Mig interestelar
En astronomia, el mig interestelar (ISM, per les seues sigles en anglés) és el contingut de matèria i energia que existix en el espai interestelar. El mig interestelar eixercita un paper crucial en la astrofísica a causa de la seua situació entre les escales estelar i galàctica. Les estreles es formen dins de regions fredes de mig interestelar, a l'hora que estes reponen matèria interestelar i energia a través dels vents estelars i les explosions de supernova. Esta interacció entre estreles i matèria interestelar fixa el percentage en que una galàxia reduïx el seu contingut gaseós i per tant determina la vida de la formació estelar activa.
El mig interestelar està format per un plasma extremadament diluït per als estàndarts terrestres. La densitat de matèria va des d'un exigu 1,5·10-26 g cm-3 en les zones més calentes fins a un 2·10-18 g cm-3 en les més denses. La seua densitat mija és de 2,7·10-24 g cm-3, lo que equival a un àtom d'hidrogen per centímetro cúbic aproximadament. Dit mig ho formen tres constituents bàsics: matèria ordinària, rajos còsmics i camps magnètics.
El mig en sí és una mescla heterogénea de pols. La matèria està composta a la seua volta d'al voltant d'un 99% en massa per partícules de gas i un 1% per pols.[1] La composició elemental del gas, d'acort a la nucleosíntesis primordial, és d'un 90,8% en número (70,4% en massa) d'hidrogen, un 9,1% (28,1%) d'heli i un 0,12% (1,5%) d'elements més pesats, comunament cridats metals en la gerga astrofísica.[2] Una fracció significativa d'estos metals condensan en forma de grans de pols en les regions més denses i fredes del mig interestelar.
La presència del oscurecimiento interestelar va donar a William Herschel i a Jacobus Kapteyn la falsa impressió de que el nostre sistema solar es trobava prop del centre de la galàxia. No obstant dit oscurecimiento ho produïxen els núvols de gas i pols que s'interponen en el recorregut de la llum de les estreles i el nostre sistema planetari. És lo que es denomina extinció estelar. Esta decaiguda de l'intensitat lumínica de les estreles en ser travessat per la llum és causat per la absorció de fotons a certes llongituts d'ona.
Per eixemple, la llongitut d'ona típica d'absorció de l'hidrogen atòmic es troba a uns 121,5 nanómetros, la transició Lyman-alfa. Per tant, és casi impossible vore la llum emesa en esta llongitut d'ona per una estrela, perque gran part és absorbida durant el viage a la Terra. Aixina mateix, l'absorció causada pels núvols de pols es dona, sobretot, a llongituts d'ona curtes, és dir que el blau s'absorbix millor que el roig. Açò produïx un efecte d'enrojecimiento (reddening en anglés) de la llum, més intens quant més lluntana siga la posició de la font. Est és un dels motius pels quals els telescopis d'infrarrojos permeten vore millor a través de dites núvols.
Un atre efecte interessant és la polarisació llineal de la llum que és deguda a que els grans de pols no són esfèrics sino llaugerament allargats per lo que els camps magnètics tendixen a alinear-los a lo llarc de les seues llínees de camp. La manifestació de dit efecte va posar en evidència l'existència de camps magnètics coherents en el mig interestelar.
El mig interestelar sol dividir-se en tres fases, depenent de la temperatura del gas: molt calent (millons de kelvin), calent (mils de kelvin), i fret (decenes de kelvin).
Característiques importants de l'estudi del mig interestelar inclouen núvols moleculars, núvols interestelares, restants de supernovas, nebuloses planetàries, i estructures difusas paregudes.
La sonda Voyager 1 va aplegar al ISM el 25 d'agost de 2012, convertint-se en el primer objecte artificial de la Terra en fer-ho. El plasma i la pols interestelar s'estudiaran fins a la data estimada de finalisació de la missió de 2025. La seua bessona Voyager 2 va ingressar al ISM el 5 de novembre de 2018.[3]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaBoulanger - ↑ Herbst, Eric (23 de juliol 1995). “Chemistry in The Interstellar Medium”. Annual Review of Physical Chemistry 46: 27–54. doi:. Bibcode: 1995ARPC...46...27H.
- ↑ Nelson, Jon. «Voyager - Interstellar Mission». NASA.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Medio interestelar» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.