Urales

Els monts Urals ((en rus: Уральские горы)) són una extensa cordillera situada en l'oest de Rússia i el noroest de Kazakhstan, tradicionalment considerada la frontera natural entre Europa i Àsia. No obstant, esta divisió és en gran mida convencional, ya que no existix una separació clara des dels punts de vista geogràfic, climàtic o cultural, i el paisage presenta característiques similars a abdós costats de la cadena montanyosa. La cordillera s'estén a lo llarc d'aproximadament 2500 km en direcció nort-sur, des del oceà Àrtic fins al riu Ural i les estepas del nort de Kazakhstan. El seu punt més elevat és el mont Naródnaya, en 1895 m d'altitut. A pesar de la seua altitut moderada, els Urals destaquen notablement sobre les extenses planures que els rodegen, com la planura d'Europa Oriental a l'oest i la planura de Siberia Occidental a l'est. La cordillera constituïx ademés una important divisòria hidrogràfica i climàtica en la regió. El subsol dels Urals és ric en recursos naturals, incloent ferro, carbó, petròleu i diversos minerals metàlics, lo que ha favorit el desenroll d'una important base industrial en la zona, especialment en sectors com la siderúrgia, la metalúrgia i l'indústria química. Entre les principals ciutats situades en el seu entorn destaquen Ekaterimburgo, Cheliábinsk, Magnitogorsk, Ufá i Perm. En 1959, en una zona del nort de la cordillera, va tindre lloc l'incident del pas Diátlov, en el que nou excursionistes varen fallir en circumstàncies encara objecte de debat. El succés va ocórrer prop de la montanya Otorten (en ruso: Отортен), el nom de la qual en l'idioma mansi sol interpretar-se com «no vages allí».

Toponímia

En l'Antiguetat, Plinio el Vell identificava els Urals en els monts Ripeos.

Segons Sigismund von Herberstein, en el XVI els russos es referien a esta cordillera en diversos noms derivats de les paraules russes per a «roca» i «cinturó». La denominació moderna Ural (en ruso: Урал) va començar a amprar-se entre els sigles XVI i XVII, inicialment per a designar els sectors meridionals de la cordillera, i es va generalisar en el XVIII per a tot el sistema montanyós. El terme podria tindre orige túrquico —en bashkir el mateix nom s'aplica a tota la cadena— o obi-ugrio.

Des d'el XIII, en Baskortostán es conserva una llegenda sobre un héroe mític, Ural Batyr, qui va sacrificar la seua vida pel seu poble i sobre la tomba del qual s'haurien format els monts Urals.

Història

Els comerciants d'Orient Mig, per lo manco des d'el X, comerciaven en els baskires i atres pobles que vivien en les ales occidentals dels Urals i aplegaven molt al nort, fins a Gran Perm. Per això els geógrafos migevals àraps ya eren conscients de l'existència d'eixa cadena montanyosa en la seua totalitat, que sabien s'estenia al nort fins a l'oceà Àrtic. La primera menció russa de les montanyes a l'est de la planura d'Europa oriental és proporcionada per la crònica de Néstor, quan descriu l'expedició novgorodiana de 1096 als trams superiors del riu Pechora. Durant els següents sigles els novgorodianos varen participar en el comerç de pells en la població local i varen arreplegar tributs de Yugra —el nom que es donava a les terres entre el riu Pechora i els Urals septentrionals en els anals russos entre els sigles XII i XVII, aixina com el nom en el que coneixien als pobles janty i mansi que habitaven eixe territori— i del principat de Gran Perm, estenent-se poc a poc cap al sur. Els rius Chusovaya i Bélaya apareixen mencionats per primera volta en les cròniques de 1396 i 1468, respectivament. En 1430 es va fundar la ciutat de Solikamsk ('sal del Kama') en la ribera del riu Kama en les estribaciones dels Urals, a on es produïa sal en banyeres obertes. Iván III de Moscou va capturar Perm, la regió del Pechora i Yugra de la decadent República de Nóvgorod en 1472. En les incursions de 1483 i 1499-1500 a través dels Urals Moscou va conseguir sometre a Yugra per complet.

Un fragment del mapa d'Herberstein.

No obstant, en eixa época primerenca el geógrafo polac d'el XVI, Maciej de Miechów en el seu influent Tractatus de duabus Sarmatiis (1517) va argumentar que no hi havia montanyes en tota Europa oriental, desafiant el punt de vista d'alguns autors de l'antiguetat clàssica, punt de vista popular durant el Renaixença. Solament en acabant de que Sigismund von Herberstein informara en els seus Notes sobre assunts moscovites (1549), basant-se en les fonts russes, de que hi havia montanyes darrere del Pechora i les identificara en les ripeanas i hiperbóreas dels autors antics, l'existència dels Urals, o a lo manco de la seua part nort, va quedar fermament establida en la geografia occidental. Els Urals mijos i meridionals encara eren molt difícils d'alcançar i seguien sent desconeguts per als geógrafos europeus occidentals o russos.

Verkhoturye en 1910.

En la década de 1550, en acabant de que el zarato de Rússia haguera derrotat al kanato de Kazán i procedit a anexionarse gradualment de les terres dels baskires, els russos varen aplegar finalment a la part meridional de la cadena montanyosa. En 1574 varen fundar la ciutat d'Ufá, en la confluència dels rius Belaya i Ufa. El sar va concedir, en varis decrets entre 1558–1574, el permís als Stróganov per a explorar i assentar-se en les parts altes del Kama i del Chusovaya, en els Urals mijos, encara inexplorados, aixina com en les parts de la Transuralia encara en poder de l'hostil kanato de Siberia. La terra dels Stróganov va proporcionar la plataforma per a l'incursió en Siberia del cosaco Yermak Timofeyevich. Yermak va creuar els Urals des del Chusovaya fins a alcançar el Tagil cap a 1581. En 1597 es va construir la primera carretera que creuava els Urals, la carretera de Babinov, des de Solikamsk a la vall del Tura, a on es va fundar en 1598 la ciutat de Verkhoturye (en l'Alt Tura). Poc despuix es varen establir aduana en Verkhoturye i eixa carretera va ser l'única conexió llegal entre la Rússia europea i Siberia durant llarc temps. En 1648 es va fundar la ciutat de Kungur en les estribaciones occidentals dels Urals mijos. Durant el XVII es varen descobrir els primers jaciments de minerals de ferro i de coure, de mica, de pedres precioses i atres minerals. Es varen establir fundició de ferro i de coure, que es varen multiplicar en especial rapidea durant el regnat de Pedro I. En 1720-1722 va encarregar a Vasily Tatishchev que supervisara i desenrollara els treballs de mineria i fundició en els Urals. Tatishchev va propondre establir una nova fàbrica de fundició de coure en Yegoshikha —que finalment es convertiria en el centre de la ciutat de Perm— i una atra de ferro en el riu Iset, que es convertiria en la més gran del món en el moment de la seua construcció i que va donar orige a la ciutat d'Ekaterimburgo. Abdós fàbriques en realitat varen ser fundades pel successor de Tatishchev, Georg Wilhelm de Gennin, en 1723. Tatishchev va tornar als Urals per orde de la sarina Ana per a succeir a Gennin en 1734-1737. El transport dels productes de la fundició als mercats de la Rússia europea va fer necessària la construcció de la ruta de Siberia, que anava des d'Ekaterimburgo a través dels Urals fins a Kungur i Yegoshikha (Perm) i despuix alcançava Moscou. Es va completar en 1763 i el camí de Babinov va quedar en desús. En 1745 es va descobrir or en els Urals en el jaciment de Beryozovskoye i més vesprada en atres jaciments. S'ha explotat des de 1747. La primera gran campanya geogràfica dels Urals va ser completada a principis d'el XVIII per l'historiador i geógrafo rus Vasily Tatishchev, a les órdens de Pedro I. Anteriorment, en el XVII, havien segut ya descoberts jaciments de mineral en les montanyes i la seua extracció sistemàtica va començar a principis d'el XVIII, convertint-se finalment la regió en la major base de minerals de Rússia.

Una de les primeres descripcions científiques de les montanyes es va publicar en 1770–1771. Durant el sigle següent, la regió va ser estudiada per científics de varis països: Rússia (el geólogo Alexander Karpinsky, el botànic Porfiri Krylov i el zoólogo Leonid Sabaneyev), Anglaterra (el geólogo sir Roderick Murchison), França (el paleontòlec Édouard de Verneuil) i Alemània (el naturaliste Alexander von Humboldt, el geólogo Alexander Keyserling). En 1845, Murchison, que segons la Encyclopædia Britannica hi havia «compilado el primer mapa geològic dels Urals en 1841», va publicar The Geology of Russia in Europe and the Ural Mountains (La geologia de Rússia en Europa i en els monts Urals), en De Verneuil i Keyserling.

El primer ferrocarril que va travessar els grans Urals va ser acabat en 1878 i conectava la ciutat de Perm en Ekaterimburgo, a través de Chusovoy, Kushva i Nizhny Tagil. En 1890 un atre ferrocarril enllaçava les ciutats d'Ufa i Cheliábinsk via Zlatoust. En 1896 este tram es va convertir en una secció del ferrocarril transiberiano. En 1909 un atre ferrocarril que conectava Perm i Ekaterimburgo va passar a través de Kungur pel camí de la ruta siberiana. Finalment, eixe tram ha substituït a la secció Ufa-Cheliábinsk com a tronc principal del ferrocarril transiberiano. El pico més alt dels Urals, el mont Narodnaya (de 1895 m) va ser identificat en 1927.^{cita requerida}

En l'etapa d'industrialisació soviètica, en la década de 1930, la ciutat de Magnitogorsk va ser fundada en el Ural suroriental com a centre de fundició de ferro i acería. Durant l'invasió alemana de l'Unió Soviètica en 1941-1942, les montanyes es varen convertir en un element clau en la planificació dels nazis per als territoris que esperaven conquistar en l'URSS. Davant l'amenaça de que una part significativa dels territoris soviètics anaren ocupats per l'enemic, el govern va evacuar a moltes de les grans empreses industrials de la Rússia europea i Ucrània a les estribaciones orientals dels Urals, considerades un lloc segur fora de l'alcanç dels bombarders i tropes alemans. Es varen establir tres fàbriques jagantes de tancs en l'Uralmash en Sverdlovsk (que més alvance va passar a ser conegut com Ekaterimburgo), Uralvagonzavod en Nizhny Tagil, i la planta de tractors de Cheliábinsk, en Cheliábinsk. Despuix de la guerra, en 1947-1948, el ferrocarril Chum–Labytnangi, construït en el treball forçat dels presos del gulag, va creuar els Urals polars.

Mayak, situada a 150 km al surest d'Ekaterimburgo, va anar un centre de l'indústria nuclear soviètica i elloc del desastre de Kyshtym.

Geografia

Vista general de la cordillera en les seues distintes parts.

Urals circumpolares.

Els Urals s'estenen uns 2500 km des del mar de Kara fins a l'estepa kazakh localisada en la part al nort de la frontera de Kazakhstan. l'illa Vaygach i l'illa Nova Zembla constituïxen una extensió de la cadena cap al nort. Des d'un punt de vista geogràfic esta cordillera constituïx ellímit septentrional entre el continent europeu i Àsia. El seu cim més elevat és el mont Narodnaya (1895 m).

Des d'un punt de vista orogràfic i atres característiques naturals, els Urals es dividixen, de nort a sur en:

• Urals polars (o àrtics), els situats més al nort, que tenen una extensió d'uns 385 km des del mont Konstantinov, en el nort, fins al riu Khulga, en el sur; comprenen una zona d'uns 25 000 km² i tenen un relleu sumament retallat. La seua altura màxima és de 1499 m en el mont Payer i l'elevació mija és de 1000–1100 m. Si ben algunes de les montanyes dels Urals polars són esmolades cims prominents, hi ha unes atres en cims redonejats o aplanades.

• Urals subpolares (o subárticos), un tram més ample (fins a 150 km més) i de més altitut que els Urals polars; els seus picos més elevats són el mont Narodnaya (en 1895 m), el mont Karpinsky (1878 m) i el Manaraga (1662 m). Tenen una extensió de més de 225 km fins al seu llímit sur en el riu Shchugor. Els seus numerosos cims són serrades i es troben separades per valls fluvials. Tant els Urals polars com els subpolares són cadenes típicament alpines; posseïxen traces de les glaciacions del Pleistoceno i permafrost i una glaciació relativament moderna que comprén 143 glaciars.

• Urals septentrionals, que consistixen en una série de cadenes parals en elevació de fins a 1000−1200 m i depressió llongitudinals. Són cadenes allargades en direcció N-S que s'estenen uns 560 km a partir del riu Usá. La majoria dels cims són planes, pero les de les montanyes més elevades —com el Telposiz (1617 m) i la Pedra Konzhakovsky (1569 m)— tenen un perfil retallat. L'intensa erosió ha donat lloc a vastes àrees de pedres desgastades en les ales de les montanyes i cims de la zona nort.

• Urals centrals, el tram de menor elevació, sent el seu punt més elevat el Basegi, en una altitut de solament 994 m i un cim redonejat; es troba al sur del riu Ufa.

• Urals meridionals, de relleu més complex, marcat per numeroses valls i cadenes parals orientades en direcció suroest i meridional. El seu cim més elevat és el mont Yamantau de 1640 m i una base d'este-oest d'uns 250 km. La secció dels Urals meridionals s'estén uns 550 km fins a la curva pronunciada del riu Ural i finalisa en les àmplies tossals Mughalzhar.

• Relleu dels Urals
• 
  Formació rocosa prop de Saranpaul, en els Urals subpolares
• 
  Roques en un riu en els Urals subpolares
• 
  Montanya Gran Iremel
• 
  Entrada a la cova Ignateva, Urals meridionals

Rius importants

Els principals rius que discorren pels alvertents dels Urals són:

• Cap a Europa, que fluïxen en primavera:

• en els Urals septentrionals: rius i rieres que alimenten al Pechora i al Usá i els seus principals afluents;

• en l'oest dels Urals:

• algunes capçaleres del riu Volga que fluïxen en el Kama;
• des del suroest fluïxen cap als rius Ufá, Chusovaya, Kosva i Sylwa;
• des del sur, oest i nort, fluïxen en el Belaya, que rep l'aigua del Ufa
• les corrents que fluïx al Ufa Yuryuzan suroest al Ural fluïx Sakmara ( 500 km) i fluix: I

• en els Urals meridionals:
  • el Yuriuzán, que alimenta al Ufá;
  • el riu Ural, en el suroest, que fluïxen també cap al Sakmara ( 500 km);

• cap a Àsia, que fluïxen també en primavera:

• en el noreste dels Urals: alguns afluents curts que desaguan directament en l'Obi;
• a l'est dels Urals a través dels pantans adjacents pels que fluïxen fortament serpenteantes rius:

• en el noreste fluïxen en el Severnaya Sosva que desagua en el Obi;
• les corrents que fluïxen en direccions orientals cap al Irtysch a través dels rius Losva i Sosva.

• en el territori d'Ekaterimburgo:
  • En direcció oriental fluïxen cap al Tobol l'Isset, Tagil, Tarda, Tura i Ui.

• rius d'Eurasia:
  • en el surest i sur dels Urals: les corrents que fluïxen al sur en l'Ural, que forma la frontera d'Eurasia interior; un dels seus rius d'orige forma un llac cridat Energetik. Atres rius importants dins dels Urals són l'Emba i el Tobol.

Ciutats importants

Montes Urals.

Ciutats importants dels Urals:

Geologia

Erro al crear miniatura:

Una mina en les montanyes Urals cap a 1910.

Els Urals són una de les cadenes montanyoses més antigues de la Terra. Si es considera que la seua edat es remonta de 250 a 300 millons d'anys la seua elevació és inusualment alta. El seu procés de formació i orogènia és producte de la colisió de la vora este del supercontinente Euramérica en el continent de Kazajistania, nou i relativament dèbil, el qual en l'actualitat constituïx la majoria del territori de Kazakhstan i Siberia Occidental a l'oest del riu Irtysh, i l'arc d'illes associades. La colisió va tindre lloc a lo llarc d'un periodo de casi 90 millons d'anys a finals del Carbonífero-començos del Triásico. A diferència d'atres orógenos importants del Paleozoico (tals com el dels monts Apalaches, la caledónica o l'hercínica), els Urals no han sofrit un colapse extensional post orogénico i s'han conservat molt ben considerant la seua edat, estant basats sobre una important raïl de corfa. En la zona este i sur dels Urals la majoria de l'orógeno es troba enterrat baix de sediments posteriors que es remonten al Mesozoico i Cenozoico. La cordillera de Pay-Khoy, que es troba alguna cosa al nort, en les proximitats, no correspon al mateix orógeno dels Urals i es va formar posteriorment. En els Urals afloren numeroses roques deformades i que han sofrit processos de metamorfosis, principalment del periodo Paleozoico. Els estrats sedimentarios i volcànics es troben plegats i partits, i formen bandes meridionals. Els sediment a l'oest dels Urals estan formats per calcàrea, dolomita i arenisca depòsits d'antics fondos marins de poca profunditat. El costat este es troba dominat per basalt similars a les roques que es presenten en el fondo dels oceans moderns.

En les ales a l'oest dels Urals predomina una topografia càrstica, especialment en la conca del riu Sylva, un tributari del riu Chusovaya. Esta zona està formada per roques sedimentarias sumament erosionades (areniscas i calcàrees) d'uns 350 millons d'anys. Hi ha numeroses coves, clavills càrstics i rius subterràneus. La topografia càrstica està molt manco desenrollada en la zona a l'est dels Urals. Són àrees relativament planes, en alguns tossals i afloraciones rocoses, i tenen estrats volcànics i sedimentarios alternats que es remonten al periodo Paleozoico mig. La majoria de les montanyes elevades estan constituïdes per roques resistents a l'erosió tals com quarsitas, esquistos i gabros en edats d'entre 395 a 570 millons d'anys. Les valls dels rius estan constituïts per pedra calcàrea.

Els Urals tenen jaciments d'unes 48 espècies de minerals econòmicament valioses. Les zones orientals són riques en calcopirita, òxit de níquel, or, platí, cromita i magnetita, com també en carbó (óblast de Cheliábinsk), bauxita, talc, gres i abrasivo. Els Urals occidentals tenen jaciments de carbó, petròleu, gas natural (zones d'Ishimbay i Krasnokamsk) i sals de potassi. Abdós vertents són riques en carbó bituminoso i en lignit: el major jaciment de carbó bituminoso es troba en el nort (jaciment de Pechora). L'especialitat dels Urals són les pedres precioses i semipreciosas, com esmeralda, amatista, aguamarina, jaspi, rodonita, malaquita i diamant. Alguns dels jaciments, com els de magnetita en Magnitogorsk, es troben ara casi agotats.

• Minerals dels Urals
• 
  Andradita
• 
  Berilo
• 
  Platí
• 
  Cuarzo

Flora

Frut de mora dels pantans.

Els paisages en els Urals varien depenent de la latitut i la llongitut, en la seua gran majoria són boscs i estepas. La zona sur dels tossals Mughalzhar és semidesértica. Les estepas principalment es troben en el sur i surest dels Urals. Existixen les praderies en les zones inferiors de les ales de les montanyes poblades de varietats de trébols inclós el trébol montañés, ademés de Serratula gmelinii, roses salvages, grama de prat i Bromus inermis, que posseïxen una altura d'uns 60–80 cm. Numeroses terres estan dedicades al cultiu. En desplaçar-se al sur, les estepas ondulades són menys freqüents, més seques i baixes. Les ales pronunciades de les montanyes i tossals en la zona este dels Urals del Sur per lo general estan cobertes de roques. Les valls en rius estan poblats per sauces, àlbers i leguminosas com la caragana.

Els paisages boscosos dels Urals són diversos, especialment en la zona sur. Les zones orientals són abundants en boscs de coníferes obscures de la taiga que després es transformen en boscs mixts i caducifolios en les zones al sur. Les ales orientals de les montanyes estagen bosquecillos dispersos de coníferes de la taiga. Els Urals del Nort es destaquen pels seus boscs abundants de coníferes, tals com avet de Siberia, pi siberiano, pi selvat, picea siberiana, picea comú i làrix siberiano, com també abedull comú i pubescente. Els boscs són més dispersos en els Urals polars. Mentres que en atres zones dels Urals creixen fins a elevació de fins a 1000 m, la llínea d'arbres no supera els 250–400 m en els Urals polars. Els boscs polars són baixos i es troben matisats en pantàs, líquenes, ciènages i arbustos. Abunden l'abedull nano, verdets i fruts de bosc (nabius, mora dels pantans, murtilla negra, etc.). La zona sur dels Urals posseïx un bosc de composició més diversa; ademés de boscs de coníferes abunden espècies d'arbres de grans fulls tals com el roure comú, arce real i om. Els boscs vérgens de Komi en els Urals del Nort han segut designats Patrimoni de la Humanitat.

Fauna

Els boscs dels Urals estan habitats per animals típics de Siberia, tals com l'uapití, orso pardo, rabosot, llop, galima, gat cerval, farda i marta cibelina (solament en el nort). Ya que les montanyes són fàcilment accessibles, no existixen espècies específiques de les montanyes. En els Urals mijos, habita una rara mescla de marta cibelina i marta denominada kidus. En els Urals del sur, abunden el teixó i turón europeu. En els Urals Centrals i del Sur viuen reptils i amfibis com l'escurçó comú, lagartijas i culebras. Entre les espècies d'aus que moren en la zona es troben l'urogallo, gallira, grévol, cascanueces i cucos. Durant l'estiu, els Urals del Sur i Centrals són visitats per aus cantoras, tals com el rossinyol i papamoscas.

En les estepas dels Urals meridionals habiten llebres i rosegadors tals com marmotas, fardes i jerbos. Existixen moltes varietats d'aus d'assut tals com cernícalos i busardos. Pocs animals habiten en els Urals polars, i els que ho fan són característics de la tundra i inclouen al rabosot àrtic, faisà de la tundra, lemino i reno. Les aus d'estes zones inclouen a l'aguilla àrtica, al muçol de les neus i la perdiu nival.

• Fauna en els Urals
• 
  farda terrestre
• 
  galima
• 
  turón

Vore també

• Rússia europea
• Siberia
• Geografia d'Europa

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre montes Urals.