L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Ganímedes (satèlit)

Plantilla:Ficha de cos celest

Ganímedes (satèlit)

Ganímedes o Ganimedes (del grec Γανυμήδης) és un satèlit natural de Júpiter que destaca per ser el més gran de tots els que orbitan este planeta, aixina com el més gran del sistema solar en el seu conjunt; ademés de ser l'únic que té camp magnètic. En orde de distància a Júpiter, és el sèptim més propenc i el tercer dels galileanos, el primer grup d'astres descoberts que orbitan al voltant d'un planeta. Completa la seua òrbita en aproximadament sèt dies i manté una resonància orbital en Ío i Europa d'1:2:4. El seu diàmetro és de 5.268 km, un 8 % major que el de Mercurio, encara que solament representa el 45 % de la seua massa.[1] És un 2 % major que Titán, el segon satèlit natural més gran, i el doble de massiu que la Lluna.[2] En térmens absoluts, és el nové astre més gran del sistema solar i el major que no posseïx una atmòsfera significativa.


Ganímedes es compon de silicat i gèl d'aigua en cantitats aproximadament iguals.[3] És un objecte diferenciat en un núcleu fos ric en ferro i un oceà intern que pot posseir més aigua que tots els oceans de la Terra junts.[4][5][6] La seua superfície està constituïda per dos tipos diferents de terrenys: obscurs i clars. Les regions obscures, saturades de cràters d'impacte i formades fa quatre mil millons d'anys, cobrixen al voltant d'un terç del satèlit. El restant de la superfície està ocupat per regions clares, àrees tallades per àmplies regates i crestes, i solament una miqueta menys antigues. Les causes geològiques del destorbament que els va originar no es coneixen del tot, pero els terrenys clars són potser el resultat de l'activitat tectónica provocada pel calfament de marea.[7]

Provablement el camp magnètic de Ganímedes és producte de moviments de convecció dins del núcleu de ferro fos.[8] La seua escassa força està amagada dins del molt més potent camp magnètic de Júpiter i solament es mostraria com un destorbament local de les llínees de camp. El satèlit té una prima atmòsfera d'oxigen que inclou ozon i oxigen atòmic i molecular.[9] El hidrogen atòmic és un component atmosfèric menor. Està sense resoldre si el satèlit té una ionosfera associada a l'atmòsfera.[10]


El descobriment de Ganímedes s'atribuïx a Galileo, qui va anar el primer en observar-ho el 7 de giner de 1610. El seu nom va ser sugerit per l'astrònom Simon Marius poc despuix del descobriment i fa referència a Ganimedes, el copero dels deus i amant de Zeus.[11] Començant en la Pioneer 10, vàries sondes espacials han examinat el satèlit de prop. Les Voyager varen refinar els valors de les seues característiques físiques, mentres que la Galileo va descobrir el seu oceà subterràneu i el seu camp magnètic. l'Agència Espacial Europea (ESA) va llançar en 2023 una missió al sistema joviano —Jupiter Icy Moon Explorer (JUICE)—. Es preveu l'arribada per a 2031 i despuix de varis sobrevuelos dels tres satèlits galileanos gelats, està previst que la sonda entre en òrbita al voltant de Ganímedes en 2034.[12]

Història

 
Galileo Galilei, descobridor dels quatre satèlits majors de Júpiter. Retrat de Justus Sustermans.

Descobriment i denominació

El 7 de giner de 1610 Galileo va observar prop de Júpiter lo que semblaven «tres estreles fixes, totalment invisibles pel seu chicotet tamany», segons va anotar en el seu diari, que despuix varen resultar ser Ganímedes, Calisto i un objecte producte de la llum combinada de Ío i Europa. A la nit següent, es va donar conte de que s'havien mogut. El 13 de giner va vore les quatre «estreles» el mateix temps per primera volta, encara que hi havia vist cada una a lo manco una volta abans d'eixa nit. El 15 de giner va aplegar a la conclusió de que les estreles eren en realitat satèlits que giraven al voltant de Júpiter.[13][14][15][16] Va reclamar llavors el dret a nomenar-los i, despuix de considerar primer estreles de Cosme (en honor al seu benefactor Cosme II de Medici, Gran Duc de Toscana), va triar estreles mediceas.[11][16]

L'astrònom francés Nicolas-Claude Fabri de Peiresc va sugerir noms individuals per a cada satèlit a partir de membres de la família Médici,[11] pero ni esta i ni la proposta de Galileo varen ser acceptades per atres astrònoms. En 1614 l'alemà Simon Marius, qui també assegurava haver descobert els satèlits (i inclús abans que Galileo), va propondre cridar-ho «Ganímedes» a partir d'una sugerència de Johannes Kepler: «(...) Després estava Ganímedes, l'aposte fill del rei Tros, a qui Júpiter, despuix de haver pres la forma d'un àguila, va transportar al cel sobre l'esquena com fabulosamente diuen els poetes (...) el tercer, a causa de la majestad de la seua llum, Ganímedes»,[17] despuix de haver descartat atres possibilitats.[11]


Este nom, i els proposts per al restant de satèlits galileanos, tampoc va obtindre el favor de la comunitat astronòmica. Durant els sigles següents al seu descobriment, la majoria dels astrònoms ho cridaven pel seu número romà, Júpiter III (a partir del sistema introduït per Galileo). Despuix del descobriment dels satèlits saturnianos, es va escomençar a utilisar la nomenclatura que Kepler i Marius varen propondre per als satèlits jovianos que es va tornar d'us comú a partir de mediats del sigle XX.[11] Els quatre satèlits majors de Júpiter també es coneixen com a satèlits galileanos.[16] Ganimedes és l'únic que ha rebut un nom masculí.

Característiques físiques

Superfície

 
Fotografia del costat amagat de Ganímedes presa el 29 de març de 1998 a casi un milló de quilómetros per la sonda Galileo. Els colors s'han millorat per a resaltar les diferències, lo que revela la presència de conyes polars i dos tipos de terrenys predominants: un de lluent i estriado i un atre més antic i en regates obscures. S'aprecien molts cràters de fins a vàries decenes de quilómetros.

Ganímedes està compost de silicats i gèl, en una corfa de gèl que sura damunt d'un fangoso mant que pot contindre una capa d'aigua líquida. Les indicacions preliminars de la nau orbital Galileo sugerixen que Ganímedes té una estructura diferenciada en tres capes: un chicotet núcleu de ferro fos o de ferro i sofre en el centre, rodejat per un mant de sílice rocós en una corfa gelada en lo més exterior. Este centre metàlic fa pensar en un major grau de calfament de Ganímedes de lo que s'havia propost prèviament. De fet, Ganímedes pot ser similar a Ío en una capa exterior adicional de gèl.

 
Una cadena de cràters en Ganimedes , provablement causada en un event d'impacte similar al SL9.

La superfície de Ganímedes és una mescla aproximadament igual de dos tipos de terreny: un molt vell, molt craterizado, i les regions obscures i alguna cosa més jóvens (encara que encara velles) marcades en una série extensa de recalats i anells d'orige clarament tectónico.

La corfa de Ganímedes sembla estar dividida en algunes plaques tectòniques, com la de la Terra. Les plaques tectòniques poden moure's independentment i actuar a lo llarc de zones de fractura que donen lloc a les cordilleres. També s'han observat fluix de lava (ya solidificada). En este aspecte, Ganímedes pot ser més similar a la Terra que qualsevol dels planetes Venus o Mart (encara que no hi ha cap evidència d'activitat tectònica recent). S'observen terrenys en recalats i anells similars als que es veuen en els satèlits Encélado, Miranda i Ariel. Les regions obscures són similars a la superfície de Calisto.

Molts cràters d'impacte es veuen en abdós tipos de terreny. La densitat de craterizaació indica una edat de 3 a 3,5 mil millons d'anys, similar a la de la Lluna. També hi ha cràters relativament jóvens que tenen rajos de eyecció. Al contrari que en la Lluna, no obstant, els cràters de Ganímedes són prou plans, faltant les montanyes de l'anell i les depressió centrals comunes als cràters en la Lluna i Mercurio. Açò és provablement per la naturalea relativament dèbil de la gelada corfa de Ganímedes que pot fluir durant molt temps geològic i per això desapareixen.

La traça més gran en Ganímedes és una planura obscura cridada Galileo Regio, aixina com una série d'anells concèntrics que són remanentes d'un cràter d'impacte antic, encara que es troba molt borrat per l'activitat geològica subsecuente.


El telescopi espacial Hubble ha trobat evidències d'oxigen en una tènue atmòsfera en Ganímedes , molt similar al trobat en Europa. L'oxigen es produïx quan la radiació que banya el gèl superficial de Ganímedes ho descompon en hidrogen i oxigen, i el primer es pert en l'espai per la seua baixa massa atòmica.

 
Interior de Ganímedes.

Els primers sobrevuelos de Ganímedes de la nau Galileo varen descobrir que el satèlit té la seua pròpia magnetosfera. Provablement es genera d'un modo similar a la magnetósfera de la Terra: és dir, resulta del moviment de material conductivo en el seu interior. Es creu que pot existir una capa d'aigua líquida en una alta concentració de sal.

Interior

  • El núcleu interior està compost de ferro.
  • El núcleu exterior està compost de silicat.
  • El mant està compost de gèl i aigua líquida.[18]

Ganímedes en la ficció

Per l'interés que suscita Ganímedes com el satèlit natural més gran del sistema solar, ha segut elegida com un lloc significatiu per a l'argument de diverses obres d'autors de ficció, notablement de ciència ficció. Eixemples significatius són:

Ademés de tema central, Ganímedes és mencionat puntualment en multitut d'obres més, tant en llibres, com en cine i televisió.

Vore també

Notes

Referències

  1. ↑ «Ganymede Fact Sheet». www2.jpl.nasa.gov. Consultat el 14 de giner de 2010.
  2. ↑ Arnett, B. (1997). Ganymede. nineplanets.org.
  3. ↑ Chang, K. (2015). Suddenly, It Seems, Water Is Everywhere in Solar System. nytimes.com.
  4. ↑ Russia Today (2015). Jupiter moon Ganymede could have ocean with more water than Earth - NASA. rt.com.
  5. ↑ «NASA’s Hubble Observations Suggest Underground Ocean on Jupiter's Largest Moon». Consultat el 15 de març de 2015.
  6. ↑ «Ganymede May Harbor 'Club Sandwich' of Oceans and Isse».Jet Propulsion Laboratory.NASA:Consultat el 1 de maig de 2014.
  7. ↑ Showman, A. P.; Malhotra, R. (1999). The Galilean Satellites. Science 286 (5437): pp. 77-84.
  8. ↑ Kivelson, M.G. i uns atres (2002). The Permanent and Inductive Magnetic Moments of Ganymede. Icarus 157 (2): pp. 507-522.
  9. ↑ Hall, D.T. i uns atres (1998). The Far-Ultraviolet Oxygen Airglow of Europa and Ganymede. The Astrophysical Journal 499 (1):pp. 475-481.
  10. ↑ Eviatar, A. i uns atres (2001). The ionosphere of Ganymede. Planetary and Space Science 49 (3-4): pp. 327-336.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 Galileo Project. Satellites of Jupiter. galileo.rulle.edu.
  12. ↑ «La missió Juice de la ESA desapega per a descobrir els secrets de les llunes gelades de Júpiter». ESA. Consultat el 7 de giner de 2025.
  13. ↑ Galileo (1610). Sidereus Nuncius.
  14. ↑ «Galileo's First Observations of Jupiter» (PDF). Consultat el 13 de giner de 2010.
  15. ↑ NASA. Solar System Exploration. Ganymede. solarsystem.nasa.gov.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 Bell, 2014, p. 128.
  17. ↑ Hamilton, C. J. The Discovery of the Galilean Satellites. iki.rssi.ru.
  18. ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 14 de març de 2015. Consultat el 14 de març de 2015.

Bibliografia

  • Bell, Jim (2014). El llibre de l'astronomia, Kerkdriel: Llibrer. ISBN 978-90-8998-357-2.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Ganímedes_(satèlit)&oldid=1467611»