Erwin Rommel

Erwin Rommel

   

Johannes Erwin Eugen Rommel (Plantilla:AFI-de) (Heidenheim an der Brenz, Regne de Wurtemberg, Imperi alemà, 15 de novembre de 1891-Herrlingen, Estat Lliure Popular de Wurtemberg, Alemània nazi, 14 d'octubre de 1944) va ser un general alemà, qui va servir com mariscal de camp en la Wehrmacht de l'Alemània nazi durant la Segona Guerra Mundial. Popularment malnomenat «El Rabosot del Desert» (en alemán: Wüstenfuchs), es considera un dels generals més populars de l'Alemània nazi fins al dia de hui.

Rommel va ser un militar molt condecorat durant la Primera Guerra Mundial i va rebre la prestigiosa medalla Pour li Mérite per les seues accions en el front italià. En 1937 va publicar el seu llibre clàssic de tàctiques militars, L'infanteria a l'atac, basat en les seues experiències durant la Gran Guerra. En la Segona Guerra Mundial es va distinguir com a comandant de la 7.ª Divisió Panzer durant l'invasió de França en 1940. En el seu actuacíon al mando de forces alemanes i italianes durant la Campanya en Àfrica del Nort al front del Afrika Korps es va guanyar una gran reputació com el més hàbil comandant de tancs de la guerra i el renom de Wüstenfuchs, Rabosot del Desert. Entre els seus rivals britànics també va adquirir fama per la seua caballerosidad, raó per la que la campanya norteafricano es coneix també com «la guerra sense odi». Més vesprada comandó a les forces alemanes que es varen enfrontar als Aliats en l'invasió de Normandia en juny de 1944.

Rommel va recolzar la pren del poder pels nazis i Adolf Hitler, encara que es va mostrar contrari al antisemitisme i l'ideologia nazi, mentres que el seu coneiximent del Holocaust seguix sent matèria de debat entre els historiadors. Rommel va poder haver estat implicat en l'atentat del 20 de juliol de 1944 per a matar a Hitler. Pel seu estatus com a héroe nacional, Hitler va voler desfer-se d'ell de manera discreta en lloc d'eixecutar-ho com al restant dels implicats. Per això, a Rommel li varen donar l'oportunitat de suïcidar-se a canvi de que la seua reputació es mantinguera intacta i de que la seua família no fora perseguida despuix de la seua mort, o de lo contrari encarar un juí que resultaria en la seua desgràcia i eixecució. Va elegir el suïcidi en una píndola de cianur. Al mariscal se li va concedir un funeral d'Estat i es va dir a l'opinió pública que havia sucumbit a les ferides sofrides pel ametrallamiento del seu coche en Normandia.

Rommel es va convertir en una verdadera llegenda tant en la propaganda nazi com en la dels Aliats, aixina com despuix de la guerra en la cultura popular perque molts estudiosos ho varen descriure com un home apolítico, un comandant lluent i una víctima del Tercer Reich. No obstant, esta semblança ha segut discutida per atres escritors com un simple mit. La reputació de Rommel com a partidari d'una guerra neta va ser usada interesadamente en el rearmament de l'Alemània Occidental i en la reconciliació entre antics enemics: Estats Units i Regne Unit per un costat i la República Federal d'Alemània, per un atre. Varis dels antics subordinats de Rommel, especialment el seu cap de personal Hans Speidel, varen jugar un paper clau en el rearmament d'Alemània i en l'integració del país en l'OTAN ya en la posguerra. La major base militar del eixèrcit alemà, el Quarter Mariscal de Camp Rommel en Augustdorf, es diu aixina en el seu honor.

Naiximent i primers anys

Erwin Johannes Eugen Rommel va nàixer el 15 de novembre de 1891 en Heidenheim an der Brenz, un chicotet poble a uns 45 km d'Ulm, en Wurtemberg. Era el segon fill de Erwin Rommel i Helene von Llum. Abdós progenitors professaven la fe protestant, per lo que el jove Erwin Johannes Eugen va ser batejat en la mateixa el 17 de novembre del mateix any. Tant el seu pare com el seu yayo patern eren professors de matemàtiques de cert renom, mentres que la mare era la primogènita de Karl von Llum, qui anara governador civil en Ulm (Regierungs-Präsident). Els seus pares eren per tant gent coneguda i respectada en el seu entorn, encara que de classe burguesa. Va tindre quatre germans: Manfred va morir sent chiquet; Helena es va dedicar també a l'ensenyança en Stuttgart; Karl va servir en la Primera Guerra Mundial com a pilot i va resultar lisiado en contraure la malaria estant de servici en l'Imperi otomà; i Gerhardt va seguir una carrera com a cantant d'òpera en moderat èxit.

Rommel podria ser classificat durant el seu periodo infantil com el fill que qualsevol mare voldria tindre. «Era un chiquet molt dòcil i amable. Baixet per a la seua edat [...] parlava molt llentament i només despuix de reflexionar molt. Tenia molt bon caràcter, era amistós i no s'esglayava per res». En 1898, el pare de Erwin Rommel és nomenat director del Realgymnasium d'Aalen, un important centre d'ensenyança en el seu temps. El jove Erwin Johannes va escomençar a assistir a dit colege, en a on va mostrar síntomes propis d'un superdotado: s'avorria en classe, no mostrava cap interés per les matèries tractades i, no obstant, aprovava any rere any sense cap esforç. Era reservat i es mantenia a distància de les seues demés companyers.

Durant el seu adolescència la situació va canviar per a millor. Desapareix el seu mansedumbre infantil, reemplaçada per l'esclat continu d'energia que li caracterisaria ya durant tot el restant de la seua vida. Va començar a interessar-se per tot tipo d'activitats deportives, especialment l'esquí i la bicicleta. Les seues notes varen millorar de manera molt apreciable, conseguint graduar-se en bones calificacions. Junt en un amic seu cridat Keitel (sense relació en el mariscal del mateix nom) va construir un model de planejador a tamany natural. Va considerar l'idea d'estudiar ingenieria, pero davant l'oposició del seu pare es va allistar en l'eixèrcit. Va presentar solicituts en regiments d'artilleria i ingeniers, pero en abdós li varen comunicar que no hi havia places disponibles. Aixina que es va presentar a infanteria. Durant les proves mèdiques li varen diagnosticar una hèrnia inguinal, de la que es va operar. Despuix d'una convalescència de casi quatre mesos, el 19 de juliol de 1910 es va incorporar al 124.º regiment d'infanteria «König Wilhelm I» (6.º de Wurttemberg) en Weingarten en el ranc de «aspirant» (cadet).

En el sistema alemà, els aspirants a oficialés devien complir un temps de servici com soldats abans inclús de ser enviats a l'acadèmia d'oficials. Rommel va ser ascendit a veta en octubre i a sargent en decembre. En març de 1911 va ser destinat a la Kriegsschule (escola de guerra) de Dánzig. Allí va conéixer, a través d'un amic seu de l'acadèmia, a Lucie Marie Mollin, filla d'un terratinent prusiano que es trobava en Dánzig estudiant idiomes. Completament enamorat, va escomençar en ella una relació formal que els conduiria al matrimoni uns anys despuix, en 1916, durant un curt permís en la Primera Guerra Mundial. El matrimoni va produir prou malestar en la família de la nóvia, ya que eren catòlics i no veen l'enllaç en bons ulls.

Quan Rommel va tornar al seu regiment despuix de graduar-se en giner de 1912, es varen mantindre en contacte escrivint-se pràcticament diàriament, costum que Rommel mantindria inalterada en tots els seus posteriors periodos de separació. La seua viuda Lucie Marie Rommel va conseguir conservar grans cantitats d'eixes cartes a pesar dels saquejos sofrits durant la Segona Guerra Mundial.

En 1913 fallix el seu pare de forma súbita. La seua mare va seguir vivint en la casa familiar, mantenint el contacte de forma decorreguda en tots els seus fills fins a la seua mort en 1940.

En 1928, Erwin i Lucie varen tindre al seu únic fill, Manfred Rommel, que en els anys seria secretari d'Estat i alcalde de Stuttgart. No obstant, els historiadors John Bierman i Colin Smith afirmen que Rommel va tindre una aventura en 1913 en Walburga Stemmer, una jove frutera de Weingarten. D'eixa relació extramatrimonial naixeria Gertrud Pa. Segons els autors, Walburga es va suïcidar en 1928, en enterar-se del naiximent de Manfred.

Primera Guerra Mundial

En els dos anys que transcorren des del seu nomenament com tinent (Leutnant) fins a l'inici de la Primera Guerra Mundial, Rommel es dedica principalment a tasques d'instrucció de tropa, actuant com a cap de secció. Destaca especialment pel seu entusiasme, la seua capacitat didàctica i la seua total serietat. No fuma, no beu, no vares agarrar a balls ni locals d'alterne i (possiblement per considerar-se compromés) no se li coneix ni una sola relació sentimental més que en la seua adorada Lucie (exceptuant la suposta en Walburga). Els seus companyers durant dit periodo li recorden com un jove oficial, sociable pero reservat, en major tendència a escoltar que a parlar, pero molt independent a nivell intelectual.

En març de 1914 és destinat com a cap de secció, en un programa d'intercanvi interarmas, a una de les bateries del 49.º regiment d'artilleria, estacionat en Ulm. En l'esclat de la Primera Guerra Mundial, rep orde de tornar al seu regiment el 31 de juliol de 1914, i es posa en marcha uns dies despuix cap a la frontera francesa.

Primeres accions: França, 1914-1916

El seu regiment estava adscrit al XIII Cos de Wurtemberg, baix el mando del general Von Fabeck. Este cos formava part del V Eixèrcit alemà, la missió del qual era actuar com l'extrem interior del «rodell» que el Pla Schlieffen esperava llançar sobre Bèlgica i França. La zona d'acció del regiment de Rommel era just enfront de les Ardenas meridionals. Estes són algunes de les seues accions en dit #front, extretes principalment del seu llibre de memòries:

La seua primera acció de guerra va ser en les rodalies de Longwy, en la frontera franc-belga. El 22 d'agost de 1914 la seua secció ocupa la seua posició en el front. Rommel, despuix de casi 24 hores a cavall actuant com a oficial d'enllaç, ix d'exploració acompanyat per dos soldats i un suboficial. Localisa a un grup d'entre quinze i vint soldats francesos acampats a certa distància de les seues pròpies posicions. Decidix aprofitar la sorpresa i obri fòc contra ells junt als seus tres acompanyants. Es retira en quant escomencen a rebre dispars de regrés, deixant morts o ferits a uns dèu francesos, sense baixes pròpies.

El 24 de setembre, mentres actua com a enllaç en solitari, es dona de bruces en una patrulla francesa de cinc soldats. Obri fòc contra ells, sense dubtar-ho, i abat a dos ans que se li acabe la munició. En lloc de parar-se a recarregar, càrrega a la bayoneta contra els tres restants, posant-los en fuga, encara que sofrint una ferida de bala en la cuixa. Per esta acció va rebre la Creu de Ferro de segona classe, i més tart escriuria en les seues memòries una célebre frase: «En combat propenc, la victòria és del que té una bala més en el carregador».

El 29 de giner de 1915 s'infiltra de matinada en tota la seua secció despuix de les llínees franceses, aprofitant un tram desenfilado d'alambrada que ha descobert en una de les seues eixides d'exploració. Conseguix capturar quatre casamatas franceses en un assalt per sorpresa, i procedix després a defendre-les durant tot el dia contra els continus intents de contraatac per part d'un batalló francés. Pert una de les casamatas, pero la recupera en una nova càrrega a la bayoneta per sorpresa. Al final del dia, quan es fa evident que cap atra unitat del seu batalló està aprofitant la brecha oberta, ordena la retirada. Tota l'operació li va costar tan sol dotze baixes entre morts i ferits. A raïl d'això, va rebre una severa reprimenda del seu oficial en cap per prendre iniciatives temeràries en el camp de batalla, i va ser més tart premiat en la Creu de Ferro de primera classe.

En octubre de 1915 Rommel va ser ascendit a Oberleutnant (Tinent primer) i traslladat al recentment creat WGB (Württembergische Gebirgsbataillon), en el que va rebre el mando d'una companyia. Va passar casi un any sense més activitat, estacionat en els Vosges, durant el qual es va casar en Lucie. No va aplegar a viure els pijors moments de la guerra de posicions en França, pero ya mostrava una gran independència en la presa de decisions. Encara que es faria famós (sobretot posteriorment) per les seues arriscades i veloces accions, en este periodo mostra un enorme interés per les fortificacions i atrincheramientos, obligant als seus hòmens a cavar trincheres tan pronte com s'estacionaven en alguna part. Entenia (i aixina ho va arreplegar en les seues memòries) que eixa era l'única forma en que l'infanteria en posició estàtica podia sostraure's a l'efecte de l'artilleria. La seua secció va tindre la menor cantitat de morts i ferits del seu regiment en tot eixe periodo.

Guerra de moviment: Romania, 1914-1916

El 27 d'agost de 1916, Romania va declarar la guerra a les Potències Centrals. El WGB va ser traslladat a dit front, integrat en l'Alpenkorps. El WGB no era un batalló tradicional; estava format per sis companyies de fusileros en lloc de quatre, més sis companyies d'ametralladoras. En ser una unitat purament de montanya, s'esperava dels seus mandos que poguera operar independentment si la situació ho requeria, i tenia una formació molt flexible: normalment no combatia com una sola unitat cohesionada, sino que era dividida en dos o més grups tàctics independents (Abteilungen) segons les circumstàncies. Era el destí ideal per a Rommel, que es va trobar casi des del principi al mando de grups independents, a voltes només la seua pròpia companyia, a voltes vàries, en alguna ocasió inclús controlant tot el batalló.

L'eixèrcit rumà va intentar casi sempre una defensa estàtica, ubicant posicions fortificadas en la part alta de cims abruptes o tancant passos de montanya. La resposta més amprada per Rommel consistia en infiltrar-se despuix de les llínees rumanes en les seues forces, aprofitant repechos i desfiladeros, tendint una llínea telefònica de campanya tras de sí. Si conseguia passar inadvertit, llançava un atac sorpresa en amanecer, a voltes coordinat en fòc de canó o d'ametralladora. Una volta darrere de les llínees, mai dubtava en atacar, sense importar-li l'inferioritat numèrica: afirmava que la sorpresa i l'efecte sicològic en trobar-se l'enemic en zones considerades segures requeria de les tropes una gran moral i calitat, per a repondre's i plantar cara de forma efectiva, calitat que no creïa existira en el cas dels rumans.

Eixemple de lo encertat del seu plantejament és la conquista i posterior defensa del conjunt de posicions fortificadas al voltant del mont Cosna, del 10 al 18 d'agost de 1917. Per a dita acció Rommel va rebre el mando de tres de les companyies de fusileros i dos d'ametralladores. Durant l'assalt inicial el dia 10 va rebre un balazo en la gobanella esquerra, a pesar del com es va mantindre al mando fins que els rumans varen cessar en els seus intents de contraatac. Els dies 19 i 20, en l'enemic detingut i ya totalment extenuados, Rommel i els seus hòmens es varen llançar a l'assalt de les últimes posicions rumanes, capturant-les.

Itàlia, 1917-1918

Rommel es va estrenar en el front italià el 26 d'octubre de 1917 en la batalla de Caporetto (coneguda pels alemans com 12.ª batalla del Isonzo), en la que va tindre un paper molt destacat. El seu batalló va ser assignat com a unitat de reserva per a recolzar una penetració realisada per dos batallons bavars. No obstant, l'assalt pronte va quedar atollat front a les llínees italianes. Rommel, en dos companyies, es va infiltrar despuix de les llínees creuant l'Isonzo i va prendre a bayoneta les posicions d'una bateria italiana. En els combats subsegüents, Rommel va manar avís al seu comandant de batalló, Sprösser, junt en més de mil presoners italians, informant que havia conseguit trencar les llínees.

En rebre la notícia, el seu comandant li va enviar quatre companyies més, en l'orde de sostindre la brecha. Rommel, en sis companyies baix el seu mando, va proseguir la seua infiltració en territori italià, emboscant en la carretera cap al Mont Matajur una columna de refresc. Sorpresos totalment, els italians a penes varen oferir resistència, sent capturats uns 2000 hòmens i 50 oficials de la 4.ª brigada de Bersaglieri, en tot el seu armament i impedimenta.

Gratament sorprés per la falta de combativitat italiana en ser presos desprevenidos, Rommel va decidir proseguir l'alvanç en alguna cosa menys d'una companyia, a marches forçades durant el restant del dia i durant la nit. En amanecer del dia 29, va localisar un enorme campament de la brigada Salerno. Rommel, en dos oficials i alguns soldats, es va plantar en el centre del campament informant als italians que estaven totalment rodejats i tenien 15 minuts per a rendir-se. Sorpresos i atònits, els oficials italians no es varen donar conte de l'engany i es varen rendir, aumentant la llista de presoners en 1500 hòmens i una atra cinquantena d'oficials.

Quan Rommel finalment va escalar el mont Matajur (1643 m s. n. m.) i va llançar les vengales acordades per a senyalar el seu alvanç en èxit, duya junt en les seues exhaustes tropes més de 50 hores d'activitat ininterrompuda, marchant a lo llarc de més de 19 km en un terreny montanyós, capturant en el procés uns 150 oficials, 9000 hòmens i 81 canons de distint calibre, sense a penes baixes pròpies. Cinc regiments italians al complet varen ser borrats de l'orde de batalla per una força que mai va aplegar a sumar més de sis companyies. Este trement èxit li va supondre la concessió de la més alta condecoració prusiana, la codiciada Pour li Mérite, i l'ascens a capità (Hauptmann) en octubre de 1917.

Sorprés en extrem per la baixa moral dels italians, va escomençar una furiosa persecució de les forces enemigues en fuga. Va creuar les gelades aigües del Piave a penes uns dies despuix junt en sis hòmens, en plena nit, i en eixes ridícules forces va atacar Longarone, obligant a rendir-se a la numerosa guarnició. Una volta va haver creuat el restant del seu grup tàctic, va conseguir nous èxits en la zona de Longarone, repelint un últim i desesperat atac nocturn per part dels italians, en el que va estar a punt de ser enrollat i fet presoner. El 31 de decembre de 1917, Rommel va rebre un nou destí, ajudant de camp en un Estat Major (General Kommando 64). Per al seu trement disgust va passar el restant de la guerra en funcions administratives.

El periodo de entreguerras (1918-1939)

Despuix de la capitulació alemana de 1918 es va firmar el Tractat de Versalles, pel que els Aliats varen tractar d'evitar que Alemània mantinguera la capacitat d'alçar-se novament en armes. En l'entorn militar, ningú dubtava que abans de la capitulació encara era possible la defensa. Les úniques tropes enemigues que havien chafat sol alemà des de la fallanca ofensiva russa de 1914 havien segut preses com a presoners, havent de totes les nacionalitats. La commoció que va supondre la rendició pràcticament incondicional, unida a la desmovilización forçosa, va deixar una gran cantitat de militars resentits que no varen tardar en unir-se en massa als Freikorps.

Eixe no va ser el cas de Rommel. El pla d'desmovilización i reorganisació dissenyat pel seu comandant en cap, el general Hans von Seeckt, va reduir en efecte les forces #armada alemanes a uns 100 000 hòmens liderats per 4000 oficials. No obstant, la reducció no va ser a l'encert. Es va conservar en actiu a tot oficial que haguera demostrat disciplina, capacitat formativa, valor i decisió en el terreny, ya que eixe chicotet eixèrcit de la República de Weimar devia convertir-se, en quant fora possible, en el núcleu de mando d'un nou eixèrcit alemà. El pla secret de Von Seeckt, conegut i aprovat per tots els oficials que varen permanéixer en l'eixèrcit, consistia en produir una sobrecualificación en tot l'escalafó: entrenar a tot el personal de manera que poguera cobrir les responsabilitats corresponents a un ranc per lo manco dos voltes superior al que ostentara. D'eixa forma, quan aplegara el moment, es podria iniciar de nou el reclutament, ascendir als membres de l'eixèrcit preexistente i organisar ràpidament un eixèrcit d'un tamany molt superior. Rommel era, en eixe context, l'oficial ideal.

Despuix d'anar a buscar a la seua esposa, malalta i aïllada en Dánzig despuix de l'entrega del «passadiç» a Polònia, en 1919 va rebre el mando d'una companyia en la que va ser destinat a la conca del Ruhr fins a 1921, realisant tasques de manteniment de l'orde. D'ahí va ser traslladat a el ORD Regiment d'Infanteria, de regrés en Stuttgart. Va eixercir com Capità (Hauptmann) fins a l'1 d'octubre de 1929, moment en el que va ser destinat com a instructor a l'Acadèmia d'Infanteria de Dresde. Durant les seues classes solia amprar els eixemples que més a mà tenia: les seues pròpies accions durant la guerra. Va espolsar els seus diaris de campanya, en multitut d'esbossos i mapes fets a mà per ell mateixa, i els va utilisar en les seues classes, repassant cada acció una i una atra volta, resaltant els encerts i els errors, animant als seus alumnes a traure les seues pròpies conclusions. És ben conegut un incident en el que, revisant els inicis del Pla Schlieffen en classe, va preguntar l'opinió sobre certa part del mateix a un dels seus alumnes. Quan l'aludit va escomençar a recitar la resposta, Rommel li va interrompre, dient-li «ya sé lo que opinava l'Estat Major General al respecte. Li estic preguntant lo que opina vosté».

Va seguir com a oficial instructor durant quatre anys, fins que l'1 d'abril de 1932 va ser ascendit a major i lloc al mando de el ORD Batalló del 17.º Regiment d'Infanteria, una unitat de tropes de montanya. Va ser al mando d'este batalló quan es va produir el primer contacte entre Adolf Hitler i Rommel, incloent un conegut encontronazo entre este últim i les Schutzstaffel (SS): Durant la Pasqua de 1935 Hitler devia presidir un acte castrense en el que el ORD Batalló es formaria enfront del cap de l'Estat. Rommel va rebre avís de que un pilot de les SS es formaria entre el seu batalló i Hitler, fent-se responsable de la seua seguritat. Rommel ho va prendre com un insult, alegant que si el Cap de l'Estat no se sentia segur front als seus propis soldats, no tenia cap intenció de fer-los formar. Finalment, despuix de l'intervenció personal d'Heinrich Himmler i Joseph Goebbels, les SS no es varen formar i Hitler va felicitar a Rommel pel seu batalló.

El 15 d'octubre de 1935, en el rearmament alemà funcionant a plena potència, Rommel és ascendit a tinent coronel (Oberstleutnant) i rep el trasllat com a instructor a l'Acadèmia de Guerra de Potsdam. És un fet poc conegut el que, durant la seua época en Potsdam, va estar també temporalment a càrrec de l'instrucció de les Joventuts Hitlerianas (en alemà Hitlerjugend, HJ). Va durar poc en el càrrec; el seu cap directe, Baldur von Schirach, pretenia militarisar l'organisació, a lo que Rommel es negava. Argumentava que l'objectiu devia ser educatiu, perseguint més la forja del caràcter que la consecució d'habilitats militars. En rebre la negativa de Schirach, li va indicar ácidamente que si tant desijava entrenar soldats, deuria escomençar per convertir-se ell mateixa en un. Als pocs dies Rommel era rellevat del seu càrrec com a instructor cap de la Hitlerjugend, com ya s'esperava.

En 1937 arreplega les seues memòries i els apunts de les seues batalles discutides en les seues classes i publica l'únic llibre que va escriure: Infanterie greift an (L'infanteria ataca). Pronte es varen repetir les edicions, es va traduir a varis idiomes i es va convertir en manual de llectura obligatòria en vàries acadèmies militars de tot lo món. El llector més influent sobre el destí del seu autor va ser, sense dubte, el propi Hitler. Va ser ascendit a Coronel (Oberst) despuix de la publicació del llibre. El 9 de novembre de 1938, en finalisar la seua tanda de tres anys com a instructor en Potsdam, va rebre el càrrec de director de l'Acadèmia Militar Teresiana de Wiener Neustadt. No obstant, Hitler li va seleccionar poc despuix per a dirigir el Führer-Begleit-Bataillon, el batalló de la guàrdia personal d'Hitler, en la missió d'escoltar al Cap de l'Estat. A raïl del seu nou nomenament, Rommel passaria a tindre un tracte casi diari en Hitler.

L'1 d'agost de 1939, Rommel és ascendit a major general (Generalmajor) i destinat al Quarter General del Führer com a cap de Seguritat.

Segona Guerra Mundial

Polònia, 1939

L'intervenció de Rommel en esta campanya va ser escassa sobre resultats, pero enormement influent en els anys posteriors. Complint en les seues funcions de Cap de Seguritat, va passar molt temps convivint en Hitler. Durant el mateix va vore les traces positives del caràcter del Führer: seguritat en sí mateixa, valor personal, dots de mando, capacitat de gestió i una tendència a seguir els seus impulsos en contra de lo que opinaven les ments més conservadores de l'Estat Major General. En ser una campanya tan curta com a exitosa, no va aplegar a conéixer llavors l'enrossinament irracional d'Hitler, els seus atacs de ràbia histérica, o la seua decisió de sacrificar qualsevol cosa en tal de conseguir els seus objectius, incloent als seus soldats o la pròpia Alemània. Fins que va poder vore-ho per sí mateix anys despuix (sobretot a raïl de la batalla del Alamein, en 1942), Rommel es va formar, llamentablement, una image llimitada de quí era el seu comandant en cap.

En acabar la campanya, Rommel va quedar de nou agregat a l'Estat Major d'Hitler. Est professava molta simpatia al dinàmic general que tan poc s'assemblava als oficials prusianos, d'ascendència noble la majoria, que tant abundaven en l'Estat Major General i als que despreciava. Un dia li va preguntar en una conversació casual qué era lo que més li agradaria. Rommel no ho va dubtar ni un instant: «El mando d'una divisió blindada».

El 15 de febrer de 1940 Rommel va prendre el mando de la 7.ª Divisió Panzer, en Bad Godesberg, reemplaçant al general Georg Stumme. Era la primera volta que ostentava el mando d'una unitat de blindats. Immediatament va posar mans a l'obra i va passar els mesos següents entrenant intensivamente en la seua nova unitat, coneixent als seus oficials i preparant a tots per al tipo de guerra que tenia intenció d'eixecutar.

França, 1940

En 1940, solament tres mesos abans de l'invasió, Rommel es va posar al front de la 7.ª Divisió Panzer, que es recordaria com la Gespenster-Division (la Divisió Fantasma, per la velocitat i sorpresa que constantment conseguia, fins al punt de que inclús l'Alt Mando Alemà va perdre la pista d'on es trobava), per a l'invasió de França i els Països Baixos. Era la primera volta que Rommel es posava al front d'una divisió Panzer. Va mostrar considerables habilitats en esta operació, repelint un contraatac del eixèrcit britànic en Arràs i provocant el caos en les comunicacions, suministraments i les columnes de reforços aliades en atacar en llocs que els Aliats consideraven segurs i a molts quilómetros del front. La 7.ª Divisió Panzer va ser una de les primeres unitats alemanes en alcançar el canal de la Taca (el 10 de juny) i va ocupar el vital port de Cherburgo. Com recompensa, Rommel va ser promogut i nomenat comandant de la 5.ª Divisió Llaugera (més tart reorganisada i renombrada com 21.ª Divisió Panzer) i de la 15.ª Divisió Panzer, que va ser enviada a Líbia a principis de 1941 per a ajudar a les derrotades i desmoralizadas tropes italianes, formant el Deutsches Afrikakorps, al front del com Rommel va conseguir la seua major fama.

A lo llarc de la campanya de França, Rommel va dur a l'extrem la nova tàctica de la Blitzkrieg i es va distinguir per dirigir als seus hòmens des de la primera llínea per a fer-se una idea en temps real de la situació, assumint numerosos riscs i estant vàries voltes a punt de morir en combat.^{cita requerida}

Àfrica, 1941-1943

Rommel va passar la major part de 1941 organisant i tornant a formar a les maltrechas tropes italianes, que havien sofrit una série de derrotes a mans de la Commonwealth britànica, llavors baix les órdens de Richard O'Connor.

En la primavera de 1941 va llançar una ofensiva que va espentar als Aliats fora de Líbia, pero no va poder a penes penetrar en Egipte i, sobretot, va deixar despuix de les seues llínees l'important port de Tobruk que, encara que cercat per terra per les tropes de l'Eix, encara resistia baix les órdens d'un general australiano, Leslie Morshead. El comandant en cap aliat Archibald Wavell va llançar dos atacs per a alçar el sege de Tobruk (Operació Brevity i Operació Battleaxe), pero abdós varen fracassar.

Despuix del fracàs de Battleaxe, Wavell va ser rellevat per Claude Auchinleck, el llegendari «Auk» de les forces d'Orient Mig, qui va llançar una nova gran ofensiva per a lliberar Tobruk, l'Operació Crusader, que va tindre èxit i va permetre als Aliats reconquistar la Cirenaica. No obstant, quan l'ofensiva es va quedar sense mancha, Rommel contraatacó. En una clàssica Blitzkrieg (guerra llampada), El «Rabosot del Desert» va tornar #gentilea a «Auk», va flanquejar als britànics en Gazala, rodejant i reduint al núcleu fort en Bir Hakeim i va forçar als britànics a una retirada ràpida per a evitar ser derrotats per complet. Tobruk, sitiada i aïllada, era ara tot lo que hi havia entre el Afrikakorps i Egipte. El 21 de juny de 1942, despuix d'un ràpit, coordinat i fer atac combinat, la ciutat es va rendir junt en les seues 33 000 defensors. Solament en la caiguda de Singapur, una miqueta abans en eixe mateix any, es varen capturar més tropes britàniques i de la Commonwealth. Les tropes aliades havien segut derrotades. En unes poques semanes havien segut espentades de regrés a Egipte.

L'ofensiva de Rommel va ser detinguda finalment en El Alamein, a només 100 km d'Aleixandria. Rommel va perdre la Primera Batalla del Alamein degut a que els aliats, acorralat, tenien una millor font de #abastiment que els alemans, que varen poder dessifrar en la màquina Enigma les comunicacions secretes alemanes i, com el mateix Rommel admetria: «la gran habilitat estratègica del General Claude Auchinleck, qui va prendre el mando directe de les seues tropes, va detindre el nostre alvanç. Empenyorant-se sobre les tropes italianes, forçava a les divisions acorazar alemanes a intervindre en inferioritat numèrica i de material, lo que aprofitava tàcticament per a desbaratar els nostres atacs». Auchinkleck va ser reemplaçat per motius polítics i Harold Alexander va prendre el seu lloc, nomenant a Bernard Montgomery com a comandant de l'eixèrcit 8. En eixe moment, la situació dels #abastiment era cada volta més insostenible per al Afrika Korps pero de totes formes, l'audaç Rommel va tractar de trencar les llínees enemigues, per última volta en la batalla de Alam el Halfa pero no ho va conseguir.

En les forces britàniques de Malta interceptant els seus suministraments en la mar i les grans distàncies que devia cobrir en el desert, Rommel no podia mantindre indefinidament la posició del Alamein. A pesar d'això, va fer falta una gran batalla, la Segona Batalla del Alamein, per a derrotar a les forces germà-italianes i obligar-les a retirar-se. Va ser llavors quan Hitler va intervindre i desautorizó per primera volta a Rommel en combat: el Führer va revocar l'orde de retirada i va ordenar a l'eixèrcit alemà permanéixer en les seues posicions i resistir fins a l'últim home. L'orde va ser una sorpresa per a Rommel, que no obstant la va acatar i va suspendre la retirada. No obstant, açò significava condenar el seu eixèrcit a la destrucció, per lo que 24 hores més tart va decidir insubordinarse i va tornar a ordenar la retirada. No va sofrir mides disciplinàries per això, pero en l'esperit de Rommel va quedar per a sempre una mala impressió del seu comandant en cap.

Despuix de la derrota en les batalles del Alamein, les forces de Rommel es varen llimitar a tendir emboscades a l'eixèrcit britànic que els perseguia i no varen tornar a plantejar lluita oberta fins que varen aplegar a Tunis. Inclús ahí, la seua primera batalla no va ser contra el VIII Eixèrcit britànic, sino contra l'II Cos nortamericà, que havia desembarcat en Marroc i Argèlia durant les semanes anteriors (Operació Torch). Rommel infligió un dur revés a les forces nortamericanes en la batalla del pas de Kasserine. En esta batalla, un dels oficials d'observació destinats en el seu Estat Major, Claus von Stauffenberg, va anar greument ferit en un bombardeig.

Tornant una volta més a enfrontar-se a la Commonwealth en les antigues defenses fronterices franceses de la Llínea Mareth, Rommel no va poder retardar més lo inevitable. Ultra va ser un poderós factor que va precipitar la caiguda de les seues forces. El 6 de març de 1943, despuix de lliurar una última batalla, Rommel va ser evacuat. Cinc dies despuix va ser condecorat en els lluents de la Cruz de Cavaller. Els seus hòmens es convertirien en presoners de guerra pocs mesos despuix.

Itàlia, 1943

Despuix de la seua evacuació de Tunis, Rommel va passar un temps tancat en una vila d'Alemània. La seua estància allí era secret d'Estat, ya que la propaganda oficial seguia parlant d'ell com si estiguera encara al front de les seues tropes en Àfrica, per a mantindre la moral.

En consumar-se la rendició en Tunis (13 de maig de 1943), Rommel va ser transferit temporalment al Quarter General d'Hitler com a «conseller militar», sense mando efectiu llevat un pas fugaç per Grècia. El desembarc aliat en Sicília (10 de juliol) i el derrocament de Mussolini dos semanes despuix, varen convéncer a Hitler de que Itàlia estava a punt de rendir-se i li varen impulsar a intervindre militarment. El Führer va cridar a Rommel per a donar-li el mando del nou Grup d'Eixèrcits B, format al voltant de Munich, que va escomençar a creuar els Alps pocs dies despuix.

Des d'agost fins a novembre, Rommel va dirigir lo que de fet era un eixèrcit d'ocupació en el nort d'Itàlia. No s'ha acusat a Rommel de cap crim de guerra o contra la humanitat en este difícil periodo de pre guerra civil, a pesar de les órdens d'Hitler de reprimir brutalment als partisanos.

França, 1943-1944

Rommel va rebre en novembre de 1943 l'orde de traslladar la seua Grup d'Eixèrcits B a França i va ser nomenat responsable de defendre la costa francesa. Consternado per la situació en la que es va trobar i el llent ritme de treball, sabent que disponia d'escassos mesos abans de l'invasió, Rommel va impulsar tots els esforços de fortificació a lo llarc de la costa atlàntica, el Mur Atlàntic. Baixe el seu mando, el ritme de treball es va accelerar significativament, es varen colocar millons de mines i mils de trampes antitanque, aixina com obstàculs en les plages i els camps.

Despuix de les seues batalles en Àfrica, Rommel va concloure que per a sostindre el Front Occidental qualsevol moviment ofensiu resultaria impossible per la superioritat aérea aliada. Va argumentar que els tancs havien d'estar dispersos en chicotetes unitats i deurien mantindre's en posicions ben fortificadas, situades tan prop del front com fora possible, de modo que no tingueren que moure's massa i no s'amontonaren quan començara l'invasió. Opinava que l'invasió devia ser detinguda en les plages. No obstant, el seu comandant Gerd von Rundstedt va decidir que no era possible detindre l'invasió prop de les plages a causa de l'enorme potència de fòc de la flota aliada i va pensar que els tancs deurien estar formats en grans esquadrons terra adins, prop de París, a on permetrien als Aliats adinsar-se en França i llavors acabar en ells. Quan es va demanar a Hitler que elegira un pla, va vacilar i va situar els tancs en un punt intermig. Llavors, els tancs varen quedar massa llunt per a lo que Rommel propugnava, i fòra de l'alcanç de l'idea de Von Rundstedt. A pesar de tot, el pla de Rommel va estar a punt de portar-se a terme.

Durant el Dia D, unitats blindades de la 21.ª Divisió Panzer varen aplegar a penetrar fins a la costa entre les localitats de Luc-sur -Mer i Lion-sur-Mer, interponent-se entre la 3.ª Divisió d'Infanteria britànica en l'est (Plaja de Sword) i la 3.ª Divisió d'Infanteria canadenca en l'oest (Plaja de Juno), encara que varen anar finalment rebujades. La supremacia aérea dels Aliats va entorpir enormement el desplegament de les unitats acorazar alemanes de reserva destinades a contraatacar el desembarc, com la 12.ª SS Divisió Panzer Hitlerjugend i la Divisió Panzer Lehr (130. Panzer-Lehr-Division), donant parcialment la raó a les tesis de Rommel sobre el posicionament de les reserves blindades.

Rommel i el complot del 20 de juliol de 1944

Vore també: Atentats contra Hitler

Contactes en els conspiradores

La verdadera implicació de Rommel en el complot i la seua opinió sobre el mateix han segut tema d'intens debat a lo llarc dels anys. Lo que està més allà de tot dubte és que els dos hòmens clau del complot del 20 de juliol, el doctor Carl Friedrich Goerdeler i el Generaloberst Ludwig Beck, havien posat els seus ulls en Rommel per a que els recolzara. Necessitaven desesperadament una figura de gran renom que poguera contrarrestar davant el poble alemà l'ombra de qualsevol dels lloctinents d'Hitler que intentara ocupar el seu lloc, i també els feya falta un militar de prestigi i alt ranc que poguera unir baix el seu mando al eixèrcit, enfrontant-se a les SS si fora necessari. Rommel era abdós coses. A pesar dels seus enemics en l'OKW, era una figura àmpliament respectada en l'eixèrcit, i inclús en les Waffen-SS, i ademés era la figura més popular en Alemània despuix del propi Hitler.^{cita requerida}

Els conspiradores tenien dos contactes en Rommel: un era Karl Strolin, alcalde permanent de Stuttgart i antic amic i camarada d'armes de Rommel en la Primera Guerra Mundial; l'atre, el tinent general Hans Speidel, qui sent ya partix del complot havia segut nomenat cap d'Estat Major de Rommel en França. Strolin va visitar a Rommel en febrer de 1944 per a informar-li de la conspiració. També li va revelar en eixe moment l'existència dels camps d'extermini. Strolin declararia despuix que Rommel desconeixia l'intenció d'assessinar al Führer i creïa que lo que es faria en Hitler era capturar-li i tancar-li per a ser jujat posteriorment. El 17 de maig Rommel va assistir a una reunió d'alts càrrecs militars del Front Occidental en la que el Generaloberst von Stülpnagel va parlar obertament del complot per a matar a Hitler. Segons numerosos testimonis (principalment de Speidel i de Lucie, l'esposa de Rommel), Rommel es va opondre al magnicidio, preferint una acció més suau per la que Hitler dimitira o anara depost pero no assessinat.

L'èxit del desembarc aliat del 6 de juny va convéncer definitivament a Rommel de que era impossible que Alemània guanyara la guerra. El 12 de juny es va entrevistar en el Generalfeldmarschall Gerd von Rundstedt i li va explicar que la guerra en l'Oest no podia guanyar-se militarment. El 26 de juny es va entrevistar en persona en Hitler, per última volta. Eixe mateix dia Claus von Stauffenberg va començar els preparatius per a l'atentat del 20 de juliol.

El 9 de juliol, els conspiradores varen fer un últim intent per guanyar-se a Rommel per a la seua causa. César von Hofacker, emissari de Von Stülpnagel, va informar al mariscal de l'atentat imminent contra el Führer. Existixen opinions contradictòries sobre si Rommel va donar per fi una resposta afirmativa o be va preferir no implicar-se. En qualsevol cas, el 13 de juliol Rommel va redactar una versió ampliada i actualisada del seu informe del 12 de juny sobre l'impossibilitat de guanyar la guerra contra els Aliats Occidentals i li la va enviar al Generalfeldmarschall Günther von Kluge, substitut de von Rundstedt. Von Kluge no ho enviaria a Berlín fins a dies despuix de l'atentat, lo que aumentaria els rumors contra Rommel.

Rommel fòra de combat

Des de que es va iniciar el desembarque de Normandia, Rommel eixercia el seu càrrec com a cap del Grup d'Eixèrcits B, visitant un quarter general darrere un atre a fi de coordinar directament les accions de cada cap. El 17 de juliol de 1944 va visitar de matí els quarters generals de les divisions d'infanteria 276.ª i 277.ª. Al migdia es va reunir en Sepp Dietrich en el quarter general de l'II Cos d'eixèrcit blindat de les SS i cap a les quatre de la vesprada es va encaminar de regrés al seu propi quarter general. A pesar d'evitar les carreteres principals, bombardejades i abarrotades de refugiats, el seu coche va ser ametrallado per una parella de Spitfires de la RAF (s'atribuïx oficialment l'atac al cap d'esquadró C F del 412 Esquadró Canadenc).

El coche va ser alcançat per una de les raches, que va ferir al seu conductor, i es va estrelar fòra de la carretera, quedant boca avall en un canal de rec propenc. El conductor, soldat Daniel, va morir uns dies despuix. El comandant Neuhaus va sofrir una fractura de cadera. El capità Lang i el sargent Holke varen eixir en magulladuras lleus. Rommel va eixir despedit del vehícul i va quedar tendit en el centre de la carretera, inconscient. Sofria una fractura cuádruple de cràneu, ferides en la cara produïdes per fragments del parabrises i un enorme unflament que li va tancar l'ull esquerre. Els successius doctors que li varen ser atenent es mostraven molt pessimistes sobre les seues expectatives de supervivència. La major part del temps estava inconscient. Es despertava de forma esporàdica, pero era incapaç de moure's i a penes podia parlar.

Per tant, quan tres dies despuix el coronel Claus von Stauffenberg va intentar matar a Hitler en una bomba, Rommel es debatia entre la vida i la mort en una sala d'operacions en la que el Dr. Esch, un dels millors neurocirujanos d'Alemània, s'esforçava per reconstruir el seu destrossat cap. I ho va conseguir. Per a sorpresa de tots, Rommel va superar les operacions en l'ull esquerre totalment tancat, completament sort de l'oït esquerre i en terribles migranyes transitòries, pero viu. Era la sexta ferida que rebia en acte de servici.

Declaracions en contra seua

En les investigacions posteriors a l'atentat, varis dels detinguts varen implicar de forma ambigua a Rommel. El Generaloberst Carl-Heinrich von Stülpnagel va ser cridat a retornar a Berlín de forma urgent. Sabent que seria detingut res més aplegar, va intentar suïcidar-se en el camí pegant-se un tir, pero va colocar mal la pistola en el pols i solament va conseguir botar-se un ull i casi perdre el segon. Segons va declarar a la Gestapo el mege que li va atendre, va repetir el nom de Rommel mentres convalecer baix els efectes del sedante. Després va ser dut baix arrest a Berlín, torturat durant alguns dies i jujat, condenat i aforcat en un temps récort. L'eixecució es va portar a terme el 30 d'agost de 1944, i no se sap en certea quina més va aplegar a declarar baix les tortures. Es considera possible que li eixecutaren en tanta urgència pel precari estat de salut en que va quedar despuix del seu fallanc intent de suïcidi i les tortures subsegüents.

Speidel, el seu cap d'Estat Major, va anar també arrestat. Dut a Berlín i somés a continus interrogatoris per part de la Gestapo (pero, sorprenentment, no a tortures), Speidel va conseguir passar eixa fase de l'investigació sense denunciar a cap dels seus camarades conspiradores. No obstant, sí va admetre haver declarat que quan es va enterar del pla per a atentar contra Hitler per boca de Stülpnagel i uns atres, ho va posar en coneiximent del seu superior directe, Rommel. En això va deixar al mariscal en molt mala posició, ya que implicava que, o be estava obertament a favor de l'atentat, o be va pecar d'omissió al no informar d'això.

Martin Bormann, un dels jerarcas nazis més poderosos, va redactar un informe sobre estos interrogatoris en el que compilaba els testimonis que denunciaven a Rommel. Concretament acusava a Rommel d'haver-se posat a la disposició del govern que prenguera el poder despuix de l'atentat. No obstant, els historiadors consideren que Bormann no és una font imparcial perque era un adversari declarat de Rommel.^{cita requerida}

Per últim, també va jugar en contra de Rommel el fet, circunstancial segons tots els implicats, de que Von Stauffenberg havia segut ajudant en el Quarter General del Afrika Korps.

Atres indicis de la seua implicació

Rommel estava convençut de que Alemània devia firmar la pau en els Aliats Occidentals i sabia també que estos no acceptarien la rendició incondicional mentres Hitler continuara en el poder. Existixen indicis de que en els mesos de juny i juliol de 1944 Rommel va canviar la seua postura inicial en contra de matar al Führer. Segons el seu fill Manfred, Rommel planejava rendir el seu Grup d'Eixèrcits B als Aliats a fin de que estos alvançaren fins a Berlín i terminaren aixina la guerra.

Bruno Ceppa, un dels oficials d'Estat Major de Rommel en França, afirma que en l'entrevista del 17 de juliol entre Rommel i Sepp Dietrich el mariscal li va preguntar al SS si estaria dispost a obedir les seues órdens inclús si contradigueren a les órdens del propi Hitler. Dietrich va respondre que Rommel era el seu cap i serien les seues órdens les que ell seguiria. El respal de Dietrich era essencial per a Rommel perque comandaba el cos d'eixèrcit més potent dels tres que componien les forces de Rommel.

Un atre indici sobre l'opinió positiva de Rommel cap al complot prové de Melcior von Schlippenbach, oficial d'Estat Major que va anar a visitar-li durant la seua convalescència i que afirma que este li va preguntar: «¿No creu vosté que hauria segut millor que l'atentat del 20 de juliol haguera eixit be?». En qualsevol cas, totes les fonts concorden que Rommel estava al corrent dels plans contra Hitler i que va decidir no delatar als conspiradores.

Indicis de la no implicació de Rommel

El 24 de juliol, el convalescent Rommel li va escriure a la seua dòna dient-se sorprés per l'atentat contra el Führer i alegrant-se de que este haguera sobrevixcut. La dòna de Rommel sempre va mantindre que el seu marit no estava implicat o a lo manco no recolzava el complot per a assessinar a Hitler.

Segons l'almirant Friedrich Rugix, Rommel li va dir a l'enllaç naval del seu Estat Major —en el que mantenia una oberta amistat— en l'hospital mentres estava convalescent, referint-se a l'intent d'assessinat: «És una mala manera de resoldre les coses. Eixe home és l'encarnació del dimoni. ¿Per qué convertir-li en héroe i màrtir? Millor seria deixar que l'eixèrcit ho detinguera i ho jujara. No destruirem la llegenda d'Hitler fins que el poble alemà conega la veritat».

Segons un dels generals enviats per Hitler per a forçar a Rommel al suïcidi, est hauria dit en els últims minuts abans d'eixir definitivament de la seua llar: «He volgut al Führer i encara ho vullc».

El controvertit historiador negacionista David Irving sosté que alguns alts jerarcas nazis, en particular Martin Bormann i Hermann Göring, desijaven incriminar a Rommel per a llevar-li-ho de damunt. Açò els hauria dut a oferir a Speidel lliurar-li de la mort a canvi d'un testimoni acusador sobre Rommel. El fet és que Speidel va ser l'únic conspirador reconegut com a tal que no va ser eixecutat, encara que també és possible que això es dega a que no va aplegar a ser expulsat de l'eixèrcit. En efecte, va rebre el respal de Von Rundstedt i sobretot d'Heinz Guderian, que havia segut nomenat president dels tribunals d'honor que varen expulsar a tots els implicats, posant-los en mans del Tribunal del Poble de Roland Freisler.

Mort de Rommel

Rommel va passar la convalescència de l'accident en la seua casa d'Herrlingen. El seu fill Manfred, allistat en una unitat de defensa antiaèrea de la Wehrmacht, va rebre un permís especial per a acompanyar-li. Es trobaven també en la casa la seua esposa Lucie, el capità Aldinger i un ordenança. Al principi Rommel tenia aixina mateix un servici de centinela en la porta del jardí, proporcionat per un propenc quarter de la Wehrmacht, pero conforme transcorrien els dies se li va retirar dit servici «per orde superior».

Rommel feya ya mesos que assegurava saber que els seus enemics en l'Alt Estat Major confabulaban en contra seua a l'oït d'Hitler, pero segons varen declarar posteriorment els seus aplegats, no va escomençar a sospitar que se li pretenia inculpar en alguna cosa molt més greu fins que Speidel va ser detingut per la Gestapo el 7 de setembre. Des de llavors, va començar a eixir durant les seues passejades diàries duent la seua pistola de servici en la bojaca, i en un d'eixes mateixes passejades en Manfred li va fer fixar-se en dos hòmens d'uniforme que els observaven des de llunt, dient-li al seu fill: «Fa ya dies que estem baix vigilància».

Durant els dies següents Rommel, afligit encara de migranyes doloroses de forma ocasional, va realisar diverses gestions per a lliberar a Speidel, aplegant inclús a presentar una carta de queixa a Hitler per mediació de Sepp Dietrich. Amics i coneguts dels Rommel els varen informar de la presència de desconeguts rondant la seua casa i fent preguntes entre els veïns.

El 7 d'octubre el Generalfeldmarschall Wilhelm Keitel va telefonejar a Herrligen ordenant a Rommel que acodira el dia 10 a Berlín per a «una entrevista sobre el seu futur». Rommel es va negar, alegant no tindre permís mèdic per a fer viages tan llarcs. Confidencialmente, va comunicar al seu fill i a Aldinger que no creïa que se li permetera aplegar viu a Berlín en cas de mamprendre tal viage. Rommel procurava fer este tipo de comentaris quan la seua esposa no estava present, sabent que ella vivia en un terror constant des de que Speidel fora arrestat.

El 8 d'octubre Manfred es va reincorporar a la seua bateria fins al 14 del mateix més. La vespra, 13 d'octubre, Rommel va rebre una cridada del Quarter General Central avisant-li de que al sendemà rebria la visita dels generals Wilhelm Burgdorf i Ernst Maisel, de l'Estat Major General. Burgdorf era el cap de personal de l'eixèrcit i Maisel actuava com el seu adjunt. Abdós es varen presentar a les dotze del migdia del 14 d'octubre, en un coche oficial de la Wehrmacht conduït per un chòfer en uniforme de les SS. Manfred havia aplegat de matí i ya es trobava en la casa.

Mentres es retirava a una habitació per a parlar a soles en abdós generals, Rommel li va demanar a Aldinger que tinguera a punt la carpeta en els papers: sospitava que pensaven acusar-li de negligència d'algun tipo, de modo que des de que va escomençar el desembarc havia estat acumulant documentació sobre totes les órdens i informes que havia enviat i rebut. Aproximadament una hora despuix Maisel va eixir de l'habitació, seguit despuix d'uns minuts per Burgdorf, i abdós varen ser a esperar junt al coche. Rommel va pujar al pis superior i va entrar en l'habitació de la seua esposa, a on va conversar en ella uns minuts. La dòna de Rommel narra que en entrar el seu marit li va declarar, despuix de mirar-la durant un temps en silenci: «Vinc a dir-te adeu. Dins d'un quarto d'hora estaré mort. Sospiten que vaig prendre part en l'intent d'assessinar a Hitler. Segons pareix, el meu nom estava en una llista feta per Goerdeler en la que se'm considerava futur President del Reich... Jamai he vist a Goerdeler... Ells diuen que Von Stülpnagel, Speidel i Von Hofacker m'han denunciat. És el mateix método que ampren sempre. Els he contestat que no creïa lo que dien, que tenia que ser mentira. El Führer em dona a elegir entre el verí o ser jujat pel tribunal popular».

Després va baixar a parlar en Aldinger i el seu fill, que li esperaven en el pis inferior, i els va contar lo mateix. Segons varen narrar abdós posteriorment, Rommel es va mostrar cada volta més decidit a mida que descartava, en una calma absoluta, totes les demés possibilitats. Encara que afirmava ser inocent, no contava en eixir en vida en cas d'enfrontar-se a un juí. Els carrers (segons li havien dit Burgdorf i Maiser) estaven controlades per patrulles de les SS i tot l'armament en que contaven eren les pistoles de Rommel i Aldinger, en molt poca munició disponible. Ademés, li havien amenaçat en prendre represàlies contra la seua família i contra tots els membres del seu Estat Major, més les seues respectives famílies, si no se suïcidava. L'atra condició era que tot l'assunt devia mantindre's en secret. Ningú podia saber que la seua mort era un suïcidi ordenat. Si els seus parents o amics parlaven, serien jujats i eixecutats per traïció. «Davant tot, dec pensar en la meua esposa i en Manfred».

Una volta presa la seua decisió, es va despedir de tots, va prendre la seua gorra i el seu bastó de mariscal i va pujar al coche a on li esperaven Burgdorf i Maisel. Segons varen declarar posteriorment tant Maisel com Dose, el chòfer, es varen dirigir per la carretera en direcció a Ulm durant uns minuts. Després Burgdorf va ordenar parar en el voral i va ordenar a abdós eixir a caminar per la carretera, alluntant-se del coche, mentres Burgdorf es va quedar en el coche en el mariscal. A la veta d'uns minuts Burgdorf va eixir també i els va cridar. En acostar-se, varen declarar haver vist a Rommel encorvado i tendit en l'assent atrasser, en la gorra i el bastó de mariscal en el sol del vehícul, en els últims moments de la seua agonia.

Mija hora despuix de la seua marcha, Aldinger va rebre una anomenada notificant-li que Rommel havia sofrit un derrame cerebral que li va causar la mort. El cos va ser dut a l'hospital de Ulm, a on es va prohibir terminantment que es realisara l'autòpsia requerida per llei. Despuix del velatori, el cadàver va ser incinerat i les cendres enterrades en Herrlingen despuix d'un funeral d'Estat el 18 d'octubre i la declaració d'un dia de luto nacional. Von Rundstedt, qui havia segut destituït del seu càrrec per contradir l'opinió d'Hitler i de qui tots sabien que detestava al partit nazi, va pronunciar una elegia fúnebre en la que va afirmar que Rommel estava «imbuido dels principis del nacionalsocialismo, motor de tots els seus actes», i que «el seu cor pertanyia al Führer». Durant la mateixa no va mirar ni una sola volta a la viuda ni a Manfred, es va equivocar i tartamudeó vàries voltes, i després va abandonar el lloc sense assistir a la cremació. Rugix, que no coneixia la veritat, va declarar més tart que el comportament de Von Rundstedt va ser el primer indici que va tindre de que la mort de Rommel no havia segut natural, encara que el propi Von Rundstedt ha negat tal cosa, afirmant que d'haver-ho sabut, s'hauria negat a participar en tal espectàcul.

Varen aplegar notes de pésam de todas partes d'Alemània, en dos curioses excepcions: Keitel i Jodl. Cap dels dos va enviar el pésam a la viuda ni va fer acte de presència en el funeral. Himmler va fer aplegar a l'esposa de Rommel una nota en la que declarava conéixer els detalls de la mort del seu marit i afirmava estar totalment horrorisat per lo ocorregut, afegint que mai s'hauria prestat a alguna cosa semblant.

Burgdorf es va suïcidar durant la caiguda de Berlín. Maisel va sobreviure a la guerra, va sofrir el corresponent juí de desnazificación i va quedar en llibertat en 1949, morint en 1978. Durant el juí va declarar la realitat de la mort de Rommel, confirmada llavors públicament per la seua viuda, el seu fill i Aldinger. Açò va supondre un fort impacte en l'opinió pública alemana, especialment entre els veterans que varen servir en Rommel. Un d'ells, el general Hans Cramer, va declarar a Desmond Young que «m'agradaria poder agarrar entre les meues mans a eixe Maisel».

Rommel és l'únic funcionari polític o militar del Tercer Reich que té un museu dedicat a la seua persona.

Personalitat

El caràcter de Rommel era, segons la seua família i amics, el del típic suabo (totalment opost al del seu veí bavar): tranquil, calmat, respectuós, en els peus en el sol i poc dau a #sentimentalisme ni grans efusiones, encara que en un punt de poeta. Cuidadós en els diners, roçant inclús la tacañería.^{cita requerida} A nivell personal sentia una gran passió pel camp i els deports relacionats en el mateix, com l'equitació, el montanyisme, el rem i l'esquí. Era també apassionat de les motocicletes i la mecànica: despuix de desarmar i tornar a montar la seua primera motocicleta peça a peça, es va dur a la seua esposa de viage en ella per la zona nort d'Itàlia per a mostrar-li els llocs a on havia combatut. Aparte de la seua vida familiar, no semblava tindre un atre interés en la vida més allà de la seua professió, a la que dedicava totes les seues energies. El general Speidel, el seu últim cap d'Estat Major, afirmava que no creïa que Rommel haguera llegit en la seua vida una atra cosa que no anaren llibres sobre tàctica militar i les cartes de la seua dòna i fill. No obstant, tenia també molt sentit de l'humor i solia chancejar en la tropa en quant tenia ocasió.

Erwin Rommel es va considerar sempre a sí mateixa com un soldat professional. En les escasses ocasions en les que parlava en la seua esposa i fill sobre el seu temps de campanya, dia sempre que la guerra era «una ocupació estúpida i brutal», a la que no obstant es dedicava en passió. Totalment devot dels seus hòmens, gojava en l'entrenament continu i era tingut per un cap dur i exigent, pero sempre propenc i responsable. De fet acostumava a ser més volgut per la tropa que pels seus oficials.^{cita requerida} Decididament no era un típic militar prusiano en ascendència noble, sino un oficial de tropa d'orige burgués. Mai va formar part de la caçola d'oficials que liderava l'Estat Major General alemà, en lo que es va guanyar multitut d'enemics en eixe entorn, lo que li resultaria fatal en els seus últims dies.

Va ser un dels generals que millor va entendre i va assumir el concepte de Blitzkrieg, precisament perque ya des de la Primera Guerra Mundial ho practicava com a frut de les seues pròpies reflexions.^{cita requerida} Basta vore les seues accions de guerra durant eixe periodo, incloent les que li varen fer guanyar la Pour li Mérite, per a donar-se conte de que durant la Segona Guerra Mundial no va fer més que repetir els mateixos conceptes que en la Primera, en millor material i majors efectius. El tipo de reacció per sorpresa i la rapidea de decisió requerits per una guerra ofensiva mòvil eren la base del caràcter i la forma de ser de Rommel.^{cita requerida}

A nivell tàctic era un líder sense igual, dotat de lo que els alemans varen cridar Fingerspitzengefühl: una intuïció tàctica que semblava emanar de la punta dels seus dits, la capacitat de «llegir» el terreny, tant a simple vista com per mig d'un mapa, anticipant-se als plans de l'adversari i maniobrant al seu antoix.^{cita requerida} Circulen multitut^{cita requerida} d'anècdotes sobre eixa capacitat casi sobrenatural, relatades per part de veterans que varen coincidir en ell en alguna campanya. Segons el capità Hartmann, camarada de Rommel en el front italià, es dia en la divisió que «el front està a on estiga Rommel».

En el tracte era humil i directe. Detallava tots els seus plans de forma metòdica i concisa. En transmetre'ls, ho feya sempre de forma didàctica, donant les explicacions pertinents i repetint les parts més importants a fi d'emfatisar-les.^{cita requerida} Tenia sempre la tendència a prendre directament el control de les operacions quan ho creïa necessari; inclús sent mariscal de camp, no era rar vore-li el mando d'un batalló liderant un alvanç.^{cita requerida} Això millorava de forma palpable la seua relació en la tropa, que admirava l'eixemple donat per «el seu» general, pero va ser vist no poques voltes com una intromissió per part dels oficials temporalment desplaçats.

A pesar d'eixa humiltat, Rommel es va fer conegut tant per les seues pròpies tropes com pels seus enemics. Curiosament, en el seu periodo en Àfrica, tant els soldats britànics com els alemans es referien a ell com «eixe bastardo de Rommel» i també li criden «el Cap», abdós en la mateixa tenyida d'admiració i enveja. Lo extraordinari dels seus guanys, unit a l'innat sentit de joc net del que sempre presumixen els britànics, va dur al mariscal Sir Claude Auchinleck a emetre, en 1941, una orde en la que exhortava a tots els oficials del cos expedicionario britànic en Orient Mig, entre atres mides, a no referir-se mai a Rommel. No ho va fer per una falta de respecte o desllealtat cap a ell, puix entre abdós existia un mutu respecte i admiració. En esta mida pretenia reduir l'image de «general invencible» que s'estava creant el «Rabosot del Desert».

El propi Rommel era ben conscient del valor de l'image i el renom i va usar els seus en freqüència per a pressionar als seus caps directes en un intent per conseguir els suministraments que necessitava. La mateixa tendència agressiva que tantes victòries li va supondre en batalla, va fer que moltes voltes es botara la cadena de mando normal, aprofitant el seu especial contacte en Adolf Hitler. Això li va reportar poques ventages i va posar en contra seua a gran part de l'Alt Estat Major alemà, els qui li veen com un egocèntric en afany de protagonisme.

En algunes publicacions biogràfiques, sorgides a finals dels anys 1940, s'afirma incorrectament que Rommel va pertànyer als Freikorps, que va ser membre del Partit Nazi casi des de la seua fundació, que era amic personal d'Adolf Hitler i un dels seus primers lloctinents, que havia segut policia durant la República de Weimar, que va ser membre fundador de les SS, o que va estudiar Dret en l'Universitat de Tubinga en el periodo d'entreguerras.^{cita requerida} L'orige de la majoria d'estes falsetats prové d'un artícul publicat en 1941 en Dones Reich, el periòdic controlat per Joseph Goebbels.^{cita requerida} Rommel va llegir l'artícul estant en Àfrica i va quedar tan indignat per l'image biaixada que es donava en el mateix que va escriure a la seua esposa dient que havia presentat una reclamació formal en el Ministeri de Propaganda, exigint explicacions al respecte.^{cita requerida}

El «mit» de Rommel

Ferm defensor del concepte de que els militars no devien inmiscuir en política, no va tindre contacte en el partit nazi en tota la seua carrera, encara que va ser requerit en vàries ocasions per a que es donara d'alta en el mateix. L'esposa de Rommel solament recorda haver sentit al seu marit parlar dels nazis abans de 1939, i va anar per a dir que li semblaven «una banda de matones galliponters. És una llàstima que Hitler tinga que vore's associat en ells».^{cita requerida} De fet, en un principi Rommel admirava a Hitler per les seues qualitats com a líder. Fins a l'inici de la solsida del Afrika Korps en 1942 no va escomençar a criticar al Führer per la seua falta de visió estratègica, i encara tímidament al principi, assegurant que «té que estar mal informat de lo que realment succeïx ací». L'image que tenia del líder victoriós de Checoslovàquia en 1938 i en Polònia en 1939, que va tindre ocasió de vore be de prop, no va desaparéixer fins a finals de 1943, en la caiguda del nort d'Àfrica.^{cita requerida}

En el pas dels anys, no obstant, esta visió romàntica que es té popularment sobre Rommel com un militar eixemplar, apolítico, patriota i alié a les atrocitats nazis, magnificada pel seu «martiri» a causa de la seua suposta participació en el complot contra Hitler, ha segut posada en dubte per alguns historiadors.

Si ben ya en 1941 Goebbels havia escomençat a explotar l'image del «Rabosot del Desert» en fins propagandístics, per a desviar l'atenció dels fracassos militars del Reich en els fronts de Gran Bretanya i l'Unió Soviètica, la seua actuació en la campanya del Nort d'Àfrica li va valdre ser admirat i respectat inclús per la prensa dels països aliats. Per lo tant, en concloure la guerra, el prestigi del fallit Rommel va complir un paper fonamental en la rehabilitació moral de la Wehrmacht com una força militar al servici de la seua pàtria, pero completament aliena al Holocaust.

Varen ser els britànics els que varen forjar el cridat «mit de Rommel», per iniciativa de Winston Churchill. En exaltar-li com un eixemple de «bon alemà» (Good German), s'evitava demonizar a tot el poble alemà davant una comunitat internacional horrorisada despuix del descobriment de l'Holocaust, per a aixina conseguir la ràpida reconciliació entre vencedors i vençuts. Pero la verdadera intenció de les potències occidentals era accelerar el rearmament d'Alemània (Wiederbewaffnung) per a poder contar en un poderós aliat estratègic con miras a un —pràcticament inevitable— enfrontament en l'Unió Soviètica. Un dels texts fundacionals del mit és Rommel: The Desert Fox (Desmond Young, 1950), llibre biogràfic que va servir d'inspiració per a la película Rommel, el Rabosot del Desert (1951) i que, en opinió de l'historiador Patrick Major, pràcticament «voreja la hagiografia». L'atre llibre d'importància en la manufactura del mit és The Rommel Papers (1953), una recopilació de texts escrits pel propi Rommel i editats pòstumament per Basil Liddell Hart, qui compara el geni estratègic del mariscal en el de Lawrence d'Aràbia.

Segons l'historiador Robert M. Citino, Rommel admirava a Hitler i sempre va mantindre una postura de llealtat cap al dictador, conscient de que a ell li devia l'èxit de la seua carrera militar. Alaric Searle sosté que Rommel se sentia extremadament afalagat de ser un dels generals favorits del règim, fins al punt d'aplegar a «perdre el contacte en la realitat». Per la seua banda, Charles Messenger escriu que si be l'admiració de Rommel pel Führer s'havia afiançat despuix de l'invasió de Polònia, esta va començar a decaure després del desembarc aliat en Normandia, quan es va donar conte de que la guerra estava perduda. Messenger també posa en dubte la llegendària habilitat estratègica de Rommel, opinió que és compartida pel general Klaus Naumann, cap d'Estat Major de la Bundeswehr durant la guerra de Kosovo. Finalment, s'afirma que Rommel era un home ambiciós que va acceptar gustosament posar-se al servici de la propaganda nazi i que sentia aprecie pels britànics per haver-li ajudat a alimentar la seua pròpia llegenda en vida.

En lo que sí existix consens és en que Rommel, pese a la seua llealtat al Tercer Reich, jamai va cometre crims de guerra. Segons el seu fill Manfred, Rommel estava al tant dels assessinats en massa de judeus des de 1943, pero va preferir fer la vista grossa per a conseguir ascendir en l'escalafó militar, a pesar de no simpatizar ideològicament en els nazis. El debat sobre la seua figura es va reobrir despuix de l'estrena de la película televisiva Rommel, dirigida per Nikolaus Stein i emesa l'1 de novembre de 2012 per la cadena alemana ARD. El telefilme, que recrea els últims mesos de la vida del mariscal, li mostra com un home dèbil, ambivalent sobre la dictadura nazi i conscient de que servia a un règim genocida.

Condecoracions

• Plantilla:Distintiu de cinta
  • Plantilla:Distintiu de cinta
• Plantilla:Distintiu de cinta
  • Plantilla:Distintiu de cinta
• Plantilla:Distintiu de cinta

• Plantilla:Distintiu de cinta
• Plantilla:Distintiu de cinta
• Plantilla:Distintiu de cinta
• Plantilla:Distintiu de cinta
• Plantilla:Distintiu de cinta
• Plantilla:Distintiu de cinta
• Plantilla:Distintiu de cinta
• Plantilla:Distintiu de cinta
• Plantilla:Distintiu de cinta
• Plantilla:Distintiu de cinta
  • Plantilla:Distintiu de cinta
  • Plantilla:Distintiu de cinta
  • Plantilla:Distintiu de cinta
  • Plantilla:Distintiu de cinta
  • Plantilla:Distintiu de cinta
• Plantilla:Distintiu de cinta
• Plantilla:Distintiu de cinta
• Plantilla:Distintiu de cinta
• Plantilla:Distintiu de cinta
• Plantilla:Distintiu de cinta
• Plantilla:Distintiu de cinta
  • Plantilla:Distintiu de cinta

Full de servici

• 19-7-10/3-10-15 124.º regiment infanteria
• 1-3-14/31-7-14 49.º regiment artilleria de campanya
• 4-10-15/10-1-18 batalló de montanya Wurttemberg
• 11-1-18/19-8-18 Estat Major del 64.º cos de l'eixèrcit
• 29-7-18/19-8-18 4.ª companyia del 6.º regiment

• 20-8-18/8-9-18 ORD batalló artilleria pesada de la Landsturm del XX Cos de l'Eixèrcit
• 21-12-18/24-6-19 124.º regiment infanteria
• 25-6-19/31-12-20 25.ºregiment infanteria
• 1-1-21/30-9-29 ORD regiment infanteria de Stuttgart
• 1-10-29/30-9-33 escola infanteria de Dresde
• 1-10-33/14-1-35 ORD batalló de 17.º regiment caçadors de Goslar
• 15-1-35/21-1-35 Ministeri de Defensa Nacional
• 25-1-35/14-10-35 ORD batalló caçadors Goslar
• 15-10-35/10-11-38 director escola de guerra de Wiener Neustadt
• 23-8-39/14-8-40 subjefatura del quarter general d'Hitler
• 15-2-40/14-2-41 cap 7.ª divisió Blindada
• 15-8-41/21-1-42 cap Afrika Korps
• 22-1-42/24-10-42 cap suprem del Grup d'Eixèrcits Àfrica
• 25-10-42/22-2-43 comandant en cap de l'Eixèrcit blindat italoalemán
• 23-2-43/13-5-43 cap suprem de les forces d'Àfrica
• 14-5-43/14-7-43 supervisor mur atlàntic
• 15-7-43/3-9-44 comandant en cap del Grup d'Eixèrcits B
• 4-9-44/14-10-44 a disposició del gran quarter suprem

Batalles en les que va eixercir com a comandant suprem

• Batalla d'Arràs (1940)
• Sege de Tobruk (1941)
• Batalla de Gazala (1942)
• Captura de Tobruk per l'Eix (1942)
• Batalla de Bir Hakeim (1942)
• Primera Batalla del Alamein (1942)
• Batalla de Alam Halfa (1942)
• Segona Batalla del Alamein (1942)
• Batalla del pas de Kasserine (1943)
• Batalla de Normandia (1944)

Dates d'ascensos per ranc

• Fähnrich (sargent), 19 de juliol de 1910
• Leutnant (tinent segon), 27 de giner de 1912
• Oberleutnant (tinent primer), 18 de setembre de 1915
• Hauptmann (capità), 18 d'octubre de 1917
• Major (major), 1 d'abril de 1932
• Oberstleutnant (tinent coronel), 1 d'octubre de 1933
• Oberst (coronel), 1 d'octubre de 1937
• Generalmajor (major general), 1 d'agost de 1939
• Generalleutnant (tinent general), 9 de febrer de 1941
• General der Panzertruppe (General de Tropes Panzer), 1 de juliol de 1941
• Generaloberst (coronel general), 24 de giner de 1942
• Generalfeldmarschall (Mariscal de camp), 21 de juny de 1942

Jocs relacionats

La figura de Rommel i les seues campanyes formen part de numerosos jocs a lo llarc del món, per eixemple:

• Blitzkrieg Burning Horizon, joc d'estratègia en temps real en el qual prens el mando de les forces de Rommel en Àfrica.
• Patton vs. Rommel, joc d'ordenador creat en 1986.
• Advanced Tactical Séries: Advanced Tobruk, joc de tauler l'escenari del qual és l'arribada de Rommel a Àfrica.
• Rommel in the Desert i El rabosot del desert, jocs de tauler sobre la campanya del desert del Nort d'Àfrica de l'II Guerra Mundial creats en la década de 1980.
• Field Commander Rommel, joc de tauler en solitari que representa 3 de les campanyes de Rommel (Divisió Fantasma, Àfrica i Dia D).
• El joc d'ordenador Rates del Desert vs Afrika Korps es basa en la campanya africana.
• Nabuko Generals i Conquistadors és un joc de cartes que inclou a grans generals i conquistadors de l'història universal; Rommel compartix l'escenari en Alejandro Magne, Atila, Washington, José de Sant Martín, Patton i molts uns atres.
• En el joc Call of Duty 2, d'Activision, les tres primeres parts de la campanya britànica es desenrollen en el nort d'Àfrica, en la qual els britànics lluiten contra els Afrika Korps dirigits per Rommel.
• En el joc Battlefield 1942, d'Electronic Arts, en el que es pot lluitar en o contra els Afrika Korps, es menciona a Rommel en numeroses batalles.
• En la campanya principal del joc R.O.S.I., d'Activision, es menciona a Rommel com a adversari tàctic en numeroses batalles, en les que es deu combatre contra les seues tropes en el nort d'Àfrica i sur d'Itàlia com el general fictici Joseph Sheridan.
• En el joc d'estratègia en temps real de construcció d'imperis Empire Earth, Rommel apareix en la segona part de la campanya alemana com el líder de les tropes alemanes durant l'Operació #León Marí. Ademés figura com el «héroe estratega» per defecte de l'Edat Atòmica - II Guerra Mundial.

• En el joc Codename Panzers: Phase one apareix com un NPC durant la primera missió de l'invasió a França en la campanya alemana, trobant-se en l'héroe de la campanya, Hans von Gröbel.

En el joc Hearts of Iron IV Erwin Rommel està disponible per a ser establit com un militar d'alt mando

• Road To Valor WW2: Rommel apareix en una carta que fa que la seua presència en la seua Panzer puge la moral a tot tipo de cartes que estiguen prop d'ell.
• Brocken, el Personage de la saga World Heroes està inspirat en la figura del general Rommel.

Cine i música

• Five Greus to Cairo (1943). Dirigida per Billy Wilder.
• Rommel, el rabosot del desert (1951). Dirigida per Henry Hathaway i protagonisada per James Mason.
• La Nit dels Generals (1967). Dirigida per Anatole Litvak, paper representat per Christopher Plummer. Esta película representa la versió de la mort del General ametrallado per una parella de Spitfires de la RAF i la seua implicació en l'atentat del 20 de juliol de 1944.
• Rommel (2012). Dirigida per Nikolaus Stein von Kamienski i protagonisada per Ulrich Tukur.

En 2008 la banda de Power metal Sabaton va fer referència a Erwin Rommel i a la «Divisió Fantasma» en la cançó «Ghost Division» del seu quart àlbum The Art of War.

Rommel és mencionat en la cançó Motumbo, pertanyent a la banda argentina de roc Els Polls. Esta cançó es troba en el seu disc Màquina de sanc, publicat en l'any 2003 ("...Rommel alvançant els seus panzer...").

Bibliografia

• (2002) The Battle of Alamein: Turning Point (en anglés). ISBN 0-670-03040-6.
• Butler, Daniel Allen (2015). Field Marshal: The Life and Death of Erwin Rommel, Havertown, PA / Oxford: Casemate. ISBN 978-1-61200-297-2.
• «Die Kraft dones Bösen».(44)Consultat el 3 d'agost de 2016.
• Fraser, David (2004). Rommel, el rabosot del desert: una biografia del mariscal de camp Erwin Rommel, Madrit, Espanya: L'Esfera dels Llibres. ISBN 978-84-9734-242-1.
• Hart, Russel A. (2014). «Rommel and the 20th July Bomb Plot», Ian F.W. Beckett (ed.). Rommel Reconsidered, Stackpole Books. ISBN 978-0-8117-1462-4.
• Irving, David (2005). Rommel: The Trail of the Fox (en anglés), Focal Point Publications. ISBN 1-872197-29-9.
• Remy, Maurice Philip (2002). Mythos Rommel (en de), Munich: List Verlag. ISBN 3-471-78572-8.
• (2006) Infantry Attacks (en anglés), Greenhill Books. ISBN 1-85367-707-8.

• Rommel, Erwin; Rommel, {{{nom2}}} (1950). Krieg ohne Hass (en alemà), Heidenheimer Zeitung.
• «Mythos Rommel (Raffael Scheck)» (2010).
• Schmidt, Heinz Werner (1985). En Rommel en el desert, Barcelona, Espanya: Editorial Joventut. ISBN 978-84-261-0052-8.
• Young, Desmond (1965). Rommel the Desert Fox (en anglés), Nova York, EE.UU.: Harper & Row.
• (2008) Rommel: última victòria, Espanya: Osprey. ISBN 9788447355679.

Enllaços externs

Commons

• Archiu:Commons-logo.svg Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Erwin Rommel.

Erwin Rommel en Viquidites.

Precedit per:	Comandant de l'Acadèmia Militar Teresiana NCO Escola de Guerra 1938	Succeït per: ¿?
Precedit per: ¿?	Comandant del Batalló d'Escolta del Führer 1938-5 de febrer de 1940	Succeït per: ¿?
Precedit per: General der Kavallerie Georg Stumme	Comandant de la 7.ª Divisió Panzer 15 de febrer de 1940-13 de febrer de 1941	Succeït per: General der Panzertruppen Hans Freiherr von Funck
Precedit per: Càrrec creat	Comandant del Afrika Korps 19 de febrer de 1941-15 d'agost de 1941	Succeït per: Generalleutnant Ferdinand Schaal
Precedit per: Càrrec creat	Comandant del Grup d'Eixèrcits Àfrica 22 de febrer de 1943-9 de març de 1943	Succeït per: Generaloberst Hans-Jürgen von Arnim
Precedit per: Generalfeldmarschall Maximilian von Weichs	Comandant del Grup d'Eixèrcits B 14 de juliol de 1943-19 de juliol de 1944	Succeït per: Generalfeldmarschall Günther von Kluge