Titán (satèlit)
Titán és un satèlit natural de Saturn, concretament el major d'entre els que orbitan este planeta i el segon major del sistema solar en el seu conjunt, despuix de Ganímedes. Ademés, destaca per ser l'únic satèlit conegut que posseïx una atmòsfera rellevant, i l'únic astre, a banda de la Terra, en el que s'ha trobat evidència clara de cossos líquits estables en la superfície.
Es tracta del sext satèlit elipsoidal de Saturn i freqüentment és descrit com un satèlit similar a un planeta. Té el diàmetro un 50 % més gran que la Lluna i és un 80 % més massiu; és més gran en volum que el planeta Mercurio, encara que la seua massa representa el 40 % d'este últim. Va ser descobert en 1655 per l'astrònom neerlandés Christiaan Huygens i va anar el primer satèlit conegut de Saturn, i el quint satèlit conegut d'un atre planeta.
Està compost principalment de gèl i material rocós, i aixina com en Venus abans de l'era espacial, l'atmòsfera densa i opaca de Titán impedia la comprensió de la seua superfície fins a l'arribada de la missió Cassini-Huygens en 2004,[1] incloent el descobriment de llac d'hidrocarburs líquits en les regions polars. La superfície és geològicament jove, a pesar de les montanyes i el descobriment de varis possibles criovolcanes, és suau i en pocs cràters d'impacte.
Segons les senyes disponibles la seua atmòsfera podria estar composta principalment de nitrogen, pero fins a un 6 % pot ser metà i composts complexos d'hidrocarburs. El clima, incloent vent i pluja, crea accidents geogràfics similars als de la Terra, tals com a dunes, rius, llac, mars (provablement de metà líquit i etano) i deltes, i està dominat per patrons climàtics estacionals com en la Terra. En els seus líquits (tant superficials com a subterràneus) i la seua robusta atmòsfera de nitrogen, el cicle del metà de Titán és vist com una analogia en el cicle de l'aigua de la Terra, encara que a una temperatura molt més baixa.
El dia 2 d'octubre de 2013, va ser anunciat que l'espectrómetro infrarrojo compost de la sonda Cassini (CIRS, per les seues sigles en anglés) va detectar propileno en la baixa atmòsfera d'este satèlit, lo que es convertix en la primera detecció definitiva d'esta substància en qualsevol part del sistema solar, exceptuant la Terra.[2][3]
Actualment existix un proyecte ya en marcha per part de la NASA, per a dur una sonda a Titán, cridada Dragonfly, que es desplaçarà pel satèlit volant en tractar-se d'un dron. Per la pandèmia, el llançament originalment en data en 2024, es retardarà tres anys despuix per a 2027.[4]
Descobriment
[editar | editar còdic]Christiaan Huygens va descobrir el 25 de març de 1655 el major dels satèlits de Saturn i li va donar el nom de Lluna Saturni. Huygens va publicar este descobriment aixina com les seues observacions dels anells del planeta en una obra titulada Systema Saturnium, publicada en 1659.[5]
El nom de «Titán» i els atres sèt satèlits de Saturn coneguts per John Herschel (fill de William Herschel) prové de la publicació en l'any 1847 de les seues observacions sobre Saturn, a on sugeria els noms dels titanes, germans i germanes de Crono (el nom grec per al deu romà del temps Saturn), com un método més efectiu per a nomenar als satèlits de Saturn que fins a llavors es designaven per numerals romans seguint l'orde de proximitat al planeta.
Visibilitat des de la Terra
[editar | editar còdic]Titán té una magnitut d'entre +7,9 i +8,7 i alcança una distància angular d'al voltant de 20 voltes el radi de Saturn. Titán pot en general observar-se en telescopis menuts (en diàmetro superior a uns 5 cm) i inclús en uns grans prismáticos, com un punt «estrelliforme» propenc a Saturn. En les millors aproximacions a la Terra presenta un tamany aparent de fins a 0.85 segons d'arc de diàmetro, apareixent com una diminuta taca de color groc-anaranjado que només pot apreciar-se com un chicotet «disc» aparent en telescopis d'aficionat a partir de 200 mm de diàmetro utilisant més de 240 auments.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Lifting Titan's veil, Ralph Lorentz i Jacqueline Mitton, Cambridge University Press, 2002, ISBN 0-521-79348-3.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Méndez Chazarra, Nahum. La Geologia de Titán Journal of Feelsynapsis (JoF). ISSN 2254-3651. 2011.(1): 15-20.
- ↑ «[1]». Consultat el 3 d'octubre de 2013.
- ↑ «[2]», Prensa Popular. Consultat el 3 d'octubre de 2013.
- ↑ «NASA's Dragonfly Will Fly Around Titan Looking for Origins, Signs of Life».
- ↑ «Discoverer of Titan: Christiaan Huygens». European Space Agency. Consultat el 18 d'abril de 2009.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Titán (satélite)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.