Titan (eixida)
La família d'eixidas llançadors nortamericans Titan és una variant del missil intercontinental del mateix nom. Concebuts inicialment en fins militars, el seu desenroll va ser paralel al de l'eixida Saturn I de la NASA, i va substituir al Transbordador espacial en la década de 1980 despuix del desastre sofrit en el llançament del Challenger.[1]
Des de llavors ha proliferat el seu us com a eixida de llançament, si ben comercialment ha segut desplaçat per les eixides del programa Ariane fabricats per la ESA. Les càpsules Gemini varen ser llançades per mig d'eixides Titan II, mentres que les eixides del tipo Titan IIIE-Centaur es varen utilisar per a llançar les sondes Viking i Voyager.
El Titan II va ser creat originalment com un missil balístic intercontinental (ICBM). Més vesprada va ser utilisat com a vehícul de llançament per a càrregues miges de la Força Aérea dels Estats Units, NASA i atres oficines del govern d'Estats Units. Estes càrregues incloïen satèlits meteorològics i càpsules espacials Gemini. Els Titan II utilisats com a vehículs de llançament desapegaven des de la base aérea de Vandenberg, Califòrnia.
Característiques
[editar | editar còdic]El Titan II és un eixida de combustible líquit de dos etapes, dissenyat per a posar en òrbita carregues chicotetes i mijanes. És capaç de posar en òrbita circular polar baixa una càrrega de 1900 kg. La primera etapa consistix d'un motor LR87, mentres la segona usa un motor LR91.
Història
[editar | editar còdic]El Titan va nàixer com a proyecte en octubre de 1955, quan la Força Aérea dels Estats Units va concedir a Lockheed Martin (anteriorment Martin) un contracte per a construir un missil balístic intercontinental (ICBM). El resultat del contracte va ser el Titan I, el primer ICBM de dos etapes lanzable des de siges dels Estats Units. Es varen construir més de 140 Titan II ICBMs, que varen ser la vanguarda de la dissuasió estratègica dels Estats Units durant 18 anys. Els Titan II també varen ser part del Proyecte Gemini durant els anys 1960.
Titan I
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Titan I.
Est va ser el primer d'esta família d'eixides, va començar com un atre ICBM en cas que l'Atles sofrira retarts. És una eixida de dos etapes en motor RP-1 d'oxigen líquit. El seu llançament no era molt ràpit per la mescla de combustible. Duya prop de 15 minuts carregar la mescla LOX, i traure l'eixida de la sija atres huit més. Va estar en servici de 1962 a 1965. Hi havia esquadrons operatius en Wyoming, Idaho, Califòrnia, Dakota del Sur i Colorat.
Titan II
[editar | editar còdic]- Artícul principal → LGM-25C Titan II.
ICBM
[editar | editar còdic]Estes eixides duyen un cap W-53 en una ogiva de 9 megatones de potència fent-ho el ICBM més poderós en l'atarassana d'Estats Units. Tots els ICBM varen ser retirats del servici en 1987 solament es preserva un en la seua sija en el Museu de Missils Titan en Tucson, Arizona.
Vehícul de llançament espacial
[editar | editar còdic]Va ser usat de 1960 fins a 1980, alguns Titan II varen ser convertits per a llançament espacial per a càrregues militars o del govern d'Estats Units. L'últim Titan II va llançar un satèlit del clima DMSP el 18 d'octubre de 2003.[2] Els Titan II varen ser usats per a llançar programa Gemini i 10 càpsules en tripulació Gemini.
Titan III
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Titan IIIE.
Va ser desenrollat per la Força Aérea com una eixida per a càrregues pesades per a ser primordialmente usat per a posar càrregues de l'eixèrcit, satèlits d'alerta primerenca, espies i de comunicació de la ret de l'eixèrcit. Este també va llançar les sondes Voyager i els "landers" Viking a Mart.
Titan IV
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Titan IV.
El Titan IV és una versió allargada del Titan III, pot ser llançat en una etapa superior Centauro o sense ella, o en l'etapa IUS. Va ser exclusivament dissenyat per a llançar satèlits militars o càrrega del mateix tipo, no obstant esta eixida va ser usada per a llançar la sonda de la NASA Cassini rumbo a Saturn en 1997. El Titan IV va ser l'eixida més poderosa d'Estats Units, pero la seua operació era molt costosa. Els requeriments del Departament de Defensa no ho requerien tant degut a que els nous satèlits tenien un periodo de vida major.
Combustible d'eixida
[editar | editar còdic]Usava el combustible d'oxigen líquit, pero no podia estar guardat per llarcs periodos de temps, va haver varis accidents en eixides Atles i Titan I explotant dins de les seues siges. Després el combustible va ser reemplaçat per un atre tipo i usant un oxidant. 53 persones varen morir en tindre una fuga un missil Titan II en Arkansas. Atres 9 varen morir en una sija localisada Kansas en 1970. En setembre de 1980 en Arkansas una clau de femelles va perforar el cos del missil provocant el derrame de combustible fent que el cap nuclear volara i aterrisara a varis metros del lloc sense explotar.[3] açò va marcar la pauta per a deixar d'usar el Titan II, els 54 missils d'este tipo varen ser reemplaçat per 50 LGM-118A Peacekeeper (Missil MX per Missile-experimental) de combustible sòlit a finals dels 80s. els demés Titan II comissats varen ser renovats per a ser usats en llançaments espacials en récort de llançament perfecte.
Estat actual
[editar | editar còdic]Des de 2006 la família d'eixides Titan es considera obsoleta. L'alt cost del combustible i la necessitat de contes especials eren factors per a no mantindre'ls en servici. El constructor de les eixides Lockheed Martin va decidir mantindre als Atles en lloc dels Titan, i mantindre el joint venture per a llançar eixides russes Protón i les noves eixides Delta IV de Boeing. L'últim llançament d'estes eixides va ser el 19 d'octubre de 2005 duent una càrrega secreta per a la Oficina Nacional de Reconeiximent. Hi ha aproximadament 20 Titan II en la base AMARC en Tucson, Arizona, per a ser destruïts.
En la cultura popular
[editar | editar còdic]L'eixida Titán és recordat en la cultura popular per ser part del disseny de proves d'una nau en motor de curvatura prototip dissenyat per l'inventor conegut com Zefram Cochrane, qui inventara la tecnologia per a fer viages a la velocitat de la llum en l'univers de Star Trek en la cinta Star Trek: First Contact a on va usar part de l'estructura d'una eixida ICBM Titán per a construir la seua nau espacial.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ publique.és. «Trenta anys de la tragèdia del Challenger, l'accident que va canviar el història de la NASA». Consultat el 6 de febrer de 2019.
- ↑ Spaceflight Now | Titan Launch Report | U.S. weather satellite finally escapes grasp of hard luck
- ↑ «Light on the Road to Damascus - TIME». Archivat des d'el original, el 27 de juny de 2012. Consultat el 20 de decembre de 2007.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Titan (eixida).
Titan especificacions Video de llançament de Titan II Fotos de l'últim llançament
Vore també
[editar | editar còdic]Titan III Titan IV
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Titan (cohete)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.