Atles (eixida)
Atles és una família d'eixidas nortamericanes, una de les versions de la qual va colocar als astronautes del Mercury en òrbita al voltant de la Terra. Va tindre fases superiors com Agena i Centauro. Les eixides Atles són usats per a llançar satèlits i sondes espacials.
La primera prova del Atles, en 1957, va anar el primer èxit dels Estats Units en missils balístics intercontinentals. Va ser una eixida d'etapa i mija en tres motors que cremaven LOX i RP-1 produint 1590 kN d'espente.
Cridat aixina per Atles, un titán de la Mitologia grega, es va iniciar en 1946 en la concessió d'un contracte d'investigació de la Força Aérea per a l'estudi de missils nuclears en un alcanç entre 1500 i 5000 milles (2400 a 8000 km).
Història
[editar | editar còdic]
La seua designació militar va ser XB-65, per a canviar-ho a CGM-16 en 1962, en la C representant que s'almagasena en un contenidor reforçat o sija subterrànea. Per a ser llançat era elevat i se li omplia de combustible.
L'última versió balística, el Atles-F, usava una sija subterrànea de 53,34 metros capaç de soportar un impacte nuclear directe. Les siges estaven agrupades en grups de 12, alguns localisats al surest de Nebraska. A mitan dels anys 60 varen ser retirats per a donar pas al LGM-30 Minuteman de combustible sòlit, que podia ser guardat per llarcs periodos de temps sense tindre que recarregar combustible.
El Atles D portava un cap nuclear que usava un vehícul de reentrada Mk 2 en una bomba W-38 (termonuclear) en una potència de 3,75 megatones que podia ser detonada en l'aire o en impactar en terra.
Encara que mai va ser usat en combat, va servir com a etapa superior en el llançament de les sondes Mariner per a estudiar Mercurio, Venus i Mart.
Quan es va llançar a John Glenn, en 1962, es va usar una eixida Atles, convertint-se en el primer nortamericà en orbitar al voltant de la terra. Algunes eixides Atles també varen ser usats en el programa Gemini. Eixides descendents del disseny dels Atles s'usen en el XXI.
Dissenye
[editar | editar còdic]Estes eixides usaven com a tancs de combustible balons o globos fets d'un metal molt prim (ample d'1,02 cm) i sense estructura rígida de soport[1]. El Atles tenia un sistema d'etapes poc habitual: en l'época en que es va desenrollar, es dubtava que l'eixida encenguera les seues demés etapes en l'espai, per la qual cosa es varen descartar i només una etapa seria capaç de dur l'eixida al seu objectiu. Korolyov va fer la mateixa elecció en dissenyar l'eixida R-7, que només tenia una etapa central i 4 propulsors extra pegats al cos principal, eliminant el problema d'encendre una etapa extra a grans altituts de la Terra.
Descendents de l'Atles
[editar | editar còdic]Atles II Atles III Atles IV Atles V GX
La versió Atles II va realisar 63 vols exitosos, realisant l'últim el 31 d'agost de 2004, sent considerat com un dels llançadors més fiables del món.
La versió més recent d'esta família és el Atles V, que usa una tecnologia molt diferent als seus antecessors, ya que no usa el tanc de tipo baló i els seus propulsors són més semblat als de la família Titán i el seu fuselage és molt rígit i pesat.
Irònicament, estos missils varen ser dissenyats com ICBM per a atacar a la URSS-Rússia, pero des del Atles III i Atles V usen motors-eixida russos Energomash RD-180, produïts baix llicència per Pratt & Whitney en Estats Units.
Missils balístics de la classe Atles
[editar | editar còdic]Fins a 1964, varen estar en servici 155 missils. De la versió CGM-16E, hi havia 126 unitats en 1960. De la versió HGM-16F va haver 235 unitats fins a 1964.
Especificacions
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]Enllaços externs
[editar | editar còdic]Commons
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Atles.
ATLAS profile; Video de llançament; Atles la seua història.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Atlas (cohete)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.