Triàsic

| Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars. |
| Era Eratema[1] |
Periodo Sistema |
Inici (millons anys) |
|---|---|---|
| rowspan="3" style="background:Plantilla:Period color" | Mesozoic | style="background:Plantilla:Period color" | Cretàceu | 143,1 |
| style="background:Plantilla:Period color" | Juràssic | 201,4 ±0,2 | |
| style="background:Plantilla:Period color" | Plantilla:Tc | 251,9 ±0,02 |
El Triàsic (del grec τριάς, triás, 'tres') és el primer sistema i periodo del Mesozoic en l'escala temporal geològica. Succeïx al Permià (últim periodo del Paleozoic) i precedix al Juràssic. Va durar 51 millons d'anys, començant fa 252 millons d'anys i acabant fa 201 millons d'anys. Deu el seu nom a la successió estratigráfica dels tres grups de roques que va identificar el geòlec alemà Friedrich von Alberti en els seus estudis en Alemània i Europa nort-occidental en 1834: Buntsandstein, arenisques i conglomerats rojos, Muschelkalk, calcàrees i dolomies, i Keuper, argiles i evaporites.
Tant l'inici com el final d'este periodo estan marcats per importants events d'extinció: l'extinció massiva del Permià-Triàsic i la del Triàsic-Juràssic.
És en els sediment d'este periodo a on apareixen els fòssils dels primers dinosauris, representats per formes bípedas de chicotet tamany, carnívores. No obstant, a finals del periodo ya s'havien diversificado a gran escala i s'havien convertit en els vertebrats dominants en tot el planeta, duent a l'extinció a grups més primitius, com els arcosauris, i als reptils mamiferoides en escasses excepcions.
Els arcosauris dominen en terra com dinosauris, en els oceans dominen els ictiosauris i els notosaurios, i en el cel els pterosaures. Els cinodontos es fan més chicotets i s'assemblen cada volta més a un mamífer. Apareixen els primers mamífers i l'orde Crocodilia. Plantes del grup Dicroidium eren comuns en terra. Molts grans amfibis aquàtics temnospóndilos. Ammonoideos ceratíticos extremadament comunes. Apareixen els corals moderns i els peixos òsseus (teleósteos), aixina com molts dels clados moderns d'insectes.
Els primers mamífers, els quals varen evolucionar dels sinàpsits, varen fer la seua aparició en este periodo.
La deriva continental va acostar els continents; junt en la gran regressió marina del Triàsic, varen ser les dos causes de la formació del supercontinent Pangea. A principis del Juràssic les terres emergides varen tornar a separar-se. Per esta regressió, les plataformes continentals varen quedar sobre el nivell de la mar, lo que va conduir, a la seua volta, al descens de la deposició de sediment carbonatados, que necessiten profunditats relativament someras.
Subdivisions
Plantilla:Triàsic La Comissió Internacional d'Estratigrafia reconeix tres époques/series i sèt edats/pisos del Triàsic, distribuïts en orde dels més recents als més antics com seguix:
Estratigrafia
El Triàsic va ser nomenat en 1834 per Friedrich Von Alberti pels tres trams més generals que conformen els depòsits sedimentaris (del llatí trias significa "tríade") que solen aparéixer junts, en llímits diacrònics i com "paquets" solidaris, molt àmpliament estesos per tota Europa Occidental, baix el reconeiximent de la tectofacies denominada "Germànica", o Segona "Facies roja"; estesa des d'Alemània i el Nort d'Europa, fins al sur de la península ibèrica, cridats el "Trias".
El primer tram basal, ho forma areniscas i conglomerats rojos (Buntsandstein), com Trías Inferior; un segon, intermig, de formacions carbonatadas típiques d'ambients marins someros, tipo albuferas (Muschelkalk), com Trias Mig; i un tercer, de argila roges abigarradas en evaporites (Keuper), d'antics ambients molt àrits, com Trías Superior, els materials del qual presenten una alta plasticidad (diapirisme o halocinosis).
També cal diferenciar este Trias Germànic, del Trías de la tectofacies alpina, integrat este últim, principalment, per mants de corriment carbonatados, per eixemple, els marbres d'edat triàsica del Complex Alpujárride de la cordillera Penibètica.
El lagerstätte del Mont Sant Giorgio, ara en el llac de Lugano, regió del nort d'Itàlia i de Suïssa, va anar en els temps triàsics una estany entre secs en un fondo anóxico, aixina que no hi havia turbulències ni problemes per a la fossilisació, una situació que es pot comparar en el més conegut lagerstätte de Solnhofen.
La bioestratigrafia del Triàsic continental es basa principalment en tetrápodos terrestres i d'aigua dolça, aixina com en concostráceos ("camarones pechina"), un orde de crustaci d'evolució ràpida que vivia en llac i ambients hipersalinos.
Paleogeografia

Durant el Triàsic, casi totes les terres de la Terra es concentraven en un sol supercontinent centrat més o menys en l'equador, cridat Pangea ("tota la terra").[2] Este continent tenia forma de "C" i a l'est, en el buit de la "C" es trobava l'oceà Tetis i rodejant-ho tot se situava l'oceà Panthalassa (el "oceà universal"). Tots els sediment de l'oceà profunt depositats durant el Triàsic han desaparegut a través de la subducció de les plaques oceàniques, per lo que se sap molt poc de l'oceà obert durant el Triàsic.
El supercontinent Pangea va començar la seua recalcada durant este periodo, especialment en el Triàsic Superior, pero encara no s'havia separat. Laurasia incloïa Amèrica del Nort, Europa i gran part de l'actual Àsia. Gondwana comprenia Àfrica, Aràbia, Índia, Austràlia, l'Antàrtida i Amèrica del Sur. Pangea es desplaçava molt llentament cap al nort en este periodo, i en eixe procés el supercontinent va escomençar a mostrar els primers signes del seu fraccionament, en l'aparició de breches en la part oriental d'Amèrica del Nort, en les zones central i occidental d'Europa i en el noroest d'Àfrica. Els primers sediment fora de la mar, en el rift que va marcar el trencament inicial de Pangea i que va separar Nova Jersey de Marroc, són del Triàsic tardà; en els Estats Units, estos sediment grossos comprenen el grup Newark.[3] Els entorns terrestres estan particularment ben representats en Suràfrica,[4] Rússia, Europa central i el suroest d'Estats Units.
El nivell de la mar va pujar llaugerament durant el Triàsic Inferior; no obstant, el volum d'àrees emergides va ser encara molt alt. l'oceà Tetis, que formava un ampli golf, es va convertir en ruta d'invasió marina. Encara que les plantes terrestres dominants en el Triàsic diferixen de les pérmicas, les pautes de distribució sobre Pangea varen permanéixer (flores del sur de Gondwana, siberiana i de Laurrusia de condicions més seques i càlides en latitut equatorials).
Degut a que un supercontinent té menys costa en comparació a una série de continents més menuts, els depòsits marins del Triàsic són relativament poc comuns a escala global. Una excepció important és Europa occidental, a on es va estudiar per primera volta el Triàsic. El marge nort-oriental de Gondwana era un marge passiu estable a lo llarc de l'oceà Neo-Tetis, i els sediment marins s'han conservat en parts del nort de l'Índia i la península aràbiga.[5] En Amèrica del Nort, els depòsits marins es llimiten a unes poques exposicions en l'oest.
Clima
El clima del Triàsic va ser generalment calorós i sec, i va donar lloc a la formació de deserts i evaporites.[6] El gran tamany de Pangea va llimitar l'efecte moderador de l'oceà; el seu clima continental era altament estacional, en estius molt calorosos i hiverns molt frets. Provablement va tindre forts monsons en l'Equador,[6] a voltes es coneix com els megamonzones pangeanos.[7] No hi ha evidència de glaciació prop o en qualsevol dels pols; de fet, les regions polars eren aparentment humides i templades, un clima adequat per a les criatures similars a reptils.
El Triàsic pot haver segut majoritàriament un periodo sec, pero hi ha proves de que va estar marcat per varis episodis d'aument de les pluges en les latitut tropicals i subtropicals de la mar de Tetis i les seues afores.[8] Es coneixen sediment i fòssils que sugerixen un clima més humit des de l'Anisiense fins al Ladiniense del domini del Tetis, i del Carniense i Rhaetiense d'un àrea major que inclou també el domini boreal (per eixemple, les actuals illes Svalbard), continent d'Amèrica del Nort, el bloc de China del Sur i Argentina.
El millor estudiat d'estos episodis de clima humit, i provablement el més intens i estés, va anar l'event pluvial Carniense. Un estudi de 2020 va trobar bombetes de diòxit de carbono en les roques basàlticas que es remonten al final del Triàsic, i va concloure que l'activitat volcànica va ajudar a desencadenar el canvi climàtic en este periodo.[9]
Vegetació
Les plantes terrestres no varen experimentar una extinció important al final de l'Era Paleozoica. La transició dels tipos paleozoicos recents i mesozoics va començar abans de l'inici de l'Era Mesozoica. Aixina que, les condicions eren molt similars al Permià. Les plantes que varen florir en Laurasia estaven adaptades al seu clima sec i càlit: Cicadàcees. Entre la vegetació arbòrea hi havia algunes coníferes i ginkgos. Els falagueres predominaven en les zones humides, junt en cicadàcees en una morfologia similar a les palmeres i alguns predecessors dels pins actuals. Gondwana, molt més humida, estava poblada per boscs de falagueres jagantescs i coníferes voluminoses.
Existixen proves de que els escarabats estaven implicats en la polinisació d'algunes gimnospermes, pero per lo demés hi havia poques d'estes plantes que tractaren d'atraure als insectes, inclús sembla com si els cons de les cícadas estigueren dissenyats per a aüixar-los. Més de la mitat de les espècies conegudes d'insectes estaven equipades per a perforar, dentellejar i succionar els cossos de les plantes.
Boscs triàsics
Un eixemple de bosc triàsic ho aporta la Formació Paramillos (Paramillos de Uspallata, Mendoza, Argentina), en la que s'ubica un «bosc petrificado» del Triàsic mig, en vàries localitats que sumen més de 120 troncs fòssils, en posició de vida. Representa un bosc subtropical perenne en estació seca, compost principalment per Corystospermaceae i Araucariaceae.[10] La primera localitat va ser descoberta per Charles Darwin, en març de 1835, en el seu viage al voltant del món a bordo del HMS Beagle. Un monument recorda el pas de l'eminent naturaliste anglés per eixe lloc. L'àrea del denominat «Bosc de Darwin» reunix la major cantitat de troncs petrificados de la República Argentina; com també una gran varietat de fòssils de vegetals, invertebrats i vertebrats.
Paleozoologia
Es pot distinguir tres categories d'organismes en el registre triàsic: supervivents de l'extinció Pérmico-Triàsic, nous grups que varen florir breument, i nous grups que varen continuar alvance per a dominar el món Mesozoic.
Paleozoologia terrestre
Els registres fòssils triàsics s'han trobat en vàries regions: en la conca de Karroo de Suràfrica, en Rússia prop dels Monts Urals, en Ischigualasto, Sant Joan, Argentina, en el Bosc Petrificado d'Arizona, etc. Tots estos registres conten la mateixa història.

Els reptils varen dominar la superfície terrestre en este periodo. No obstant, la majoria dels gèneros de sinàpsits del Permià varen desaparéixer sobtadament. En l'inici del Triàsic varen quedar uns pocs gèneros de predadores i el gran herbívor Lystrosaurus, que és famós per la seua presència fòssil en molts dels fragments àmpliament dispersats de Gondwana. Els reptils mamiferoides es rediversificaron durant el Triàsic jugant un important paper ecològic i deixant un llegat important, els mamífers verdaders, que varen evolucionar a partir d'ells al fi del Triàsic. Entre les espècies herbívores estaven els dicinodontes, semblants als actuals hipopótams; els rincosaurios, semblats als actuals porcs; i els cinodontes, semblats a les actuals comadrejas. Tots ells varen desaparéixer de la faç de la terra de forma desconeguda i repentina: Va ser la primera gran extinció en massa de la fauna terrestre en el nostre planeta. Els tecodontes que els varen rellevar, varen desaparéixer en la segona gran extinció, ocorreguda a finals del Triàsic. Solament varen sobreviure les tortugues, els cocodrils, els dinosauris i alguns mamífers de tamany reduït. Els primers mamífers eren chicotets i minoritaris, a lo llarc de l'Era Mesozoica, i cap espècie va alcançar dimensions rellevants.
La majoria dels dinosauris varen aparéixer a finals del Triàsic. Entre ells destacaven els teròpodes i els prosaurópodos. En absència de competència i en casetes ecològiques buides, els primers dinosauris varen colonisar ràpidament la terra. cal destacar Procompsognathus i Plateosaurus.
Paleozoologia aérea

En el Triàsic superior, varis reptils chicotets varen desenrollar membranes sobre les extremitats, lo que possiblement els permetia planejar. Alguns gèneros tenien estes ales sobre les pates davanteres i uns atres, sobre les atrasseres. Els més abundants varen ser els pterosaures, un orde de reptils distint als dinosauris, de sanc calenta, cap gran, cos chicotet i ales llargues i estretes terminades en quatre garres diminutes.
A diferència dels seus predecessors, els pterosaures ya eren capaces, a finals del triàsic, de realisar vols d'una certa duració, cobrint distàncies inusitadas fins al moment. Els pterosaures fòssils són molt comuns i han segut trobats centenars de espècimen, pertanyents a huit gèneros distints. Eudimorphodon possiblement va ser el primer de tots ells.
Paleozoologia aquàtica
Els grups més comuns del Triàsic inferior són els moluscs. Els ammonoideos varen experimentar una recuperació espectacular despuix de la seua casi total aniquilació en el Permià (solament dos gèneros varen sobreviure). En el Triàsic els ammonoideos varen superar el centenar de gèneros. Els atres grups oceànics varen ser més llents en recuperar-se, pero en el Triàsic superior, les mars ya tenien una certa diversitat. Del grup de reptils es destacaven el notosaurio (dents esmolades, 4 metros de llongitut, cap chicotet i allargada i aletes paregudes a les dels ànets), el placodonte (dents esmolades com a serres), i l'ictiosaurio (fins a 15 metros de llongitut i semblança al delfí). Estes espècies adaptades al mig aquàtic s'alimentaven de peixos i moluscs. Els notosaurios, del Triàsic inferior, eren pròxims als placodonts i sembla que varen ser els primers reptils en invadir el regne oceànic. Eren hidrodinàmics en un llarc coll i quatre extremitats en forma de paleta. Ni placodonts ni notosaurios varen sobreviure al periodo Triàsic.
Bivalvats i gasteròpodes varen estar menys afectats per l'extinció pérmica, i es troben en freqüència en roques del Triàsic inferior, encara que la seua diversitat és alguna cosa llimitada (endobentónicos i epibentónicos).
Els corals Hexacorallia apareixen en el Triàsic mig. Els primers secs eren chicotets (menys de 3 metros) i estaven construïts per pocs tipos d'organismes. Al final del Triàsic, els secs eren més grans, i alguns han segut construïts per més de 20 espècies diferents. Les primeres bioconstruccions varen créixer en aigües relativament profundes, diferents de les actuals, no associades en algues simbiòtiques. Potser no va ser fins al final del Triàsic o Juràssic primerenc quan comencen a formar secs grans i s'establix esta relació simbiòtica. Els conodontos varen ser importants encara en el Triàsic, per a desaparéixer al final d'este periodo.
Extincions en massa
Al final del Triàsic es va produir l'extinció massiva del Triàsic-Juràssic. S'extinguixen els conodontos i reptils placodonts. Va desaparéixer el 20 % d'animals marins, encara que tots estos grups es recuperen en el Juràssic. Les víctimes terrestres varen incloure la majoria dels gèneros de reptils mamiferoides i grans amfibis. Els beneficiaris primaris de l'extinció sobre la terra varen ser els dinosauris, que es varen expandir ràpidament durant el Juràssic i varen dominar els hàbitats terrestres a lo llarc del restant de l'Era Mesozoica. Els únics reptils marins que varen sobreviure varen ser els ictiosauris i els plesiosaurios.

Les evidències sugerixen que va haver dos polsos d'extinció triàsica, un d'anterior i un atre al final del periodo. La sincronisació d'estes extincions en els mars és poc clara i les causes de les extincions triàsicques permaneixen desconegudes. Un anàlisis en el noroest d'Arizona en el 2002 sobre el llímit Carniense-Noriense, no va mostrar canvis bruscs en el paleoambiente, per lo que la possibilitat climatològica no va ser respalada. En este temps, les coníferes i atres grups de gimnospermes varen reemplaçar a les flors de plantes en llavors que havien predominat en hàbitats de terra baixa de Gondwana en el Triàsic.
Notes i referències
- ↑ Els colors corresponen als còdics RGB aprovats per la Comissió Internacional d'Estratigrafia. Disponible en el lloc de la International Commision on Stratigraphy, en «Standard Color Codes for the Geological Clave Scale».
- ↑ Forte, Giuseppa; Kustatscher, Evelyn; Preto, Nereo(2022-09-01).«Carbon (δ13C) isotope variations indicate climate shifts and reflect plant habitats in the Middle Triassic (Anisian, Pelsonian) succession at Kühwiesenkopf / Monte Prà della Vacca (Dolomites, Northeast Italy)».Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology.601: 111098.doi:10.1016/j.palaeo.2022.111098.Consultat el 2022-12-01.
- ↑ «Lecture 10 – Triassic: Newark, Chinle». rainbow.ldeo.columbia.edu.
- ↑ Jacobs, Louis L. (1997). Encyclopedia of Dinosaurs, Academic Press, pp. 2–4.
- ↑ (2016) Earth History and Palaeogeography, Cambridge University Press, pp. 195–207. doi:10.1017/9781316225523.012. ISBN 978-1-316-22552-3. Consultat el 2022-05-16.
- ↑ 6,0 6,1 Stanley, 452–53.
- ↑ Zeng, Zhiwei; Zhu, Hongtao; Yang, Xianghua; Zeng, Hongliu(May 2019).«The Pangaea Megamonsoon records: Evidence from the Triassic Mungaroo Formation, Northwest Shelf of Austràlia».Gondwana Research.69: 1–24.doi:10.1016/j.gr.2018.11.015.Consultat el 2023-01-09.
- ↑ Preto, N.; Kustatscher, E.; Wignall, P. B.(2010).«Triassic climates – State of the art and perspectives».Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology.290(1–4): 1–10.doi:10.1016/j.palaeo.2010.03.015.
- ↑ Manfredo Capriolo, Andrea Marzoli, László E. Aradi, Sara Callegaro, Jacopo Dal Cors, Robert J. Newton, Benjamin J. W. Mills, Paul B. Wignall, Omar Bartoli, Don R. Baker, Nasrrddine Youbi, Laurent Remusat, Richard Spiess & Csaba Szabó(2020).«Deep CO2 in the end-Triassic Central Atlantic Magmatic Province».Nature Communications.11(1670)doi:10.1038/s41467-020-15325-6.
- ↑ Alquitrà, M., Artabe, A. E. i Spalletti, L.A. (2008). «"Ecological reconstruction of a mixed Middle Triassic forest from Argentina".Alcheringa 32: 365-393
Bibliografia
- Emiliani, Cessara. (1992). Planet Earth: Cosmology, Geology, & the Evolution of Life & the Environment. Cambridge University Press. (Paperback Edition ISBN 0-521-40949-7)
- Ogg, Jim; June, 2004, Overview of Global Boundary Stratotype Sections and Points (GSSP's) Stratigraphy.org, Accessed April 30, 2006
Stanley, Steven M. Earth System History. New York: W.H. Freeman and Company, 1999. ISBN 0-7167-2882-6
- Sues, Hans-Dieter & Fraser, Nicholas C. Triassic Life on Land: The Great Transition New York: Columbia University Press, 2010. Séries: Critical Moments and Perspectives in Earth History and Paleobiology. ISBN 978-0-231-13522-1
van Andel, Tjeerd, (1985) 1994, New Views on an Old Planet: A History of Global Change, Cambridge University Press
Enllaços externs
- Triàsic. La deriva continental (Proyecte Celestia).
- https://web.archive.org/web/20100104203105/http://palaeos.com/mesozoic/triassic/triassic.htm
- http://www.duiops.net/dinos/triasico.html
- https://web.archive.org/web/20030112213437/http://homepage.mac.com/uriarte/triasico.html
- Enllaces de Triàsic (en anglés).
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Triásico» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.