Anar al contingut

Banc central

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Banc central
Per a atres usos d'este terme vore Banc Central (desambiguació).
Sèu del Banc Central Europeu en Fráncfort.

El banc central és l'institució que en la majoria dels països eixercix com a autoritat monetària[1] i com tal sol ser l'encarregada de l'emissió del diners llegal i en general de dissenyar i eixecutar la política monetària del país al que pertany.[2] Estos bancs solen ser entitats de caràcter públic i, en la pràctica contemporànea d'un gran número de països, s'afirma que són entitats autònomes i independents del Govern del país (o grup de països) al que pertanyen.[3]

Funcions

[editar | editar còdic]

El banc central posseïx dos funcions molt importants dins del sistema econòmic d'un país. La primera funció és preservar el valor de la moneda i mantindre l'estabilitat de preus, i per a això la seua principal ferramenta és el maneig de les taxes d'interés.[4] Quan s'utilisava el patró ore, el valor dels billets emesos pels bancs centrals estava expressat en térmens del contingut d'eixe metal, o eventualment d'algun atre, que el banc tractava de mantindre en certs nivells a través del temps. La segona és mantindre l'estabilitat del sistema financer, ya que el banc central és el banc dels bancs, els seus clients no són persones comunes i corrents o empreses particulars, aixina com el Estat[4] i els bancs estatals o privats existents dins del territori de la nació a la qual pertany. El banc central pren els depòsits dels seus clients i els guarda en contes que estos tenen en ell. En dites contes els clients realisen transaccions en atres bancs a través dels sistemes de pagaments i compensació[5] (SNCE, TARGET2), de la mateixa manera que un particular en un banc comercial utilisa el seu conte per a realisar transaccions en un atre particular. A la seua volta, el banc central també otorga préstams a bancs en dificultats de liquidea,[4] o inclús a atres Estats. Normalment, en circumstàncies de guerra, els governs d'un país solucionen les seues necessitats financeres en el seu propi banc central.[6]

Edifici del Banc d'Espanya en Madrit.
Els bancs centrals es constituïxen en
  • Custodios i administradors de les reserves d'or i divisas;
  • Proveïdors de diners de curs llegal;
  • Ejecutores de polítiques cambiarias;
  • Responsables de les polítiques monetàries i l'estabilitat de preus;
  • Prestadors dels servicis de Tesoreria i agents financers del Deute Públic dels governs nacionals;
  • Assessors del Govern, en els informes o estudis que resulten procedents.
  • Auditors, encarregats de realisar i publicar les estadístiques relacionades en les seues funcions;
  • Prestamistes d'última instància (bancs de bancs);
  • Promotors del correcte funcionament i de l'estabilitat del sistema financer, aixina com dels sistemes de pagaments;
  • Supervisors de la solvència i del compliment de la normativa vigent, respecte de les entitats de crèdit, o atres entitats o mercats financers la supervisió dels quals estiga baix la seua tutela. Totes estes característiques i funcions duen a que els bancs centrals tinguen gran influència en la política econòmica dels països i a que siguen una peça clau en el funcionament de la economia. Estos controlen el sistema monetari, és dir, els diners que circula en la economia, procurant evitar que es produïxquen efectes adversos com els alts nivells d'inflació o de desocupació, aixina com situacions negatives en el sistema creditici, a través de la regulació de les taxes d'interés que els bancs oferixen o cobren als seus clients, i a través de l'encaix bancari que li exigixen als bancs i atres institucions financeres i del sistema cambiario, controlant el valor de la moneda local front al de les monedes estrangeres.

Emissió dels diners

[editar | editar còdic]
Edifici de la Reserva Federal nortamericana.

En la finalitat de complir en les seues funcions, el banc central té el monopoli de l'emissió dels diners llegals, per lo tant, el banc central, depenent de les condicions econòmiques del país (inflació, desocupació, etc.), decidix, emetre o drenar liquidea del sistema a través de les diferents ferramentes, com poden ser, les operacions de mercat obert, facilitats permanents i les reserves mínimes. Els diners físics (billets i monedes) és fabricat per les cases de moneda (ceca), estes entitats fabriquen les cantitats i tipos de billets o monedes que li solicite el Banc Central per a ser distribuït als bancs comercials.[7]

Ademés d'emetre o drenar liquidea del sistema, els bancs centrals, per mig dels bancs comercials, s'encarreguen de retirar les monedes i billets deteriorats i substituir-els per uns nous. Alguns economistes de la denominada "Escola austríaca" com Von Mises, Hayek o Murray Rothbard[8] han sostingut que el banc central pot causar estralls en una economia, per mig d'una sistemàtica devaluación de la moneda, ya que no té un valor físic i intrínsec que la sustente (com podria ser l'or); d'esta manera, es podria crear un excés de moneda, i aixina donar lloc a una interminable inflació.cita requerida [9]

Independència del banc central

[editar | editar còdic]
Els ministres d'economia del G7 i els governadors dels seus respectius bancs centrals reunits junt en el president del Eurogrupo (Jean-Claude Juncker), el director del FMI (Dominique Strauss), el president del BCE (Jean-Claude Trichet), i el president del Banc Mundial (Robert Zoellick) en Washington, 2008.

D'acort en el Banc Central Europeu, numerosos estudis, anàlisis teòrics, i senyes empíriques sostenen que l'independència del banc central, favorix el control de la inflació i l'estabilitat de preus.[10][11] Per este motiu, es concep al banc central com un organisme públic independent del Govern de l'Estat al que pertany. D'esta manera, el banc central tractarà de conservar eixa independència, i això garantisarà el seu bon funcionament, i el correcte desenroll de l'economia de l'Estat.[12] [13] [14]

En esta llínea, també sostinguda pel FMI,[15] l'independència del banc central queda establida en el seu marc institucional, en les lleis i demés normes que ho regulen, de manera que ni el propi banc, ni cap dels seus membres rectors, puga solicitar o acceptar instruccions del Govern de l'Estat al que pertany, ni de cap atre. A la seua volta, les institucions i organismes estatals, aixina com els seus Governs, es comprometen a respectar esta independència. Per a assegurar esta independència, es prenen certes mides, entre unes atres:[11]

  • Els mecanismes financers del banc central, es mantenen separats d'aquells del Govern de l'Estat al que pertanyen, disponent del seu propi presupost.
  • Els governadors i directors, nomenats pel Govern de l'Estat al que pertanyen, tenen garantisada la seguritat dels seus càrrecs de la següent forma:
    • un mandat mínim, de periodo major al propi del Govern de l'Estat al que pertanyen;
    • la destitució únicament en cas d'incapacitat o falta greu;
  • S'impedix la concessió de crèdits al propi Estat al que pertanyen, lo que li protegix en major mida de qualsevol influència dels poders públics.
  • El banc central té capacitat per a analisar, de forma independent, els diversos fenomens econòmics que es presenten i de dissenyar i aplicar la política al seu càrrec sense estar subjecte a atres instàncies de l'Estat. Per un atre costat, l'independència del Banc Central ha segut mantinguda per la corrent neoconservadora que va alcançar el seu apogeu en les décades del huitanta i noranta.[16]

Eixemples de models que es presenten com a autònoms i independents dels seus Governs, podrien ser el mateix Banc Central Europeu[11] —i tots els bancs membre del Sistema Europeu de Bancs Centrals— o la Reserva Federal dels Estats Units.[17]

No obstant, atres corrents de pensament econòmic sostenen que darrere de l'argument de l'independència del banc central estan els interessos privats del sector financer, els que gestionen la política monetària dels bancs centrals. Argumenta l'economiste mexicà Arturo Horta González que "en volta que el banc central siga independent del govern i que responga a objectius no democràtics que favorixen al capital financer, deu ser una institució que responga als objectius democràtics dels representants que són electes i que tenen que atendre les demandes nacionals de creiximent econòmic i plena ocupació que garantisen condicions d'estabilitat econòmica i política".[18] Li Heron i Carre han criticat la falta d'efectius controls democràtics sobre bancs centrals autònoms: "en un règim de credibilitat, els banquers centrals ni són electes per la gent ni són agents governamentals. El públic general no té poder sobre ells",[19] crítica que també sustenten Berman i McNamara[20] i el Premi en Ciències Econòmiques en memòria d'Alfred Nobel Joseph Stiglitz.[21] La posició crítica pot sintetisar-se en que "Si es vol una idea conservadora, antipolíticas i de preservació d'interessos de minories privilegiades, no cal buscar molt. Es troba en l'exposta en la “independència” del Banc Central".[22]

Deures davant el Govern dels estats

[editar | editar còdic]

Sense perjuí de l'independència pròpia del banc central respecte el Govern de l'Estat al que pertany, es donen també les següents condicions, que el banc central deu complir per a en el mateix Estat:

  • Transparència:[23] El banc central posa a disposició del públic i dels mercats tota l'informació rellevant sobre la seua estratègia, evaluació i decisions de política monetària, aixina com sobre els seus procediments d'una forma oberta, clara i oportuna.
  • Rendix contes de la seua gestió en l'eixercici del seu mandat davant les institucions democràtiques i els ciutadans.[24] Per a això, té auditors independents, i diferents estaments encarregats de presentar, entre uns atres, un informe anual sobre les seues activitats, balanç de contes i sobre la política monetària de l'any anterior i de l'any en curs.
  • Repartiment de beneficis: descontats els costs de manteniment, pagament de salaris, informes, etcétera, els beneficis de tot banc central, revertixen en l'Estat al que el banc pertany,[25][26][27] o en l'increment dels possibles fondos de garantia, que este tinga establit.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Cróce, Enzo; Dona Costa, {{{nom2}}}. Fondo Monetari Internacional (ed.). Programació financera: Métodos i aplicació al cas de Colòmbia.
  2. ↑ García-Durán. Catorze Temes per a Entendre l'Economia, Servei de Publicacions Universitat Autònoma de Barcelona, p. 120. ISBN 9788449024214.
  3. ↑ Enciclopèdia Monitor, pp. prenc 2, pàgina 193.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 J. Jesús Lidón (1997). Macroeconomia, Ed. Univ. Politéc. Valéncia, pp. 121-123. ISBN 8477214794.
  5. ↑ Banc d'Espanya. «Sistemes de Pagaments». Consultat el 24 de juliol de 2009.
  6. ↑ Capie, Geoffrey (2000). The Development of Monetary Theory: 1920's & 1930's (en anglés), Routledge, p. 268. ISBN 0415201527.
  7. ↑ «Billets i monedes de curs llegal». Consultat el 13 d'abril de 2009.
  8. ↑ How the Business Cycle Happens, Murray Rothbard
  9. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..
  10. ↑ Blinder, Alan S. (1999). El Banc Central: Teoria i pràctica, Antoni Bosch Editor, pp. 54-55. ISBN 8485855906.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 Banc Central Europeu, Eurozona. «Independència del BCE». Consultat el 13 d'abril de 2009.
  12. ↑ I. James. Història del pensament econòmic en el sigle XX. ISBN 9681622251.
  13. ↑ M. Dobb. Introducció a l'Economia. ISBN 9681601939.
  14. ↑ Jesús Ruiz Horta Carbonell. Introducció a l'Economia. Macroeconomia. ISBN 8448125576.
  15. ↑ Declaracions de la portaveu del FMI, Caroline Atkinson: "L'independència del Banc Central és molt important a l'hora de formular política monetària" en Pisani, S. "Va defendre el Fondo Monetari l'independència del Banc Central [1] archivat en Wayback Machine.", La Nació, 5 de febrer de 2010.
  16. ↑ Silva, Ludovico, L'independència del Banc Central. Buenos Aires: Iniciativa per a la trasparencia financera, 2007. Disponible en llínea en http://www. itf. org. ar/pdf/lecturas/lectura2.pdf [2] archivat en Wayback Machine..
  17. ↑ «The Structure of the Federal Reserve System». federalreserveeducation. org. Archivat des d'el original, el 3 d'octubre de 2010. Consultat el 1 d'octubre de 2010.
  18. ↑ Horta, Arturo, L'autonomia del Banc Central i el seu inoperatividad a favor de la dinàmica conómica, Mèxic: Centre d'Estudis Globals i d'Alternatives per al Desenroll de Mèxic, Facultat d'Economia de la UNAM, p. 29.
  19. ↑ Li Heron, I. i Carre, I., "Credibilitat, Confiança i Inflació", en L'Inflació, Crèdit i Salaris: Nous Enfocaments de Política Monetària per a Mercats Imperfectes, Ma. Gdpe. Mántey i Noemí Levy, coords.; Mèxic D. F.: Miguel Ángel Porrua Editor, 2005.
  20. ↑ Berman, S. i KR McNamara, "Bank on Democracy. Why Central Banks Need Public Oversight?", Foreign Affairs vol. 78 nº 2, pp.2-8.
  21. ↑ Stiglitz, J., "Central banking in a democratic society, d'Economist v. 146 nº 2, 1998, p. 200-201
  22. ↑ Zaiat, Alfredo, Independència, en Pàgina 12, 9 de giner de 2010.
  23. ↑ Banc Central Europeu, Eurozona. «Transparència del BCE». Consultat el 13 d'abril de 2009. «(...) el banc central facilita al públic i als mercats tota l'informació rellevant sobre la seua estratègia, evaluació i decisions de política monetària (...)»
  24. ↑ Banc Central Europeu, Eurozona. «Rendició de contes del BCE». Consultat el 13 d'abril de 2009. «(...) tot banc central independent deu rendir contes de la seua gestió en l'eixercici del seu mandat davant les institucions democràtiques i els ciutadans.»
  25. ↑ LEXUR Editorial. «Règim d'ingrés en el Tesor públic dels beneficis del Banc d'Espanya». Archivat des d'el original, el 25 de febrer de 2009. Consultat el 13 d'abril de 2009.
  26. ↑ Governe d'Espanya. Ministeri d'Economia i Facenda. «Presuposts Generals de l'Estat». Consultat el 13 d'abril de 2009.
  27. ↑ Banc Central Europeu, Divisió de Prensa. «Contes anuals del BCE en l'Any 2000». Consultat el 13 d'abril de 2009.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Banc_central&oldid=1364655»