Ío (satèlit)
Ío és el satèlit galileano més propenc a Júpiter. És el tercer satèlit pel seu tamany, té la més alta densitat entre tots els satèlits i, en proporció, la menor cantitat d'aigua entre tots els objectes coneguts del sistema solar. Va ser descobert per Galileo Galilei en 1610. Rep el seu nom d'Ío, una de les moltes donzelles de les que Zeus es va enamorar en la mitologia grega, encara que inicialment va rebre el nom de Júpiter I per ser el primer satèlit de Júpiter segons la seua rodalia al planeta.
En un diàmetro de 3643 quilómetros, és la tercera més gran de les llunes de Júpiter. En Ío hi ha planicies molt extenses i també cadenes montanyoses, pero l'absència de cràters d'impacte sugerix la joventut geològica de la seua superfície.[1] En més de 400 volcans actius, és l'objecte més actiu geològicament del sistema solar.[2] Esta activitat tan elevada es deu al calfament per mareja, que és la resposta al malbarat d'enormes cantitats d'energia provinent de la fricció provocada en l'interior del satèlit. Varis volcans produïxen núvols de sofre i diòxit de sofre, que s'eleven fins als 500 km. La seua superfície també posseïx més de cent montanyes que han segut alçades per l'extrema compressió en la base de la corfa de silicats del satèlit. Algunes d'estes montanyes són més altes que el Mont Everest.[3]
A diferència de la majoria dels satèlits externs del sistema solar, que es troben coberts de grosses capes de gèl, Ío està compost principalment per un núcleu de ferro derretido envolt per roca de silicat.
Ío va complir un paper important en el desenroll de l'astronomia durant els sigles XVII i XVIII, ajudant a l'adopció del model heliocéntrico de Copérnico del sistema solar i de les Lleis de Kepler del moviment planetari. La primera medició de la velocitat de la llum va ser realisada per Ole Rømer medint el periodo de translació de Ío.
Història
Ío va ser descoberta per Galileo el 7 de giner de 1610, data en que va trobar junt a Júpiter «tres estreles fixes, totalment invisibles pel seu chicotet tamany», segons va anotar en el seu diari. A la nit següent va descobrir una quarta estrela, i en nits posteriors va comprovar que orbitaban entorn al planeta, per lo que va deduir que eren satèlits. Es tractava de Ío, Europa, Ganímedes i Calisto. Galileo va cridar inicialment a estes llunes «astres mediceos», en honor al seu mecenes, Cosme II de Médicis, pero la proposta no va agradar a atres astrònoms, que varen buscar alternatives; aixina, l'alemà Simon Marius, qui assegurava haver descobert també les llunes inclús abans que Galileo, va propondre noms basats en la mitologia grega, que són els coneguts hui dia. Galileo contraatacó proponent que es cridaren Júpiter I, II, III i IV, noms que varen ser usats fins a principis de el XX, en que es varen recuperar els noms proposts per Marius. Les quatre llunes de Júpiter són també conegudes com «satèlits galileanos».[4]
Característiques físiques
A diferència de la majoria dels satèlits del sistema solar, Ío podria tindre una composició química similar a la dels planetes telúrics, principalment composts de roques de silicats. Senyes recents provinents de la missió Galileo indiquen que pot tindre un núcleu de ferro en un radi d'uns 900 km.
Quan la sonda Voyager 1 va enviar les primeres imàgens propenques de Ío en 1979, els científics esperaven trobar numerosos cràters la densitat dels quals proporcionaria senyes sobre l'edat del satèlit. Contràriament a les expectatives, Ío no tenia cràters. El satèlit té una activitat volcànica tan intensa que ha borrat per complet les senyals de cràters d'impactes passats en la seua superfície. Ademés dels volcans, la superfície conta en la presència de montanyes no volcàniques, llac de sofre fos, calderes volcàniques de varis quilómetros de profunditat i fluix extensos de varis centenars de quilómetros de llarc, composts per material decorregut molt poc viscós (possiblement algun tipo de compost de sofre fos i silicat). El sofre i els seus composts adquirixen una gran varietat de colors, responsables de l'apariència superficial del satèlit. Estudis en l'infrarroig des de la superfície terrestre mostren que algunes de les regions més calentes del satèlit, cobertes per fluix de lava, alcancen temperatures de fins a 2000 K[5] (encara que les temperatures miges són molt més fredes, propenques més be als 130 K).
Ío podria tindre una fina atmòsfera composta de diòxit de sofre i alguns atres gasos. A diferència dels demés satèlits galileanos, carix casi per complet d'aigua. Açò és, provablement, degut a que en la formació dels satèlits galileanos, Júpiter estava tan calent que no va permetre condensar els elements més volàtils en la regió propenca al planeta. No obstant, estos volàtils sí varen poder condensarse més llunt, donant lloc als demés satèlits, que mostren una important presència de gèl.
Sobre l'interior del satèlit pot intuir-se la seua composició estudiant la seua densitat, la qual és aproximadament 3.5 g/cm³. La densitat de ferro és d'aproximadament 5, i la de silicat és 3, de manera que l'interior de Ío ha d'estar fet de material rocós i sofre.
En les profunditats de Ío es troba possiblement un núcleu compost d'elements metàlics més pesats tals com el ferro. Este núcleu és el que dona lloc a la magnetosfera d'este satèlit. Esta «pizza» adquirix dit renom pels seus colors.
Vore també
Referències
- ↑ Ridpath,Ian. Diccionari d'astronomia Serie Diccionaris Oxford Complutense. Editorial Complutense, 1999. ISBN 978-84-89784-70-3. pp. 385-386
- ↑ «Llava Lakes on Io: Observations of Io's Volcanic Activity from Galileo NIMS During the 2001 Fly-bys».169(1)
- 140–174.
- ↑ «The Mountains of Io: Global and Geological Perspectives from Voyager and Galileo».106(E12)
- 33201–33222.
- ↑ Bell, 2014, p. 128.
- ↑ «La sonda Juno s'acosta tant al món més volcànic del Sistema Solar, que es pot vore el fum».
Bibliografia
- Bell, Jim (2014). El llibre de l'astronomia, Kerkdriel: Llibrer. ISBN 978-90-8998-357-2.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ío (satélite)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.