Viage interestelar

Impressió artística d'una hipotètica «Nau propulsada per inducció de forat de cuc», basada indirectament en un treball de 1994 de Miguel Alcubierre. Crèdit: NASA CD-98-76634 pels Bossinas.

Es diu viage interestelar a un viage tripulat o no tripulat entre estreles. Est és un concepte bàsic dins de la ciència ficció, pero en la pràctica, el viage interestelar és molt més difícil que el viage interplanetari degut a que les distàncies implicades són enormement majors (de l'orde del any llum). Per la mateixa raó el viage intergaláctico és encara més complicat.

La possibilitat del viage interestelar ha segut debatuda arduamente per varis científics, autors de ciència ficció i entusiastes. En este sentit, s'han publicat molts treballs sobre conceptes relacionats. Donats un temps de viage suficient i un treball d'ingenieria, són possibles tant viages no tripulats com a viages generacionals, encara que representen un considerable repte tant tecnològic com a econòmic difícil d'alcançar durant algun temps, en concret para sondes tripulades. La NASA ha estat investigant en estos temes durant varis anys, i ha acumulat una série d'aproximacions teòriques.

Dificultats del viage interestelar

La principal dificultat del viage interestelar és l'enorme distància que ha de cobrir-se i en conseqüència el temps que duria en els métodos de propulsió més realistes —de décades a milenis—. Aixina, una nau interestelar estaria molt més exposta als perills que es troben en els viages interplanetaris, tals com a intens buit, radiació i micrometeoroides. El llarc temps de viage fa difícil dissenyar missions tripulades, i la justificació econòmica de qualsevol missió interestelar és casi impossible, ya que els beneficis que no són accessibles en un determini de décades —o major— tenen un valor actual propenc a zero.

Els viages intergalácticos implicarien distàncies mills o millons de voltes majors que els viages interestelares, aumentant les dificultats en un factor similar.

Distàncies interestelares

Freqüentment les distàncies astronòmiques es medixen pel temps que ampra la llum en viajar entre dos punts (vore any llum). La llum, en el buit, viaja a 299.792,458 quilómetros per segon. La distància entre la Terra i la Lluna és d'1,3 segons llum, que en la tecnologia de propulsió espacial actual, supon un viage d'uns tres dies de duració. La distància entre la Terra i uns atres planetas del sistema solar varia entre tres minuts llum i unes quatre hores llum. Depenent del planeta i de la seua alliniació en la Terra, les naus espacials no tripulades ampren entre uns pocs mesos i una miqueta més d'una década en realisar el viage.

Sonda espacial Voyager 1.

L'estrela més propenca al Sol és Pròxima Centauri, una nana roja a 4,22 anys llum de distància (vore Llista d'estreles més propenques). La nau espacial més ràpida enviada fins ara cap a l'exterior, Voyager 1, ha recorregut 1/600 d'any llum en 30 anys i viaja a 1/18000 de la velocitat de la llum (vore Anex:Objectes creats per l'home que més s'han alluntat de la Terra). A esta velocitat, el viage a Pròxima Centauri duraria uns 72 000 anys. Indubtablement, dita missió no estava programada específicament per a viajar ràpidament cap a les estreles, i la tecnologia actual és molt superior. El temps de viage pot reduir-se a uns pocs milenis, o inclús a un sigle o menys utilisant la propulsió nuclear de pols —Proyecte Orión—.

Concepció artística del Proyecte Orión de la NASA.

No obstant, no existix tecnologia actual capaç de propulsar una nau en una velocitat tal que li permeta alcançar una atra estrela en menys de 50 anys. Les teories actuals en física senyalen que és impossible viajar més ràpit que la llum —velocitat superlumínica—, i sugerixen que de ser açò possible, podria també ser possible construir una màquina del temps en métodos similars.

Per una atra part, la teoria de la relativitat especial oferix la possibilitat d'acurtar el temps de viage aparent: si la nau es mou a una velocitat pròxima a la velocitat de la llum, la dilatació del temps relativiste faria que el viage semblara molt més curt per al viager. No obstant, per a la gent que permaneixquera en la Terra transcorrerien molts anys fins que els viagers tornaren de nou: els viagers trobarien que hauria transcorregut molt més temps en la Terra que el que haurien amprat ells en el viage —este efecte s'ilustra en la paradoxa dels bessons—.

La relativitat general oferix la possibilitat teòrica dels viages superlumínicos sense violar les lleis fonamentals de la física per mig de forats de cuc, encara que encara es debat si estos existixen realment. Els mecanismes proposts per a viages més ràpits que la llum, dins de la teoria de la relativitat general, requerixen l'existència de matèria estranya.

Energia requerida

Un factor significatiu que contribuïx a la dificultat és l'energia que deu ser proporcionada per a obtindre un temps de viage raonable. El llímit inferior per a l'energia requerida és l'energia cinètica expressada com a K = ½ mv² a on m és la massa final. Si la desacceleració a l'arribada és desijada i no pot ser conseguida per cap atre mig que no siguen els motors de la nau, llavors l'energia requerida a lo manco deu duplicar-se, degut a que l'energia necessària per a detindre a la nau és igual a l'energia necessària per a accelerar-la a la velocitat de travessia del viage.

La velocitat per a un viage d'anada i regrés tripulat d'unes poques décades per a inclús l'estrela més propenca és de vàries mils de voltes més gran que l'usada per als actuals vehículs espacials. Açò significa que pel terme de v² en la fòrmula de l'energia cinètica, es requerix millons de voltes de l'energia usada actualment. Accelerar una tonellada a una dècima part de la velocitat de la llum requerix d'a lo manco 450 PJ o 4,5 17 J o 125 000 millons de kWh, açò sense incloure l'eficiència del mecanisme de propulsió. Esta energia té que ser generada a bordo usant combustible almagasenat en la nau, recolectat del mig interestelar o proyectat a través d'immenses distàncies.

Els requeriments d'energia fan del viage interestelar una tasca molt difícil. Es va dir en la Conferència Conjunta de Propulsió de l'any 2008, per part de múltiples experts que era improvable que els humans alguna volta exploraren més allà del sistema solar. Brice N. Cassenti, un professor associat del Departament d'Ingenieria i Ciència del Rensselaer Polytechnic Institute (en castellà: Institut Politècnic de Rensselaer), va dir que a lo manco es necessitaria tota la producció anual d'energia de tot el planeta per a enviar una sonda a l'estrela més propenca.

Mig interestelar

Un tema important en viajar a velocitats extremadament altes és que el pols i el gas interestelar pot causar considerable dany a la nau, per les altes velocitats relatives i les grans velocitats cinètiques involucrades. S'han propost varis métodos de protecció per a mitigar el problema.^{cita requerida} Els objectes més grans (tals com els grans de pols macroscòpics) són de llunt els menys comuns, pero podrien ser molt més destructius.^{cita requerida}

Virtualment tot el material que podria ser un problema es troba en el nostre sistema solar en la zona del disc que conté als planetas, el cinturó d'asteroides, la núvol de Oort, els cometas, asteroides lliures, macro i micro meteoroides, etc. de tal forma que qualsevol dispositiu o proyectil deu ser enviat en una direcció oposta a tot este material. Quant més gran siga l'objecte enviat, major és la possibilitat de que choque en alguna cosa. Una opció és enviar alguna cosa molt chicotet a on la possibilitat de chocar en alguna cosa siga virtualment inexistent en el buit del espai interplanetari i interestelar.

Temps de viage

S'ha argumentat que una missió interestelar que no puga ser completada en menys de 50 anys no deuria ser ni tan sols iniciada. En volta, assumint que una civilisació està encara en una curva incremental del desenroll de la velocitat de propulsió, no havent alcançat el llímit teòric, els recursos deurien ser invertits en dissenyar un millor sistema de propulsió. Este degut a que una nau espacial llenta provablement seria alcançada i deixada arrere per una atra missió enviada més vesprada i que estiga usant un sistema de propulsió més alvançat (Postulat d'Obsolescència Incessant). Per una atra part, Andrew Kennedy ha demostrat que si un calcula el temps de viage a un destí determinat com la taxa de la velocitat de viage derivada de l'increment creixent (inclús del creiximent exponencial), existix un clar mínim en el temps total a eixe destí des de l'ara (vore càlcul d'espera). Els viages mampresos abans del mínim seran alvançats per aquells que mamprenen el viage en el mínim, mentres que aquells que mamprenen el viage despuix del mínim mai seran capaços d'alcançar a aquells que varen partir en el temps mínim.

Un argument contra la posició de retardar una partida fins a tindre un sistema de propulsió més ràpit és que varis atres problemes no tècnics que són específics als viages de llargues distàncies a velocitats considerables (tals com l'impacte de les partícules interestelares, possible dramàtica acurtada de l'esperança de vida humana promig per la permanència estesa en l'espai, etc.) poden seguir sent un obstàcul que pot prendre molt més temps en ser resolts que únicament el tema de la propulsió, assumint que ells inclús puguen ser resolts en algun moment. Per lo tant, es pot plantejar que en iniciar una missió sense retart, basat en el concepte d'una factible i específica —encara que relativament llenta— missió interestelar usant l'actual tecnologia de punta i a un cost relativament baix, més que apostar en ser capaços de resoldre tots els problemes associats a missions més ràpides sense tindre una estimació confiable del temps requerit per a conseguir allò.

El temps de viage podria ser reduït a un mileni usant vés-les solars o a un sigle o menys usant propulsió nuclear de pols.

Una nau interestelar podria enfrontar molts perills en un viage interplanetari, incloent el buit, la radiació, l'ingravidez i els micrometeoroides. Inclús el mínim temps de viage de varis anys a les estreles més propenques estan més allà de l'actual experiència de disseny de viages espacials tripulats. Els llímits fonamentals del espai-temps presenten un atre desafiu. Les distàncies entre les estreles no són un problema en i per sí mateixes.

No obstant, aproximacions més especulatives al viage interestelar oferixen la possibilitat d'evitar estes dificultats. La teoria de la relativitat especial oferix la possibilitat d'acurtar el temps de viage: si una nau espacial en motors lo suficientment alvançats poguera alcançar velocitats que s'acosten a la velocitat de la llum, la dilatació del temps relativiste faria que el viage apareguera molt més curt per al viager. No obstant, encara transcorrerien molts anys per a les persones que permaneixqueren en la Terra i a la tornada a la Terra, els viagers es trobarien que molt més temps hauria transcorregut en la Terra que para ells (per a una explicació més detallada sobre este efecte vore la paradoxa dels bessons).

La teoria de la relativitat general oferix la possibilitat teòrica del viage més ràpit que la velocitat de la llum sense violar les lleis fonamentals de la física, per eixemple, usant forats de cuc, encara que açò encara és debatut si açò és possible, en part, per inquietuts respecte a la causalitat. Els mecanismes proposts per al viage més ràpit que la velocitat de la llum dins de la teoria de la relativitat general requerixen l'existència de la matèria exòtica.

Missions tripulades

La massa de qualsevol nau capaç de transportar sers humans seria inevitablement varis órdens de magnitut major que la necessària per a una sonda interestelar no tripulada. Com a eixemple, la primera sonda espacial, Lluna 1, tenia una massa en òrbita sense combustible de 361 kg, mentres que la primera nau que transportava un passager viu, la gossa Laika en el Sputnik 2, tenia una càrrega 20 voltes major. En el cas de missions interestelares la diferència entre abdós tipos de nau és molt major, ya que per la gran extensió de temps implicada és necessari un sistema de soport de vida.

Métodos proposts per a viages interestelares

Si una nau espacial poguera viajar a una velocitat mija del 10 % de la velocitat de la llum, això seria suficient per a alcançar Pròxima Centauri en quaranta anys. Hi ha varis sistemes de propulsió capaces de conseguir açò, si ben cap d'ells és raonablement econòmic.

Conceptes a través d'eixides

Propulsió nuclear de pols

Des de la década de 1960 és tècnicament possible construir naus espacials en propulsió nuclear de pols, açò és, naus conduïdes per una série d'explosions nuclears. Este sistema de propulsió comporta la possibilitat d'un impuls específic molt alt —l'equivalent en els viages espacials a l'economia de combustible— i una alta velocitat, per lo que alcançar l'estrela més propenca seria una qüestió de décades i no de sigles. Els costs operatius i de construcció per unitat de massa en òrbita —sense combustible— serien similars als de les naus que utilisen eixides químiques.

Existixen a lo manco dos proyectes de naus espacials que utilisen propulsió nuclear de pols, el Proyecte Orión i el Proyecte Longshot. Per mig de l'us de bombes nuclears en miniatura com a combustible, Orión deuria alcançar un 7 % de la velocitat de la llum. És una de les poques propostes d'una nau interestelar que pot ser construïda enterament en tecnologia actual.

Eixides de fusió

Artícul principal → Propulsió per fusió.

Naus espacials d'eixides de fusió, utilisant previsibles reactors de fusió, deurien poder alcançar un 10 % de la velocitat de la llum. Com a combustible usarien deuteri. Una proposta per a una nau d'este tipo és el Proyecte Daedalus.

El problema de tots els métodos de propulsió tradicionals és que la nau espacial té que dur el combustible en ella, fent-la prou pesada. Els tres métodos següents intenten resoldre este problema.

Eixides d'antimatèria

Un eixida d'antimatèria tindria una densitat d'energia i impuls específic molt major que qualsevol atre tipo propost d'eixida. Si es troben recursos energètics i métodos eficients de producció per a crear antimatèria en la cantitat requerida, teòricament podrien alcançar-se velocitats pròximes a la de la llum, a on la dilatació del temps acurtaria de forma considerable el temps de travessia per als viagers.

Conceptes sense eixides

Ramjets interestelares

Ilustració artística d'un colector Bussard.

En 1960 Robert W. Bussard va propondre l'estatorreactor Bussard, un eixida de fusió en a on un jagantesc colector arreplegaria l'hidrogen difuso de l'espai interestelar, ho cremaria durant el vol per mig d'una reacció de fusió protón-protón, i expulsaria els residus cap a arrere. Encara que càlculs posteriors en estimades més precises sugerixen que l'impuls generat seria menor que la resistència ocasionada per qualsevol tipo de colector, l'idea és atractiva perque ya que el combustible s'arreplega en ruta, teòricament la nau podria accelerar fins a prop de la velocitat de la llum.

Propulsió en fas de llum

Image artística de la Cosmos 1, proyecte de vela solar.

Vés-les solars impulsades per làsers massius situats en terra podrien, potencialment, alcançar inclús velocitats majors, ya que no necessiten massa de reacció i per tant no necessiten accelerar dita massa ni la pròpia nau. En teoria una vela solar conduïda per un làser o un atre raig des de la Terra pot usar-se per a desaccelerar una nau espacial aproximant-se des d'una estrela distant o planeta, per mig de la solsida de part de la vela i utilisant-la per a enfocar el raig en la superfície frontal del restant de la vela.

La propulsió per mig d'un raig làser sembla ser hui la millor tècnica per als viages interestelares, ya que usa una física coneguda i una tecnologia també coneguda que ha segut desenrollada per a atres fins.

La taula següent enumera alguns conceptes eixemple usant làser de propulsió de voltons com es propon pel físic Robert L. Forward:

Missió	Potència del làser	Massa del vehícul	Acceleració	Diàmetro de la vela	Velocitat màxima (% de la velocitat de la llum)
1. Sobrevole – Alfa Centauri, 40 anys
Etapa eixint	65 GW	1 t	0,036 g	3,6 km	11% 0,17 al
2. Rendezvous – Alfa Centauri, 41 anys
Etapa eixint	7.200 GW	785 t	0,005 g	100 km	21% 4,29 a el
Etapa de desacceleració	26.000 GW	71 t	0,2 g	30 km	21% 4,29 a el
3. Tripulats – Épsilon Eridani, 51 anys (incloent 5 anys d'exploració del sistema d'estreles)
Etapa eixint	75.000.000 GW	78.500 t	0,3 g	1000 km	50% 0,4 a el
Etapa de desacceleració	21.500.000 GW	7.850 t	0,3 g	320 km	50% 10,4 a el
Etapa de tornada	710.000 GW	785 t	0,3 g	100 km	50% 10,4 a el
Etapa de desacceleració	60.000 GW	785 t	0,3 g	100 km	50% 0,4 a el

Catàlec de viages interestelares que utilisen assistències fotogravitacionales per a una parada completa.

Nom	Temps de viage (anys)	Distància (al)	Lluminositat (L☉)
Sirius A	68,90	8,58	24,20
α Centauri A	101,25	4,36	1,52
α Centauri B	147,58	4,36	0,50
Procyon A	154,06	11,44	6,94
Vega	167,39	25,02	50,05
Altair	176,67	16,69	10,70
Fomalhaut A	221,33	25,13	16,67
Denebola	325,56	35,78	14,66
Castor A	341,35	50,98	49,85
Épsilon Eridani	363,35	10,50	0,50

Assistències successives en α Centauri A i B podrien permetre temps de viage de 75 anys a les dos estreles.
La vela llum té una relació nominal de massa a la superfície (σnom) de 8,6×10−4 grams m−2 per a una vela nominal de classe de grafeno.
Àrea de la vela de llum, al voltant de 105 m² = (316 m)2.
Velocitat de fins a 37.300 km s−1 (12,5% c).

. Ref:

Métodos més especulatius

Entre els métodos més especulatius cal distinguir, per una part, aquells en els que no se sobrepassa la velocitat de la llum i, per una atra part, aquells en els que la velocitat de la llum no constituïx un llímit infranquejable (viages superlumínicos).

Viages a la velocitat de la llum

Viages interestelares per transmissió

Artícul principal → Teletransporte.

Si entitats físiques poden ser transmeses com a informació i reconstruïdes en destí, el viage exactament a la velocitat de la llum podria ser possible. Dins de la relativitat general l'informació no pot viajar més ràpit que la llum. L'increment de velocitat quan es compara en els viages a velocitats pròximes a la de la llum podria semblar mínima per a observadors des de fòra, pero per als viagers el viage seria instantàneu.

Codificar, enviar i després reconstruir una descripció àtom a àtom de -per eixemple- un cos humà pot resultar desalentador, pero pot ser suficient per a enviar software, que per a propòsits pràctics, reproduïx la funció neuronal d'una persona. Presumiblement el receptor o reconstructor d'estes transmissions deu ser enviat al destí per métodos més convencionals.

Viages superlumínicos

Artícul principal → Superlumínico.

S'han postulat vàries maneres de sobrepassar la velocitat de la llum. Inclús els de caràcter més sério són enormement especulatius.

Curvatura de l'espaciotiempo

En la teoria de la relativitat general, l'espaciotiempo està curvat d'acort a l'equació d'Einstein:

$G_{\mu \nu }=8\pi G{T}_{\mu \nu }$

La relativitat general pot permetre que un objecte viage més ràpit que la llum en el espaciotiempo curve. Es pot imaginar com, aprofitant la curvatura, prendre un "drecera" d'un punt a un atre. Esta és una forma del concepte de Warp o propulsió de curvatura. Els motors Warp són utilisats en la ciència ficció pero la seua viabilitat real encara no s'ha rebujat. El motor Warp permetria viajar a velocitats superlumínicas sense violar la teoria de la relativitat, puix la nau en sí mateixa no viajaria a velocitats superiors a la de la llum, sino que seria el propi teixit espaciotemporal el que es deformaria, arrastrant a la nau en si. En teoria, no hi ha impediments físics que impedixquen viajar a una velocitat arbitrariamente alta.

El principal problema d'este método (ademés de la seua complexitat tecnològica, que impedix plantejar-ho en un horisó propenc), és l'extraordinari consum d'energia que exigiria: s'ha calculat que per a traslladar una nau de 1000 m³ a velocitats superlumínicas, caldria consumir l'energia equivalent a la matèria continguda en el planeta Júpiter.

En física, la mètrica de Alcubierre està basada en l'argument de que la curvatura pot prendre la forma d'una ona en la qual la nau pot ser transportada com en una "bombeta". L'espai pot estar colapsant-se en un extrem de la bombeta i expandint-se en l'atre extrem. El moviment de l'ona podria transportar una nau espacial des d'un punt a un atre de l'espai en menys temps que el que ampraria la llum en viajar a través de l'espai no-curve. Este concepte requeriria que la nau incorporara una regió de matèria exòtica. Com un hipotètic mig de transport interestelar, l'idea ha segut criticada.

Forats de cuc

Plantilla:Cp Els forats de cuc són distorsió hipotètiques del espaciotiempo que teòricament podrien conectar dos punts arbitraris en l'univers, a través d'un pont d'Einstein-Rosen. Es desconeix si els forats de cuc són possibles en la pràctica. Encara que hi ha solucions de l'equació d'Einstein de la relativitat general que tenen en conte forats de cuc, totes les solucions actualment conegudes impliquen alguna assunció, com per eixemple l'existència de massa negativa, que pot estar fora de la física. No obstant, Cramer et al. sostenen que dits forats de cuc podrien haver segut creats en l'univers primerenc, estabilisats per la corda còsmica.

Métodos per a missions tripulades llentes

Viages interestelares llents, com el Proyecte Longshot, generalment usen tecnologies de propulsió de naus espacials del futur propenc. Per tant, els viages són molt llarcs, en una duració que va des d'uns cent anys fins a mils d'anys. Els viages tripulats podrien ser viages d'anada per a establir colónies. La duració de tal viage presentaria un obstàcul enorme en sí mateixa. Per a salvar este obstàcul s'han propost distintes solucions:

Naus generacionals

Una nau generacional és un tipo de arca interestelar en el qual els viagers viuen normalment -no en animació suspesa- i la tripulació que aplega a destí està formada pels descendents d'aquells que varen iniciar el viage.

Les naus generacionals no són factibles actualment, degut tant a l'escala enorme de la nau com a la difícil construcció d'un hàbitat autònom tan sagellat. Els ecosistemas tancats artificials, inclusivament Biosfera 2, han segut construïts en una tentativa de resoldre les dificultats d'ingenieria plantejades en estos sistemes, en resultats varis.

Les naus generacionals també tindrien que solucionar problemes biològics i socials importants. Les estimacions de la població viable mínima varien; entorn a 180 és el número més baix, pero una població tan chicoteta seria vulnerable a la deriva genètica, que podria reduir l'acervo genètic baix d'un nivell segur. Una nau generacional en ficció típicament pren mils d'anys per a alcançar el seu destí, un lapsus de temps més llarc que la duració de la majoria de les civilisacions humanes. D'ahí deriva el risc de que la cultura que aplega al destí puga ser incapaç de fer lo que és necessari. En el pijor dels casos pot haver-se caigut en el barbàrie. Aixina mateix és possible que els propis viagers puguen oblidar-se de que ells estan en una nau generacional.

Animació suspesa

S'han postulat vàries tècniques per a l'animació suspesa. Estes inclouen l'hivernació humana i la preservació criónica. Encara que actualment cap és pràctica, oferixen la possibilitat de naus dormitori en les quals els viagers permaneixen inertes en els llarcs anys de viage.

Ampliació de la vida humana

Una variant d'esta possibilitat està basada en el desenroll de l'extensió substancial de la vida humana, com l'estratègia de Senectud Insignificant Manipulada del doctor Aubrey de Grey. Si les vides dels tripulants de la nau anaren d'alguns mils d'anys, podrien creuar distàncies interestelares sense la necessitat de ser substituïts per generacions posteriors. Els efectes sicològics d'un viage de tal duració podria supondre un problema.

Embrions congelats

Una atra possibilitat teòrica és una missió espacial robòtica duent un cert número d'embrions humans congelats d'una etapa primerenca. Este método de la colonisació espacial requerix, entre atres coses, el desenroll d'un método de reproduir les condicions d'un úter, el descobriment previ d'un planeta terrestre habitable, i alvanços en el camp de robots mòvils totalment autònoms.

Ciència ficció

Artícul principal → Viage espacial en la ciència ficció.

El viage interestelar és un tema comú o subgénero en la ciència ficció. Les històries d'este tipo descriuen un entorn futuriste en el que l'humanitat ha descobert cóm viajar a les estreles. Usualment utilisen una ciència fictícia, la del hiperespacio. El hiperespacio es troba més allà de l'univers i al mateix temps inunda tot l'espai. Des de qualsevol punt de l'univers es pot accedir a ell. És un concepte que data des de l'Edat d'Or de la Ciència Ficció nortamericana. D'esta forma, els personages poden evadir la llei relativista de que no es pot viajar més ràpit que la llum; com el hiperespacio està conectat en tot l'espai-temps, el viage a través d'ell normalment no pren temps.

Aparte del hiperespacio, les noveles d'este tipo agreguen que les naus espacials conten en motors d'antimatèria, nuclears, solars o d'algun nou tipo de tecnologia. Actualment hi ha un concepte similar que és el dels forats de cuc; este sí és un tema científic, estudiat per Kip Thorne, per eixemple. No obstant, no ha segut utilisat en moltes obres de ficció, a excepció de la novela Contacte, de Carl Sagan, i les séries de televisió Star Trek: Deep Space 9 i Stargate SG1.

Són moltes les obres que tracten este tema. Com a eixemples podem trobar la série Fundació d'Isaac Asimov que és un clàssic en el gènero. Consta de 6 llibres que conten el història de la caiguda de l'Imperi Galàctic en el lluntà futur. L'humanitat ha colonisat la galàxia i ha oblidat el seu planeta d'orige, la Terra. Hari Seldon descobrix, per mijos matemàtics, que l'Imperi està a la vora de la destrucció. Inventa la ciència de la psicohistoria, per mig de la qual pot fer prediccions fiables en lapsus de mils d'anys. Esta ciència s'assembla a la física dels gasos ideals i la termodinàmica, en el que les partícules individuals actuen com un conjunt, un sistema. Per lo tant, en la psicohistoria, els canvis que una persona puga ocasionar són irrellevants. Esta ciència exigix volums jagantescs de població; per eixa raó pot ser aplicada en eixa época, en que la població és de centenars de mils de millons, desperdigolada per tota la galàxia.

Star Wars és un atre eixemple d'este gènero; no obstant, esta novela també és classificada com space opera. Esta novela va ser duta al cine pel seu creador, George Lucas, qui va fer 6 películes sobre estes aventures. La ciència ficció utilisada en esta obra és considerada ciència ficció blana —soft SF— per l'us de múltiples elements fantàstics.

Un eixemple també cridaner dins de la ciència ficció és el de Dune, de Frank Herbert. En esta novela es descriu la possibilitat de "doblar" l'espai. Esta teoria es basa en la curvatura de l'espai-temps. No obstant, en lloc de reduir la distància recorreguda en uns quants anys-llum, lo que es crea és una espècie de nexe entre dos punts de l'espai que permeten recórrer eixa distància en a penes uns segons. Es podria considerar un híbrit entre les teories de la curvatura de l'espai-temps, la dels forats de cuc i la del hiperespacio.

Un atre eixemple prou original és l'expost en la saga Mass Effect en el que la galàxia està conectada per un sistema de relés que reduïx la massa de les naus interestelares a zero permetent aixina el viage superlumínico.

La situació produïda per naus en tecnologia de propulsió més alvançada que alvancen a atres més llentes ha segut dramatisat en diverses obres de ciència ficció, tals com La balada de Beta-2 de Samuel R. Delany, Crisálida d'Eduardo Gallego i Guillem Sánchez i Gómez, i Tornada a HD 164922 de Jorge Guerrero de la Torre.

Vore també

Comunicació interestelar
Guerra interestelar
Sonda interestelar
Nau estelar de forat negre
Anex:Objectes creats per l'humà que més s'han alluntat de la Terra

Bibliografia

Eugene Mallove and Gregory Matloff (1989). The Starflight Handbook,  John Wiley & Sons, Inc. ISBN 0-471-61912-4.
Zubrin, Robert (1999). Entering Space: Creating a Spacefaring Civilization,  Tarcher / Putnam. ISBN 1-58542-036-0.
Eugene F. Mallove, Robert L. Forward, Zbigniew Paprotny, Jurgen Lehmann: "Interstellar Travel and Communication: A Bibliography," Journal of the British Interplanetary Society, Vol. 33, pp. 201-248, 1980.
Geoffrey A. Landis, "The Ultimate Exploration: A Review of Propulsion Concepts for Interstellar Flight," in Interstellar Travel and Multi-Generation Space Ships, Kondo, Bruhweiller, Moore and Sheffield., eds., pp. 52-61, Apogee Books (2003), ISBN 1-896522-99-8.
Zbigniew Paprotny, Jurgen Lehmann: "Interstellar Travel and Communication Bibliography: 1982 Update," Journal of the British Interplanetary Society, Vol. 36, pp. 311-329, 1983.
Zbigniew Paprotny, Jurgen Lehmann, John Prytz: "Interstellar Travel and Communication Bibliography: 1984 Update" Journal of the British Interplanetary Society, Vol. 37, pp. 502-512, 1984.
Zbigniew Paprotny, Jurgen Lehmann, John Prytz: "Interstellar Travel and Communication Bibliography: 1985 Update" Journal of the British Interplanetary Society, Vol. 39, pp. 127-136, 1986.

Enllaços externs

Interstellar Ark Mission Architectures and Various Feasibility Issues
La Física del Viage Interestelar. Astroseti
Links gathered by Mark Tomion, including Practical Design of a Spacewarp, by Mohammad Mansouryar
NASA Breakthrough Propulsion Physics Program
Centauri Dreams
"Atomic rockets" SF spacecraft fan site [2] archivat en Wayback Machine.
Sex and Society Aboard the First Starships