L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Deimos (satèlit)

Deimos (del grec Δείμος, «terror») és el més chicotet i extern dels dos satèlits de Mart i un dels satèlits més chicotets que han rebut nom, cridat aixina per Deimos, un personage de la mitologia grega. En rotació síncrona en el planeta, recorre una òrbita casi circular, molt pròxima al pla equatorial marcià, en 30,3 hores: un periodo llaugerament superior a la rotació del planeta roig.[1] És de forma irregular. Té un diàmetro mig de 12,4 km, una massa estimada de 1,4762×1015 kg i una densitat mija de 1471 kg/m³.[2] La seua composició, suposta similar a la dels asteroides de tipo D [3] i els núcleus cometaris extints,[4] planteja séries dificultats als estudiosos que tracten d'explicar el seu orige.

Deimos (satèlit)

Història

Descobriment i denominació

Asaph Hall va descobrir Deimos el 12 d'agost de 1877 —encara que les fonts de l'época, seguint la convenció astronòmica imperant abans de 1925 que establia que el dia començava al migdia, senyalen el descobriment el dia 11— en el telescopi refractor de 26 polzades del observatori naval dels Estats Units en Washington,[5][6][7] el més potent per llavors i inaugurat quatre anys abans.[8] En eixa época, Hall estava buscant sistemàticament els suposts satèlits de Mart. El 10 d'agost ya hi havia vist un dels satèlits, pero, pel mal temps, no va conseguir identificar-ho al sendemà.[9]

El nom va ser sugerència d'Henry Madan (1838-1901), Science Master de Eton, i recorda a un dels personages que acompanyen a Llaures a la batalla en el llibre XV de la Ilíada.[10] Llaures és l'equivalent grec del deu romà Mart.

Observacions posteriors

El tamany i les característiques orbitales dels satèlits de Mart han llimitat durant molt temps la seua observació a solament les ocasions favorables: quan el planeta està en oposició i els dos satèlits alcancen elongació adequades —que concorren cada dos anys aproximadament— o quan les condicions són particularment favorables —verificant-se més o menys cada setze anys—. La primera configuració favorable va ocórrer en 1879. Molts observadors de tot lo món varen participar en les observacions en la finalitat de determinar en precisió les òrbites dels dos satèlits.[7]

En els quaranta anys següents, entre 1888 i 1924, la majoria de les observacions (més del 85 % del total) es varen fer en dos observatoris nortamericans: l'Observatori Naval dels Estats Units i l'Observatori Lick.[11] Entre els seus objectius, es trobava la determinació de la direcció de rotació del planeta.[12] Entre 1926 i 1941 solament va continuar les observacions el primer dels observatoris, en 311. A partir de 1941 les observacions solament es varen fer en tècniques fotogràfiques.[11]

Es varen fer pocs o nuls alvanços en els següents quinze anys. L'investigació es va recomençar en 1956 encaminada principalment a l'identificació de nous satèlits, avivada des de 1945 pels treballs de Bevan Sharpless (1904-1950) qui va calcular que el companyer de Deimos, Fobos, estava reduint el seu semieje major. L'interés que va suscitar este fet va conduir a noves observacions astronométricas d'abdós satèlits durant els anys xixanta i setanta.[11][12]

En 1988, coincidint en les missions soviètiques del programa Phobos, Kudriávtsev i els seus colegues varen portar a terme vàries observacions. No obstant, durant els següents dèu anys, els satèlits no varen ser objecte d'observacions, fins a 2003, quan membres de l'Observatori Lowell varen fer observacions molt precises.[13] En 2005 varen observar abdós satèlits en el radiotelescopi de Arecibo que va produir l'estimació de la densitat d'alguns materials de la superfície.[14]

Característiques

 
Image de Deimos presa pel Viking I.

Deimos és provablement un asteroide, que la seua òrbita va ser pertorbada per la gravetat de Júpiter, de manera que va ser capturat per Mart, encara que esta teoria encara es troba baix certa controvèrsia. Com la majoria dels cossos de tamany comparable, Deimos posseïx una forma molt irregular, medint 15x12x10 km.


Deimos es compon de roca rica en carbono, molt similar als asteroides de tipo C (condrita carbonácea), i de gèl.[15] Posseïx cràters, pero la seua superfície és notablement més plana que la de Fobos, per l'omplit parcial dels seus cràters en regolito. El regolito és altament porosa i té una densitat estimada per radar de sol 1,471 g/cm3.[16]

Vist des de Deimos, Mart seria 1000 voltes més gran i 400 voltes més lluenta que la Lluna plena vista des de la Terra, ocupant 1/11 de l'esgambi d'un hemisferi celest.

Vist des de Mart, Deimos té un diàmetro angular no major de 2,5', de modo que simple vista apareix com una estrela. En el seu moment de més lluentor ("lluna plena") es veu més o menys igual de lluent que Venus des de la Terra. En el quarto creixent o menguante seria tan lluent com Vega. Quan Deimos passa per davant del Sol, el seu diàmetro angular és solament unes 2,5 voltes el diàmetro angular de Venus durant el trànsit d'este vist des de la Terra.

Al contrari que Fobos, que orbita tan ràpidament que de fet ix per l'Oest i es posa per l'Est, Deimos ix per l'Est i es posa per l'Oest. No obstant, el periodo orbital de Deimos (aproximadament 30,5 hores) excedix el dia solar marcianà (unes 24,5 hores) per tan poc temps que passen 2,7 dies des de l'eixida fins a la posada, per a un observador equatorial.

Per la seua òrbita, que és relativament propenca a Mart i en solament un chicotet inclinament respecte al equador marcianà, Deimos no pot ser observat des de latitut marciananes superiors a 83,7°. No obstant en les millors oposicions (com en els anys 2003 i 2005) pot ser capturat en cambres CCD en les seues majors elongació.

La velocitat d'escape de Deimos és de 5,6 m/s.[17] En teoria, esta velocitat podria ser alcançada per un humà realisant un bot vertical.[18][19] La magnitut aparent de Deimos és 12,45.[20]

Referències

  1. ↑ Veverka, J., Burns, J. A. (1980). The moons of Mars. Annual review of earth and planetary sciences 8: pp. 527-558.
  2. ↑ NASA. Deimos: By the Numbers. solarsystemnasa.gov.
  3. ↑ Grundy, W. M., Fink, U. (1991). «Deimos: A reddish, D-type asteroid spectrum». En Alan W. Harris; Edward Bowell. Asteroids, Comets, Meteors 1991. pp. 215-218.
  4. ↑ Murchie, S. L., Rivkin, A. S.; Veverka, J; Thomas, P. C.; Chabot, N. L. (2009). The Scientific Rationale for Robotic Exploration of Phobos and Deimos. lpi.usra.edu.
  5. ↑ The Observatory (1877). Notes. The Satellites of Mars. The Observatory 1: pp. 181-185.
  6. ↑ Hall, A. (1877). Observations of the Satellites of Mars. Astronomische Nachrichten 91 (1): pp. 11-16.
  7. ↑ 7,0 7,1 Morlay, T. A. (1989). A catalogue of ground-based astrometric observations of the Martian satellites, 1877-1982. Astronomy and Astrophysics Supplement Séries 77 (2): pp. 209-226.
  8. ↑ Hunt, G. E.; Michael, W. H.; Pascu, D.; Veverka, J.; Wilkins, G. A.; Woolfson, M. (1978). The Martian satellites. 100 years on. Royal Astronomical Society, Quarterly Journal 19: pp. 90-109.
  9. ↑ Hall, A. (1878). Discovery of satellites of Mars. Monthly Notices of the Royal Astronomical Society 38: pp. 205-209.
  10. ↑ Asaph, H. (1878). Names of the Satellites of Mars. Astronomische Nachrichten 92: p. 47.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 Morley, T. A. (1989). A catalogue of ground-based astrometric observations of the Martian satellites, 1877-1982. Astronomy and Astrophysics Supplement Séries 77 (2): pp. 209-226.
  12. ↑ 12,0 12,1 Hunt, G. E., Michael, W. H.; Pascu, D.; Veverka, J.; Wilkins, G. A.; Woolfson, M. (1978). The Martian satellites - 100 years on, in Royal Astronomical Society. Quarterly Journal 19: pp. 90-109.
  13. ↑ Lainey, V.; Dehant, V.; Pätzold, M. (2007). First numerical ephemerides of the Martian moons. Astronomy and Astrophysics 465 (3): pp. 1075-1084
  14. ↑ Busch, M. W. i uns atres (2007). Arecibo radar observations of Phobos and Deimos. Icarus 186 (2): pp. 581-584
  15. ↑ «Moons of Mars – Planetary Sciences, Inc.» (en en-us).
  16. ↑ Busch, M. W. (2007). “Arecibo Radar Observations of Phobos and Deimos”. Icarus 186 (2): 581–584. doi:10.1016/j.icarus.2006.11.003. Bibcode: 2007Icar..186..581B.
  17. ↑ «Mars: Moons: Deimos». NASA Solar System Exploration.
  18. ↑ «Vertical Jump Lab». Archivat des d'el original, el 26 de juny de 2022. Consultat el 22 de juny de 2022.
  19. ↑ «Vertical Jump Velocity Estimation».
  20. ↑ «Planetary Satellite Physical Parameters». Jet Propulsion Laboratory (Solar System Dynamics).


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Deimos_(satèlit)&oldid=1243957»