Extinció (astronomia)

La extinció és un terme utilisat en astronomia per a descriure l'absorció i la dispersió de la radiació electromagnètica emesa per objectes astronòmics. Estos fenomens són deguts a l'existència de matèria, principalment gas i pols, entre l'objecte emissor i l'observador. El concepte d'extinció interestelar s'atribuïx generalment a Robert Julius Trumpler, encara que els seus efectes varen ser identificats per primera volta en 1847 per Friedrich Georg Wilhelm von Struve. En el cas d'observadors en la Terra, els efectes de l'extinció provenen tant del mig interestelar com de l'atmòsfera terrestre. Aixina mateix, pot haver extinció deguda a la pols circunestelar al voltant de l'objecte observat (per eixemple, en discs de acrecimiento alrededorr d'estreles). L'accentuada extinció atmosfèrica en certes llongituts d'ona (per eixemple, rajos X, ultravioleta i infrarrojo) requerix l'us d'observatoris espacials. Degut a que, en llongituts d'ona visibles, la llum blava és atenuada en major intensitat que la llum roja, els objectes s'observen més enrogits de lo esperat, per la qual cosa, l'extinció estelar és cridada moltes voltes «enrojecimiento interestelar».