Comunicació interestelar

La comunicació interestelar és la transmissió de senyals entre sistemes planetaris. L'enviament de mensages interestelares és potencialment molt més fàcil que el viage interestelar, sent possible en les tecnologies i equips actualment disponibles. No obstant, les distàncies de la Terra a atres sistemes potencialment habitats introduïxen retarts prohibitivos, assumint les llimitacions de la velocitat de la llum. Inclús una resposta immediata a les comunicacions per radi enviades a estreles a decenes de mils d'anys llum de distància tardaria moltes generacions humanes en ser rebuda.

Ràdio

El proyecte SETI ha estat realisant durant les últimes décades una busca de senyals transmeses per vida extraterrestre ubicada fòra del sistema solar, principalment en les freqüències de radi del espectre electromagnètic. S'ha prestat especial atenció al cridat Pou d'aigua, la freqüència d'una de les llínees d'absorció del hidrogen neutre, pel baix soroll de fondo en esta freqüència i la seua associació simbòlica en la base de lo que provablement siga el sistema bioquímic més comú.

Es va pensar breument que els polsos de ràdio regulars emesos pels púlsares eren potencials senyals inteligents. El primer púlsar que es va descobrir es va designar originalment com "LGM-1", per Little Green Men ("menuts hòmens verts"). No obstant, ràpidament es va determinar que eren d'orige natural.

També s'han fet varis intents per a transmetre senyals a atres estreles. Un dels primers i més famosos va ser el mensage de radi de 1974 enviat des del radiotelescopio més gran del món, el Radiotelescopio de Arecibo en Puerto Rico. Va consistir en un mensage extremadament simple dirigit a un cúmul globular d'estreles en la Via Làctea, conegut com M13, a una distància de 30.000 anys llum del sistema solar. No obstant, una possible resposta tardaria dos voltes el temps de vol, és dir, decenes d'anys (estreles propenques) o uns 60.000 anys (M13).

Atres métodos

La missió Vision de la NASA per a l'Explorador Interestelar Innovador va considerar l'us de comunicació per làser òptic, de la mateixa manera que la sonda TAU de la década de 1980.

També s'ha propost que senyals de major freqüència, com els làsers que operen en freqüències de llum visible, poden resultar un método molt útil de comunicació interestelar. Açò es deu a que, a una freqüència determinada, es necessita una energia d'eixida sorprenentment chicoteta per a que un emissor làser conseguixca eclipsar al seu estrela local, des de la perspectiva del seu objectiu.

S'han propost atres métodos de comunicació interestelar més exòtics, com els neutrins modulats o les emissions d'ones gravitatorias. Estos métodos tindrien la ventaja de ser essencialment immunes a l'interferència de la matèria intermija.

L'enviament de paquets de correu físic entre estreles pot resultar òptim per a moltes aplicacions. Si be és provable que els paquets estiguen llimitats a velocitats molt per baix de la velocitat de la llum (lo que resulta en una latencia molt alta), la cantitat d'informació que podria codificar-se en solament unes poques tonellades de matèria física podria compensar en créixens sobre ample de banda promig.

Ronald N. Bracewell va sugerir per primera volta la possibilitat d'usar sondes interestelares com a mensagers per a la comunicació interestelar, conegudes com sondes Bracewell, en 1960. La viabilitat tècnica d'este enfocament va ser demostrada pel Proyecte Daedalus, un estudi de naus estelars de la Societat Interplanetaria Britànica en 1978.

A partir de 1979, Robert Freitas va argumentar que les sondes espacials físiques proporcionen un modo de comunicació interestelar superior a les senyals de ràdio. Posteriorment va realisar busques telescòpiques de tals sondes en 1979 i 1982.

Vore també

• Internet interplanetario
• Traductor universal
• Lent gravitacional
• Viage interestelar
• Guerra interestelar