Generador termoelèctric de radioisòtops
Un generador termoelèctric de radioisòtops o RTG (sigles de la seua denominació en anglés Radioisotope Thermoelectric Generator) és un generador elèctric simple que obté la seua energia de la lliberada per la desintegració de determinats elements radiactius. En este dispositiu, l'energia, lliberada en forma de calor per la desintegració del material radiactiu es convertix en energia elèctrica directament gràcies a l'us d'una série de termoparells, que convertixen l'energia tèrmica en energia elèctrica pel efecte termoelèctric en la cridada unitat de calor de radioisòtops (o RHU en anglés). Els RTG es poden considerar un tipo de bateria i s'han usat en satèlits, sondes espacials no tripulades i instalacions remotes que no disponen d'un atre tipo de font elèctrica o de calor. Els RTG són els dispositius més adequats en situacions a on no hi ha presència humana i es necessiten potències de varis centenars de vats durant llarcs periodos de temps, situacions en les que els generadors convencionals com les piles de combustible o les bateries no són viables econòmicament i a on no poden usar-se cèlules fotovoltaiques.
Història
En la mateixa carta breu en la que va introduir el satèlit de comunicacions, Arthur C. Clarke va sugerir que, sobre la nau «el periodo d'operació podria prolongar-se indefinidament per mig de l'us de termoparells».[1][2]
Un RTG va ser desenrollat en EE. UU. a finals de la década 1950 pel Mound Laboratories en Miamisburg, Ohio, baix contracte en l'United States Atomic Energy Commission. El proyecte va ser dirigit per Bertram C. Blanke.[3]
El primer RTG llançat a l'espai pels Estats Units va ser el Sistema nuclear de potència auxiliar SNAP 3 a bordo del satèlit de la Marina Transit 4A en 1961. Un dels primers usos terrestres dels RTG va ser en 1966 per la US Navy en l'illa deshabitada roca Fairway, en Alaska per a generar l'energia d'un sistema de vigilància migambiental. Els RTG es varen utilisar en eixe lloc fins a 1995.
Disseny
El disseny d'un RTG és simple des del punt de vista de l'ingenieria nuclear: el component principal és un robust contenidor de combustible nuclear. Els termoparells es coloquen en la part exterior del contenidor, en el contacte extern del mateix situat junt a un disipador. La desintegració del combustible nuclear genera calor que es desplaça cap a l'exterior del contenidor, passa junt als termoparells i es dissipa en els disipadores. Un termoparell és un dispositiu termoelèctric que convertix calor en electricitat de forma directa, usant l'efecte Seebeck. Està construït en dos metals (o semiconductors) diferents units entre sí, i que són conductors elèctrics. Abdós metals estan conectats en un bucle tancat per mig de dos unions, si abdós unions es troben a temperatures diferents, es produïx una diferència de potencial entre abdós que genera una corrent elèctrica.
Vore també
Notes
- ↑ "the operating period might be indefinitely prolonged by the use of thermocouples .«Peacetime Uses for V2».Wireless World.2
- ↑ «Peacetime Uses for V2: scanned image of the original Letter to the Editor».Wireless World.2Consultat el 29 d'abril de 2014.
- ↑ «Nuclear Battery-Thermocouple Type Summary Report». United States Atomic Energy Commission.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Generador termoeléctrico de radioisótopos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.