Anar al contingut

Nabi Musa

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Nabi Musa

Nabi Musa (àrap نبي موسى; lit. Profeta Moisés), en ocasions escrit Nebi Musa, és el nom d'un santuari que la tradició popular palestina associa en el lloc a on va ser enterrat Moisés.[1] Es troba ubicat en la localitat homònima, a 8,5 quilómetros al sur de Jericó, en la pròpia Governació de Jericó, en Palestina.[2] També és el nom d'una festivitat religiosa de sèt dies de duració que els musulmans palestins solien celebrar anualment, i que donava començ el divendres anterior a Divendres Sant en l'antic calendari greco-ortodox.[3] Considerat "el pelegrinage musulmà més important de Palestina", la part més important d'esta festivitat era un pelegrinage colectiu des de Jerusalem a lo que es prenia per la Tomba de Moisés, prop de Jericó.[4]

Segons un cens portat a terme en 1931 per les autoritats del Mandat britànic de Palestina, en Nabi Musa vivien solament 3 persones en 1 casa.[5] A dia de hui hi ha un poble palestí en el mateix nom en les afores que tenia una població de 309 habitants en el cens de l'Oficina Central d'Estadístiques de Palestina (PCBS) de 2007, en 167 hòmens i 142 dònes.[2][6]

Història

[editar | editar còdic]

La carretera entre Jerusalem i Jericó era una de les principals rutes utilisades pels àraps del Llevant mediterràneu per a fer el seu pelegrinage cap a La Meca. El gran edifici en múltiples cúpules que marca el Mausoleu de Moisés es trobava en la que es considerava la parada per a la primera nit en el camí cap a dita ciutat. En un principi, es tractava simplement d'un punt des del que els peregrins podien detindre's i observar el vall del Jordán i tirar una ullada al Mont Nebo, lloc a on la Bíblia hebrea sembla sugerir que podria trobar-se la tomba de Moisés.[7] Sembla ser que es va convertir en una data rellevant del calendari musulmà local des de temps de Saladino.[8] En 1269, el sultà mameluco Baibars al-Bunduqdari va construir un chicotet santuari allí com a part d'una política més general adoptada despuix de la conquista de ciutats i zones rurals des de Líban fins a Hebrón en temps de les Creuades. Els santuaris es dedicaven principalment a profetas bíblics i als companyers de Mahoma, i el seu manteniment se sostenia en un awqaf, una assignació de propietats que havien pertanygut anteriorment a l'Iglésia Llatina. En el cas de Nabi Musa, el waqf es va assegurar gràcies a propietats eclesiàstiques expropiades prop de Jericó, aixina com de les terres agrícoles i dels llogarets de Turmus'ayya, Al Mazra'a, Khirbet abu Falah, Sur Baher i Wadi al Qilt.[2][9] L'edifici principal, que data d'aquella época, consta d'una mesquita, un far i una série de habitàculs.[2] El far oferix una bella vista de la mesquita, del desert i del Valle del Jordán, i en els dies solejats es poden observar des d'ell les tossals de Moab i el mont Nebo.[2] Hi ha també un gran cementeri anexe al santuari per a aquells musulmans que varen fallir durant el pelegrinage o per a els qui soliciten ser enterrats en ell per motius religiosos.[2]

La tradició d'alçar santuaris de Baibars va assentar un precedent per als següents governants. Durant tot el periodo medieval tardà, era costum construir albercs per a viagers adjacents als santuaris, i l'hospici que es pot observar a dia de hui es va terminar de construir en la década entre 1470 i 1480. Poc a poc, el mirador de la distant Tomba de Moisés a l'atre costat del Jordán es va ser confonent en la pròpia tomba, preparant el terreny per a la futura importància religiosa de Nabi Musa en la tradició suní de venerar a sants (walis).

Al voltant de 1820, les autoritats otomanes varen restaurar els edificis, que durant els sigles anteriors havien quedat un estat ruïnós. Ademés, varen promoure un pelegrinage festiu al santuari fent-ho coincidir en la celebració cristiana de Semana Santa, donant als musulmans l'oportunitat de celebrar una festivitat al mateix temps que els seus veïns cristians celebraven la seua pròpia. Açò va fer del pelegrinage a Nabi Musa un poderós símbol d'identitat política i religiosa entre els musulmans al començament del periodo modern.[10][11][12]

Durant el XIX, mils de musulmans solien reunir-se en Jerusalem, caminar a Nabi Musa i passar tres dies de festa, oració, jocs i visites a la gran tomba del pastor de Moisés, Hasan er-Rai, a dos quilómetros al sur del santuari, abans de retornar triunfantement durant el sèptim dia a Jerusalem.[11]


A finals de el XIX, els otomans varen nomenar custodios oficials del santuari i amfitrions del festival al clan al-Husayni, la conexió del qual en el cult podria datar de més d'un sigle abans. Segons Yehoshua Ben-Aryeh, el governador de Jerusalem Rauf Pasha (1876–1888) va ser el primer que va intentar explotar el festival per a incitar l'odi dels musulmans contra els cristians. Ilan Pappé oferix un punt de vista diferent:

Erro al crear miniatura:
Les banderes de l'Imperi Otomà onegen sobre Nabi Musa per última volta, en 1917.

'És més provable, no obstant, que el governador i el seu govern es mostraren prou aprensivos davant un tumult anti-cristiana, ya que podia instigar inestabilitat i desorde en un moment en el que el govern central intentava pacificar l'Imperi. Eixa havia segut, de fet, l'impressió de l'ingenier Claude Reignier Conder del Fondo per a l'Exploració de Palestina. El periòdic hebreu Ha-havazelet va alabar al govern otomà en el seu moment per impondre l'orde públic en l'assunt de Nabi Musa. Els quaderns de viage de Francis Newton atesten també un desenroll pacífic de les cerimònies. De fet, el govern turc va tindre que actuar ací en contra dels sentiments populars, compartits pels Husaynis com a mestres de cerimònies, que es basaven en la creència de que les festivitats de Nabi Musa s'estaven celebrant en condicions més desfavorables per als musulmans. El puny de ferro dels turcs va ser el responsable de que la situació no es deteriorar-se fins al punt d'un tumult generalisat.'[13]

La processó eixia de Jerusalem precedida per un estandart de Nabi Musa que els Husaynis conservaven d'any en any en el seu Donar al-Kabira. A la seua arribada al santuari, els Husaynis i una atra família adinerada de notables (A'ayan) de Jerusalem, els Yunis, s'encarregaven de proporcionar dos menjars al dia durant tota la semana per a tots els peregrins.[14] Una volta que es realisaven els vots o que els vots antics es renovaven, s'oferien al festival. El menjar proporcionat als peregrins incloïa aproximadament dotze corders, aixina com arròs, pa i manteca àrap per a un menjar comunal diari.

Al començament de el XX, Samuel Curtiss va deixar constància de que aproximadament 15 000 persones de tot el país acodien a la festivitat de Nabi Musa cada any.[15] Durant alguns anys a partir de 1919, els peregrins varen fer el seu camí de regrés a Jerusalem en música militar anglesa.[16] Quan Jordània va ocupar Cisjordània despuix de la guerra àrap-israelita de 1948, la festivitat de Nabi Musa va ser oficialment suprimida pel seu valor simbòlic com a potencial vehícul de protesta política. Des de 1995, la tomba de Nabi Musa ha estat administrada per l'Autoritat Nacional Palestina.[17]

Descripcions de la festivitat

[editar | editar còdic]
Preludi a la Tumult de Nabi Musa de 1920. Festivitat de Nabi Musa, Jerusalem, 1920.

El periodiste irlandés Philip Perceval Greus, germà del poeta i mitógrafo Robert Greus, va escriure una vívida descripció del colorit regrés dels peregrins a Jerusalem quan travessaven la porta deJaffa de la ciutat:

Quan varen entrar en la Ciutat Vella, l'entusiasme de la multitut va aplegar al seu punt més alt. Hòmens la mirada en blanc d'emoció ballaven en círculs, sense capell, els seus llarcs rulls volant salvajement mentres giraven... L'últim va ser l'estandart vert d'Hebrón rodejat per una guàrdia de dèu enjutos espadachines. En orgull caminaven junt a la seua bandera, fins que varen aplegar al lloc a on l'estret Carrer de David se sumergix en el llaberint de la ciutat vella. Per última volta varen onejar les seues lluentes espases sobre els seus caps i es varen desvanir entre les ombres dels carrers.[18]

Una fotografia de la processó pot vore's en A Year's Wandering in Bible Lands, de George Aaron Barton. En Letters from Jerusalem: During the Palestine Mandate, Eunice Holliday descriu la processó cap a la Tomba de Moisés en una carta a la seua mare:

"La processó va ser la cosa més rara que he vist mai, no podries imaginar un event més desordenat, pero resulta que això és típic del país. La gent aplegava per tandes, una flota en un estandart de seda de tots els colors, després una multitut ballant - la dansa àrap és un succeït -, després un gentío cantant i agitant espases o pals i, intercalados, grups de policia montada i de soldats per a assegurar-se de que no hi havia baralles. La millor part del dia en diferència era vore a tots els felahín (els llauradors dels llogarets) en la seua roba nova. Els colors eren maravellososː abrics de vellut rosa lluent, púrpura o blava, vestits grocs en brodats en rojos i vert, etcétera, i tots duyen un vel blanc. Era una visió preciosa [...]"[19]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Per a més informació sobre Moisés com nabi (profeta) en les sagrades escritures islàmiques vore Corán 19:51
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 The Applied Research Institute - Jerusalem. «An Nabi Musa - Perfil de la Localitat» (en anglés). Consultat el 19 d'abril de 2017.
  3. ↑ Samuel Curtiss (2005). Primitive Semitic Religion Today, Kessinger Publishing, pp. 163–4. ISBN 1-4179-7346-3.
  4. ↑ Rivka Gonen, Contested Holiness: Jewish, Muslim, and Christian Perspectives on the Temple, KTAV Publishing House 2003 p.138
  5. ↑ «Cense de Palestina de 1931» (en anglés). Consultat el 19 d'abril de 2017.
  6. ↑ Cens de l'Oficina Central d'Estadística de Palestina de 2007.
  7. ↑ Jerome Murphy-O'Connor, The Holy Land: An Oxford Archaeological Guide from Earliest Claves to 1700, Oxford University Press 1998 p.369
  8. ↑ Uri M. Kupferschmidt.
  9. ↑ Yehoshua Frenkel,’The Impact of the Crusades on Rural Society and Religious Endowments: The Case of Medieval Syria (Bilad al-Sham),’ in Yaacov Lev (ed.
  10. ↑ Eric Hobsbawn i Terence Ranger (eds) The Invention of Tradition Cambridge University Press, Cambridge i New York 1983 pp.1-14
  11. ↑ 11,0 11,1 Jerome Murphy-O'Connor, The Holy Land ibid. pp.369-370
  12. ↑ Roger Friedland and Richard Hecht, "The Nebi Musa Pilgrimage and the Origins of Palestinian Nationalism," en Pilgrims and Travelers to the Holy Land, ed.
  13. ↑ Ilan Pappé,The Rise and Fall of the Husainis (Part 1), Autumne de 2000, Assunt 10, Jerusalem Quarterly
  14. ↑ Ted Swedenburg, ‘The Role of the Palestinian Peasantry in the Great Revolt (1936-1939)' Capítul 7 pp.129-167, citat en Ilan Pappé (ed.
  15. ↑ Curtiss, p.163
  16. ↑ Henry Laurens, La Question de Palestine, vol.1, Fayard, Paris, 2002 p.507
  17. ↑ (2002) The Politics of Sacred Space: The Old City of Jerusalem in the Middle East, Lynne Rienner Publishers, p. 147.
  18. ↑ Philip Perceval Greus, Palestine:The Land of Three Faiths, Jonathan Cape, London 1923, citat en Hunt Janin, Four Paths to Jerusalem: Jewish, Christian, Muslim, and Secular Pilgrimages: 1000 BCE to 2001 CE, McFarland, Jefferson, North Carolina 2002 p.193
  19. ↑ (1997) Letters from Jerusalem: During the Palestine Mandate, The Radcliffe Press, pp. 22–23. ISBN 1860640850.

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Un relat detallat de la festivitat de Nabi Musa pot trobar-se, en àrap, en Mawsim al-Nabi Musa fi Filastin: Tarikh al-mawsim wal-maqam (La festivitat de Nabi Musa en Palestina: El història del festival i el santuari), de Kamil al-‘Asali. Amán, Donar al-Karmil, 1990.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Nabi_Musa&oldid=1387378»