Magnitut aparent
La magnitut aparent () quantifica el lluentor d'una estrela o cos celest observat des de la Terra. En conseqüència, la magnitut aparent depén de la lluminositat de l'objecte, la distància observador-objecte i la possible extinció de la llum causada per pols còsmica.
En el II es va catalogar a les estreles per la seua magnitut aparent. Per a açò, es varen dividir les estreles visibles en sis classes. La primera classe (m=+1) contenia les estreles més lluentes. En la sexta (m=+6), s'incloïa a les estreles en lluentor molt atenuada. Esta classificació es basa en la resposta de l'ull humà en la llum; sent esta no-llineal. Per lo tant, si es tenen tres estreles les lluentors de les quals seguixen la proporció 1:10:100, la tercera correspon a la més lluenta, la diferència entre les magnituts aparents de la primera i la segona és la mateixa que la diferència entre la segona i la tercera.[1] Açò es deu a que l'escala és logarítmica.
Actualment, l'escala de magnituts aparents pot prendre qualsevol valor real tant negatiu com a positiu, per eixemple: la magnitut del Sol és -26,7. A l'igual, la magnitut aparent disminuïx quan aumenta la lluentor de l'estrela, per conseqüència, la magnitut aparent del Sol és la de menor valor. El telescopi espacial Hubble permet observar objectes en magnituts aparents de +31,5.
La mida experimental de la magnitut aparent d'un objecte es basa en la fotometria. És per açò que està condicionada per la sensibilitat de l'instrument i del seu filtre passe banda. Depenent del método d'observació es poden definir distints sistemes de magnitut; entre els més comuns es troben el sistema fotomètric UBV i el sistema fotomètric Strömgren.
Per tant, la magnitut aparent es medix per a determinades bandes del espectre lluminós. En el cas de medir en el espectre visible, es denomina magnitut visual () i pot ser estimada per l'ull humà.[2][3] Si es medix en totes les llongituts d'ona, es denomina magnitut bolométrica ().
És necessari definir un valor de lluentor de referència per al punt zero de la magnitut aparent, usualment s'utilisa a Vega; atres sistemes són STMAG i AB.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Karttunen, Hannu; et al. (2003). Fonamental Astronomy, Springer. ISBN 978-3-540-34143-7.
- ↑ «Magnitut, fluix i lluminositat». Archivat des d'el original, el 15 de setembre de 2012. Consultat el 4 de novembre de 2013. «pág. 4»
- ↑ Galadí Enríquez (2011). Universitat de Valéncia (ed.). Astronomia fonamental, Valéncia: Educació. Sèrie Materials, pp. 159-161. ISBN 8437086434.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Magnitud aparente» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.