Política de rendes
En economia, una política de rendes és aquella que perseguix el control de preus i de salaris, normalment com a resposta a l'inflació i com a forma de fixar preus i salaris per baix dels del lliure mercat.[1]
És per això una mida de política econòmica en especial incidència en les relacions entre la patronal i els sindicats. Té el seu orige en la disyuntiva entre el plena ocupació i l'estabilitat de preus. Les primeres experiències de polítiques de plena ocupació en el Regne Unit i Suècia varen demostrar la necessitat d'una estratègia compensatòria per a resoldre este conflicte d'objectius. Va ser l'economiste britànic William Beveridge qui va plasmar la necessitat d'instaurar un mecanisme que mitigara els efectes inflacionista originats en una situació propenca a la plena ocupació.[2]
Tipos
editar- Política de rendes imperativa: les autoritats fixen un llímit màxim al creiximent salarial que no pot superar-se. Els governs exigixen, per lo tant, coercitivamente el compliment dels llímits prevists.
- Política de rendes indicativa: les autoritats es llimiten a establir uns indicadors sobre cóm deurien evolucionar els salaris i les rendes. No són d'obligat compliment, pero el govern normalment busca persuadir a l'opinió pública per a que ho respecte.
- Política de rendes cooperativa: la patronal i els sindicats sagellen acorts en el marc d'una negociació institucional.
Referències
editar- ↑ «Price Controls Llaure Back!». Making Economic Sense.
- ↑ Goetz Briefs: Staat und Wirtschaft im Zeitalter der Interessenverbände". In: Ders. (Hrsg.): Laissez-faire-Pluralismus. Duncker & Humblot, Berlin 1966, S. 194.
Referències
editar
- Este artícul conté una traducció derivada de «Política de rentas» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.