modelant-les si no fora possible, com per eixemple, un recent naixcut o un animal. La diferència bàsica entre #pròtesis i caraces és, que les primeres estan dividides en vàries parts i/o solament modifiquen una zona menuda. Eixemple: un nas, aixina també estes necessiten major habilitat i temps per a la seua aplicació, el guany implícit és conseguir que no es perga la gesticulació de l'actor. A sovint es confon estos efectes en el maquillage convencional i/o en efectes especials en general, pero són tècniques diferents. Els efectes especials de maquillage prenen el seu nom de l'anglés Special Makeup Effects (SPMFX).

Efectes digitals

Els efectes digitals (també designats com infografías o imàgens generades per computadora) són totes aquelles imàgens digitals que es creen per ordenador encara que també poden ser imàgens reals retocades per ordenador, en composició o procés d'integració de totes elles juntes. En els anys 70 ya varen escomençar a ser utilisats en alguns plans, sobretot per a representar pantalles de computadores, com per eixemple el sistema de punteria a bordo dels caces X-Wing durant la Batalla de Yavin, en la película La guerra de les galàxies (1977). Més vesprada els efectes digitals varen ser utilisats per a la creació de plans sancers, sobretot a partir de la película Tron (1982). En el temps estos efectes s'han anat perfeccionant i hui en dia existixen diferents tipos:

• Morphing, una tècnica que consistent en la metamorfosis d'un element fotogràfic en un atre, per mig de la selecció de punts comuns o orige i destí. El primer morphing de l'història és la transformació de la hechicera Fi Raziel en una série d'animals en la película Willow, de 1988 i es va fer popular en les transformacions del T-1000 en Terminator II: El Dia del Juí Final (1991).

• Creació d'imàgens per ordenador, tècnica cada volta més utilisada (sobretot per a l'animació d'imàgens digitals) i en la que no s'usa cap element fotogràfic, l'image és creada enterament a partir de la ferramenta informàtica. Les primeres películes que varen usar per primera volta imàgens enterament generades per computadora varen ser Tron (1982) i Young Sherlock Holmes (en espanyol El secret de la piràmide, 1985). Esta tècnica consta de vàries fases:
  • Disseny dels personages o elements a crear (per mig de tècniques tradicionals de dibuix com l'esbós).
  • Creació de model, desenroll en 3D dels volums.
  • Creació de materials, és dir el comportament de la llum sobre l'objecte. Creació de setup, estructura interna que facilita l'animació.
  • Animació i, finalment, l'acabament dels detalls (designat a voltes en el terme anglés rendering).

• Captura de moviment, una tècnica en la que es digitalisen una série de punts situats en un objecte real en moviment. Aixina registrats en la memòria de la computadora, estos punts servixen per a fer coincidir en ells els punts homòlecs d'una image generada més tart per un artiste gràcies a la computadora. Un eixemple de l'aplicació d'esta tècnica ho proporcionen les películes Les dos torres (2002) i La tornada del Rei (2003), en les que l'actor Andy Serkis va actuar davant de pantalles verdes vestit en un trage sobre el que se senyalaven els punts necessaris per a que més tart un artiste digital creara al personage fictici de Gollum.

Tecnologia i efectes digitals

Sobre els elements tecnològics importants per a la realisació d'efectes digitals podem distinguir entre dos grans grups, hardware i software:

• Hardware: en est destaquem l'escàner, l'estació de treball i la registradora. L'escàner és fonamental en els efectes digitals, ya que en ell digitalisem les imàgens; açò nos permet introduir en l'ordenador l'informació que estava en la película a l'ordenador per al seu posterior tractament. Un atre element hardware important és l'estació de treball. Són ordenadors especialisats en el tractament d'imàgens. Part d'este equip ho formen també, els perifèrics, ya que la digitalisació en resolució cinematogràfica necessite una gran capacitat d'almagasenament. També està la registradora, el funcionament de la qual és l'invers al de l'escàner, convertix les imàgens digitalisades en fotogrames d'una película.

• Software: en est destaquem el software 3D (com Maxon Cinema 4D), programes de composició digital (com a Atobó After Effects), chromakeyers (cromas), #paleta gràfiques (programes de retoc fotogràfic com a Atobó Photoshop). Consta de paquets d'animació que consistixen en un o varis mòduls en els que es pot modelar, animar i donar apariència real a un objecte. Els softwares més importants són wavefront, softimage, àlies etc. En els compositors podem mesclar imàgens de manera digital sense pèrdua d'image. Un atre software important són els cromas (Chromakeyers), la seua tècnica tracta de fer una sobreimpresión d'una image dins d'una atra; necessitem una image en blanc i negre que es diu caraça (canal alfa), de la figura. D'esta manera, tenim tres imàgens: el fondo, la figura (RGB) i la caraça corresponent a la figura (alfa). Esta caraça serà blanca en la part de l'image de la figura que vullgam conservar en l'image final, i negra en la part que vullgam que es conserve el fondo. Per a conseguir açò, devem rodar la figura sobre un fondo de color pla, que sol ser vert o blau. Els cromas nos permeten generar caraces de les imàgens rodades sobre un color pla, per a la seua utilisació per programes de composició digital. En les #paleta gràfiques podem retocar les imàgens digitalisades; s'usen per a retocar fondos, eliminar parts d'imàgens que no nos interessen, per a generació de textures etc.

After Effects també servix per a fer renderizaciones en formats jpg, png, gif, etc. A banda d'eixes funcions servix per a editar entretenidamente als jóvens aspirants a VFX

Els mòduls dels paquets d'animació 3D són:

1. Modelador: per a treballar la geometria.
2. Animador: per a donar-li moviment als objectes.
3. Materials i Allumenament: donar apariència i textura als objectes.
4. Render: càlcul de les imàgens.

Efectes especials en espectàculs, performances, animació i celebracions

L'us de màquines de fum en els espectàculs de música és un estàndart en esta indústria des dels anys 1980. Aixina com màquines lanzallamas verticals. En els anys de l'auge del heavy varen estar especialment presents. Des d'inicis del sigle XXI s'ha començat a utilisar estos efectes en actuacions (o performances) de grups de teatre de vanguarda, efectes de fòc, pompes de sabó, fum baix i alt, bromera, neu artificial etc. mentres en els sectors de la publicitat i events, un efecte especial molt recurrent és el de la pluja de confeti i/o de serpentines.

Vore també

• Tecnologia escènica històrica