Anar al contingut

Voyager 1

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Voyager 1
Posicions heliocéntricas de les cinc sondes interestelares (quadrats) i atres cossos (círculs) en l'any 2020, en les dates de llançament i sobrevole. Els marcadors indiquen les posicions l'1 de giner de cada any, en una marca cada cinc anys.

La gràfica 1 està vista des del pol nort de l'eclíptica, a escala.
Els gràfics 2 a 4 són proyeccions d'un tercer àngul a escala del 20%.

Voyager 1 és una sonda espacial llançada per la NASA el 5 de setembre de 1977 com a part del programa Voyager per a estudiar el Sistema solar exterior i l'espai interestelar més allà de la heliosfera del Sol. Va ser llançada 16 dies despuix de la seua nau bessona, Voyager 2. Es comunica a través de la Ret de l'Espai Profunt (DSN) de la NASA per a rebre órdens rutinàries i transmetre senyes a la Terra. La NASA i el JPL proporcionen senyes de distància i velocitat en temps real.[1] A una distància de 167.45 UA (25 000 millons de km) de la Terra a data de febrer de 2025,[1] és el primer objecte construït per l'humanitat en alcançar l'espai interestelar i actualment és el més alluntat del planeta Terra.[2] La sonda abandonarà el sistema solar en deixar arrere la núvol de Oort, la frontera més distant del sistema solar, que alcançarà dins d'uns tres sigles i abandonarà en aproximadament 30 000 anys.[3]

La sonda va sobrevolar Júpiter, Saturn i Titán, la lluna més gran de Saturn. La NASA tenia la possibilitat d'elegir entre fer un sobrevole de Plutó o de Titán; l'exploració de la lluna de Saturn va tindre prioritat perque se sabia que tenia una atmòsfera considerable.[4][5] Voyager 1 va estudiar el clima, els camps magnètics i els anells dels dos jagants gaseosos i va ser la primera sonda en proporcionar imàgens detallades de les seues llunes.

Com a part del programa Voyager i de la mateixa manera que la seua nau germana Voyager 2, la missió ampliada de la sonda espacial és localisar i estudiar les regions i els llímits de la heliosfera exterior i començar a explorar el mig interestelar. Voyager 1 va creuar la heliopausa i va entrar en l'espai interestelar el 25 d'agost de 2012, convertint-se en la primera sonda espacial en fer-ho.[6][7][8] Dos anys despuix, Voyager 1 va començar a experimentar una tercera ona d'eyeccions de massa coronal del Sol que va continuar a lo manco fins al 15 de decembre de 2014, lo que va corroborar que la sonda es troba en l'espai interestelar.[9]

En 2017, l'equip de Voyager va activar en èxit els propulsors de maniobra de correcció de trayectòria (TCM) per primera volta des de 1980, lo que va permetre prolongar la missió en aproximadament dos a tres anys.[10] S'espera que la missió ampliada de Voyager 1 continue enviant senyes científiques a lo manco fins a 2026, en una vida útil màxima que podria aplegar fins a 2030.[11] Els seus generadors termoelèctrics de radioisòtops (RTG) podrien suministrar suficient energia elèctrica per a transmetre senyes d'ingenieria fins a 2036.[3]

Trasfondo de la missió

[editar | editar còdic]

Història

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Voyager.


Una proposta de la década de 1960 per a realisar un Grand Tour en la finalitat d'estudiar els planetes exteriors va conduir a la NASA a escomençar a treballar en una missió a principis de la década de 1970.[12] L'informació obtinguda per la nau espacial Pioneer 10 va ajudar als ingeniers a dissenyar a les Voyager per a que pogueren enfrontar millor l'intensa radiació al voltant de Júpiter.[13] Aixina i tot, poc abans del llançament, es varen aplicar tires de paper alumini de cuina a certs cables per a millorar el blindage contra la radiació.[14]

Inicialment, la Voyager 1 va ser planejada com la Mariner 11 del programa Mariner. Per retallades presupostàries, la missió es va reduir a un sobrevole de Júpiter i Saturn i es va rebatejar com sondes Mariner Júpiter-Saturn. El nom es va canviar a Voyager quan els dissenys de les sondes varen escomençar a diferir substancialment de les missions Mariner.[15]

Components de la nau

[editar | editar còdic]
l'antena parabòlica d'alt guany de 3,7 m de diàmetro utilisada en la nau Voyager

La Voyager 1 va ser construïda pel Laboratori de Propulsió a Reacció (JPL). Conta en 16 motors d'hidrazina, giroscopis d'estabilisació de tres eixos i instruments de referència per a mantindre l'antena de radi de la sonda orientada cap a la Terra. En conjunt, estos instruments formen part del Subsistema de Control d'Actitut i Articulació (AACS), junt en unitats redundantes de la majoria dels instruments i huit propulsors de reserva.[16] La nau espacial també inclou 11 instruments científics per a estudiar objectes celests tals com planetes mentres viaja per l'espai.[17]

Sistema de comunicació

[editar | editar còdic]

El sistema de radiocomunicació de la Voyager 1 va ser dissenyat per a ser utilisat dins i fòra dels llímits del sistema solar. Dispon d'una Antena Cassegrain de 3,7 metros (12 peus) de diàmetro i d'alt guany per a enviar i rebre ones de radi a través de les tres estacions de la Ret d'Espai Profunt en la Terra. Normalment, la nau transmet senyes a la Terra a través del canal 18 de la Ret d'Espai Profunt, utilisant una freqüència de 2,3 GHz o 8,4 GHz, mentres que les senyals de la Terra a la Voyager es transmeten a 2,1 GHz.[18]

Quan la Voyager 1 no pot comunicar-se en la Terra, la seua gravadora digital (DTR) pot registrar uns 67 kilobytes de senyes per a la seua posterior transmissió.[19] Des del 2023, les senyals de la Voyager 1 tarden més de 22 hores en aplegar a la Terra.[1]

Suministrament energètic

[editar | editar còdic]

Voyager 1 té tres generadors termoelèctrics de radioisòtops (RTG) montats en un braç. Cada MHW-RTG conté 24 esferes prensadas d'òxit de plutoni-238.[20] Els RTG generaven uns 470 W d'energia elèctrica en el moment del llançament, mentres que el restant es dissipava en forma de calor residual.[21] La potència dels RTG disminuïx en el temps per la semivida de 87.7 anys del combustible i a la degradació dels termoparells, pero podran seguir mantenint algunes de les seues operacions a lo manco fins a 2025.[17][20]

Computadores

[editar | editar còdic]

A diferència dels demés instruments de la Voyager, el funcionament de les cambres per a la llum visible no és autònom, sino que es controla per mig d'una taula de paràmetros d'image continguda en un dels ordenadors digitals, el Subsistema de Senyes de Vol (FDS). Des dels anys 90, la majoria de les sondes espacials estan equipades en cambres completament autònomes.[22]

El subsistema de comandos informàtics (CCS) controla les cambres. El CCS conté programes informàtics fixos, com per eixemple decodificaació de comandos, rutines de detecció i correcció de fallos, rutines de apuntamiento d'antenes i rutines de seqüenciació de naus espacials. Este ordenador és una versió millorada del que es va utilisar en els orbitadores Viking de la década de 1970.[23]

El Subsistema de Control d'Actitut i Articulació (AACS) controla l'orientació de la nau espacial (la seua actitut). Manté a l'antena d'alt guany apuntant cap a la Terra, controla els canvis d'actitut i orienta la plataforma d'exploració. Els sistemes AACS d'abdós Voyager són idèntics.[24][25]

Desenroll de la missió

[editar | editar còdic]

Cronologia del viage

[editar | editar còdic]

Trayectòria de la Voyager 1 vista des de la Terra, desviant-se de l'eclíptica en 1981 a l'altura de Saturn i dirigint-se ara cap a la constelació d'Ofiuco.
Data Event
1977-09-05 Nau espacial llançada a les 12:56:00 UTC.
1977-12-10 Entrada al Cinturó d'asteroides.
1977-12-19 Voyager 1 reglota a Voyager 2. (Vore el diagrama)
1978-09-08 Eixida del cinturó d'asteroides.
1979-01-06 Comença la fase d'observació de Júpiter
1979-03-05 Trobada en el Sistema Joviano.
Plantilla:0Plantilla:006:54 Sobrevole d'Amalthea a 420 200 km.
Plantilla:0Plantilla:012:05:26 Aproximació més propenca a Júpiter a 348 890 km del centre de massa.
Plantilla:0Plantilla:015:14 Sobrevole d'Io a 20 570 km.
Plantilla:0Plantilla:018:19 Sobrevole d'Europa a 733 760 km.
1979-03-06
Plantilla:0Plantilla:002:15 Sobrevole de Ganímedes a 114 710 km.
Plantilla:0Plantilla:017:08 Sobrevole de Calisto a 126 400 km.
1979-04-13 Fi de la fase
1980-08-22 Inici de la fase d'observació de Saturn.
1980-11-12 Trobada en el sistema saturniano.
Plantilla:0Plantilla:005:41:21 Sobrevole de Titán a 6 490 km.
Plantilla:0Plantilla:022:16:32 Sobrevole de Tetis a 415 670 km.
Plantilla:0Plantilla:023:46:30 Aproximació més propenca a Saturn a 184 300 km del centre de massa.
1980-11-13
Plantilla:0Plantilla:001:43:12 Sobrevole de Mimes a 88 440 km.
Plantilla:0Plantilla:001:51:16 Sobrevole d'Encelado a 202 040 km.
Plantilla:0Plantilla:006:21:53 Sobrevole de Rea a 73 980 km.
Plantilla:0Plantilla:016:44:41 Sobrevole d'Hiperión a 880 440 km.
1980-11-14 Fi de la fase
1980-11-14 Comença la missió estesa.
Missió estesa
1990-02-14 Imàgens finals del programa Voyager preses per la Voyager 1 per a crear el Retrat de Família del sistema solar.
1998-02-17 La Voyager 1 supera a la Pioneer 10 com a nau espacial més alluntada del Sol, a 69 419 UA. La Voyager 1 s'allunta del Sol a una velocitat de més d'1 UA per any més ràpit que la Pioneer 10.
2004-12-17 La sonda va superar el front de choc de terminació a 94 UA i va entrar en la heliofunda.
2007-02-02 Finalisades les operacions del subsistema de plasma.
2007-04-11 Calfador del subsistema de plasma terminat.
2008-01-16 Finalisació de les operacions de l'experiment de radioastronomía planetària.
2012-08-25 La sonda va creuar la heliopausa a 121 UA i va entrar en l'espai interestelar, convertint-se en el primer objecte fabricat per el home en eixir del sistema solar.[26]
2014-07-07 Nova confirmacióPlantilla:Clarify de que la sonda està en l'espai interestelar.
2016-04-19 Finalisades les operacions de l'Espectrómetro Ultravioleta.
2017-11-28 Es proven els propulsors «Maniobra de correcció de trayectòria» (TCM) en el seu primer us des de novembre de 1980.[27]
2023-11-14 Problemes en l'ordenador d'a bordo impedixen enviar senyes útils a la Terra. Els ingeniers comencen a planificar i desenrollar una solució.[28][29]
2024-04-22 Els ingeniers restablixen la comunicació en la sonda en moure el còdic fòra d'un chip de memòria trencat en el FDS.[30]

Llançament i trayectòria

[editar | editar còdic]
Llançament de la Voyager 1 a bordo d'un Titan IIIE.
Animació de la trayectòria de Voyager 1 des de setembre de 1977 fins al 31 de decembre de 1981.
  •  Voyager 1
  •  Terra
  •  Júpiter
  •  Saturn
  •  Sol

    • La sonda Voyager 1 va ser llançada el 5 de setembre de 1977 des del Complex de Llançament 41 de l'Estació de la Força Aérea de Veta Canyar, a bordo d'una eixida Titán IIIE. La sonda Voyager 2 havia segut llançada dos semanes abans, el 20 d'agost de 1977. A pesar de haver segut llançada despuix, la Voyager 1 va aplegar abans tant a Júpiter[31] com a Saturn, seguint una trayectòria més curta.[32][33]

    El llançament de la Voyager 1 va estar a punt de fracassar perque la segona etapa LR-91 del Titán es va apagar prematurament, deixant 540 kg de combustible sense cremar. En detectar l'anomalia, les computadores a bordo de l'etapa Centauro varen ordenar un encés molt més llarc de lo previst per a compensar. La Centauro va prolongar el seu propi encés i va ser capaç de proporcionar a la Voyager 1 la velocitat adicional que necessitava. En el moment de la desconexió, la Centauro estava a només 3,4 segons d'agotar el seu combustible. Si el mateix fallo s'haguera produït durant el llançament de la Voyager 2 unes semanes abans, la Centauro s'hauria quedat sense propulsante ans que la sonda alcançara la trayectòria correcta. Durant el llançament de la Voyager 1, Júpiter estava en una posició més favorable en relació en la Terra que durant el llançament de la Voyager 2.[34]

    L'òrbita inicial de la Voyager 1 tenia un afelio de 8,9 UA (830 millons de milles), a penes per baix de l'òrbita de Saturn, que és de 9,5 UA (1331 millons de quilómetros). L'òrbita inicial de la Voyager 2 tenia un afelio de 6,2 UA (927 millons de quilómetros), considerablement menor que la de Saturn.[35][36]

    Júpiter

    [editar | editar còdic]
    Artícul principal → Exploració de Júpiter.
    Animació de la trayectòria de Voyager 1 al voltant de Júpiter
  •  Voyager 1
  •  Jupiter
  •  Io
  •  Europa
  •  Ganymede
  •  Callisto
    • La trayectòria de la Voyager 1 a través del sistema de Júpiter

    Voyager 1 va escomençar a fotografiar a Júpiter en giner de 1979. La seua màxima aproximació a Júpiter es va produir el 5 de març de 1979, a una distància d'uns 349 000 quilómetros del centre del planeta.[31] Per la màxima resolució fotogràfica permesa per tal acostament, la majoria de les observacions de les llunes, anells, camps magnètics i l'entorn del cinturó de radiació del sistema joviano es varen realisar durant les 48 hores que va durar l'aproximació màxima. Voyager 1 va terminar de fotografiar el sistema joviano en abril de 1979.[37]

    El descobriment d'activitat volcànica en la lluna Io va ser provablement la major sorpresa. Era la primera volta que s'observaven volcans actius en un atre cos del sistema solar. Sembla que l'activitat en Io afecta a tot el sistema joviano. Io sembla ser la principal font de matèria que permea la magnetosfera joviana —la regió de l'espai que rodeja al planeta influïda pel fort camp magnètic del planeta—. En la vora exterior de la magnetosfera de Júpiter es va detectar sofre, oxigen i sodi, aparentment emesos pels volcans de Io i expulsats de la superfície per l'impacte de partícules d'alta energia.[31]

    Per a fotografiar el planeta Júpiter, la NASA va optar pel Sistema Bicolor Simplificat de l'inventor mexicà Guillermo González Camarena, que era més simple sobre electrònica que el sistema nortamericà NTSC, per a una missió a tan llarga distància.

    Les dos sondes espacials Voyager varen realisar una série d'importants descobriments sobre Júpiter, els seus satèlits, els seus cinturons de radiació i les seues anells planetaris mai abans vists.

    Commons

    Saturn

    [editar | editar còdic]
    Animació de Voyager 1 al voltant de Saturn
  •  Voyager 1
  •  Saturn
  •  Mimes
  •  Encélado
  •  Tetis
  •  Rea
  •  Titán

    • Les trayectòries d'assistència gravitatoria en Júpiter varen ser portades a terme en èxit per abdós Voyager, i les dos naus espacials varen visitar Saturn i el seu sistema de llunes i anells. La Voyager 1 es va trobar en Saturn en novembre de 1980, en l'aproximació més propenca el 12 de novembre de 1980, quan la sonda espacial es va acostar a 124 000 quilómetros de la part superior dels núvols de Saturn. Les cambres de la sonda espacial varen detectar estructures complexes en els anells de Saturn, i els seus instruments de detecció remota varen estudiar les atmòsfera de Saturn i de la seua lluna jaganta, Titán.[33]

    Voyager 1 va descobrir que al voltant del 7% del volum de l'atmòsfera superior de Saturn és heli (en comparació al 11% de l'atmòsfera de Júpiter), mentres que casi tot el restant és hidrogen. Ya que s'esperava que l'abundància interna de heli de Saturn fora la mateixa que la de Júpiter i la del Sol, la menor abundància de heli en l'atmòsfera superior pot implicar que el heli més pesat pot estar afonant-se llentament a través del hidrogen de Saturn; això podria explicar l'excés de calor que irradia Saturn respecte a l'energia que rep del Sol. Els vents bufen a gran velocitat en Saturn. Prop de l'equador, les Voyager varen medir vents d'uns 500 m/s. El vent bufa principalment en direcció este.[32]

    Les Voyager varen trobar emissions ultravioletas d'hidrogen similars a auroras en latitut miges de l'atmòsfera, i auroras en latitut polars (per damunt de 65 graus). L'activitat auroral d'alt nivell pot conduir a la formació de molècules complexes de hidrocarburs que són transportades cap a l'equador. Les auroras de latitut miges, que només es produïxen en regions allumenades pel Sol, seguixen sent un enigma, ya que el bombardeig per electrons i ions, conegut per causar auroras en la Terra, es produïx principalment en latitut altes. Abdós Voyager varen medir la rotació de Saturn (la duració d'un dia) en 10 hores, 39 minuts i 24 segons.[33]

    La missió de Voyager 1 incloïa un sobrevole de Titán, la major lluna de Saturn, de la que se sabia des de feya temps que tenia atmòsfera. Les imàgens preses per Pioneer 11 en 1979 indicaven que l'atmòsfera era substancial i complexa, lo que va aumentar encara més l'interés. El sobrevole de Titán es va produir quan la nau entrava en el sistema per a evitar qualsevol possibilitat de que algun dany prop de Saturn comprometera les observacions, i es va aproximar a 6400 km, passant per darrere de Titán, vist des de la Terra i el Sol. Per a determinar la composició, densitat i pressió de l'atmòsfera es varen utilisar les medicions realisades per Voyager de l'efecte de l'atmòsfera sobre la llum solar i les realisades des de la Terra del seu efecte sobre la senyal de radi de la sonda. També es va medir la massa de Titán observant el seu efecte en la trayectòria de la sonda. La densa boira va impedir qualsevol observació visual de la superfície, pero la medició de la composició, temperatura i pressió de l'atmòsfera va dur a especular en la possibilitat de que existiren llac de hidrocarburs líquits en la superfície.[38]

    Degut a que les observacions de Titán es varen considerar vitals, la trayectòria elegida per a la Voyager 1 es va dissenyar entorn al sobrevole òptim de Titán, que la va dur per baix del pol sur de Saturn i fòra del pla de l'eclíptica, posant fi a la seua missió de ciència planetària.[39] Si la Voyager 1 haguera fracassat o no haguera pogut observar Titán, la trayectòria de la Voyager 2 s'hauria modificat per a incorporar el sobrevole de Titán,[38] excloent la possibilitat de qualsevol visita a Urà i Neptú[39] pero podria haver-se alterat per a evitar el sobrevole de Titán i viajar de Saturn a Plutó, aplegant en 1986.[5]

    Commons

    En els llímits del sistema solar

    [editar | editar còdic]

    El 17 de febrer de 1998 a les 23:10 (hora europea), la Voyager 1 es trobava a 10 400 000 000 km de la Terra, récort establit una década abans per la sonda Pioneer 10.

    En setembre de 2004, la Voyager 1 va alcançar una distància de 14 000 millons de quilómetros (93,2 UA, 8700 millons de milles o 13 hores llum) del Sol i és, per lo tant, l'objecte més lluntà construït pel ser humà. El 15 d'agost de 2006, la sonda Voyager 1 va alcançar la distància sobre el Sol de 100 UA, açò és, casi 15 000 millons de quilómetros. En 2020 va alcançar la distància de 148 UA.[1]

    S'allunta en una velocitat de 3,6 unitats astronòmiques (29 minuts-llum) per any del Sol, lo que correspon a 17 km/s. Mides exactes apunten a que la velocitat disminuïx molt llentament de forma imprevista. Les causes d'este frenat són objecte de diverses controvèrsia.

    En una declaració de prensa, el 24 de maig de 2005 la NASA va declarar que la Voyager 1 havia alcançat, com a primer objecte construït pel humà, la zona anomenada front de choc de terminació, i continuarà viajant per la regió coneguda com heliofunda, l'última frontera del sistema solar, pròxima a la heliopausa.

    Un punt blau pàlit (Pale Blue Dot). Pot observar-se la Terra com un punt de llum situat en la part central de l'image. La fotografia va ser presa pel Voyager 1 en febrer de 1990 a una distància de sis mil millons de quilómetros de la Terra.

    En viajar molt distant del Sol, per al seu funcionament, la Voyager 1 rep la seua energia de tres generadors termoelèctrics de radioisòtops (RTG), que convertixen la calor de la desintegració radiactiva del plutoni en electricitat, en lloc dels panels solars utilisats en moltes atres sondes per a viages interplanetarios. Es va estimar que l'energia generada per esta pila nuclear bastaria per a alimentar els principals sistemes fins a l'any 2025. Les senyes de degradació de el RTG mostren que s'ha conservat en millor estat de lo previst, per lo que la duració deuria ser major.[40]

    La Voyager 1 du en si en el seu viage espacial un dels dos discs en sons de la Terra Sound of Earth.

    El 31 de març de 2006, operadors de radi amateur del AMSAT en Alemània varen rastrejar i varen rebre ones de ràdio provinents del Voyager 1 usant una antena parabòlica de 20 m (66 peus) en la ciutat de Bochum, en una tècnica d'integració llarga. Les senyes varen ser comparades i verificats contra les senyes de l'estació en Madrit, Espanya de la Ret de l'espai profunt. Es creu que este és el primer intent exitós de localisació del Voyager 1 per aficionats.

    En maig de 2008, el Voyager 1 estava en 12,45° declinació i a 17 125 hores d'ascensió recta, en direcció de la constelació d'Ofiuco.[41]

    Missió interestelar

    [editar | editar còdic]
    Posició de les sondes interestelares llançades des de la Terra. Voyager 1 no serà alvançada per cap sonda llançada fins ara.

    Abdós sondes Voyager tenien suficient energia per a operar fins a l'any 2025.[42]

    AÑO-DÍA Terme de les seues funcions científiques
    14 de febrer de 1990 S'apaguen les cambres d'àngul ampli i àngul estret del Imaging Science Subsystem (ISS) per a aforrar energia.
    2007-032 S'apaga el Subsistema de Plasma (PLS). En 2007-013 s'apaga el calfador d'este instrument.
    2008-015 Apagat de l'experiment de Radioastronomía Planetària (PRA).
    FIN 2010 Apagat de la plataforma d'escanejat i les observacions UV.
    2015* Terminen les operacions en la cinta de senyes (DTR).
    2016 Terminen les operacions en els giroscopis.
    2020 S'inicia l'apagat selectiu d'instruments.
    2025 No es pot donar energia a cap instrument.

    * Les operacions en la cinta de senyes estan subjectes a la capacitat de rebre senyes a 1,4 kbps a través de la DSN (Ret d'espai profunt), podent allargar-se en cas d'usar una futura ret en més sensibilitat.

    El 7 de juliol de 2009 la Voyager 1 estava a 109,71 UA (16 414 millons de quilómetros) del Sol, quan va creuar el front de choc de terminació entrant en la heliofunda, la zona terminal entre el sistema solar i l'espai interestelar, una vasta àrea a on l'influència del Sol cedix davant les radiacions d'atres cossos lluntans de la galàxia. A esta distància, les senyals del Voyager 1 tardaven més de catorze hores en alcançar el centre de control en el Jet Propulsion Laboratory en La Cañada Flintridge, Califòrnia.

    Des del 8 d'abril de 2011, a 17 490 millons de quilómetros del Sol,[43] va detectar un canvi en el fluix de partícules per la rodalia del fi de la heliosfera, que resulta ser ovalada. Els científics saben que és aixina per la forma en que es comportava el vent solar al pas de la Voyager.

    Esta corrent de partícules carregades forma una bombeta entorn el nostre sistema solar conegut com l'heliosfera. El vent es desplaça a velocitat "supersònica" fins que creua en una ona de choc cridat choc de terminació.

    A este punt, el vent disminuïx dràsticament la seua velocitat i es calfa en una regió anomenada la heliopausa. La Voyager ya va determinar que la velocitat del vent en la seua ubicació present s'ha reduït a zero. Açò significa que Voyager ya va alcançar la regió a on el vent solar escomença a donar regrés sobre sí mateixa mentres s'estrela contra les partícules de l'espai interestelar.

    El 14 de juny de 2012, la NASA va anunciar que la Voyager 1 ha informat d'un marcat aument en la detecció de partícules carregades del espai interestelar, que normalment són desviades pels vents solars dins de la heliosfera.

    Açò és considerat com la vora del sistema solar a una distància de 120,07 UA (17 860 millons de quilómetros) de la Terra, ya la sonda comença a entrar en l'espai interestelar.[44]

    El 12 de setembre de 2013, els científics de la NASA varen alcançar un consens basant-se en les observacions que varen mostrar una brusca disminució d'electrons per metro cúbic des del 25 d'agost de 2012, quan esta es va reduir fins a 0,08 electrons, quedant dins de les estimacions que els models actuals prediuen per a més allà del sistema solar, que estaria entre 0,05 i 0,22 electrons per metro cúbic. D'esta manera, la Voyager 1 es convertix en el primer objecte creat per el humà en superar l'heliopausa i adinsar-se en l'espai interestelar.[45]

    El 28 de novembre de 2017, els científics de la NASA varen conseguir corregir l'actitut de la trayectòria de la sonda gràcies als propulsors TCM (de «maniobra de correcció de trayectòria») que són iguals que els propulsors d'actitut en tamany i capacitat i estan en la part atrassera de la sonda. Des de que la Voyager 1 va passar per Saturn, quatre décades abans, no s'havien tornat a usar. La reorientació va poder fer-se per mig de polsos de 10 milisegons; una maniobra de precisió, sobretot tenint en conte que les senyals de control varen tardar 19 hores i 35 minuts en aplegar a la sonda.[46]

    El 23 de febrer de 2017, a 20 916 millons de quilómetros (137,747 UA, o siga, 19 h i 22 min hores-llum de la Terra), la sonda es dirigix al centre de la nostra galàxia, la Via Làctea, deixant l'espai dominat per l'influència del nostre Sol des del 25 d'agost de 2012 i entrant aixina en l'espai entre les estreles, l'espai interestelar.[47]

    El 4 de decembre de 2017, la NASA va informar que l'equip de tècnics de el VOYAGER 1, treballant en els propulsors TCM (de correcció de trayectòria), varen conseguir reorientar l'antena d'alt guany cap a la Terra. En este procediment s'espera incrementar la vida útil de la sonda fins a, per lo manco, l'any 2025. Des del seu llançament, en 1977, estes correccions de la posició de la nau respecte a la Terra es feyen en els impulsors de control d'actitut, pero estos s'han degradat en el pas del temps i el continu us. Els propulsors TCM, en canvi, estaven inactius des de fa quatre décades, oportunitat en que es varen utilisar per a maniobrar la nau i apuntar en precisió els instruments cap als planetes estudiats.

    El 30 d'octubre de 2022 la sonda es trobava a una distància de 23 733 708 715 km (158,650043 UA, o siga, 21 h, 59 min, 27 s llum de la Terra).[1]

    El 20 d'abril de 2024, despuix d'evitar l'us d'un chip defectuós en l'ordenador d'a bordo, possiblement danyat per la radiació interestelar, que feya que des del 14 de novembre de l'anterior any les senyes rebudes des de la sonda foren inintelegibles, l'equip encarregat de la missió va tornar a rebre senyes utilisables que li varen permetre comprovar l'estat i la salut de la sonda. L'equip ho va conseguir fent que la part del còdic almagasenat en el chip de memòria FDS danyat anara distribuït entre el còdic del restant de chips de memòria.[48][49]

    Disc d'or de les Voyager

    [editar | editar còdic]
    Artícul principal → Disc d'or de les Voyager.
    Disc d'or de les Voyager.

    El disc d'or de les Voyager (titulat en anglés com "The Sounds of Earth", en espanyol com a Sons de la Terra) són dos discs fonográficos de coure banyat en or i de 30 cm de diàmetro que acompanyen a les sondes espacials Voyager, llançades en 1977 i que tardaran 40 000 anys en alcançar les proximitats de l'estrela més propenca al nostre sistema solar.[50]

    Com les sondes són molt chicotetes comparades en l'immensitat de l'espai interestelar, la provabilitat de que una civilisació que viaja per l'espai es trobara en elles és molt chicoteta, sobretot perque les sondes en el temps deixaran d'emetre qualsevol tipo de radiació electromagnètica. Si alguna volta es trobara en una espècie extraterrestre, lo més provable és que siga en el moment en que passe per l'estrela més propenca en la trayectòria de la Voyager 1, que alcançarà dins de 40 000 anys.

    Vore també

    [editar | editar còdic]

    Referències

    [editar | editar còdic]
    1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Voyager – Mission Status» (en en). Jet Propulsion Laboratory. National Aeronautics and Space Administration. Archivat des d'el original, el 1 de giner de 2018. Consultat el 17 de febrer de 2025.
    2. ↑ «Voyager 1». BBC Science. Archivat des d'el original, el 3 de Febrer de 2018. Consultat el 2018-09-04.
    3. ↑ 3,0 3,1 «Voyager – Frequently Asked Questions» (en en). Jet Propulsion Laboratory. Archivat des d'el original, el 13 d'agost de 2023. Consultat el 21 de febrer de 2025.
    4. ↑ «New Horizons conducts flyby of Pluto in historic Kuiper Belt encounter» (en en). Archivat des d'el original, el 6 de setembre de 2015. Consultat el 2 de setembre de 2015.
    5. ↑ 5,0 5,1 «What If Voyager Had Explored Pluto?» (en en). Archivat des d'el original, el 13 d'abril de 2020. Consultat el 2 de setembre de 2015.
    6. ↑ «Interstellar Mission». NASA Jet Propulsion Laboratory. Archivat des d'el original, el 14 de setembre de 2017. Consultat el 24 d'agost de 2020.
    7. ↑ Barnes, Brooks. «[1]», New York Claves (en en).
    8. ↑ «Voyager 1, primer objecte fet pel ser humà en eixir del sistema solar». eltiempo.com. Consultat el 7 d'abril de 2015.
    9. ↑ «Sun Sends More 'Tsunami Waves' to Voyager 1» (en en). NASA. Archivat des d'el original, el 21 de decembre de 2018. Consultat el 8 de juliol de 2014.
    10. ↑ «[2]», Space.com. Consultat el 21 de febrer de 2025 (en en).
    11. ↑ «Voyager 1 Launched 40 Years Ago Today» (en en). American Museum of Natural History. Archivat des d'el original, el 2 de maig de 2024. Consultat el 2 de maig de 2024.
    12. ↑ «1960s» (en en). Nasa. Archivat des d'el original, el 8 de decembre de 2012. Consultat el 18 d'agost de 2013.
    13. ↑ «The Pioneer missions» (en en). NASA. Archivat des d'el original, el 19 d'agost de 2013. Consultat el 19 d'agost de 2013.
    14. ↑ «Preview Screening: The Farthest - Voyager in Space» (en en). informal.jpl.nasa.gov. Consultat el 17 de febrer de 2025. «supermarket aluminum foil added at the last minute to protect the craft from radiation»
    15. ↑ From Engineering Science to Big Science: The NACA and NASA Collier Trophy Research Project Winners (en en), National Aeronautics and Space Administration, NASA Office of Policy and Plans, NASA History Office, p. 251. ISBN 978-0-16-049640-0.
    16. ↑ «Voyager 2: Host Information» (en en). Archivat des d'el original, el 20 de febrer de 2017. Consultat el 2 de giner de 2011.
    17. ↑ 17,0 17,1 «Voyager 1: Host Information» (en en). Archivat des d'el original, el 16 d'abril de 2015. Consultat el 29 d'abril de 2015.
    18. ↑ «Voyager Telecommunications» (en en). Descans Design and Performance Summary Séries. NASA/JPL. Archivat des d'el original, el 15 de febrer de 2013. Consultat el 16 de setembre de 2013.
    19. ↑ «NASA News Press Kit 77–136» (en en). JPL/NASA. Archivat des d'el original, el 29 de maig de 2019. Consultat el 15 de decembre de 2014.}
    20. ↑ 20,0 20,1 Nuclear News.42(4)
      26–34.Consultat el Giner 2 de 2011.
    21. ↑ «Spacecraft Lifetime» (en en). JPL. Archivat des d'el original, el 1 de març de 2017. Consultat el 19 d'agost de 2013.
    22. ↑ «pds-rings» (en en). Archivat des d'el original, el 7 de novembre de 2021. Consultat el 23 de maig de 2015.
    23. ↑ Tomayko, James E. (1987). «Distributed Computing On Board Voyager and Galileo (chapter 6)», Computers in Spaceflight: The NASA Experience (en en), NASA. ISBN 978-0-8247-2268-5.
    24. ↑ «au.af» (en en). Archivat des d'el original, el 16 d'octubre de 2015. Consultat el 23 de maig de 2015.
    25. ↑ «airandspace» (en en). Archivat des d'el original, el 6 d'abril de 2016. Consultat el 23 de maig de 2015.
    26. ↑ ISSN 0028-792X.Consultat el 15 de giner de 2024.
    27. ↑ Greicius, Tony. «[3]», NASA (en en).
    28. ↑ «Engineers Working to Resolve Issue With Voyager 1 Computer – The Sun Espot» (en en). blogs.nasa.gov. Archivat des d'el original, el 16 de giner de 2024. Consultat el 14 de giner de 2024.
    29. ↑ «Voyager 1 stops communicating with Earth» (en en). edition.cnn.com. Archivat des d'el original, el 2 de april de 2024. Consultat el 26 de març de 2024.
    30. ↑ «NASA's Voyager 1 Resumixes Sending Engineering Updates to Earth – Voyager» (en en). blogs.nasa.gov. Archivat des d'el original, el 22 d'abril de 2024. Consultat el 22 d'abril de 2024.
    31. ↑ 31,0 31,1 31,2 «Encounter with Jupiter» (en en). Archivat des d'el original, el 2 de juliol de 2016. Consultat el 18 de febrer de 2016.
    32. ↑ 32,0 32,1 «Planetary voyage» (en en). NASA. Archivat des d'el original, el 26 d'agost de 2013. Consultat el 18 d'agost de 2013.
    33. ↑ 33,0 33,1 33,2 «Encounter with Saturn» (en en). NASA. Archivat des d'el original, el 7 de juliol de 2016. Consultat el 18 de febrer de 2016.
    34. ↑ «Voyager 1 Probe's 35-Year Trek to Interstellar Space Almost Never Was». Space.com. Archivat des d'el original, el 6 de setembre de 2012. Consultat el 5 de setembre de 2012.
    35. ↑ «JPL Solar System Dynamics (Ephemeris Type Elements; Target Body: Voyager n (spacecraft); Center: Sun (body center); Clave Span: launch + 1 month to Jupiter encounter – 1 month)» (en en). Archivat des d'el original, el 7 d'octubre de 2012.
    36. ↑ «Voyager 1: The Vasc Dona Gama of Interstellar Travel» (en en). Cosmox Blogs. Consultat el 23 de febrer de 2025.
    37. ↑ «Voyager – Images Voyager took of Jupiter» (en en). voyager.jpl.nasa.gov. Archivat des d'el original, el 5 de decembre de 2020. Consultat el 23 de decembre de 2020.
    38. ↑ 38,0 38,1 Jim Bell (2015). The Interstellar Age: Inside the Forty-Year Voyager Mission (en en), Penguin Publishing Group, p. 93. ISBN 978-0-698-18615-6.
    39. ↑ 39,0 39,1 David W. Swift (1997). Voyager Tals: Personal Views of the Grand Tour (en en), AIAA, p. 69. ISBN 978-1-56347-252-7.
    40. ↑ «Voyager 1, primer objecte fet per el home en eixir de sistema solar».
    41. ↑ «Voyager – Frequently Asked Questions». Archivat des d'el original, el 21 de juliol de 2011. Consultat el 24 de febrer de 2016.
    42. ↑ «Voyager - Spacecraft Lifetime» (en anglés). voyager.jpl.nasa.gov. Archivat des d'el original, el 1 de març de 2017. Consultat el 4 d'abril de 2016.
    43. ↑ www.nasa.gov/ (ed.): «"Reportes de la NASA sobre sonda Voyager 1 i 2"». Consultat el Dijous 21 de juliol de 2011.
    44. ↑ NASA (ed.): «Data From NASA's Voyager 1 Point to Interstellar Future». Archivat des d'el original, el 8 de març de 2015. Consultat el 17 de juny de 2012.
    45. ↑ el món (ed.): «La sonda Voyager 1 abandona el Sistema Solar». Consultat el 12 de setembre de 2013.
    46. ↑ Microsiervos (ed.): «Conseguixen utilisar en èxit els propulsors auxiliars de la sonda Voyager 37 anys despuix». Consultat el 2 de decembre de 2017.
    47. ↑ «Voyager - The interstellar missió» (en anglés). Consultat el 4 de novembre de 2015.
    48. ↑ «Voyager 1 is sending data back to Earth for the first clave in 5 months» (en anglés). Consultat el 23 d'abril de 2024.
    49. ↑ «NASA’s Voyager 1 Resumixes Sending Engineering Updates to Earth». NASA.
    50. ↑ «Voyager. Making of the Golden Record» (en en). JPL TechCal. Consultat el 25 de juliol de 2021.

    Enllaços externs

    [editar | editar còdic]

    Commons

    Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Voyager_1&oldid=911063»