Anells de Júpiter
Els anells de Júpiter són un sistema d'anells planetaris que rodegen a dit planeta. Va ser el tercer sistema d'anells descobert en el sistema solar, despuix dels sistemes d'anells de Saturn i d'Urà. Els anells de Júpiter varen ser observats per primera volta per la sonda espacial Voyager 1,[1] i han segut investigats exhaustivament durant la década de 1990 i els primers anys de el XXI per mig de les sondes Galileo, Cassini i New Horizons.[2] També han segut observats des d'observatoris terrestres i el telescopi espacial Hubble durant els últims 25 anys.[3] Les observacions des de la superfície terrestre requerixen els més potents telescopis disponibles.[4]
Els anells jovianos són dèbils i es componen fonamentalment de pols.[1][5] Consten de quatre estructures: en l'interior, un gros bou de partícules conegut com el halo o l'anell halo, un anell principal relativament lluent, pero excepcionalment fi i dos anells amples, grossos i dèbils cridats anell difuso de Tebe i anell difuso d'Amaltea pels noms dels satèlits de que el seu material estan formats.[6][Nota 1]
L'anell principal i el halo consistixen en pols expulsada dels satèlits Metis i Adrastea, i atres cossos no observats, com a resultat d'impactes meteoríticos a alta velocitat.[2] Imàgens d'alta resolució obtingudes en febrer de 2007 per la sonda New Horizons varen revelar una rica i fina estructura en l'anell principal.[7]
En la banda de llum visible i en l'infrarrojo propenc, els anells mostren un color rojós, llevat el halo que té un color neutre o azulado.[3] Aplicant models fotomètrics a les diverses observacions disponibles tant de sondes espacials com de telescopis en superfície terrestre, es infiere que el tamany de les partícules és de 15 μm de radi en tots els anells llevat en el halo, encara que els resultats dels models s'acosten més a les observacions quan es consideren partícules no-esfèriques que quan es consideren esfèriques.[8] El halo està provablement compost de pols submicroscópico.
La massa total del sistema d'anells, incloent els cossos no observats que generen material per als anells, no està exactament determinada, pero és provable que estiga en el ranc de 1011 a 1016 kg. L'edat del sistema d'anells no és coneguda, pero possiblement hagen existit des de la formació del planeta.[9]
Descobriment i exploració
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Exploració de Júpiter.
L'existència dels anells de Júpiter va ser inferida per les observacions dels cinturons de radiació realisades durant el sobrevole de Júpiter per la sonda espacial Pioneer 10 en 1974 en les que es va detectar una disminució en el reconte de partícules d'alta energia en els cinturons entre 50 000 i 55 000 km per damunt de la superfície del planeta.[10]
En 1979 la sonda Voyager 1 va obtindre la primera image, per mig de sobreexposición, del sistema d'anells.[1] Una major cantitat d'imàgens va ser obtinguda pel Voyager 2, lo que va permetre fer una primera descripció de l'estructura dels anells.[5] El planeta Júpiter ha segut visitat en moltes atres ocasions. El orbitador Galileo va obtindre imàgens de major calitat entre 1995 i 2003, les quals varen aumentar enormement el coneiximent sobre els anells jovianos.[2] En 2000 la sonda Cassini, en ruta cap a Saturn, el seu destí final, va realisar extenses observacions de tot el sistema d'anells.[11] I finalment, les imàgens transmeses per la sonda New Horizons en febrer i març de 2007 varen permetre observar per primera volta en detall l'estructura de l'anell principal.[12] El sistema d'anells de Júpiter és un dels objectius de la missió Juno.[13]
Ademés, observacions des de la superfície terrestre pel telescopi Keck entre 1997 i 2002,[4] i pel telescopi espacial Hubble en 1999 varen revelar una rica estructura en imàgens retroiluminadas.
Estructura
[editar | editar còdic]El sistema d'anells de Júpiter comprén quatre estructures principals: un gros bou de partícules conegut com el halo o el anell halo, un anell principal relativament lluent, pero molt fi, i dos amples, molt fins i dèbils anells exteriors denominats pels satèlits del material dels quals es componen, anell difuso de Amaltea i anell difuso de Tebe. Les principals característiques dels anells s'especifiquen en la taula següent:[5][2][8][6]
| Nom | Ràdio[Nota 2] km |
Ample km |
Gruixa km |
Profunditat òptica[Nota 3] |
Percentage de pols % |
Massa kg |
Notes |
|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Anell Halo | 92 000‑122 500 | 30 500 | 12 500 | 1 × 10−6 | 100 % | ? | |
| Anell principal | 122 500‑129 000 | 6500 | 30‑300 | 5.9 × 10−6 | 25 % | 107‑109 (pols) 1011‑1016 (partícules majors) |
Rodejat pel satèlit Adrastea. |
| Anell difuso de Amaltea | 129 000‑182 000 | 53 000 | 2000 | 1 × 10−7 | 100 % | 107‑109 | Alimentat pel satèlit Amaltea. |
| Anell difuso de Tebe | 129 000‑226 000 | 97 000 | 8400 | 3 × 10−8 | 2340 % | 107‑109 | Alimentat pel satèlit Tebe. Existix una extensió més allà de l'òrbita de Tebe. |
Vore també
[editar | editar còdic]Notes
[editar | editar còdic]- ↑ En anglés, idioma de la majoria de la lliteratura existent sobre este tema, estos anells reben el nom de gossamer rings que lliteralment significa anells de gasa per lo difusos que són.
- ↑ Els radis dels anells s'expressen medits des del centre del planeta.
- ↑ La profunditat òptica normal és l'àrea total de la secció recta de les partícules que componen una determinada secció recta de l'anell respecte de l'àrea d'eixa secció.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Smith, B. A.(1979).Science.204
- 951-957, 960–972.doi:10.1126/science.204.4396.951.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Ockert-Bell, M. E.(1999).Icarus.138
- 188-213.doi:10.1006/icar.1998.6072.
- ↑ 3,0 3,1 Meier, R.(1999).Icarus.141
- 253-262.doi:10.1006/icar.1999.6172.
- ↑ 4,0 4,1 de Pater, I.(1999).Icarus.138
- 214-223.doi:10.1006/icar.1998.6068.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Showalter, M. A.(1987).Icarus.69(3)
- 458-498.doi:10.1016/0019-1035(87)90018-2.
- ↑ 6,0 6,1 Esposito, L. W.(2002).Reports On Progress In Physics.65
- 1741-1783.doi:10.1088/0034-4885/65/12/201.Consultat el 10 de decembre de 2009.
- ↑ Morring, F.Aviation Week & Space Technology.
- 80-83.
- ↑ 8,0 8,1 Throop, H. B.(2004).Icarus.172
- 59-77.doi:10.1016/j.icarus.2003.12.020.
- ↑ Burns, J.A. (2004). «Jupiter’s Ring-Moon System», Bagenal, F.; Dowling, T.E.; McKinnon, W.B. (ed.). Jupiter: The Planet, Satellites and Magnetosphere (pdfpdf) (en anglés), Cambridge University Press.
- ↑ Pollack, J.B (1987). «Anells en el Sistema Solar», Scientific American (ed.). El nou Sistema Solar, 2 edició, Prensa Científica S.A., pp. 195-209. ISBN 84-7593-005-0.
- ↑ Brown, R. H.(2003).Icarus.164
- 461-470.doi:10.1016/S0019-1035(03)00134-9.
- ↑ [enllaç trencat]
- ↑ «Juno—NASA New Frontiers Mission to Jupiter» (en anglés). Consultat el 11 de decembre de 2009.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Anillos de Júpiter» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.