Katiusha
Els lanzacohetes múltiples Katiusha (BM-8/BM-13, BM-14, BM-21, BM-27 i BM-30, en ruso: Катюша), cridats pels alemans Òrguens de Stalin, són un tipo d'artilleria d'eixides construïda i desplegada inicialment per l'Unió Soviètica durant la Segona Guerra Mundial.
Lanzacohetes múltiples com estos llancen explosius a un àrea objectiu més ràpidament que l'artilleria convencional, pero en menor precisió i requerixen més temps per a recarregar. Són fràgils en comparació als canons d'artilleria, pero són econòmics, fàcils de produir i es poden usar en qualsevol chassis. Els Katiushas de la Segona Guerra Mundial, la primera artilleria autopropulsada produïda en massa per l'Unió Soviètica,[1] generalment es montaven en camions comuns. Esta movilitat li va donar als Katiusha, i a una atra artilleria autopropulsada, una atra ventaja: poder donar un gran colp d'una sola volta, i despuix moure's abans de ser localisat i atacat en fòc de contrabatería.
Les armes Katiusha de la Segona Guerra Mundial varen incloure el llançador BM-13, el llauger BM-8 i el pesat BM-31. Hui en dia, el sobrenom també s'aplica als nous llançadors d'eixides múltiples postsoviéticos montats en camions, ademés dels no soviètics, especialment el BM-21 Grad comú i els seus derivats.
Encara que este tipo d'arma ha existit des de el XV (Leonardo dona Vinci va perfeccionar una màquina similar), el disseny dels Katiusha va poder haver segut influenciat per la màquina infernal de Giuseppe Fieschi: Fieschi va ser honrat en un servici religiós en una iglésia de Moscou per incitació del general soviètic Kotskov, l'inventor del lanzacohetes Katiusha.[2]
Història
El 21 de juny de 1941 li va ser presentada oficialment a Stalin esta nova arma secreta a la que pronte els soldats soviètics donarien el nom de Katiusha i també el de María Ivánovna. Els alemans, els qui temien l'efecte d'estes armes, les cridaven els òrguens de Stalin pel soroll silbante de la llançadora en disparar.
Despuix de l'orde de produir-los en série i el començ de l'invasió alemana, l'Eixèrcit Rojo tan sol disponia de sèt prototips de l'arma secreta. El 28 de juny, el capità Iván Fliórov, un dels més distinguits alumnes de l'Acadèmia d'Artilleria, rebia l'orde de formar en els sèt prototips una unitat experimental, convertint-se en el primer comandant d'una bateria de Katiusha.
Esta unitat experimental, es va utilisar per primera volta en la ciutat bielorusa d'Orsha (500 km a l'oest de Moscou) el 14 de juliol. Orsha era un gran centre de transport que acabava de ser pres per la Wehrmacht, per lo que estava atestat de tropes, material bèlic i municions. Els lanzacohetes varen bombardejar la zona i es varen retirar ràpidament. El cap de l'Estat Major de la Wehrmacht, el general Franz Halder, va escriure en el seu diari: «Els russos varen usar un arma desconeguda fins ara. Una tormenta de proyectils va cremar l'estació de ferrocarril de Orsha, totes les tropes i el material militar. El metal es derretía i la terra ardia».[3]
Comparada en atres tipos d'artilleria, els lanzacohetes múltiples són capaces d'enviar una devastadora cantitat d'explosius en poc temps, encara que en baixa precisió, i posteriorment comporten molt temps de recarrega. Són relativament fràgils pero barats i fàcils de produir. Els Katiushas de la Segona Guerra Mundial varen ser la primera artilleria autopropulsada produïda en massa per l'Unió Soviètica,[1] normalment són montats en camions. Esta movilitat dona als Katiushas (i atres artilleria autopropulsadas) una atra ventaja: són capaços d'atacar i moure's ans que l'enemic siga capaç de contraatacar en fòc contra-bateria. Es varen usar decisivament en la Batalla de Stalingrado.
Les armes Katiusha de la Segona Guerra Mundial inclouen la llançadora BM-13, la BM-8 llaugera i la BM-31 pesada. Els seus proyectils varen ser ideats en 1941 pels científics soviètics Vladímir Artémiev i Nikolái Tijomírov para calibres de 82 mm, 132 mm, 280 mm i 300 mm, alcançant una distància de 5 o 6 km. Podien llançar simultàneament 16 proyectils. Hui, el renom també s'aplica als més actuals lanzacohetes múltiples soviètics montats en camions, principalment el molt usual BM-21, i els seus derivats a lo llarc del món.
Orige del nom, renom i atres usuaris
Degut a que estaven marcats en la lletra K, de la fàbrica Vorónezh Komintern,[4] les tropes del Eixèrcit Rojo varen adoptar el renom de la popular cançó de guerra de Matvéi Blánter i Mijaíl Isakovski, «Katiusha», sobre una chica que enyora al seu amat absent, que està llunt de casa, fent el servici militar.[5] Katiusha (en rus: Катю́ша) és un diminutivo carinyós del nom Catalina: Yekaterina → Katia → Katiusha. Les tropes alemanes varen falcar el sobrenom de orgue de Stalin (en alemà: Stalinorgel), pel secretari general del Comité Central del Partit Comuniste de l'Unió Soviètica (PCUS) Iósif Stalin, aludint també al sò silbante de les eixides, aixina com a la semblança de la bateria d'eixides assemblant els tubos d'un orgue. En Suècia es coneixen igualment per este nom.[5]
.jpg)
També solen designar-se erròneament com Katiusha eixides d'artilleria llançats individualment utilisant llançadors personals portàtils, similars a les bazucas, un modo d'atac usat a voltes en la guerra de guerrilles, fòc militar d'acossament o atacs contra població. Eixemples de forces que ampren estes eixides són el Front Nacional de Lliberació de Vietnam, Hezbolá, l'insurgencia iraquí o els talibán.
Variants
La llista d'algunes de les implementacions dels Katiusha és la següent:[6]
| Calibre (mm) | Tubos | Nom | Chassis |
|---|---|---|---|
| 82 mm | 8 | BM-8-8 | Willys MB Jeep |
| 82 mm | 24 | BM-8-24 | Tanc llauger T-40 Tanc llauger T-60 |
| 82 mm | 48 | BM-8-48 | Camió ZIS-6 Camió Studebaker US6 U3 |
| 132 mm | 16 | BM-13-16 | Camió International K7 "Inter" Camió International M-5-5-318 Camió Fordson WO8T,Camió Ford/Marmon-Herrington HH6-COE4 Camió Chevrolet G-7117 Camió Studebaker US6 U3 Camió GMC CCKW-352M-13 |
| 300 mm | 12 | BM-31-12 | Studebaker US6 U3 |
Usuaris
Els Katiushas varen ser exportats als països que es relacionen a continuació:
Ademés de l'Unió Soviètica/Federació Russa, a on principalment han segut construïts, les llicències de la seua producció varen ser cedides a països com Checoslovàquia i China, i en Corea del Nort i Iran s'han produït variants sense llicència, òbviament modificades.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 (Zaloga, 1984, p. 150).
- ↑ Cyrille Kalinov (2012). Els maréchaux soviétiques parlent, Perrin.
- ↑ Timoféichev, Alexéi (may. 19, 2018). «Katiusha: 5 coses que no sabies sobre l'arma més aterradora de la Segona Guerra Mundial» (en es-es). és.rbth.com. Consultat el 2021-04-23.
- ↑ (Suvorov, 1982, p. 207)
- ↑ 5,0 5,1 (Zaloga, 1984, p. 153)
- ↑ (Porter, 2009, pp. 158–65).
Bibliografia
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Katiusha.
Erro en la seqüencia d'órdens: la funció «trim» no existix. Documental del Lanzacohetes Katiusha en YouTube
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Katiusha» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.