Programa Viking
| |
|---|---|
| Viking I | |
| Tipo de missió: | Orbitador i aterrizador marcianà |
| Data i hora de llançament: | 20/8/1975 (21:22:00 UTC) |
| Eixida llançador: | Titan III-I-Centaur |
| Lloc de llançament: | Cap Canyaveral (Complex de Llançament 41) |
| Massa total: | 3527 kg |
| Viking II | |
| Tipo de missió: | Orbitador i aterrizador marcianà |
| Data i hora de llançament: | 9/9/1975 (18:39:00 UTC) |
| Eixida llançador: | Titan III-I-Centaur |
| Lloc de llançament: | Cap Canyaveral (Complex de Llançament 41) |
| Massa total: | 3527 kg |
El programa Viking de la NASA va consistir en dos missions no tripulades al planeta Mart, conegudes com Viking I i Viking II. Este programa venia a succeir a la Mariner 9, una sonda orbitallançada a Mart en 1971 en notable èxit; les naus Viking supondrien ademés les primeres dos missions d'aterrisage nortamericans sobre Mart i el primer estudi biològic del mateix. Cada missió posseïa una sonda orbital (VO o Viking Orbiter) dissenyada per a fotografiar la superfície marcianana des de l'òrbita del planeta, i actuar com un "intermediari" de comunicacions entre la Terra i la sonda Viking d'aterrisage o VL (Viking Lander), que se separaria d'esta i es posaria sobre la superfície del planeta. Va ser la missió més cara i ambiciosa jamai enviada a Mart fins a la data, en un cost total aproximat de 1000 millons de dólars de l'época.[1] Va ser molt exitosa, i va aportar la major part de l'informació sobre Mart de la que es va dispondre fins a finals de la década de 1990, en l'arribada dels primers rovers marcianans. El Viking I es va llançar el 20 d'agost de 1975 i el Viking II el 9 de setembre del mateix any, abdós a bordo d'una eixida Titan III-I. Una volta aplegats a l'òrbita de Mart, durant varis mesos, les sondes orbitals varen realisar un reconeiximent de la superfície; una volta seleccionats els llocs d'aterrisage, les dos seccions de la sonda se separaven, i la secció d'aterrisage ingressava en l'atmòsfera de Mart, posant-se suaument en elloc previst. Els orbitadores continuaven fotografiant i portant a terme atres operacions científiques, mentres els Viking Lander desplegaven instrumental científic en la superfície. La sonda (composta d'abdós parts) completament carregada de combustible, tenia una massa de 3527 kg.
Sonda Orbital: Viking Orbiter
[editar | editar còdic]El orbitador es basava en la nau Mariner 9. Era un octògon d'uns 2,5 m de diàmetro, en una massa, en el moment dellançament, d'uns 2500 kg, dels quals 1445 kg eren combustible i gas (per a controlar l'altitut de la sonda una volta en Mart). Els objectius principals dels orbitadores Viking eren:
- El transport de la sonda d'aterrisage (VL-1 i VL-2).
- Fotografiar la superfície de Mart a modo de mapa del planeta.
- Portar a terme una missió de reconeiximent per a ubicar i certificar possibles àrees d'aterrisage.
- Actuar com un intermediari de comunicacions per als Viking Lander.
- Detectar eventuals modificacions del mig ambient marcianà. Les huit cares de l'estructura anular (açò és, en forma d'anell) tenien una altitut de 0,4572 m, i tenien un ample de 1397 mm i 508 mm, alternativament. L'altura total de la sonda era de 3,29 m. Hi havia 16 components modular, 3 en cada una de les 4 cares més llargues, i 1 en cada cara curta.[2]
Calendari de la missió orbital
[editar | editar còdic]
Viking Orbiter I
| Data | Òrbita | Operacions |
|---|---|---|
| 20/8/1975 | - | Llançament del conjunt VO-VL |
| 19/6/1976 | 0 | Posada en òrbita elíptica sincrónica |
| 20/7/1976 | 92 | Aterrisage de la VL-1 en Mart |
| 12/2/1977 | 235 | Sincronisació de l'òrbita en el periodo de Fobos (distància: 100 km) |
| 24/3/1977 | 263 | Reducció del periastro a 297 km |
| 20/7/1979 | 1120 | Aument del periastro a 357 km |
| 7/8/1980 | 1485 | Fi del funcionament controlat des de la Terra |
Viking Orbiter II
| Data | Òrbita | Operacions |
|---|---|---|
| 9/9/1975 | - | Llançament del conjunt VO-VL |
| 7/8/1976 | 0 | Posada en òrbita elíptica sincrónica |
| 3/9/1976 | 25 | Aterrisage de la VL-2 en Mart |
| 20/12/1976 | 123 | Reducció del periastro a 789,2 km |
| 9/10/1977 | 418 | Sincronisació de l'òrbita en el periodo de Deimos (distància: 22 km) |
| 23/10/1977 | 432 | Aument del periastro a 290 km |
| 25/7/1978 | 706 | Fi del funcionament per agotament de les bateries |
Sistema de propulsió i maniobra orbital
[editar | editar còdic]L'unitat de propulsió estava colocada sobre la central elèctrica del orbitador. La propulsió es conseguia a través d'un motor eixida de combustible hipergólico, que era alimentat gràcies un sistema bipropelente, en monometilhidracina (CH3N2H3) com a combustible i tetraóxido de dinitrógeno (N2O4) com a oxidant. el motor era capaç de proveir un espente d'1.323 N, lo que significava un canvi de velocitat (Delta-v) d'1.480 m/s. el control d'actitut es conseguia per 12 chicotets micropropulsores de nitrogen comprimit. Un sensor solar, un sensor solar de travessia, un navegador estelar i una unitat de referència inercial en 6 giroscopis permetia l'estabilisació en 3 dimensions. Ademés, la sonda disponia de micropropulsores de control d'actitut ubicats al final dels panels solars. Dos accelerómetros també anaven a bordo.
Sistema d'alimentació
[editar | editar còdic]Les Viking Orbiter disponien de quatre "ales" solars que s'estenien des de l'eix del orbitador. L'envergadura de dites "ales" era de 9,75 m. La nau obtenia energia a través de 8 panels solars d'1,57 m x 1,23 m, ubicant dos en cada ala. Els panels solars, en una superfície total d'uns 15 m², tenien un total de 34.800 cèlules solars, que produïen 620 W d'energia en òrbita marcianana. L'energia s'almagasenava en dos bateries elèctriques de níquel i cadmi en una capacitat de 30 Ah (108 kC).
Comunicacions
[editar | editar còdic]Les comunicacions es conseguien en un transmissor de 20 W de banda S (2.295 MHz) i dos TWTAs de 20 W. Un receptor de banda X (8.415 MHz) va ser colocat per a realisar experiments de comunicacions. La sonda tenia una antena parabòlica d'alt guany maniobrable en dos sentits en un diàmetro d'1,5 m colocada en la vora de la base del orbitador. Dos gravadors de cinta eren capaces d'almagasenar 1.280 Mbit d'informació. També disponia d'una ràdio UHF de 381 MHz.
Instruments científics
[editar | editar còdic]
La sonda orbital portava tres instruments científics per a portar a terme els experiments prevists; un sistema d'imàgens (Visual Imaging System, VIS), cartografia infrarroja (Infra-Ret Thermal Mapper, IRTM), i un detector de vapor d'aigua atmosfèric (Mars Atmospheric Water Derector, MAWD). Estaven montats en una plataforma orientable que s'ubicava en la base del orbitador, de manera que els panels solars mai pergueren el sentit dels rajos del Sol. L'instrumental científic tenia una massa total aproximada de 72 kg:
- VIS o Visual Imaging System (Sistema d'Image Visual) es componia de dos cambres idèntiques, cada una en un telescopi de tipo Cassegrain de 755 mm de distància focal, un obturador, un tubo Vidicon i un disc portafiltros de sis sectors. El camp visual de cada cambra era d'1,5° x 1,7°, proporcionant imàgens de fins a 1.886 km² per a una distància de 1500 km en el periastro.
- IRTM o Infra-Ret Thermal Mapper (Mapeador Tèrmic Infrarrojo) era un radiómetro en 28 canals que funcionava en l'infrarrojo, constituït per quatre telescopis en sistemes de filtrat i en sèt detectors sensibles a un cert camp espectral cada u.
- MAWD o Mars Atmospheric Water Detector (Detector d'Aigua Atmosfèrica de Mart) era un espectrómetro infrarrojo de cinc camps de llongituts d'ona situats en la regió de la banda d'absorció del vapor d'aigua; este instrument deuria medir igualment la proporció de la radiació solar incident en l'atmòsfera marcianana, en lo que es determinaria la cantitat de vapor d'aigua travessada per la radiació.
Sonda d'aterrisage: Viking Lander
[editar | editar còdic]
La sonda Viking Lander I, o VL-1, secció d'aterrisage que venia conjuntament en la sonda orbital Viking Orbiter I, va ser la segona sonda espacial que va aterrisar en Mart en èxit, el 20 de juliol de 1976 (la primera va ser la nau russa Mars 3 en 1971, encara que es va perdre la comunicació als pocs segons de posar-se sobre el planeta). El 3 de setembre de 1976 faria lo propi la sonda Viking Lander II, o VL-2. Les sondes VL-1 i VL-2, una volta posades en Mart en l'instrumental desplegat, es varen dedicar a una série d'objectius primaris:
- Estudis atmosfèrics durant el descens i aterrisage.
- Observacions del mig marcianà i meteorològiques a nivell del sol.
- Anàlisis de la composició del sol i busca de matèria orgànica i de vida.
Estructura de la sonda
[editar | editar còdic]La sonda consistia en una base hexagonal d'alumini recolzada en tres pates esteses. La base de les pates formava els vèrtiços d'un triàngul equilátero de 2,21 m de costat (vist des de dalt). Els instruments estaven subjectes a la part superior de la base, i separats de la superfície del planeta per les pates esteses. Tota l'unitat tenia una massa de 657 kg. Totes les operacions estaven controlades gràcies a l'ordenador d'a bordo, el GCSC o Guidance Control Sequencing Computer (Ordenador Seqüenciador de Control d'Orientació). Tres unitats gestionaven les senyes científiques: la DAPU o Data Acquisition and Procesing Unit (Unitat de Processament i Adquisició de Senyes), que era l'encarregada de recolectar les senyes científiques i tècnics convertint-els en senyes numèriques per a ser posteriorment enviats a la memòria d'almagasenament o a la gravadora, o transmetre'ls a la Viking Obiter, per a que foren enviats a la Terra, o directament enviats a la Terra.[3]
Sistema de propulsió i maniobra de descens
[editar | editar còdic]La propulsió estava a càrrec d'un eixida monopropelente d'hidracina (N2H4) en 12 eixides dispostes en 4 grups de 3, que proveïen 32 N d'espente, donant una velocitat vertical de 180 m/s. Estes eixides també actuaven com a propulsors de control i rotació per a la secció del Viking disposta a aterrisar en Mart. El descens final i posat sobre la superfície es conseguia per mig de tres motors monopropelentes d'hidracina. Els motors tenien 18 eixides per a dispersar l'emissió calòrica i minimisar els efectes sobre la superfície. Podien ser regulats, per a passar de 276 N a 2.667 N. l'hidracina era purificada per a evitar contaminar la superfície marcianana. El Viking Lander portava 85 kg de propelente al moment de llançament, que estaven almagasenats en dos tancs esfèrics de titani. El control de la VL es conseguia en una unitat interferencial de referència, quatre giroscopis, un aero-desacelerador, un altímetro de radar, un radar de descens i aterrisage, i els propulsors de control d'actitut.
Sistema d'alimentació
[editar | editar còdic]L'energia era proveïda per dos generadors tèrmics radi-isotòpics (cridats RTG, en anglés), que contenien plutoni 238. Cada generador media 28 cm d'alt, 58 cm de diàmetro i tenia una massa de 13,6 kg. Generaven 35 W continus, operant a 4,4 volts. També contava en bateries recargables de 28 volts de níquel-cadmi, per a manejar picos de corrent suplementària de 70 W.
Comunicacions
[editar | editar còdic]
La comunicació es conseguia a través d'un transmissor de banda S de 20 W, i per mig de 2 TWTAs de 20 W. Una antena parabòlica manipulable allarc de dos eixos estava montada prop de la vora de la base de la nau. Una antena omnidireccional de banda S també s'estenia des de la base. Abdós antenes permetien una comunicació directa en la Terra. Una antena UHF de 381 MHz permetia una comunicació en un sentit cap al orbitador, usant una radi de 30 W. L'almagasenage de senyes es donava en un gravador de cinta de 40 Mbit, i la computadora de la VL podia almagasenar fins a 6000 paraules en órdens i procediments.
Instruments científics
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
Ans que les Viking Lander (I i II) es posaren sobre la superfície marcianana, ya havien escomençat l'experimentació científica. Durant el descens, les sondes varen observar i varen medir l'atmòsfera i ionosfera marciananas. Durant esta fase, varen funcionar tres instruments:
- RPA o Retarding Potencial Analyzer (Analisador de Potencial Retardador) media la distribució dels electrons del vent solar i dels fotoelectrones ionosféricas, les temperatures dels electrons en l'ionosfera, la composició, la concentració i la temperatura dels ions positius i l'interacció del vent solar en l'alta atmòsfera.
- UAMS o Upper Atmosphere Mass Spectrometer (Espectrómetro de Masses de l'Alta Atmòsfera), analisava la composició molecular de l'atmòsfera. Proporcionava un anàlisis quantitatiu i qualitatiu de tots els gasos eléctricamente neutres, en un pes molecular inferior o igual a una massa atòmica de 50. També media la seua abundància isotòpica.
- LASE o Lower Atmospheric Experiment (Experiment de Baixa Atmòsfera), el qual establia perfils verticals (densitat, pressió i temperatura) de l'atmòsfera, des de 90 km d'altitut fins a la superfície. Una volta posat el Viking Lander sobre Mart, es varen desplegar el restant d'instruments d'a bordo. Les 2 cambres proporcionaven imàgens de la superfície. Les fotografies (a color) eren el resultat de la combinació d'abdós cambres per l'agranada de centenars de llínees en blava, roig i vert. Per a les propietats físiques del sol es varen utilisar métodos simples, com la durea, analisada gràcies a l'afonament dels patins de les pates de la sonda. Dos parells d'imans estaven colocats en el sistema de pren de mostres, separant els minerals magnètics del restant; atres imans colocats sobre el metal dels RGT capturaven la pols carregada magnéticamente. El Viking Lander ademés estava proveït de tres sismómetros miniatura solidaris de l'estructura del aterrizador per a la mida de moviments sísmics. Per a les mides meteorològiques es varen usar sensors colocats en la part alta d'un màstil empinat despuix de l'aterrisage. Les temperatures es medien per mig de tres termoparells. Un anemómetro, constituït també per un termoparell, s'encarregava de la velocitat del vent i la seua direcció. Igualment, un sensor de temperatures s'ubicava en el sistema de pren de mostres, per a conseguir establir perfils de temperatura en les proximitats del sol. El sensor de pressió estava colocat baix l'estació, i anava medint les variacions de pressió conforme l'aparat descendia fins a la superfície. Per a la recollida de les mostres del sol, les sondes disponien d'un sistema de recollida de mostres, constituït per una pala al final d'un braç robòtic articulat de 3 metros de llongitut en la que cavar sangues al voltant de la sonda. El braç trituraba les mostres i les passava per un tamís, ubicat en la part final del mateix, per a després dur dites mostres als compartimento específics per als experiments, baix d'uns embuts situats en el cos principal de la nau. Per a analisar la composició del sol es va tractar de determinar el contingut en elements químics i l'identificació de la composició molecular. El XRFS o X-Ray Fluorescent Spectrometer (Espectrómetro de Fluorescència X) era l'encarregat dels elements químics, mentres que el GCSM o Gas Chromatograph Mass Spectrometer (Espectrómetro de Massa en Fase Gaseosa) lo era per als anàlisis moleculars i concentracions de gas, orgànics o inorgànics.
Resultats dels experiments
[editar | editar còdic]Es va determinar que el principal constituent neutre de l'alta atmòsfera és el diòxit de carbono CO2; el nitrogen només representa un 6% de la cantitat de CO2, i l'oxigen molecular O2 un 0,3%. La presència de nitrogen és molt important perque este gas està considerat com un factor determinant per a l'existència d'algun tipo de forma de vida. Les mides meteorològiques eren efectuades dotze voltes al dia. Varen posar en evidència valores mijos de les temperatures diürnes que oscilaven entre -85 °C (en la posada del Sol) fins a -29 °C (al migdia), variacions diàries de pressió de l'orde de 0,2 mbar (per a una pressió mija de 6 mbar), i velocitats de vent que alcançaven 8 m/s ( 28,8 km/h) (durant el dia). En teoria, els sismómetros varen deure registrar els moviments del sol, pero per la sensibilitat de les estacions al vent, aixina com les vibracions dels instruments, l'orige dels registres mai va quedar clarament establit. El sol de Mart és relativament dur, existint en alguns llocs una corfa de varis centímetros de gruixa que recobrix un nivell més bla, i que una part dels materials de la superfície conté minerals magnètics. El XRFS va afirmar la presència de ferro, calcio, sílice, alumini i titani en les mostres del sol arreplegades pel braç mecànic. El GCMS, per als anàlisis moleculars i de gasos, va determinar que la proporció d'argón 36/argón 40 en l'atmòsfera marcianana era molt inferior al de l'atmòsfera terrestre, demostrant que este planeta no ha tingut una desgasificació tan important com la Terra; este instrument no va trobar complexos orgànics suficients (menys d'una part per milló) per a afirmar algun procés biològic, presuponent ademés que l'aigua trobada s'associava a certs minerals.
Experiments biològics Viking: la busca de la vida en Mart
[editar | editar còdic]Un dels motius principals per a l'enviament del aterrizador marcianà era la busca recurrent de la vida en Mart. Per a això, les sondes Viking que es varen posar sobre la superfície duyen en si el Biology Instrument, un contenidor d'experiments, tres exactament; el Pyrolytic Release Experiment, elabeled Release Experiment, i el Gas Exchange Experiment.
Pyrolytic Release Experiment
[editar | editar còdic]Este experiment es basava en el principi de l'assimilació del carbono, que establix que la matèria viva fixa el carbono de l'atmòsfera per mig de fotosíntesis. Prèviament es procedia a esterilisar una part de la mostra durant tres hores a 160 °C. Les mostres eren incubades durant cinc dies baix una llum artificial (sense ultravioleta). Despuix, per a tornar a colocar les mostres obtingudes en les condicions naturals del mig marcianà, s'introduïa en la cambra d'incubació CO2 marcat al carbono 14. Despuix del periodo d'incubació la temperatura del contenidor era elevada fins als 650 °C en l'objectiu de pirolizar tota la matèria orgànica. A continuació s'introduïa heli per a la transferència de la fase de vapor per mig d'un filtre, analisant-se el restant de grups volàtils per mig d'un detector de radiacions, de manera que es poguera detectar el carbono 14 que podia haver segut fixat per la matèria orgànica. Es comparaven les mostres, esterilisada i no esterilisada, per a medir la radioactividad. Si els resultats eren iguals, es presuponia que no hi havia cap agent biològic; si era distint, es podria admetre la presència de matèria orgànica que haguera alterat el resultat.
Labeled Release Experiment
[editar | editar còdic]Elabeled Release Experiment es basava en el concepte de la assimilació de molècules orgàniques, com aminoàcits, per microorganismes presents en les mostres de sol; despuix de l'assimilació, es produirien una série de gasos que contingueren una part del carbono present en les molècules orgàniques. Per a això es procedia a la colocació en una incubadora de les mostres en atmòsfera marcianana. A dita mostra se li afegiria un agent líquit nutritiu (en formiatos, lactatos i aminoàcits) marcat al carbono 14. Si durant l'experiment existira un aument en la radioactividad de l'atmòsfera de l'incubadora, calia pensar que era el resultat de l'emissió de gasos marcats al carbono 14 produïts per l'assimilació de la matèria nutritiva pels microorganismes marcianans.
Gas Exchange Experiment
[editar | editar còdic]Este atre experiment es fonamentava en el principi d'intercanvis entre la matèria viva i l'atmòsfera, i en la presència de matèria nutritiva en el sol. La mostra se li afegia, dins de l'incubadora, d'un agent nutritiu no marcat i d'una mescla gaseosa d'heli, kriptón i diòxit de carbono. En l'experiment s'analisava les mostres de la mescla gaseosa en una columna cromatrográfica, de manera que poguera ser detectat un eventual aument de concentració en diòxit de carbono, en CH4, i en nitrogen, que indicaria una assimilació de la matèria nutritiva per matèria viva.
Anàlisis dels experiments biològics
[editar | editar còdic]Despuix d'analisar els resultats dels experiments biològics la comunitat científica va ser reservada per a calificar que algun procés biològic existia en la superfície de Mart. Es varen realisar tres experiments; en el primer es va usar una mostra de 0,1 g del sol arreplegada pel braç mecànic introduint-la en l'incubadora. Este experiment es tractava del Pyrolytic Release Experiment. Despuix de realisar l'experiment, en el que se simulaven les condicions marciananes sense rajos ultravioleta, s'afirmaria la presència d'agents biològics detectant la fotosíntesis dels possibles microorganismes. L'analisador va detectar la presència d'emanació gaseoses de composts carbonáceos que en principi es tractaven de diòxit de carbono i, en una mostra bessona esterilisada, no es va donar tal circumstància. Per tant el resultat va ser positiu per a la presència de sers vius. En el segon experiment, que es tractava del Labeled Release Experiment, es va usar per a la mostra un caldo orgànic per a que els possibles microorganismes existents en dita mostra emeteren diòxit de carbono a causa del metabolisme d'este compost. Este resultat va ser en principi negatiu, ya que en la mostra calfada no va aportar cap resultat vàlit. En l'últim experiment, el Gas Exchange Experiment, es va tractar de buscar metabòlits orgànics, tals com el metà, despuix d'aportar a la mostra nutrients orgànics en marcat al carbono 14. El resultat va ser provablement positiu, ya que es va trobar una variació en el nitrogen despuix d'estar observant la mostra durant 200 dies, a banda d'una evident solsida d'oxigen i diòxit de carbono. Els científics varen determinar llavors, no en total convenciment, que la presència de vida en Mart era inexistent. Es varen basar que els resultats del primer i tercer experiment, que varen donar positiu, es podien explicar gràcies a processos químics i geològics. En el cas del segon experiment, que va donar negatiu, els científics varen argumentar que potser l'analisador era massa poc sensible per a detectar traces orgàniques en tan poca cantitat. Finalment varen explicar que potser la millor forma de trobar agents biològics en Mart seria excavant a una certa profunditat del sol, ya que els letals rajos ultravioleta destruirien qualsevol tipo de vida (la capa d'ozon no existix en Mart).[4]
Molt més recentment, s'ha argumentat que les sondes Viking varen poder no solament ser incapaços de detectar la vida en Mart i, sobretot, que els científics podrien no haver sabut interpretar les senyes que estes varen transmetre, sino que a causa dels múltiples experiments les sondes varen poder haver acabat en la vida existent en les mostres, ya que els possibles microorganimos marcianans no respondrien igual que els terrestres als processos químics als que se'ls hauria expost.[5]
Referències
[editar | editar còdic]- Lleget Colomer, Marius. (2005). Mart, operació vikingo. "Colecció Divulgator". Edicions Picazo. Barcelona, Espanya. ISBN 84-361-0168-5.
- Buttlar, Johannes von. (2002). ¿Hi ha vida en Mart?: els descobriments de la missió Viking de la NASA. "Colecció A tall del temps". Editorial Planeta. Barcelona, Espanya. ISBN 84-320-4788-0.
- N. A. S. A. (National Aeronautics ans Space Administration) / J. P. L. (Jet Propulsion Laboratory)
- Exploració del Sistema Solar. (1993). "Archius NASA". Salvat Editors, S. A.
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ http://nssdc. gsfc. nasa. gov/nmc/spacecraftDisplay. do? id=1975-075A
- ↑ «archive. org/web/20130219015114/http://nssdc. gsfc. nasa. gov/nmc/masterCatalog. do? sc=1975-075A NSSDC ANEU: 1975-075A». nssdc. gsfc. nasa. gov. Archivat des d'el gsfc. nasa. gov/nmc/masterCatalog. do? sc=1975-075A original, el 19 de febrer de 2013. Consultat el 21 de març de 2008.
- ↑ «archive. org/web/20101110134701/http://nssdc. gsfc. nasa. gov/nmc/masterCatalog. do? sc=1975-075C NSSDC ANEU: 1975-075C». nssdc. gsfc. nasa. gov. Archivat des d'el gsfc. nasa. gov/nmc/masterCatalog. do? sc=1975-075C original, el 10 de novembre de 2010. Consultat el 21 de març de 2008.
- ↑ «sondasespacials. com/index. php? option=com_content&task=view&id=6055&Itemid=70 Viking 1 i 2». www. sondasespacials. com.
- ↑ «elpais. com/articulo/sociedad/NASA/pudo/destruir/vida/Marte/decada/cientifico/elpepusoc/20070110elpepusoc_1/Tes La NASA va poder destruir vida en Mart en la década dels '70». www. elpais. es.
Vore també
[editar | editar còdic]Enllaços externs
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Programa Viking» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.