Corda còsmica
Una corda còsmica[1] és un defecte topològic unidimensional en l'espai. Pel moment, les cordes còsmiques solament es coneixen hipotèticament; no hi ha observacions que demostren la seua existència. Ara be, de les teories sobre l'evolució de l'univers es pot deduir, a lo manco, la possibilitat de que existixquen.
Qüestions fonamentals
Les cordes còsmiques poden haver-se format en una breu lapsus de temps despuix del Big Bang,[2] quan una interacció conforme a les teories de gran unificació (TGU o GUT: Grand Unification Theory), deguda a la ruptura de simetria pel refredat de l'univers, es va dividir en una interacció electrodébil i una interacció forta. Este procés no té per qué haver tingut lloc de manera uniforme en tot l'Univers; també podria haver-se estés, per mig de bombetes, independentment per regions separades. Les cordes còsmiques i atres defectes es generen quan entren en contacte regions en un estat de camp diferent. Un model comparable seria la cristalisació. La vora permaneix estable, mentres que en el restant es realisa la transició de fase a les corresponents forces. La corda còsmica és una vora unidimensional, constituït per un estat de camp que no ha participat en la transició de fase.
Una corda còsmica tindria la forma d'un fil pesat, llarc, extremadament fi. D'acort en la teoria de gran unificació (TGU), el diàmetro d'una corda còsmica seria de tan sol una trillonésima part del tamany del univers (la qual cosa significa que si l'àtom d'hidrogen fora del tamany del sol, el diàmetro de la corda superaria la gruixa de la Via Làctea).[3] En canvi, la seua llongitut pot adoptar proporcions còsmiques. Una corda de solament 6 quilómetros de llarc tindria una massa igual a aproximadament la massa de la Terra.
En l'Univers primerenc, les cordes còsmiques poden haver actuat com a llavors de les fluctuacions de densitat, a partir de les quals més vesprada es varen formar estructures grans (per eixemple els cúmuls de galàxies i supercúmulos). Les observacions actuals, més precises, de l'estructura del repartiment de la matèria per l'univers, fetes directament per mig de mostreig del cel, o be indirectament per observació de la radiació de fondo, indiquen que les cordes còsmiques no varen participar de manera significativa en la formació de l'estructura.
El descobriment de la galàxia doble CSL-1 (“Capodimonte-Sternberg Lens candidate 1”)[4][5] li havia donat un nou impuls a l'hipòtesis de les cordes còsmiques. La coincidència dels espectres semblava contradir la suposició de que es tractava de dos galàxies independents, la forma sense distorsió excloïa la possibilitat de que les galàxies situades en un primer pla estigueren actuant com lents gravitacionals.[6] Pero unes observacions posteriors en el telescopi espacial Hubble, en l'any 2006, varen mostrar que efectivament es tractava d'una galàxia doble, i no, com s'havia supost en un primer moment, de la doble image d'una única galàxia.[7]
Hi ha una atra possibilitat de demostrar directament l'existència de les cordes còsmiques: per mig de mides de precisió de la radiació còsmica de fondo. Pero la resolució espacial de les senyes de la sonda WMAP no permet aplegar a una conclusió unívoca. La qüestió no es podrà dilucidar fins que no s'hagen obtingut els resultats de les futures medicions en el satèlit Planck.
Les cordes còsmiques i la teoria de cordes
No hi ha una relació directa entre la teoria de les cordes còsmiques i la teoria de cordes. La paraula «cuerdo» s'usa en abdós casos com a analogia, pero de manera independent. No obstant, els treballs sobre teoria de cordes en la década dels 2000 han tornat a renovar l'interés per les cordes còsmiques. En 2002 Henry Tyre i els seus colaboradors varen descobrir que en el model d'inflació de branas, al final de l'evolució, es formen cordes còsmiques. Joseph Jolchinski va demostrar que l'expansió de l'univers pot estirar una corda fonamental, és dir, un objecte de la teoria de cordes, fins a alcançar un tamany intergaláctico. Una “corda estirada” d'este tipo tindria moltes de les característiques que posseïxen també les cordes còsmiques ya estudiades, lo que va renovar l'interés per estos treballs. Atres objectes de la teoria de cordes, com per eixemple les “D-strings” o cuerdo D (unes branas D molt estirades), podrien tindre similituts en les cordes còsmiques. Això significa que el descobriment de cordes còsmiques pugues aixina mateix oferir informació sobre la teoria de cordes.
Les cordes de la teoria de cordes emetrien ones gravitacionals, les quals provablement serien observades per experiments com LIGO. També podrien donar lloc a chicotetes irregularitats de la radiació de fondo. Fins ara no s'han trobat, pero futures investigacions, com el telescopi espacial Planck, podrien aplegar a observar-les.
Vore també
Referències
- ↑ «¿Existixen les cordes còsmiques?».
- ↑ «¿cordes còsmiques?».
- ↑ «Dones Weltall hat Risse / (L'Univers té clavills)».
- ↑ Sazhin, M. et al. (2003). CSL-1: chance projection effect or serendipitous discovery of a gravitational lens induced by a cosmic string?.
- ↑ Sazhin, M. et al.. «The true nature of CSL-1».
- ↑ «Blog d'Emilio Silvera».
- ↑ «La física de la segona mitat del sigle XX».
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cuerda cósmica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.