Crisis financera asiàtica

La crisis financera asiàtica va ser un periodo de dificultat financera que es va apoderar d'Àsia en juliol de 1997 i va aumentar el temor d'un desastre econòmic mundial per contagi financer. També coneguda com la crisis del Fondo Monetari Internacional, va començar el 2 de juliol de 1997 en la devaluación de la moneda tailandesa. Per efecte va dominar, li varen succeir numeroses devaluación en Malàsia, Indonèsia i Filipines, lo que va repercutir també en Taiwan, Hong Kong i Corea del Sur. No obstant, lo que semblava ser una crisis regional es va convertir en el temps en lo que es va denominar la "primera gran crisis de la globalisació", i existix una gran incertitut sobre la verdadera magnitut de l'impacte dels seus efectes en l'economia mundial. Solament durant les primeres semanes, un milló de tailandesos i 21 millons d'indonesis varen passar a engrossar les files dels oficialment pobres.

Visió de conjunt

La crisis va començar en Tailàndia en el colapse financer del baht tailandés, causat per la decisió del govern tailandés de fer fluctuar el baht, tallant la seua clavilla al dólar nortamericà, despuix d'esforços exhaustius per a sostindre-ho front a una sobreextensión financera severa que era en part obligada pel sector immobiliari. Per a eixe llavors, Tailàndia havia adquirit una càrrega de deute extern que va provocar la bancarrota efectiva del país inclús abans del colapse de la seua moneda. Quan la crisis es va expandir, la majoria dels països del Surest Asiàtic i Japó varen vore el desplome de les seues monedes, la devaluación del mercat bossístic i d'atres actius i una caiguda precipitada de la deute privat.

Encara que hi ha un acort general sobre l'existència d'una crisis i les seues conseqüències, és menys clar quins varen ser les causes de la crisis, aixina com el seu alcanç i solució. Indonèsia, Corea del Sur i Tailàndia varen ser els països més afectats per la crisis. Hong Kong, Malàsia i Laos varen patir també la depressió. La República Popular China, Índia, Taiwan, Singapur i Vietnam varen ser menys afectats, encara que també varen sofrir per la pèrdua de la demanda i de la confiança en la regió.

Els ràtios Deute Estranger / Producte Brut Intern varen pujar des d'una taxa del 100% fins al 167% en les quatre economies més grans del Surest Asiàtic en el periodo 1993-1996, i després es varen disparar a més del 180% durant la pijor part de la crisis. En Corea, el ràtio va aumentar un 13-21% i, després, al 40%. Solament en Tailàndia i Corea varen pujar els ràtios del servici de deute-exportacions.

Encara que la majoria dels governs d'Àsia tenien polítiques fiscals prou raonables, el Fondo Monetari Internacional va propondre iniciar un programa de $40 mil millons per a estabilisar les monedes de Corea del Sur, Tailàndia i Indonèsia, les economies de les quals havien segut particularment colpejades per la crisis. No obstant, els esforços per a contindre una crisis econòmica global varen fer poc per a estabilisar la situació domèstica en Indonèsia. Despuix d'haver estat 30 anys en el poder, el president d'Indonèsia, Suharto, va ser forçat a dimitir en maig de 1998 en la vespra de la generalisació dels disturbis que varen seguir al fort increment de preus causat per una devaluación dràstica de la rúpia. Els efectes de la crisis varen persistir a lo llarc de l'any 1998. En Filipines, el creiximent econòmic va caure virtualment a zero en 1998. Solament Singapur i Taiwan varen provar estar relativament aïllades del shock, pero abdós varen sofrir durs colps, la primera més agudamente pel seu tamany i la seua ubicació geogràfica entre Malàsia i Indonèsia. Per a 1999, no obstant, els analistes varen vore signes de que les economies d'Àsia estaven escomençant a recuperar-se.

Antecedents

Fins a 1997, Àsia atrea casi la mitat del total de capital afluent als països en desenroll. En particular, les economies del Surest asiàtic mantenien altes taxes d'interés que atreen inversionistes estrangers en busca d'altes taxes de tornada. Com a resultat, les economies de la regió varen rebre un gran afluent de diners i varen experimentar un dramàtic increment en els preus d'actius. Al mateix temps, les economies regionals de Tailàndia, Malàsia, Indonèsia, Singapur i Corea del Sur varen experimentar altes taxes de creiximent: del 8 al 12% de el PIB a fins de la década de 1980 i començos dels 90. Este guany va ser àmpliament celebrat per les institucions financeres, incloent el Fondo Monetari Internacional i el Banc Mundial, i va ser conegut com a part de el "milacre econòmic asiàtic".

En 1994, l'economiste Paul Krugman va publicar un artícul que atacava l'idea d'un "milacre econòmic asiàtic". Argumentava que el creiximent econòmic del Surest Asiàtic havia segut el resultat històric de l'inversió de capital, la qual havia dut al creiximent de la productivitat; no obstant, la productivitat total dels factors s'havia incrementat solament marginalment o para res. Krugman sostenia que solament la productivitat total dels factors, i no l'inversió de capital, podia dur a la prosperitat a llarc determini.

Les causes de la debacle són moltes i disputades. L'economia de Tailàndia es va desenrollar en una bombeta plena en "diners calents". Es requeria més i més mentres creixia el tamany de la bombeta. La mateixa situació es presentava en Malàsia, encara que en este cas tenia un millor liderage polític, i en Indonèsia, que tenia la complicació adicional de lo que va ser cridat "capitalisme salvage". El fluix de capital de curt determini era costós i, a sovint, altament condicionat al benefici econòmic ràpit. Els diners va ser a parar de manera incontrolada solament a certes persones, no particularment les més apropiades o les més eficients, sino a aquelles més propenques als centres de poder.

A mitan de la década de 1990, Tailàndia, Indonèsia i Corea del Sur tenien quantiosos dèficits privats de conte corrent. El manteniment d'una taxa de canvi fixa incentivava l'endeutament extern i duya a una exposició excessiva al risc d'intercanvi estranger tant en el sector financer com en el corporatiu. Ademés, dos factors varen escomençar a canviar l'entorn econòmic. Quan l'economia dels Estats Units es va recuperar de la recessió d'inicis dels 90, el Sistema de Reserva Federal a càrrec d'Alan Greenspan va escomençar a incrementar les taxes d'interés per a tallar l'inflació. Açò va fer als Estats Units un destí d'inversió més atractiu respecte al Surest Asiàtic. Havia atret corrents de "diners calents" a través de taxes d'interés altes a curt determini. Ademés, va aumentar el valor del dólar nortamericà, al com estaven fixades moltes monedes del surest asiàtic, en lo que les seues exportacions es varen fer menys competitives. Al mateix temps, el creiximent de l'exportació en el Surest asiàtic va disminuir dramàticament en la primavera de 1996, deteriorant la seua posició de conte corrent.

Alguns economistes havien propost l'impacte de China en l'economia real com un factor contribuent a la ralentisació del creiximent de l'exportació dels països de l'Associació de Nacions del Surest Asiàtic, encara que estos economistes sostenen que la major causa de la crisis va ser l'excessiva especulació immobiliària. China havia escomençat a competir efectivament en atres exportadors asiàtics, particularment en la década de 1990, despuix de l'implementació d'una série de reformes orientades a l'exportació. Encara més important, les monedes tailandesa i indonesa estaven ancorades al dólar que s'estava apreciant en els 90. Els importadors d'Occident buscaven manufactura més barates i, de fet, les varen trobar en China, la moneda de les quals s'estava depreciant respecte al dólar. Atres economistes refutan esta teoria destacant que, a inicis dels 90, tant els països del Surest Asiàtic com China varen experimentar un creiximent ràpit i simultàneu de les exportacions.

Molts economistes creïen que la crisis asiàtica va ser creada no per la psicologia o tecnologia del mercat, sino per polítiques que varen distorsionar els incentius dins de la relació prestatari-prestamista. Les grans cantitats resultants de crèdit que varen estar disponibles varen generar un clima econòmic de gran apalancamiento i varen pressionar els preus d'actius a l'alça fins a un nivell insostenible. Estos preus d'actius finalment varen escomençar a colapsar, causant la suspensió de pagaments de les obligacions de deute tant per part dels individus com de les companyies. El pànic resultant entre els prestamistes va dur a un gran retir del crèdit dels països en crisis, causant un credit crunch i, després, bancarrotas. Ademés, com els inversionistes intentaven retirar els seus diners, el mercat cambiario va ser inundat en monedes dels països en crisis, pressionant cap a la depreciació de les seues tipos de canvi. Per a previndre un colapse dels valors monetaris, els governs d'estos països varen ser forçats a incrementar les taxes d'interés domèstiques a nivells sumament alts (per a ajudar a disminuir la fuga de capitals en tornar relativament més atractiu als inversionistes el préstam a eixos països) i a intervindre en el mercat cambiario, comprant en reserves internacionals tot excés de moneda domèstica a la taxa de canvi fixa. Cap d'estes polítiques podia ser una resposta sostinguda per molt temps. Taxes d'interés molt altes poden ser extremadament amoladores per a una economia que està relativament saludable, causant estralls en un ya de per sí fràgil estat, mentres que els bancs centrals es queden sense reserves internacionals. Quan va ser clar que la fuga de capitals d'estos països no seria detinguda, les autoritats varen deixar de defendre els seus tipos de canvi fixos i varen permetre la fluctuació de les seues monedes. El valor depreciat resultant d'estes monedes va significar que la moneda estrangera denominada passiva aumentara substancialment en térmens de moneda domèstica, causant més bancarrota i, després, profundisant la crisis.

Atres economistes, incloent a Joseph Stiglitz i a Jeffrey Sachs, han restat importància al rol de l'economia real en la crisis comparat en els mercats financers, per la velocitat de la crisis. La rapidea en la qual va ocórrer la crisis va servir per a que Sachs i uns atres la compararen en una clàssica correguda bancària, provocada per un risc repentí. Sachs va senyalar les polítiques monetàries estrictes i fiscals contractivas implementades pels governs per consell de el FMI en la vespra de la crisis, mentres que Frederic Mishkin senyala el rol de l'informació asimètrica en els mercats financers que va dur a una "mentalitat gregaria" entre els inversionistes que va magnificar un risc relativament menut en l'economia real. Aixina, la crisis va atraure l'atenció de les finances conductuales interessades en la psicologia del mercat. Una atra possible conseqüència del shock repentí pot ser també atribuïda a la transferència de la sobirania d'Hong Kong l'1 de juliol de 1997. Durant els 90, diners calents va aplegar a la regió del Surest Asiàtic, pero els inversionistes varen ignorar a sovint els fonaments reals o perfils de risc de les respectives economies. l'incertitut respecte al futur d'Hong Kong va dur als inversionistes a tirar marcha arrere inclús fòra d'Àsia, exacerbando les condicions econòmiques en l'àrea (subsecuentemente duent a la devaluación del baht tailandés el 2 de juliol de 1997).

Els cancellers dels dèu països membres de l'Associació de Nacions del Surest Asiàtic varen creure que la manipulació ben coordinada de monedes va ser un intent delliberat de desestabilisar les seues economies. L'ex primer ministre malayo Mahathir Mohamad va acusar a George Soros d'arruïnar l'economia de Malàsia en una "especulació cambiaria massiva" (aparentment, Soros va apostar en contra de la devaluación de monedes asiàtiques, incorrent en una pèrdua quan va esclatar la crisis). En la Reunió Ministerial de dita associació sostinguda en Subang Jaya, Malàsia, els ministres varen firmar una declaració conjunta el 25 de juliol de 1997 que expressava la seua preocupació i cridava a una intensificació de la cooperació entre els països membres per a salvaguardar i promoure l'interés de la regió a este respecto. Coincidentemente, el mateix dia, els directors dels bancs centrals de la majoria dels països afectats varen estar en la EMEAP (Executive Meeting of East Àsia Pacific) reunits en Shanghái i no varen conseguir fer operacional el "nou apany per a demanar prestat". Un any abans, el 17 de març de 1996, els ministres de finances d'estos mateixos països havien assistit a la tercera reunió de ministres de finances del APEC en Kyoto, Japó, i d'acort a eixa declaració conjunta, havien segut incapaces de duplicar els montos disponibles baix el "Acort general per a demanar prestat" i el "Mecanisme financer d'emergència". Com a tal, la crisis podia ser vista com el fracàs per a construir adequadament i a temps la capacitat per a previndre la manipulació monetària. Esta hipòtesis no va gojar de molt respal entre els economistes, puix s'argumenta que cap inversioniste per sí solament podia haver fet suficient impacte en el mercat per a manipular exitosamente els valors monetaris. Ademés, el nivell d'organisació necessari per a coordinar un èxodo massiu d'inversionistes de monedes del Surest Asiàtic per a manipular els seus valors tornava a esta possibilitat un caràcter remot.

Per a alguns economistes, la causa de la crisis va ser que molts gastaven més de lo que guanyaven i havien acumulat grans deutes en moneda estrangera. Això va aüixar als inversionistes foràneus, els qui varen fugir en massa i varen provocar devaluación de divises i recessions.