Anar al contingut

Putsch de Munich

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Putsch de Munich

Es coneix com Putsch de Munich o Putsch de la Cerveseria al fallanc intent de colp d'Estat del 8 i 9 de novembre de 1923 en Munich,[1][2] portat a terme per membres del Partit Nacionalsocialiste Obrer Alemà (NSDAP) i pel que varen ser processats i condenados a presó Adolf Hitler i Rudolf Hess, entre atres dirigents nazis.[3]

Preludi

Centenars de persones acodien a una de les més grans cerveserias de Munich, la Bürgerbräukeller, a on es reunien els primers afiliats del naixent partit nazi; a principis de la década de 1920 quan Hitler havia pres la jefatura del NSDAP des de 1921, partit polític que rebujava les condicions del Tractat de Versalles de 1919 que havia donat fi a la Primera Guerra Mundial i posava a Alemània en una posició sumament compromesa en lo econòmic, en fortes sancions territorials i militars. En setembre de 1923, Hitler anuncia la celebració de 14 reunions en dirigents de dreta. El primer ministre bavar Eugen Ritter von Knilling va declarar l'estat d'emergència, va nomenar a Gustav von Kahr com a comissari bavar i va colocar al general Otto von Lossow al front de la Reichswehr.

Les intencions d'Hitler es varen vore influïdes per la Marcha sobre Roma, encapçalada per Benito Mussolini en 1922. Hitler va planejar utilisar Munich com a base de la seua lluita contra el govern de la República de Weimar i proclamar un estat rebel en Baviera, iniciant una guerra contra la República per a alvançar fins a Berlín.

El partit nazi

Adolf Hitler era el dirigent indiscutido del NSDAP des del 29 de juliol de 1921; agitador famós en la regió, a penes ho era en el restant del país.[4] El partit contava en una secció paramilitar des de 1920, la de gimnàsia i deports, creada i manada per Ernst Röhm, que va canviar de nom per a adoptar el de Sturmabteilung (SA) l'octubre de 1921.[5] Junt en atres organisacions similars de dreta i esquerra, va participar en la violència de motivació política que va afligir a la República de Weimar durant els seus primers anys, el paradigma dels quals va ser l'assessinat de Walther Rathenau[6] Hitler participava en les accions de la milícia del partit: despuix d'una bregue per a impedir una reunió dels seguidors de la Bayernbund, una lliga independentista bavara encapçalada per Otto Ballerstedt,[nota 1] el 14 de setembre de 1921,[7] va ser condenat en giner de 1922 per atentat a la llibertat de reunió i per assalt i agressió[8] a un curta pena de tres mesos de presó en remissió de dos condicionats a la seua bona conducta en el futur.[9]

Hitler va reforçar la files del partit entre 1921 i 1923, en el que va ingressar entre uns atres Julius Streicher, cap d'una important organisació nacionalista de Franconia, Hermann Göring, que es va fer en el mando de les SA en 1922, Max Erwin von Scheubner-Richter, diplomàtic en moltes relacions i, gràcies a la mediació de Max Amann, Ernst Hanfstaengl, membre de l'alta burguesia muniquesa[10] que va assegurar la finançació del partit. Els fondos que este va recaptar li varen permetre a l'organisació intensificar la propaganda per mig de la publicació del Völkischer Beobachter.[11] Gràcies a Rudolf Hess, Hitler va ser rebut ademés per Erich Ludendorff en 1921, i després, gràcies a Göring, va establir contacte, si ben poc trascendentes, en Hans von Seeckt i Otto von Lossow.[12]. Es va trobar també en Gustav von Kahr al començament de maig, per petició d'est, sense que l'entrevista duguera a acort algun: cada u va intentar neutralisar a l'atre i a utilisar-ho a favor seu.[13]

La marcha sobre Roma de Benito Mussolini del 28 d'octubre de 1922 va convéncer a Hitler de poder fer lo mateix en Alemània.[14][2] l'ocupació franc-belga de Renania i del Ruhr deguda al retart en el pagament de les indemnisacions bèliques impostes al país en el Tractat de Versalles va reforçar esta convicció: l'ocupació havia desnugat una ona nacionalista en el país, un moviment de resistència passiva favorit pel Govern de Wilhelm Cuno,[15] i una série de chocs i atentats com el d'Albert Leo Schlageter. Tement que l'actitut governamental i la protesta popular li privaren de respal, Hitler va culpar de l'ocupació als «criminals de novembre» i va prohibir als seus seguidors que participaren activament en la resistència a l'ocupant en nom de l'unitat nacional.[16][17] Esta actitut va disgustar intensament al Govern bavar i a la Reichswehr.[18] Pese a això, l'ocupació del Ruhr va permetre al partit créixer en trentacinc mil afiliats entre febrer i novembre de 1923; en este últim més la formació contava en cincuenta y cinco mil membres i va començar a suscitar sospites de maquinar un colp d'Estat.[19]

La crisis econòmica i l'hiperinflación també varen favorir al partit nazi:[nota 2] en giner de 1923, un dólar nortamericà equivalia a 17 972 marcs alemans, mentres que en agost ya es canviava per 4 620 455, en setembre per 98 860 000, en octubre per 25 260 280 000 i en novembre va alcançar els 4 200 000 000 000.[21] En 1923, el partit nazi era ya el principal de Baviera, no per número de seguidors,[nota 3] sino per la seua naturalea i potencial, el seu paper de catalisador i la seua capacitat de radicalisació..[23] Era el partit més dinàmic i el millor organisat per a movilisar a la població.[24] No contava encara, no obstant, en els mijos per a alcançar els seus fins. Per això i per iniciativa d'Hitler, es coligó en atres organisacions nacionalistes en la Arbeitsgemeinschaft, per a impedir per la força la desfilada de les forces d'esquerra durant el primer de maig. El pla, no obstant, va fracassar, ya que la policia va impedir l'acció de les milícies de la Arbeitsgemeinschaft.[25]

La radicalisació de Baviera

El nou Govern nacional de Gustav Stresemann va acceptar finalment complir en les disposicions del Tractat de Versalles en l'objectiu de restablir l'orde en el país, mida que per als nacionalistes va supondre una traïció.[26] Per a evitar un alçament, el Govern bavar va nomenar el 26[27] de novembre de 1923 comissari general al Gustav von Kahr, al front d'un triumvirat del que també formaven partix el cap de l'Eixèrcit bavar, Otto von Lossow, i el de la Policia, Hans Ritter von Seisser; el triumvirat va prohibir una série de reunions del partit nazi previstes per al dia següent i que tenien per objectiu el derrocament del Govern berlinés.[26] No obstant, açò no va impedir el choc entre autoritats nacionals i regionals i entre civils i militars: Stresemann va solicitar en va al president Friedrich Ebert que proclamara l'estat d'excepció,[28] les tropes de la Reichswehr destinades en Baviera al mando de Von Lossow varen desobedir les órdens del cap de l'Eixèrcit Hans von Seeckt, i varen prendre partit per Von Kahr. Von Lossow, per la seua banda, es va negar a acatar l'orde que li obligava a prohibir la publicació del Völkischer Beobachter, periòdic del partit nacionalsocialiste,[29] gest que va fer que Von Seeckt afirmara el 22 d'octubre que el Govern bavar es entrometía en el mando de les Forces Armades, conculcando aixina la Constitució.[30] Von Seeckt pretenia implantar en Berlín una dictadura «llegal» per a mitigar la crisis, proyecte que Stresemann va rebujar a costa de perdre el respal de l'eixèrcit.[31]

Adolf Hitler i Erich Ludendorff varen participar l'1 i el 2 de setembre en Núremberg en el Deutscher Tag, en el que uns cent mil paramilitars nacionalistes varen desfilar durant més de dos hores; molts d'ells eren membres de la Reichsflagge d'Ernst Röhm.[32] Despuix de la desfilada, el NSDAP, la Bund Oberland i la Reichsflagge es varen unir, per iniciativa de Ernst Röhm,[33] en la Deutscher Kampfbund (Lliga de Combat Alemana), el mando del qual varen otorgar a Hermann Kriebel, mentres que la gestió va quedar en mans de Max Erwin von Scheubner-Richter i la direcció política en les d'Hitler, en escàs poder real en la nova coalició.[32]. El rumor d'una «marcha sobre Berlín» es va estendre el 3 de novembre.[34]. Von Seeckt va comunicar al ministre de l'Interior que no tenia intenció de prendre acció alguna contra l'Eixèrcit bavar, actitut passiva que ya havia adoptat durant el colp d'Estat de Kapp.[35][36]

Les negociacions es varen succeir entre octubre i principis de novembre, a l'hora que creixia la radicalisació; el 20 d'octubre Von Kahr va declarar que Baviera era llavors la «fortalea de la germanidad amenaçada».[30]. Les autoritats bavares tractaven en organisacions nacionalistes berlineses com la dels Caixcos d'Acer, en l'objectiu de derrocar al Govern federal,[37], sense que per això el primer ministre nacional, Streseman, seguira buscant l'enteniment en elles.[38] Les negociacions, no obstant, no varen fructificar.

Hitler[nota 4] es va reunir en Von Lossow a mitan d'octubre; el general havia criticat durament als nazis en una reunió d'oficials, pero l'entrevista en Hitler li va fer canviar d'opinió i mostrar-se dispost a respalar les accions nacionalistes d'est, com va comunicar als seus oficials poc despuix. Hitler va expondre la seua posició política a Seisser el 24 d'octubre, a l'hora que Von Lossow negociava a les seues esquenes en els dirigents militars de les organisacions nacionalistes. Al sendemà, 25 d'octubre, Hitler i el doctor Weber, cap de l'organisació paramilitar Oberland, es reunió en Seisser i Von Lossow; Hitler els va expondre el seu proyecte d'implantar un directori en el que participaria junt en Ludendorff, i els propis Von Lossow i Seisser, pero del que quedaria exclós Von Kahr; els va assegurar també que era conscient de no poder mamprendre acció alguna sense la colaboració de la policia i l'eixèrcit. Les negociacions varen continuar durant varis dies, pero no varen donar frut.[40]

Von Kahr, Von Lossow i Seisser varen organisar una reunió el 5 de novembre en els responsables de la Kampfbund, l'agrupació de milícies nacionalistes, sense el concurs d'Hitler.[41] En ella varen deixar clara l'intenció d'impedir per la força si era necessari tota intentona de colp en Baviera, posició que varen reiterar el dia 8 en una reunió entre Von Kahr i Ludendorff: el derrocament, en la seua opinió, devia originar-se en Berlín i no en Munich.[41]

El putsch

Els preparatius

Tement que ho abandonaren els paramilitars[nota 5] si continuava la falta d'acció contra el Govern federal o que se li alvançaren les autoritats bavara,[42] Hitler mantenia els contactes en estes.[43] No obstant, recolzat per Ludendorff, hàbil militar pero ignorant polític,[24] va decidir donar un colp en una data triada tant per l'urgència del moment com pel seu valor simbòlic: el 9 de novembre, aniversari de la proclamació de la república en 1918.[44]

Va preparar el colp (putsch) entre el 6 i el 7 de novembre; el matí d'este últim es va reunir en Weber, Ludendorff, Göring, Scheubner-Richter i Kriebel, responsable militar de la Kampfbund. El colp devia portar-se a terme en Munich, pero també en les demés principals ciutats bavares: Ratisbona, Augsburc, Ingolstadt, Núremberg i Wurzburgo.[45] Les bandes armades nacionalistes devien apoderar-se de les estacions de ferrocarril, les centrals de telégraf i teléfon, de les estacions de radi, dels edificis públics i de la comissaries i detindre als dirigents socialistes i comunistes i als representants dels sindicats.[45] Els confabulats disponien en Munich d'un màxim de quatre mil hòmens, dels que menys de la mitat pertanyien al partit nazi o a les SA; tindrien que fer front a dos mil siscents policies i soldats, millor enquadrats i armats que ells i en reserves.[46]

Els preparatius varen suscitar nous rumors sobre la inminencia d'un intent de prendre el poder, que varen seguir als d'agost i setembre: Lossow els va prendre per certs i va ordenar als seus lloctinents que esclafaren tot intent de colp d'Estat; va mencionar específicament a Hitler com a provable instigador.[47] Pel contrari, Seisser va confiar en la garantia que li havia donat Ludendorff i no va prendre medida alguna, mentres que Von Kahr, convençut de que Hitler i Ludendorff no actuarien sense advertir-li, va solicitar que les mides de seguritat per a la reunió prevista en el Bürgerbräukeller per al 8 de novembre anaren lo més discretes i mínimes possible.[47]

Colp en la cerveseria

Kahr va aplegar a la cerveseria muniquesa Bürgerbräukeller cap a les sèt de la vesprada del 8 de novembre, acompanyat de Von Lossow i Von Seisser.[48][nota 6] El dispositiu de seguritat era escàs, conforme a les órdens que havia donat Von Kahr: ho formaven dotze agents de la policia criminal situats en l'interior del local, atres trenta de la Hauptwache (policia de reserva) en l'exterior assegurant l'orde i un atre grup, major, situat a varis centenars de metros. La sala de la cerveseria es va omplir pronte i les portes es varen tancar entorn a las siete y cuarto.[49] El públic que havia acodit a l'acte ho componien unes tres mil persones,[50], entre elles destacats polítics, mandos policials i militars bavars, burguesos i membres de les professions lliberals. Hitler va aplegar al lloc poc despuix de les huit, que ya estava rodejat pels curiosos. Sorprés per l'afluència de públic, va ordenar a la policia que ho dispersara; despuix de rebre reforços, els policies varen rebujar els accessos a la sala de la cerveseria i varen despachar novament als agents que havien aplegat a participar en la llabor al seu quarter. Els primers camions plens de membres de les SA varen aplegar cap a les huit i dèu; vint minuts despuix varen aparéixer els stosstruppe.[51]

En acabant d'haver escomençat el seu discurs, passades las ocho y media de la vesprada, quan afirmava que «L'home més enèrgic, inclús en els majors poders, no pot salvar al poble si no rep el respal eficaç d'est, inspirat per l'esperit nacional», Von Kahr es va vore interromput per un gran rebombori: un grup d'hòmens armats, encapçalat per Hitler que portava una pistola va irrompre en la sala i va colocar una ametralladora en l'entrada. Hitler i alguns dels seus hòmens varen alcançar en dificultat l'estrado travessant llentament la multitut que abarrotava el local; per a acallar el renou, Hitler va disparar a l'aire. Es va dirigir al públic cap a las nueve menos cuarto, declarant:

Ha esclatat la revolució nacional. Siscents hòmens armats ocupen la sala. Si no es restablix la calma de colp i repent, es colocarà una ametralladora sobre la galeria. El Govern bavar queda destituït i s'ha format un gabinet provisional.

Per a presumir i impressionar als presents,[52] va indicar també que els quarters de la Reichswehr i de la policia regional havien segut ocupats i que tant l'eixèrcit com la policia marchaven ya baix els estandarts de la creu gamada.[53]

Hitler va dur a Von Kahr, Von Lossow i Von Seissler a una sala lateral que havia reservat prèviament per a això Hess.[54] Allí els va explicar que pretenia assumir la presidència del nou Govern, del que formarien part Ludendorff —que no havia aplegat encara a la cerveseria— en calitat de cap de l'Eixèrcit, Von Lossow com a ministre de la Reichswehr i Von Seisser al front de la Policia; Von Kahr seria nomenat regente de Baviera[nota 7]. La meta del nou Govern seria organisar la marcha sobre Berlín per a derrocar al federal. El triumvirat i els golpista varen negociar en un ambient de gran tensió i pressió; els triunviros varen tractar d'allargar les conversacions. Encara que no havia conseguit l'acort en ells, Hitler va tornar a la sala principal despuix d'un quarto d'hora i va declarar a la multitut que en dèu minuts hi hauria concert entre les parts[56] i va tornar la salita lateral. Göring va seguir encarregat de mantindre l'orde en l'habitació principal. Se sentien en la salita els crits de Heil! Heil! provinents de la peça principal; al poc va aplegar Ludendorff, que va expressar la seua conformitat en el pla d'Hitler: «Es tracta de la pàtria i de la gran causa nacional del poble alemà, per lo que no puc fer una atra cosa que aconsellar-los que es es unixquen a nosatres, colaboren», va afirmar.[57] Un darrere l'atre, Von Lossow, Von Seisser i Kahr varen acceptar finalment la proposta. Varen tornar a la tribuna junt en els confabulats i uns i uns atres varen expressar el seu respal mutu: Hitler va enardir als presents en una arenga contra els «criminals de novembre».[58]. El discurs hitleriano i les breus intervencions dels triunviros varen desnugar una gran ovació general del públic,[59] al que se li va permetre a continuació abandonar el lloc, llevat un grup que va quedar rehé, entre els que es varen contar membres del Govern derrocat i els principals mandos de la policia muniquesa, als que Rudolf Hess va retindre per indicació d'Hitler.[60]

En la vesprada del 8 de novembre de 1923, Hitler, junt en un contingent de les SA, va aplegar a la cerveseria Bürgerbräukeller a on el governador de Baviera, Gustav von Kahr, pronunciava un discurs davant de tres mil persones.[61] Prop de siscents hòmens de les SA varen bloquejar les eixides. Hitler, rodejat pels seus copartidaris Hermann Göring, Alfred Rosenberg i Rudolf Hess, va entrar per la porta davantera a les 20:30 hores, va disparar un tir al sostre i va botar sobre una cadira cridant: «¡La revolució nacionalista ha començat!».[2]

De colp i repent es va declarar un govern provisional en la mateixa cerveseria. Els quarters de la Reichswehr (l'eixèrcit de la República de Weimar) i els de la Policia varen ser ocupats per partidaris del colp, no necessàriament nazis. Hitler i alguns dels seus correligionaris varen prendre com a rehens al Comissari de Baviera, Gustav von Kahr, i als seus dos hòmens més importants, von Lossow i von Seisser.

Successos en el restant de la ciutat

Si els acontenyiments varen seguir el pla dels confabulats en la cerveseria, en el restant de la ciutat pronte lo inadequat dels preparatius va ser evident. Wilhelm Frick, cap del departament polític de la jefatura de policia, havia conseguit paralisar l'acció policial; gran part del cos era, en tot cas, afecte a la causa nacionalista.[62][nota 8] Ernst Röhm havia ocupat el Wehrkreis (quarter general de la regió militar) cap a les dèu de la nit,[63] pero va tardar una hora i mija més en despachar un destacament a apoderar-se també de la central telefònica, lo que va permetre a les autoritats llegals solicitar auxili a les forces militars acuarteladas en el restant de la província.[64]

Hitler, que confiava en el respal de la Reichswehr, de les autoritats i de la població en general al colp i al pla d'alvanç contra Berlín, va descuidar l'ocupació de la central telefònica, les estacions de ferrocarril, els ministeris i els quarters, que varen quedar en conseqüència en poder de les autoritats bavares.[65]

Mentres Hitler es trobava absent de la cerveseria per a tractar d'apoderar-se d'armament per a alguns dels seus partidaris, Ludendorff va autorisar a Von Kahr, Von Lossow i Von Seisser a abandonar el lloc i tornar a les seues cases. En lloc de fer-ho, es varen posar de colp i repent en contacte en l'eixèrcit, la policia i els mijos de comunicació per a denunciar el colp d'Estat, que varen afirmar haver tingut que recolzar per mig d'amenaces, i intentar desbaratar-ho.[58]

Els golpista estaven mal organisats: el tercer batalló del regiment muniqués de les SA s'havia armat en tres mil fusils que havien amagat en el monasteri franciscano de la plaça de Santa Ana, pero després va permanéixer passiu, a excepció d'un dels seus pilots.[66] U dels grups confabulats, el de la Oberland, no va conseguir rodejar el quarter del 19.º Regiment d'Infanteria ni fer-se en armes[67] en ell o en el d'ingeniers. Per la seua banda, Röhm, despuix d'haver-se apropiat del Wehrkreiskommando, va intentar debades fer lo propi en el quarter general de la ciutat.[64] La majoria dels cadets de l'escola militar d'infanteria es varen sumar al colp, pero no la de la 7.ª Divisió de la mateixa arma.[68]

Von Kahr, Von Lossow i Von Seisser s'havien refugiat en el quarter del 19.º Regiment i des d'allí radiaron un mensage a totes les estacions de ràdio alemanes entorn a les tres de la matinada en el que varen condenar el colp d'Estat. Per añadidura, Von Lossow va ordenar a vàries unitats de l'Eixèrcit bavar que s'encaminaren a Munich per a esclafar-ho.[57]. Gustav Stresemann va condenar la intentona tan pronte va tindre coneiximent d'ella[35] i va declarar alta traïció qualsevol colaboració en els golpista.

En amanecer del 9 de novembre, les forces del comandant de les SA Ernst Röhm (entre les que es trobava un jove Heinrich Himmler), seguint órdens d'Hitler, varen ocupar el Ministeri de Defensa bavar i es varen enfrontar a les forces governamentals, sofrint dos baixes. Mentrestant, els tres hòmens del govern retinguts en la Bürgerbräukeller varen ser lliberats baix paraula de compromís en la «revolució nacional» per un ingenu Erich Ludendorff. Els tres governants, immediatament despuix de ser lliberats, varen donar órdens a la Policia d'acabar en el tumult i es varen mostrar ferms en els seus llocs. Davant esta situació, Ludendorff propon marchar al centre de la ciutat per a prendre-la, segur de que la seua presència inhibiria a soldats i policies de qualsevol acció repressiva; no molt convençut, Hitler va accedir.

La marcha cap a la Feldherrnhalle i fracàs

El matí del 9 de novembre va quedar clar que les forces armades i la policia es mantenien fonamentalment lleals a les autoritats llegals.[69] En el restant de Baviera els conats de rebelió havien fracassat ràpidament o ni tan sols havien aplegat a produir-se.[70] Pese a que el colp d'Estat semblava haver fracassat, regnava encara la confusió en Munich: des de l'alba, la ciutat estava coberta de proclames contradictòries en pasquines tant dels golpista com de les autoritats bavares.[71]

A últimes hores del matí, Hitler i Ludendorff, convençuts de que la Reichswehr no dispararia al «estratega de la Primera Guerra Mundial»[72] varen reunir a uns dos mil partidaris i es varen dirigir cap al centre de la ciutat. Encapçalaven la marcha de dotze en fondo Hitler i Ludendorff, seguits dels membres de la Stosstruppe, els de les SA i els de la Lliga Oberland; despuix d'estos anaven els cadets de l'escola d'infanteria i els ginets de la SA, que no havien participat en acció alguna des del començ del pronunciament.[73]. Una multitut va aclamar a la columna, que va conseguir desbaratar una primera barrera policial en el Ludwigsbrücke (un pont sobre l'Isar).[74] Els manifestants varen aplegar prop de la Feldherrnhalle passades las doce y media del matí; allí els esperava un nou destacament policial.[74] Un tiroteig entre manifestants i policies va desbaratar la marcha; els autors concorden que es va desnugar per un únic dispar, pero no sap si este va provindre de les files de la policia o dels golpista.[74] Göring va ser ferit de gravetat en la cuixa, Max Erwin von Scheubner-Richter va caure mort i a Hitler se li va desconjuntar el muscle. Quatre policies varen morir en la refrega i setze manifestants, cinc d'ells de la Stosstruppe, la guàrdia del Führer que després es va transformar en les SS. D'este episodi va sorgir el mit de la Blutfahne, la bandera tacada supostament en la sanc d'Ulrich Graf,[nota 9] un dels guardaespales d'Hitler que es creu que ho va protegir dels proyectils policials, salvant-li la vida. La policia va detindre immediatament despuix a Ludendorff i Streicher entre atres cabecilla; Göring per la seua banda, va conseguir escapar. Hitler va fugir despuix dels primers dispars[75], pero va anar finalment arrestat l'11 de novembre[58] en una casa de camp d'Ernst Hanfstaengl en la que s'havia ocultat.

Ernst Röhm, que el seu abanderat era Heinrich Himmler,[76] estava rodejat per tropes de la Reichswehr vingudes d'Augsburc en l'edifici de la capitania de la regió militar; va exigir als generals Franz von Epp i Jakob Ritter von Danner, que havien demanat que capitulara, que li presentaren l'orde corresponent de Ludendorff. No obstant, va acceptar finalment l'oferta de Von Danner d'abandonar la posició en honors militars despuix d'enterar-se del desbaratamiento de la marcha cap a la Feldherrnhalle i de la detenció de Ludendorff; els golpista varen ser desarmats pero varen poder abandonar sense més l'edifici, llevat Röhm que va ser arrestat al punt.[77]

Uns 2500 hòmens varen marchar directament cap a la Marienplatz, la plaça a on es troba l'Ajuntament de Munich, i allí es varen topar en una important massa de gent que havia eixit al carrer enterat de l'altercat. Despuix d'uns minuts de desconcert davant semblant aglomeració, Ludendorff va decidir que es continuara caminant cap al Ministeri de Defensa i aixina trobar-se en els hòmens de Röhm, per ad açò calia travessar l'Odeonsplatz (Plaça de l'Odèon). A lo llarc del camí s'anaven unint més persones recolzant a Hitler i el putsch. No obstant, una volta arribada la marcha a l'entrada de la Odeonsplatz, just a l'altura del Feldherrnhalle (monument als generals alemans de les guerres #pàtria) es varen trobar en un grup de policies que els bloquejaven el pas. Abdós grups d'hòmens armats varen quedar front a front durant uns segons, fins que de sobte va sonar un dispar i va començar un important tiroteig. Hitler i Göring varen ser ferits, l'últim va poder escapar-se. Mai va quedar clar quí va disparar primer.[2]

Hitler es va refugiar en casa d'un amic, Putzi Hanfstaengl, a on inclús va planejar suïcidar-se, pensant que seria fusilat per les autoritats. Va passar dos nits amagat en l'àtic de Hanfstaengl i a la tercera nit, la Policia va aplegar i ho va arrestar. Va ser dut a la presó de Landsberg, a on va saber que anava a ser jujat per alta traïció.[2]

Màrtirs del Feldherrnhalle

Els catorze militants nazis morts per la Policia en la Feldherrnhalle i els dos membres de la lliga paramilitar nacionalista Reichskriegerflagge caiguts front al Ministeri de Defensa bavar varen ser considerats màrtirs i héroes del moviment nacional-socialiste. Despuix de 1933 els seus restants varen ser traslladats fins al mateix Panteó dels Héroes de la Odeonplatz i se'ls rendia respecte i cult cada 9 de novembre. La frase Und Ihr habt doch gesiegt! («I no obstant, ¡triunfásteis!») es va fer d'us obligatori en la mitologia nazi del heroísmo.

Estos varen ser:

  • Allfarth, Félix; comerciant.
  • Bauriedl, Andreas; sombrerero.
  • Casella, Theodor; empleat bancari.
  • Ehrlich, Wilhelm; empleat bancari.
  • Faust, Martin; empleat bancari.
  • Hechenberger, Anton; cerrajero.
  • Körner, Oskar; comerciant (vicepresident del NSDAP).
  • Kuhn, Karl; empleat d'hotel.
  • Laforce, Karl; estudiant d'ingenieria.
  • Neubauer, Kurt, criat.
  • von Pape, Klaus; comerciant.
  • von Der Pforten, Theodor; secretari del Tribunal Regional Superior.
  • Dr. von Scheubner-Richter; Max Erwin, doctor en ingenieria.
  • Rickmers, Johann; excapitán de cavalleria.
  • von Stransky, Lorenz Ritter; ingenier.
  • Wolf, Wilhelm; comerciant.

També varen resultar morts quatre policies en el tiroteig:

  • Friedrich Fink
  • Nikolaus Hollweg
  • Max Schobert
  • Rudolf Schraut

Conclusió

Juí

El juí als cabecilla del pronunciament[78][nota 10] per alta traïció i la mort de quatre agents de policia, crims que es castigaven en la pena de mort[80][nota 11] va durar del 26 de febrer a l'1 d'abril de 1924 i algunes sessions es varen celebrar a porta tancada. Les autoritats bavares varen obtindre permís per a que el juí es portara a terme en el tribunal popular de Munich i no en el del Reich siti en Leipzig, en la finalitat de controlar més estretament el desenroll de les intervencions.[82]

Tant els fiscals com els juges varen mostrar una clara simpatia pels acusats i es varen esforçar per excloure dels fets que es jujaven a Ludendorff. El president del tribunal, Neithardt,[nota 12], considerava que Ludendorff era «l'única basa d'Alemània». Es va evitar que alguns testics crucials declararen i es varen deixar de presentar algunes proves fonamentals, essencialment per a defugir la complicitat de Von Kahr, Von Lossow, Von Seiser[nota 13] i de la Reichswehr en el proyecte de derrocament del Govern nacional de Berlín.[85] Este ambient favorable li va permetre a Hitler transformar el juí en una operació propagandística, «un carnestoltes polític»,[86], en el que va donar verdaders discursos.[87] Si davant la policia havia presentat un aspecte penós, en el juí va demostrar una aplastant superioritat oratòria respecte del restant de participants.[88] El fiscal principal va aplegar a afirmar: «Hitler és un home dotadísimo que, en poc, ha alcançat gràcies a la seua serietat i al seu treball incansable una posició respectada en la vida pública. S'ha sacrificat totalment a les idees que lo imbuyen i ha complit plenament la seua deure soldat. No podem reprochar-se haver aprofitat en benefici propi la situació que s'ha llaurat».[89]

Hitler va reivindicar per a sí la total responsabilitat del pronunciament:

No he acodit davant el tribunal per a negar res ni evitar les meues responsabilitats. [...] [Este colp] ho he portat a terme solament. En última instància, soc l'únic que ho desijava. Els demés acusats únicament han colaborat en mi al final. Estic convençut de no haver desijat res mal. Càrrec en la responsabilitat de totes les conseqüències. Pero dec dir que no soc un criminal i que no em cree tal, tot lo contrari.[90]

Les penes dictades varen ser molt benignas: Hitler, el cap de policia Pöhner, Kriebel i Weber varen ser condenats a cinc anys de presó en una fortalea, dels que es varen restar els sis mesos que havien passat en presó preventiva.[88] Els demés acusats, entre ells Ernst Röhm, varen rebre condenes tan curtes que varen quedar compensades pel periodo que havien passat tancats preventivament: varen obtindre la llibertat condicional despuix del juí.[88] Ludendorff va ser absolt.[88] El tribunal va justificar la clemència argumentant que als golpista «els havia guiat un esperit pur de patriotisme i la voluntat més noble».[80]. Per añadidura, Hitler va evitar la deportació a Àustria, prevista no obstant en la secció 9, §2 de la llei de protecció de la república[nota 14] que, segons els juges, no devia aplicar-se a un home com Hitler «que pensa i sent com a alemà».[93]

Pese a que la rebaixa de la pena impedia llegalment tot retallada posterior d'esta, Hitler va eixir anticipadament de la presó el 20 de decembre de 1924, si be va seguir sense poder donar discursos públics en la major part del país fins a 1927 i sense poder residir en Prusia fins a 1928.[94]

Tres dies despuix del putsch, Hitler i alguns atres conspiradores varen ser arrestats per càrrecs de traïció, mentres que uns atres varen escapar a Àustria. Les oficines del NSDAP varen ser tancades, i el seu periòdic, el Völkischer Beobachter (L'Observador del Poble) va ser seqüestrat i prohibit. Despuix d'un juí en el que va ser tractat en certa clemència, va complir només nou mesos dels cinc anys als que havia segut condenat. La presó en la qual Hitler va ser reclós va autorisar que rebera a visitants casi diàriament i durant moltes hores. Durant este temps va dictar Mein Kampf al seu secretari Rudolf Hess.

Ludendorff va ser absolt. Röhm i el doctor Wilhelm Frick varen ser lliberats a pesar de ser trobats culpables. Göring, que havia conseguit fugir, es va fer adicte a la morfina i a atres drogues com a conseqüència de la ferida de bala que va sofrir en una cama i al fort tractament que va rebre.

Pero lo substancial del fracàs del colp va ser el canvi d'estratègia que va motivar, en percebre Hitler l'impossibilitat de conquistar el poder per la via insurreccional en aquell moment. A partir d'eixe instant, se centrarà en crear un partit de masses per a intentar fer-se en el control d'Alemània d'acort a la constitució, pervirtiendo en certa mida el caràcter de «antipartido» i de reacció a la política lliberal clàssica que el moviment nazi havia tingut en el seu orige. Este pragmatisme és comú als moviments fascistes triunfantes en el periodo d'entreguerres, ya que Mussolini també va reconvertir els inicials Fasci vaig donar Combattimento en el Partit Nacional Fasciste en 1921, poc abans d'accedir al poder en Itàlia en el beneplàcit del monarca Víctor Manuel III.

Conseqüències

El NSDAP va ser prohibit el 9 de novembre, l'interdicció es va eliminar en abril de 1925 per iniciativa del ministre de Justícia Franz Gürtner. Illegalisat, sense cap, en una direcció interina confiada a Alfred Rosenberg, privat totalment d'autoritat, esgarrat per disensiones internes entre fraccions encapçalades en especial per Ernst Röhm i Julius Streicher, el partit va sofrir una decadència i va estar a punt de desaparéixer per complet.[94]

Una atra de les conseqüències del pronunciament va ser el canvi d'estratègia d'Adolf Hitler per a fer-se en el poder. Segons Georges Goriely, en els anys que varen seguir va evitar aparéixer com a golpista i va tractar d'atraure a la seua causa als poders tradicionals.[75]. Robert O. Paxton compartix l'opinió: «El colp fallanc de la cerveseria va ser sofocat de forma tan ignominiosa pels caps conservadors bávaro que Hitler es va jurar no tornar a intentar fer-se en el poder per la força. Açò comportava que els nazis tindrien que respectar, encara que fora somerament, la llegalitat constitucional, si ben no varen abandonar del tot la violència, que era un element central del seu poder d'atracció, ni les alusions a objectius més amplis que pretenien alcançar despuix d'apropiar-se del poder».[95] Segons ho va formular Joachim Fest: «no cal entendre [...] que Hitler estiguera dispost a acceptar la llegalitat com a barrera infranquejable, sino solament que estava decidit a amprar l'illegalitat a l'ampar de la llei».[96][nota 15]

Hitler disponia d'una cela àmplia i amoblada en la presó de Landsberg, en la que va rebre a més de cinccents visitants durant els nou mesos que va estar pres.[80] Per sugerència de Max Amann, va dictar a Emil Maurice i a Rudolf Hess la seua vida fins al moment i les seues opinions en una obra que es va publicar en 1925: Mein Kampf.[80]

Segons Kershaw, l'any que deuria haver supost la desaparició definitiva d'Hitler de la política alemana va ser pel contrari el del seu triumfo absolut en el moviment völkisch i el del començ del seu ascens a l'autoritat suprema. Va saber aprofitar la desorganisació del moviment nacionaliste per a impondre's en ell de forma absoluta, al cap d'un partit nazi remozado, millor estructurat i cohesionado en el que ningú li feya ombra.[50]

Notes

  1. ↑ Otto Ballerstedt, dirigent de la Bayernbund, havia naixcut en Munich l'1 d'abril de 1887, va ser un dels rivals polítics d'Hitler en Baviera al començament de la década de 1920. Va passar a un segon pla en 1923 i poc a poc va ser abandonant l'activitat política, lo que no va impedir que anara arrestat en la Nit dels gavinets llarcs i després assessinat el 30 de juny o l'1 de juliol de 1934 en el camp de concentració de Dachau.
  2. ↑ També varen encorajar els #alçament comunistes en Turingia i Sajonia.[20] L'afiliació al partit comuniste també va créixer enormement gràcies a la crisis econòmica; el partit va ingressar en els Governs regionals de Sajonia i Turingia a principis d'octubre de 1923. El seu intentona d'alçament nacional durant el «octubre alemà» va fracassar tres semanes abans del colp d'Hitler.
  3. ↑ Segons un informe policial, tenia uns trentacinc mil afiliats en Munich en l'estiu i uns cent cinquanta mil en tot l'estat; la Bund Bayern und Reich contava per llavors en xixanta mil, en millor adestrament militar que el dels nacionalsocialistes.[22].
  4. ↑ Segons Beucler, Hitler, conegut pel seu rebuig a la restauració de la Casa de Wittelsbach, va intentar en va que ho rebera en setembre el príncip Ruperto de Baviera.[39]
  5. ↑ Estos temien sobretot deixar de rebre els seus pagues. Segons Conrad Heiden, al que cita A. Beucler, Ludendorff va declarar a Von Lossow: «les tropes de la Kampfbund es moren de fam i cada volta és més difícil controlar-les».Beucler,, p. 234
  6. ↑ Cette section est fondée, sauf mention contraire, sur ,, p. 91-98, dont li récit es fonde sur li rapport rédigé parell Lossow pour els autorités bavaroises en décembre 1923. Si li rapport de Lossow est considéré comme fiable parell Bonnin en ce qui concerne els faits, il doit être manié avec unix gran prudence lorsqu'il évoque l'attitude de sò auteur et celle de Kahr et Seisser.
  7. ↑ Segons Kershaw, a Von Kahr se li va oferir el càrrec de cap de l'estat (Landsverweser) i al prefecte de policia Pöhner el de primer ministre.[55]
  8. ↑ Segons Lionel Richard, tant el prefecte de policia Poehner com el seu adjunt Wilhelm Frick recolzaven a Adolf Hitler des de 1920.[13]
  9. ↑ La qüestió de quí va protegir a Hitler de les bales de la policia i de quí pertanyia la sanc de la bandera va desnugar agres debats en el sí del partit nazi.
  10. ↑ Va haver atres juïns relacionats en el fallanc colp d'Estat: el dels membres de la Stosstruppe Hitler que havia atacat el local del Münchener Post, el dels golpista que havia furtat billets de banc per a pagar als paramilitars i el d'aquells que havien tret armes de l'atarassana secreta del monasteri de Santa Ana.[79]
  11. ↑ Segons Shirer, la pena màxima possible era la cadena perpètua, continguda en l'artícul 81 del còdic penal.[81]
  12. ↑ Neithardt havia segut nomenat pel reaccionari ministre de Justícia bavar, Franz Gürtner, i era famós per les seues conviccions nacionalistes. Havia presidit ya el juí de 1922 que va acabar en la condena d'Hitler a tres mesos de presó, dels que dos li varen ser perdonats.[83]
  13. ↑ Els tres varen cessar el 18 de febrer de 1924.[84]
  14. ↑ Llei aprovada pel Reichstag, el 21 de juliol de 1922 i abrogada el 23 de juliol de 1927.[91]. No es va aplicar més que parcialment en Baviera, que contava en una llegislació d'excepció particular. En base en esta s'havia condenat en octubre de 1922 a Felix Fechenbach, secretari del difunt Kurt Eisner, a onze anys de presó per un delicte de prensa que deuria haver prescrit.[92]
  15. ↑ Este concepte de «illegalitat a l'ampar de la llei» es va reflectir de manera clara en la «Nit dels gavinets llarcs» en la que Hitler va eliminar als principals dirigents de les SA, entre ells Ernst Röhm, i va privar de tota autonomia a esta organisació en l'objectiu de conservar el respal dels círculs conservadors tradicionals i de la Reichswehr. La va aprofitar també per a fer assessinar a Von Kahr, un dels responsables del fracàs del colp de 1923.

Vore també

Referències

  1. ↑ María-Pau López. «Els caiguts en el ‘putsch’ d'Hitler». Consultat el 5 d'octubre de 2017.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 «Beer Hall Putsch: el fallanc "colp de la cerveseria" en el que Hitler va intentar prendre el poder 10 anys anys [sic abans de ser el Führer]».
  3. ↑ «El Putsch de la Cerveseria (el Putsch de Munich)». Consultat el 5 d'octubre de 2017.
  4. ↑ Kershaw, 1999, p. 260.
  5. ↑ Kershaw, 1999, p. 265.
  6. ↑ Evans, 2009, p. 236-239.
  7. ↑ Evans, 2009, p. 236.
  8. ↑ Beucler,, p. 214.
  9. ↑ Kershaw, 1999, p. 269.
  10. ↑ Beucler,, p. 236.
  11. ↑ Kershaw, 1999, p. 249, 273, 288.
  12. ↑ Kershaw, 1999, p. 295-296.
  13. ↑ 13,0 13,1 Richard,, p. 151.
  14. ↑ Evans, 2009, p. 240-242.
  15. ↑ Kershaw, 1999, p. 291.
  16. ↑ Shirer,, p. 77.
  17. ↑ Kershaw, 1999, p. 293.
  18. ↑ Beucler,, p. 288.
  19. ↑ Kershaw, 1999, p. 290.
  20. ↑ Kershaw, 1999, p. 305.
  21. ↑ Kershaw, 1999, p. 304.
  22. ↑ Gordon, 1972, pp. 64, 110.
  23. ↑ Gordon, 1972, p. 49.
  24. ↑ 24,0 24,1 Goriely,, p. 52.
  25. ↑ Gordon, 1972, pp. 194-205.
  26. ↑ 26,0 26,1 Evans, 2009, pp. 249-250.
  27. ↑ Kershaw, 1999, p. 306.
  28. ↑ Felix Hirsch, Gustav Stresemann 1878/1978, Berlin Verlag, Berlin, 1978, p. 49.
  29. ↑ Jacques Delarue, Histoire de la Gestapo, Paris, Fayard, 1962, p. 19.
  30. ↑ 30,0 30,1 Möller,, p. 182.
  31. ↑ Baechler,, pp. 411-412.
  32. ↑ 32,0 32,1 Kershaw, 1999, p. 302-303.
  33. ↑ Evans, 2009, p. 247.
  34. ↑ Baechler,, p. 414.
  35. ↑ 35,0 35,1 Baechler,, p. 415.
  36. ↑ Möller,, p. 169.
  37. ↑ Gordon, 1972, p. 246-251.
  38. ↑ Gordon, 1972, p. 258.
  39. ↑ Beucler,, p. 233.
  40. ↑ Gordon, 1972, pp. 252-255.
  41. ↑ 41,0 41,1 Gordon, 1972, pp. 255-258.
  42. ↑ Gordon,, pp. 243-244.
  43. ↑ 2009|Evans y 2009, |2009, p. 250-251.
  44. ↑ 2009|Evans y 2009, | 2009, p. 250-251.
  45. ↑ 45,0 45,1 Gordon,, p. 259-260.
  46. ↑ Gordon,, p. 270-273.
  47. ↑ 47,0 47,1 Gordon,, p. 274-275.
  48. ↑ Gordon,, p. 282.
  49. ↑ Gordon,, pp. 282-283.
  50. ↑ 50,0 50,1 Kershaw, 1999, p. 312.
  51. ↑ Gordon,, pp. 283-284.
  52. ↑ Shirer,, p. 83.
  53. ↑ Fest, 1974, p. 218.
  54. ↑ Gordon,, p. 286.
  55. ↑ Kershaw, 1999, p. 313.
  56. ↑ Gordon,, p. 287.
  57. ↑ 57,0 57,1 Bonnin,, p. 95.
  58. ↑ 58,0 58,1 58,2 Evans, 2009, pp. 250-251. Erro en la cita: Etiqueta <ref> no válida; el nombre «FOOTNOTEEvans2009{{{c}}}250-251» está definido varias veces con contenidos diferentes
  59. ↑ Gordon,, p. 289.
  60. ↑ Gordon,, p. 290.
  61. ↑ Vïctor Múñoz Fernández. «Hitlerputsch: l'intent de colp d'estat d'Hitler». Consultat el 5 d'octubre de 2017.
  62. ↑ Bonnin,, p. 98-102.
  63. ↑ Bonnin,, p. 124.
  64. ↑ 64,0 64,1 Gordon,, p. 294.
  65. ↑ Fest, 1974, p. 224.
  66. ↑ Gordon,, p. 292.
  67. ↑ Bonnin,, p. 102-106.
  68. ↑ Gordon,, p. 302.
  69. ↑ Gordon,, p. 365.
  70. ↑ Gordon,, p. 366-388.
  71. ↑ Beucler,, p. 247.
  72. ↑ Gordon,, p. 351.
  73. ↑ Gordon,, p. 353.
  74. ↑ 74,0 74,1 74,2 Bonnin,, p. 113-124.
  75. ↑ 75,0 75,1 Goriely,, p. 53.
  76. ↑ Fest, 1974, p. 226.
  77. ↑ Bonnin,, p. 124-127.
  78. ↑ Sauf mention contraire, la présente section est fondée sur.
  79. ↑ Gordon,, p. 475.
  80. ↑ 80,0 80,1 80,2 80,3 Evans, 2009, p. 253.
  81. ↑ Shirer,, p. 93.
  82. ↑ Kershaw, 1999, p. 325.
  83. ↑ Evans, 2009, p. 252.
  84. ↑ Möller,, p. 186.
  85. ↑ Kershaw, 1999, p. 323.
  86. ↑ Fest, 1974, p. 229.
  87. ↑ Bonnin,, p. 148-162.
  88. ↑ 88,0 88,1 88,2 88,3 Gordon, 1972, p. 479-485.
  89. ↑ Fest, 1974, p. 231.
  90. ↑ Gordon,, p. 482.
  91. ↑ Möller,, p. 116.
  92. ↑ Bracker, 1995, p. 150.
  93. ↑ Kershaw, 1999, p. 327.
  94. ↑ 94,0 94,1 Evans, 2009, p. 257.
  95. ↑ Paxton, 2004, p. 158.
  96. ↑ Fest, 1974, p. 233.
Erro en la cita: La etiqueta <ref> definida en las <references> con nombre «FOOTNOTEGordon1972{{{c}}}479-485» no se utiliza en el texto anterior.

Bibliografia

  • Christian Baechler (2007). L'Allemagne de Weimar, 1919-1939, Pariu: Fayard, pp. 483. ISBN 978-2-213-63347-3..
  • André Beucler (1937). L'Ascension d'Hitler. Du village autrichien au coup d'État de Munich, Pariu: Éditions nationales.
  • Georges Bonnin (1966). Li Putsch d'Hitler à Munich en 1923, Els Sabres-d'Olonne: Bonnin éditeur, pp. 230.
  • Bracker, Karl Dietrich (1995). Hitler et la dictature allemande, Brusseles: Éditions Complexe.
  • Didier Chauvet (2012). Hitler et li putsch de la brasserie: Munich, 8/9 novembre 1923 (en francés), París: L'Harmattan, pp. 238. OCLC 798057704. ISBN 978-2-296-96100-5.
  • John Dornberg, Der Hitlerputsch. 9 November 1923, Langen Müller, 1998.
  • Richard J. Evans (2009). Li Troisième Reich : l'avènement, Pariu: Flammarion Lettres, pp. 800. ISBN 978-2-08-210111-0.
  • Joachim Fest (1974). Hitler jeunesse et conquête du pouvoir, Pariu: Gallimard, pp. 526.
  • Franz-Willing, Georg (1977). Putsch und Verbotszeit der Hitlerbewegung, November 1923 - Februar 1925, Preußisch Oldendorf: Schütz.
  • Harold J. Gordon (1972). Hitler and the Beer Hall Putsch (en anglés), Princeton: Princeton University Press, pp. 666. ISBN 978-0-691-05189-5.
  • Georges Goriely (1985). 1933. Hitler prend li pouvoir, Bruxelles: Éditions Complexe.
  • Ian Kershaw (1999). Hitler, prenga 1, 1889-1936, Pariu: Flammarion. ISBN 978-2-08-212528-4.
  • Kershaw, Ian (2001). Hitler : essai sur li charisme en politique (en francés), París: Gallimard, pp. 413. OCLC 1003202185. ISBN 978-2-070-41908-1.
  • Kershaw, Ian (2013). Li mythe Hitler : image et réalité sous li IIIe Reich (en francés), París: Flammarion, pp. 415. OCLC 937870233. ISBN 978-2-081-30794-0.
  • Host Möller (2004). La République de Weimar, Pariu: Tallandier, pp. 367. ISBN 978-2-84734-191-1.
  • Paxton, Robert Paxton (2004). Li Fascisme en action, París: Seuil. ISBN 2020591928.
  • Lionel Richard (2000). D’où vient Adolf Hitler ? Tentative de démythification, Pariu: Autrement. ISBN 978-2-86260-999-7.
  • William L. Shirer (2006). Li Troisième Reich, Pariu: Estoc, pp. 1257. ISBN 978-2-234-02298-0.

Enllaços externs

Commons

Referències

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Putsch_de_Munich&oldid=1494395»