Calcàrea de Solnhofen

Calcàrea de Solnhofen

Aflorament de calcàrees tableadas de Solnhofen en una pedrera (detall).

Archaeopteryx lithographica, «eixemplar de Berlín».

La calcàrea de Solnhofen (Calcàrees tableadas de Solnhofen, en alemà Solnhofener Plattenkalk) és el membre superior de la Formació Solnhofen, d'edat Titoniense (Jurásico Superior), de fa entre 150 i 145 millons d'anys aproximadament. En estes calcàreas es preserva un conjunt de fòssilés molt variat i d'excepcional estat de conservació («Konservat-Lagerstätte»), alguns dels quals procedixen d'organismes que no solen fosilizar, com les meduses. Uns atres, com els de Archaeopteryx, un au primitiva, es conserven en tal detall que es troben entre els més bells i famosos fòssils del món. Les capes de calcàrea de Solnhofen s'ubiquen en el districte d'Eichstätt, estat de Baviera, Alemània, a mig camí entre Núremberg i Munich, en afloraments dispersos per un àrea de més de 100 km de llarc per 25 d'ample. Reben el seu nom de la localitat de Solnhofen.

Ha segut intensament explotada, en grans pedreres, des d'antic per al seu us en solados, fronteres i cobertes. Algunes facies presenten una textura de gra molt fi i adequada per al seu us com plaques litogràfiques, motiu pel que també varen ser, des de el XIX, molt demandades —el nom de l'au primitiva Archaeopteryx lithographica, expressa precisament esta aplicació de la roca—.

Els fòssils són molt escassos i apareixen dispersos per tota la zona, no havent cap jaciment delimitat, només l'intensa activitat minera ha permés l'obtenció de l'elevat número d'eixemplars conegut (Malz, 1976).

Paleoambiente i tafonomía

Mesolimulus walchi, un xifosuro: eixemplar que conserva la traça dels seus últims passos abans de fallir.

Durant el Jurásico superior, esta àrea va ser un archipèlec en el marge del mar de Tetis. Este ambient incloïa estanys d'aigües tranquiles, llimitat intercanvi en la mar oberta i la salinitat tan elevada, per l'evaporament, que la salmorra resultant no era apta per a la majoria de les formes de vida. Les capes inferiors d'aigua eren anóxicas, per lo que no estaven poblades pels habituals depredadors i carroñeros bentónicos, de modo que qualsevol organisme que caiguera, s'esgolara, o fora arrastrat per les corrents a estos estanys des de la mar oberta o des de terra moria ràpidament i acabava enterrat en un fi fango carbonatado. Per això, la majoria dels restants orgànics es varen conservar intactes, al no ser aliment d'animals carroñeros ni alterats per les corrents. Es conserven, per eixemple, impressions de plantes terrestres, ales de parots i plomas.

Una macabra característica d'estos jaciments són els registres de l'agonia de prou espècimen: en el sediment es veuen les chafades dels últims moviments i estertors d'alguns crustacis i peixos junt als seus restants, especialment un xifosuro, la carcassa del qual fosilizada es troba en el centre d'una àmplia chafada espiral que va deixar en els seus últims passos abans de morir (Malz, 1976).

A voltes, els estanys se secaven casi completament, deixant al descobert els pegajosos fangos de carbonat a on quedaven atrapats insectes i inclús menuts dinosauris.

L'anàlec actual més propenc a les condicions hipersalinas anóxicas del Jurásico de Solnhofen és la conca de Orca en el nort del golf de Mèxic, encara que la zona és molt més profunda que els antics estanys de Solnhofen (Barthel, Swinburne y Conway-Morris, 1990).

Paleobiota

Erro al crear miniatura:

Geocoma carinata, un ofiuroideo de Solnhofen.

S'han identificat més de 600 espècies, incloent plantes, crinoideos, belemnites, ammonites, crustacis, insectes, peixos, taburons, fardachos, tortugues, vintinou espècies de pterosaurios —en talles que van des del tamany d'un cheu als 1,2 m de llongitut—, dinosauris i aus (dos espècies de Archaeopteryx).