Criovolcán
.png){kind=link}
Un criovolcán és un volcà extraterrestre de gèl i aigua. A pesar de les baixes temperaturas i els materials que componen i expulsen els criovolcanes, la seua estructura bàsica és pràcticament idèntica als volcans de roca derretida com els de la Terra. Açò evidencia que els volcans no es formen necessàriament per altes temperatures, sino per diferències considerables de temperatures; en este cas, la baixa temperatura del gèl en la poc més altes temperatures del aigua (poc més de 0 °C). En ells, l'aigua líquida juga el paper del magma o la lava, mentres el gèl juga el paper de la roca.
Els criovolcanes es formen en les llunes gelades dels planetes jagants gaseosos i glacials i provablement en atres objectes astronòmics en temperatures molt baixes, com els de el cinturó de Kuiper i/o el nano planetari Ceres. Són possibles gràcies al divers ranc de temperatures de l'espai, en este cas, les baixes temperatures dels satèlits de lluntans planetes gaseosos.
En lloc de lava, estos volcans expulsen elements volàtils com l'aigua, amoníac o metà.[1] Estes substàncies generalment líquides es diuen criomagma, encara que poden ser també en forma de vapor. Despuix de l'erupció, el criomagma es congela en forma sòlida a causa de les baixes temperatures de l'espai. Açò és anàlec, en la terra, a la solidificació de la lava.
L'energia necessària per a fondre el gèl i produir el criovolcanismo prové de les forces de marea gravitatoria entre els cossos; similar a les forces llunars que influïxen les marees terrestres. Estes forces generen suficient fricció en el gèl com per a generar la calor necessària per a derretirlo. És possible que els materials expulsats en un criovolcán provoquen un llauger efecte hivernàcul que acumularia la calor necessària para més activitat criovolcánica. En els objectes del cinturó de Kuiper, com Quaoar, la font d'energia podria ser ademés la radiactivitat natural.
Observacions
[editar | editar còdic]
Els primers criovolcanes descoberts varen ser els de el satèlit Triton de Neptú, durant el pas del Voyager 2 en 1989.
La sonda Cassini-Huygens va trobar criovolcanes de metà en Titán, i este vulcanisme seguix considerant-se com la font principal del gas en la seua atmòsfera. Alguns científics pensen que estos criovolcanes podrien albergar vida extraterrestre, de la mateixa manera que els respiraders hidrotermales que alberguen tot un ecosistema en el sí del desert biològic de les fosses marines.
Dos proves indirectes de criovolcanismo s'han observat en atres satèlits gelats incloent Europa, Ganímedes, Miranda i Titania. En 2005 la sonda espacial automàtica Cassini va fotografiar géiseres gelats en el pol sur d'Encélado.
Els anàlisis de les imàgens de la sonda New Horizons de la NASA conclouen que el planeta nano Plutó té una regió de la seua superfície dominada per criovolcanes.[2]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Darling, David (ed.): «Cryovolcanism». The Internet Encyclopedia of Science.
- ↑ Nature Communications.13(1)
- 1542.ISSN 2041-1723.doi:10.1038/s41467-022-29056-3.Consultat el 2022-03-30.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Criovolcán» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.