Anar al contingut

Nakba

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Nakba

Nakba és un terme àrap (النكبة) que significa "catàstrofe" o "desastre" en dit idioma, utilisat per a designar al èxodo palestí (en àrap الهجرة الفلسطينية, al-Hijra al-Filasteeniya). Segons l'Agència de les Nacions Unides per als Refugiats Palestins (UNRWA), són refugiats palestins les "persones el lloc de les quals de residència habitual era el mandat britànic de Palestina entre juny de 1946 i maig de 1948 i que varen perdre les seues cases i mijos de vida com a conseqüència de la guerra àrap-israelita de 1948". Dita definició també inclou als seus descendents.[1]

També denominada com la "catástrofe palestina", va ser la destrucció de la societat i la pàtria palestina entre 1947 i 1948, i el desplaçament permanent de la majoria dels àraps palestins.[2][3] El terme s'utilisa per a descriure tant els acontenyiments de 1948 com l'actual ocupació dels palestins en els seus territoris ocupats (Cisjordània i la Franja de Gaza), aixina com la seua persecució i desplaçament en els territoris palestins i en els camps de refugiats palestins presents en la regió.[4][5][6][7][8]


Els acontenyiments fundacionals de la Nakba varen tindre lloc durant i poc despuix de la guerra de 1948, incloent la declaració sobre el 78% del mandat britànic com Israel, l'expulsió i fugida de 700.000 palestins, la despoblació i destrucció de més de 500 pobles palestins per les forces armades israelites[9] i el posterior borrat geogràfic, la negació del dret palestí a la tornada, la creació de refugiats palestins permanents i la "desintegració de la societat palestina".[10][11][12][3]L'expulsió dels palestins ha segut descrita des de llavors per alguns historiadors, com Benny Morris i Ilan Pappé, i investigadors de la Nakba, com Salman Abu Sitta, com una neteja ètnica.[13][14][15]


Abans, durant i despuix de la guerra de 1947-1949 centenars de ciutats i pobles palestins varen ser despoblats i destruïts.[16][17] Els noms geogràfics de tot el país varen ser borrats i substituïts per noms hebreus, a voltes derivats de la nomenclatura històrica palestina, i atres voltes noves invencions.[18][19] Numerosos llocs històrics no judeus varen ser destruïts, no només durant les guerres, sino en un procés posterior a lo llarc de vàries décades. Per eixemple, més del 80% de les mesquites dels pobles palestins han segut destruïdes i s'han retirat objectes de museus i archius.[20]En Israel es varen promulgar diverses lleis per a llegalisar l'expropiació de terres palestines.[21][22]

L'expulsió per la força o "desplaçament obligatori" de la població autòctona palestina ha vist també atres episodis, com el de la Naksa de 1967 en la guerra dels Sis Dies, en la que molts palestins es varen vore obligats l'exili, molts d'ells per segona volta.[23] Israel nega tota responsabilitat respecte als refugiats i l'atribuïx als països àraps. La posició majoritària en l'Estat d'Israel respecte al retorne dels refugiats àraps i els seus descendents és que, de concretar-se, l'existència d'Israel com a Estat judeu i democràtic, pilars fonamentals del sionisme, es voria sériament compromesa des del punt de vista demogràfic, ya que la població àrap es convertiria en majoritària en Israel.[24]


El dia de la Nakba (en àrap: يوم النكبة yawm al-nakba) és el dia en el que els palestins commemoren l'inici de l'èxodo (la creació de l'estat d'Israel). Se celebra el 15 de maig i és la data commemorativa més important del calendari palestí, sent commemorat en protestes i celebracions també en atres llocs fòra de Palestina.[25]

En 2023, l'atac liderat per Hamás contra Israel va desencadenar una guerra en la qual els israelites varen ordenar l'evacuació de més d'un milló de palestins cap al sur de la Franja. Un document intern del Ministeri d'Inteligència d'Israel, reconegut pel primer ministre Rebuig Netanyahu, va propondre inclús l'evacuació permanent de la població de Gaza a la Península del Sinaí en Egipte,[26] alguna cosa que molts mijos internacionals, i fins a polítics i un ministre israelites, varen considerar com una nova Nakba, tant en la Franja de Gaza com en Cisjordània.[27][28][29][30][31][32]

Context històric

Artícul principal → Conflicte àrap-israelita.


Al sendemà de la Declaració d'independència de l'Estat d'Israel en el territori assignat pel Pla de la ONU per a la partició de Palestina de 1947, els cinc estats àraps veïns (Líban, Síria, Jordània, Iraq i Egipte), disconformes en dit Pla, li varen declarar la guerra i varen invadir al naixent Estat d'Israel. Ademés aproximadament entre 250.000 i 300.000 palestins havien fugit o havien segut expulsats abans de la Declaració d'Independència israelita en maig de 1948, fet que va ser nomenat casus belli per a l'entrada de la Lliga Àrap en el país, desencadenant la guerra àrap-israelita de 1948.[33][34]

En la guerra intermitent que va tindre lloc durant els següents 15 mesos (en vàries treues promogudes per la ONU), Israel va conquistar un 26% adicional de l'antic mandat britànic, mentres que Transjordania i Egipte varen ocupar la partix restant destinada per la ONU a l'Estat àrap-palestí: Egipte va ocupar Gaza i Transjordania es anexionó Cisjordània i Jerusalem Este, refundant el país en el nom de Jordània.

Abans, durant i despuix de la guerra centenars de ciutats i pobles palestins varen ser despoblats i destruïts.[16][17] Els noms geogràfics de tot el país varen ser borrats i substituïts per noms hebreus, a voltes derivats de la nomenclatura històrica palestina, i atres voltes noves invencions.[18][19] Numerosos llocs històrics no judeus varen ser destruïts, no només durant les guerres, sino en un procés posterior a lo llarc de vàries décades. Per eixemple, més del 80% de les mesquites dels pobles palestins han segut destruïdes i s'han retirat objectes de museus i archius.[20]

En Israel es varen promulgar diverses lleis per a llegalisar l'expropiació de terres palestines.[21][22]

La Nakba

Primera fase

Partició del Mandat britànic de Palestina segons la resolució 181 II de l'Assamblea General de la ONU.

El 29 de novembre de 1947, l'Assamblea General de la ONU adopta la resolució 181 II, que establix la partició del Mandat britànic de Palestina en dos estats, un de judeu i un atre àrap, deixant l'àrea metropolitana de Jerusalem baix mandat internacional com un Nakba. L'estat judeu supondria un 55% del territori del Mandat, inclós el desert del Néguev, i la seua població estaria formada per 500.000 judeus i 400.000 àraps palestins. En eixe moment, els judeus solament posseïen el 7% de les terres de Palestina. L'estat àrap palestí tindria el 44% del territori del Mandat i una minoria d'uns 10 000 judeus.[35] Els líders àraps palestins rebugen la resolució, mentres que els líders judeus l'accepten. El liderage palestí proclama una folga general com a mida de protesta, mentres que l'Haganá flama a tots els judeus entre 17 i 25 anys a registrar-se per al servici militar.[36]


Al sendemà, el 30 de novembre de 1947, un grup d'àraps armats embosquen un autobús en Kfar Sirkin i maten a cinc passagers judeus.[37] Els motius de l'atac estan més relacionats en interessos criminals que nacionalistes, pero se sol prendre com el començ de la Nakba.[38] Eixe mateix dia, un atre grup ataca un autobús de camí a Hadera, mata a un passager judeu i ferix a varis més.[39]

El 13 de decembre de 1947, un coche es deté prop de la Porta de Damasc en Jerusalem i acrivella a tirs a la multitut, causant la mort de vint àraps palestins.[39] Dos semanes despuix, el Lehi ataca una cafeteria en Lifta i mata a sis àraps palestins.[39] El 30 de decembre, membres del Irgún llancen granades a un grup de treballadors àraps palestins en la refineria de petròleu d'Haifa i causen la mort d'onze d'ells. Enfurits, els treballadors àraps es vengen matant a trentanou treballadors judeus de la mateixa refineria, resultant també morts sis treballadors àraps palestins.[40]


L'1 de giner de 1948, membres de l'Haganá ataquen el propenc llogaret de Beleu al-Shayj i maten a vàries dotzenes de civils àraps palestins, inclosos dònes i chiquets.[41] Quatre dies despuix, el 5 de giner de 1948, l'Haganá coloca una bomba en el Hotel Semiramis del barri jerosolimitano de Qatamon, matant a 26 civils, inclós el cònsul espanyol en Jerusalem.[42] L'atac causa el pànic entre la població civil àrap palestina, que comença a abandonar el barri en direcció a zones més segures.[42] Poc despuix, el 7 de giner, membres del Irgún llancen bombes en la Porta de Jaffa de Jerusalem i deixen un saldo de 25 civils àraps morts.[42] També en la primera semana de giner, membres del Lehi en uniforme britànic detonen un camió bomba en Jaffa i maten a 28 àraps palestins.[43]

El hotel Semíramis de Jerusalem despuix del atentat de l'Haganá en giner de 1948.

El 8 de giner de 1948, el primer contingent de 330 voluntaris del Eixèrcit Àrap de Lliberació aplega al nort de Palestina.[43] Al sendemà el kibutz Kfar Szold és atacat per una força provinent de Síria en represàlia pel letal atac del Palmaj contra el propenc llogaret de Khisas.[43] Nous atacs de l'Haganá se succeïxen contra barris àraps palestins de Jerusalem com Sheikh Badr, Lifta i Romena.[42] A mitan de giner, els atacs dels diversos grups judeus han espentat a una quinta part de la població de Jaffa (unes 15.000 persones) a fugir a atres llocs.[43] A finals de giner, es calcula que uns 20.000 àraps palestins havien abandonat les seues llars en Haifa.[43] Els habitants de molts llogarets palestins propenques a zones judeues de Jerusalem també varen fugir.[43] En la segona quinzena de giner varen tindre lloc combats en Gush Etzion, un assentament judeu al sur de Jerusalem; una força de 35 hòmens del Palmaj va ser enviada per a ajudar als defensors i va ser completament aniquilada per irregulars àraps palestins.[43] El 31 de giner, David Ben Gurion ordena a l'Haganá que asentir als refugiats judeus de la zona de Shimon haTsadik en les cases abandonades pels atacs previs en els barris àraps de Jerusalem.[42] L'Haganá ataca el llogaret de Salama, a les afores de Jaffa; centenars de voluntaris de el EAL s'adinsen des de Síria, Líban i Transjordania.[43]

L'1 de febrer de 1948, un grup de palestins i de desertors de l'eixèrcit britànic llancen bombes contra la sèu del diari judeu Palestine Post que maten a vint civils judeus.[44] El 15 de febrer, unitats del Palmaj ataquen el llogaret àrap palestina de Sasa, al nort de la Galilea, maten a 60 parracs i destruïxen 20 vivendes.[45] També en febrer, un atac de voluntaris de el EAL sobre un assentament judeu prop de Beisan és repelit en un gran número de baixes entre els atacants.[45] El Palmaj vola les cases àraps de Cesarea i expulsa als habitants àraps d'esta ciutat. En Jaffa, forces judeues dinamitan cases en els seus habitants encara dins.[45]

En març, una série de coches bomba causen numeroses víctimes entre els habitants de Haifa, tant àraps com a judeus.[46] El 27 de març, centenars de parracs armats i voluntaris de el EAL ataquen un comboi de suministraments judeu prop del llogaret de Kabri; moren 49 judeus i sis àraps palestins. Atres atacs similars contra combois judeus varen acabar en la vida de 17 soldats judeus prop de Hulda i d'atres nou prop de Nebi Daniel.[47]

En abril, les forces judeues llancen l'Operació Najshon per a aliviar el sege de la part judeua de Jerusalem, prenen el llogaret d'al-Qastal, expulsen als seus habitants i dinamitan les seues cases.[47] El 8 d'abril mor Abdelkader al-Husayni, comandant del Eixèrcit de la Santa Yihad, una força paramilitar àrap palestina.[47] La seua mort, casual, supon un colp devastador per a la moral de la comunitat àrap palestina.[47] Al sendemà, el 9 d'abril, uns 120 hòmens del Irgún i el Lehi perpetren la massacre de Deir Yassin. El reconte de víctimes es fixa en 107 parracs morts, entre els que es conten multitut de dònes, vells i chiquets. Als presoners se'ls mostra en camions pel centre de Jerusalem. Les notícies de la massacre desnuguen el pànic encara més entre la població civil àrap palestina i provoquen la seua fugida en massa.[48]

Vehículs del comboi Hadassah despuix del atac (13 d'abril de 1948).

Poc despuix, les forces de el EAL ataquen infructuosament el kibutz Mishmak haEmek i, despuix de la seua derrota, l'Haganá ocupa varis llogarets àraps propencs, expulsant o fent fugir als seus habitants cap a Yenín i demolint per complet totes les seues cases.[49] El 12 d'abril, forces del Palmaj prenen Qaluniya, prop de Qastel.[47] Un batalló de la brigada Golani ataca el llogaret de Khirbet Nasser ed-Din, al suroest de Tiberíades, massacrant a atres 22 parracs i expandint el pànic entre la població àrap de la zona.[50] Al sendemà, 13 d'abril de 1948, un grup de guerrillers àraps palestins embosquen un comboi de camions, ambulàncies, autobusos i vehículs acorazar que es dirigixen a l'enclavament judeu del Mont Scopus. Moren 78 professors, alumnes, enfermeres, doctors i soldats de l'Haganá que els escoltaven.[50] Uns dies despuix, el 18 d'abril, les forces judeues conquisten Tiberíades. Els seus 5.000 habitants àraps palestins fugen presos del pànic despuix de la notícia de la massacre de Khirbet Nasser ed-Din. Les forces de l'Haganá saquegen els barris àraps.[46] El 22 d'abril, mils de palestins fugen de les seues llars en Haifa baix el fòc de morter de l'Haganá; molts es dirigixen al port per a agarrar un barco cap a Beirut o Acre. En el caos resultant, alguns barcos atestats de gent s'afonen.[51] Tres dies despuix, el 25 d'abril, membres del Irgún ataquen Manshiyeh, en Jaffa, mentres que forces de l'Haganá bombardegen en proyectils de morter i capturen els llogarets circumdants. Els refugiats àraps palestins fugen cap a Gaza, al sur.[52]

Membres de la Brigada Yiftah despuix de la pren de Safad (10 de maig de 1948)

El 10 de maig, les tropes judeues prenen Safad i expulsen a les seues mils de habitants àraps palestins, buidant els barris àraps de la ciutat. Avions Piper Cub bombardegen els uadis propencs para acceleren l'èxodo.[53] Al sendemà, la Brigada Guivati ataca Beit Daras, els habitants de la qual fugen a la propenca Isdud.[53] El 13 de maig, tropes de la Legió Àrap i irregulars palestins massacren als supervivents judeus despuix de l'atac al kibutz Kfar Etzion en lo que afirmen que és una venjança per la massacre de Deir Yassin.[54] Jaffa cau al sendemà, 14 de maig, quan forces de l'Haganá s'adinsen en la ciutat; ya solament queden entre 3.000 i 4.000 habitants àraps palestins.[53] En Beisan, tots els àraps són expulsats de les seues llars i enviats a Nazaret o més allà del riu Jordán.[53] Quan les tropes judeues entren en Acre, solament uns 3.000 dels seus 13.400 habitants han permaneixcut en la ciutat. Molts més fugen despuix de la conquista.[53]

A mitan de maig, entre 250.000 i 300.000 palestins ya han segut expulsats o han fugit de les seues llars.[55]

Segona fase

Atacs àraps 15 de maig-10 de juny de 1948.

La segona fase de la Nakba comença en la declaració d'independència d'Israel, proclamada per David Ben Gurion el 14 de maig de 1948.[55] Al sendemà, l'Alt Comissionat Cunningham abandona Haifa en una llancha de la marina britànica, lo que senyala el fi del Mandat britànic de Palestina.[55] Eixèrcits expedicionaris de quatre països àraps (Egipte, Transjordania, Síria i Iraq) comencen a adinsar-se en l'antic Mandat d'una manera “caòtica en la seua concepció i eixecució”.[55] El 19 de maig de 1948, forces de la Legió Àrap jordana apleguen a Jerusalem, destruïxen dos de les sinagogues de la Ciutat Vella i conseguixen la rendició de les forces judeues en la zona.[56] Entre el 15 de maig i el 15 de juny de 1948, la brigada Alexandroni expulsa als habitants àraps palestins de més de 60 llogarets i pobles de la planura llitoral entre Haifa i Tel Aviv.[57] El 22 de maig, més de setanta parracs àraps palestins moren en la pren de Tantura per part de les forces judeues, que sofrixen catorze baixes en l'atac. Alguns testics parlen de l'eixecució sumaria de més de doscents parracs.[57]

El 10 de juny de 1948 entra en vigor un alto el fuego de quatre semanes patrocinat per l'ONU.[57] A finals de juny té lloc l'incident del Altalena, que va generar l'unificació d'Haganá, Palmaj, Irgún i Lehi en les Forces de Defensa d'Israel.[57]

Refugiats de Lydda i Ramla.

El 12 de juliol, en el marc de l'Operació Dani, l'eixèrcit israelita pren les ciutats de Lydda (Lod) i Ramle (Ramla) i expulsa d'elles als seus més de 50.000 habitants. Isaac Rabin firma l'orde d'expulsió.[58] Els habitants de Ramle varen ser expulsats en autobusos, mentres que els de Lydda varen ser obligats a caminar fins a les llínees àraps baix el sol de juliol, lo que va causar un número indeterminat de morts civils.[58] Durant la captura de Lydda, els soldats de la brigada Yiftah maten a uns 250 àraps palestins que s'havien refugiat en una mesquita.[58] Tres dies despuix, el 15 de juliol, les forces israelites prenen Saffuriyah despuix de bombardejar la ciutat en dos avions i crear el pànic entre els seus habitants.[58] En Aylut, les tropes israelites eixecuten a 16 jóvens aldeans en els olivares propencs i dinamitan les cases en les que troben armes.[58] Al sendemà cau Nazaret, encara que els seus habitants no són expulsats possiblement perque Ben Gurion temia la reacció del món cristià davant tal eventualitat.[58] El 17 de setembre, davant l'estupefacció de la comunitat internacional, el Lehi assessina en Jerusalem al Comte Folke Bernadotte, mediador de les Nacions Unides.[59]

Uns 100.000 palestins es varen convertir en refugiats durant esta segona fase de la Nakba.[59]

Tercera fase

Mare palestina en el seu fill durant la Nakba (1948).

Entre octubre de 1948 i giner de 1949, l'eixèrcit israelita va expulsar a les forces egipcíaques d'Isdud i Majdal i va ampliar el territori baix el seu control en la Galilea.[59] En el sur, els civils àraps palestins fugen junt en les tropes egipcíaques en retirada.[59] El 21 d'octubre, l'eixèrcit israelita captura Beerseba i expulsa als seus ciutadans àraps palestins cap a la Franja de Gaza.[60] Els refugiats que varen intentar tornar en novembre són detinguts i expulsats de nou.[61] El 29 d'octubre, forces israelites assessinen a entre huitanta i cent civils àraps palestins en la massacre del-Dawayima. Entre les víctimes es conten numeroses dònes i chiquets. Esta matança accelera encara més si cap l'èxodo de la població civil àrap palestina.[61] Entre el 29 i el 31 d'octubre, l'eixèrcit israelita porta a terme l'Operació Hiram, que li proporciona noves conquistes en la Galilea oriental, una zona otorgada a l'Estat àrap segons la partició de les Nacions Unides.[61] En Huleh, els soldats israelites maten a dotzenes de hòmens.[61] Noves atrocitats en Eilabun, Safsaf i Jish precipiten l'èxodo d'atres 30.000 palestins, en la seua majoria cap al Líban.[61]

L'11 de decembre de 1948, l'Assamblea General de les Nacions Unides aprova la seua Resolució 194, que fa del retorne dels refugiats un prerrequisito per a la consecució d'un acort de pau i exigix que es pague una compensació a aquells que opten per no eixercir la seua dret de tornada.[62] En giner de 1949, els 355 habitants àraps palestins de Majd al-Krum són pujats a camions de l'eixèrcit israelita i duts a la regió del Uadi Llaura, baix control iraquí en eixe moment. Uns atres mils de habitants de la Galilea són expulsats en la zona de Yenín. Les tribus beduinas catalogades de “hostils” són expulsades a Egipte i Transjordania.[63]

Conseqüències

A continuació es mostra el resultat en sifres de la Nakba:


  • El número total de morts àraps palestins es calcula entorn a les 13 000 persones.[64]

Entre 700.000 i 750.000 àraps palestins varen fugir o varen ser expulsats de les seues llars, convertint-se en refugiats.[65] La majoria d'ells es varen assentar en campaments improvisats en Cisjordània (ocupada per Transjordania), la Franja de Gaza (ocupada per Egipte), Síria i el Líban, en molts uns atres terminant en Egipte o Iraq.[66] En maig de 1950 naix l'Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina en Orient Pròxim (UNRWA) per a atendre les necessitats d'estos refugiats palestins.[66] Ya en juliol de 1948, Israel va fer pública la seua postura oficial de rebuig a la tornada dels refugiats.[67]

  • Les órdens d'expulsió es varen aplicar en un total de 225 localitats.[65] Unes 350 o 400 localitats varen ser despobladas, la majoria d'elles destruïdes o reocupadas per immigrants judeus;[68] tan sol en el primer any d'existència d'Israel, uns 120.000 nous immigrants judeus es varen acomodar en cases abandonades per àraps palestins.[69] Unes atres varen anar deliberadament convertides en boscs.[70] Les 26 localitats àraps palestines del subdistrito de Jaffa varen ser despobladas o destruïdes.[54] En Acre i Jaffa, tota la població àrap palestina restant va ser reubicada per l'eixèrcit en un barri concret de les ciutats.[54] També varen ser expulsats els habitants de trentahuit de les quaranta localitats àraps palestines del subdistrito de Jerusalem que va quedar del costat israelita de la frontera.[71] En la zona de Tiberíades, 25 de les 27 localitats àraps palestines varen ser arrasades.[70] La població àrap palestina d'Haifa va passar de 70.000 a 3.500 habitants.[71]
  • Palestins expulsats de Ramla (12 de juliol de 1948).
    Cinc de les onze ciutats àraps que varen acabar baix control israelita varen quedar buides de habitants àraps palestins: Safed, Majdal, Beisan, Tiberíades i Beerseba. En atres cinc (Jaffa, Haifa, Lydda, Ramle i Acre) els seus habitants àraps palestins varen ser expulsats o varen fugir casi per complet.[72] Tan sol Nazaret es va mantindre com una localitat enterament àrap palestina.[73]
  • Uns 156.000 àraps palestins varen quedar dins de l'Estat d'Israel d'acort en les llínees d'armistici de 1949.[68] D'estos, uns 75.000 varen ser catalogats de “presents absents” i desposseïts de les seues llars i bens.[68] Estos nous ciutadans d'Israel varen viure somesos a la llei marcial fins a 1966.[74]
  • Uns 20.000 àraps palestins varen conseguir tornar a les seues llars despuix de la conclusió de la guerra, catalogats com “infiltrats” per l'Estat d'Israel.[75] Varis mills més varen morir en l'intent.[62]
  • Per un atre costat, el procés d'expulsió dels habitants àraps palestins d'Israel va continuar esporàdicament molt despuix de la firma dels acorts d'armistici.[63] En 1950, els aproximadament 1600 habitants de Majdal varen ser expulsats a la Franja de Gaza, i la seua localitat va passar a formar part d'Ascalón.[63]
  • Numeroses localitats àraps palestines varen ser renombradas en nous topònims hebreus. Els barris jerosolimitanos de Qatamon i Talbiyeh varen ser rebatejats com Gonem i Kommemiut, encara que a la llarga varen mantindre el seu nom tradicional.[71] Sheikh Badr va ser rebatejada com Givat Ram i Deir Yassin es va denominar Givat Shaul.[71] Atres noms àraps varen ser hebraizados, com els de Saffuriya (que va passar a ser Tzipori), Puge (Sova), Beit Dajan (Bet Dagan), al-Zib (kibutz Gesher HaZiv), Ain Karim (Ein Kerem), Ain Hawd (Ein Hod), S’as’a (kibutz Sasa), Lubya (Lavi), Nuris (Nurit) o Salama (Kfar Shalem).[76]

Vore també

Referències

  1. ↑ Vore definició en la pàgina web de la UNRWA.
  2. ↑ «Palestinian Collective Memory and National Identity - Google Books». web.archive.org. Archivat des d'el original, el 14 de giner de 2023. Consultat el 2023-10-17.
  3. ↑ 3,0 3,1 «Catastrophe, Memory and Identity: Al-Nakbah as a Component of Palestinian Identity».Israel Studies.7(2)
    175–198.ISSN 1084-9513.Consultat el 2023-10-17.
  4. ↑ «World Conference on Racism -- Address by Hanan Ashrawi -- Durban, August 2001». web.archive.org. Archivat des d'el original, el 4 de març de 2021. Consultat el 2023-10-17.
  5. ↑ «[1]». Consultat el 2023-10-17 (en en).
  6. ↑ Sa'vaig donar, Ahmad H.; Abu-Lughod, Lila (2007). Nakba: Palestine, 1948, and the Claims of Memory (en en), Columbia University Press. ISBN 978-0-231-13579-5.
  7. ↑ «The Palestinian Nakba and its Continuous Repercussions».Israel Studies.18(2)
    86–99.ISSN 1084-9513.doi:10.2979/israelstudies.18.2.86.Consultat el 2023-10-17.
  8. ↑ Bashir, Bashir; Goldberg, Amos (2018-11-13). The Holocaust and the Nakba: A New Grammar of Trauma and History (en en), Columbia University Press. ISBN 978-0-231-54448-1.
  9. ↑ Slater, Jerome (2021). Mythologies without end: the US, Israel, and the Arab-Israeli conflict, 1917-2020, Oxford University Press. ISBN 978-0-19-045908-6.
  10. ↑ «The Palestine Nakba: Decolonising History, Narrating the Subaltern ... - Nur Masalha - Google Books». web.archive.org. Archivat des d'el original, el 14 de giner de 2023. Consultat el 2023-10-17.
  11. ↑ «How Israelis and Palestinians Negotiate: A Cross-cultural Analysis of the ... - Google Books». web.archive.org. Archivat des d'el original, el 14 de giner de 2023. Consultat el 2023-10-17.
  12. ↑ «Observations on the Right of Return».Journal of Palestine Studies.21(2)
    29–40.ISSN 0377-919X.doi:10.2307/2537217.Consultat el 2023-10-17.
  13. ↑ «[2]». Consultat el 2023-10-17 (en en-GB).
  14. ↑ «ARI SHAVIT - SURVIVAL OF THE FITTEST? AN INTERVIEW WITH BENNY MORRIS: LOGOS WINTER 2004». www.logosjournal.com. Archivat des d'el original, el 5 de setembre de 2021. Consultat el 2023-10-17.
  15. ↑ Pappé, Ilan (2007). The ethnic cleansing of Palestine, Repr edició, Oneworld Publ. ISBN 978-1-85168-555-4.
  16. ↑ 16,0 16,1 Moris (2012). The birth of the Palestinian refugee problem revisited, 2. ed., 6. print edició, Cambridge Univ. Press. ISBN 978-0-521-00967-6.
  17. ↑ 17,0 17,1 Khalidi, Walid (1992). All that remains: the Palestinian villages occupied and depopulated by Israel in 1948, Institute for Palestine studies. ISBN 978-0-88728-224-9.
  18. ↑ 18,0 18,1 Moris (2012). The birth of the Palestinian refugee problem revisited, 2. ed., 6. print edició, Cambridge Univ. Press. ISBN 978-0-521-00967-6.
  19. ↑ 19,0 19,1 Khalidi, Walid (1992). All that remains: the Palestinian villages occupied and depopulated by Israel in 1948, Institute for Palestine studies. ISBN 978-0-88728-224-9.
  20. ↑ 20,0 20,1 Williams, Patrick (2009). ‘Naturally, I reject the term éxodo palestino’: Said and Palestinian Dispossession (en en), Palgrave Macmillan UK, pp. 83–103. doi:10.1057/9780230232785_5. ISBN 978-0-230-23278-5.
  21. ↑ 21,0 21,1 «From Arab Land to ‘Israel Lands’: The Llegal Dispossession of the Palestinians Displaced by Israel in the Wake of 1948».Environment and Planning D: Society and Space.22(6)
    809–830.ISSN 0263-7758.doi:10.1068/d402.Consultat el 2023-11-14.
  22. ↑ 22,0 22,1 «THE LEGAL TRANSFORMATION OF ETHNIC GEOGRAPHY: ISRAELI LAW AND THE PALESTINIAN LANDHOLDER 1948-1967».
  23. ↑ Vore artícul en The Guardian
  24. ↑ La postura majoritària en Israel respecte al caràcter de l'Estat coincidix en el Programa de Jerusalem de 2004 de l'Organisació Sionista Mundial, que pot consultar-se [enllaç trencat]
  25. ↑ «What is the Palestinian Nakba and why does it matter? – DW – 05/15/2023» (en en). dw.com. Consultat el 2024-03-26.
  26. ↑ «Expel all Palestinians from Gaza, recommends Israeli gov’t ministry» (en anglés). +972 Magazine. Consultat el 11 de maig de 2024.
  27. ↑ «¿Una nova Nakba? El Ministeri d'Inteligència israelita propon expulsar a tota la població palestina de Gaza a Egipte». Democracy Now!. Consultat el 26 de març de 2024.
  28. ↑ «Israel i la nova Nakba». El País. Consultat el 26 de març de 2024.
  29. ↑ «“Nakba, 2023”: el desplaçament forçat de població palestina en Gaza». eldiario.és. Consultat el 26 de març de 2024.
  30. ↑ «Palestine: Preventing a Genocide in Gaza and a New “Nakba”» (en anglés). UNRIC. Consultat el 26 de març de 2024.
  31. ↑ «A Nakba is unfolding in the occupied West Bank, too» (en anglés). Al Jazeera. Consultat el 26 de març de 2024.
  32. ↑ «'We're Rolling Out Nakba 2023,' Israeli Minister Says on Northern Gaza Strip Evacuation» (en anglés). Haaretz. Consultat el 26 de març de 2024.
  33. ↑ «S/745». web.archive.org. Archivat des d'el original, el 1 de setembre de 2023. Consultat el 2023-11-14.
  34. ↑ Tessler (2009). A history of the Israeli-Palestinian conflict, 2nd ed edició, Indiana University Press. ISBN 978-0-253-22070-7.
  35. ↑ Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en Anglés), Londres: Penguin Books, p. 107. ISBN 9780241004432. «On 29 November 1947 the UN General Assembly voted to partition Palestine into Jewish and Arab states, leaving Jerusalem under UN supervision as a “diaspora”. (…) The proposed Jewish state was to consist of 55 percent of the country, including the largely unpopulated Negev desert.Its population would comprise some 500.000 Jews and 400.000 Arabs –a very substantial minority. Jews, at that point, owned just 7 percent of Palestine’s private land. The Arabe state was to have 44 percent of the land and a minority of 10.000 Jews. Greater Jerusalem was to remain under international rule.»
  36. ↑ Black, Ian (2017). éxodo palestino (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 108. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019. Nakba
  37. ↑ Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 105. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019. «éxodo palestino»
  38. ↑ Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 105. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019. «Nakba »
  39. ↑ 39,0 39,1 39,2 Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 105. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  40. ↑ Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 105-106. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  41. ↑ Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 106. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  42. ↑ 42,0 42,1 42,2 42,3 42,4 Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 113. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  43. ↑ 43,0 43,1 43,2 43,3 43,4 43,5 43,6 43,7 Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 114. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  44. ↑ Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 113-114. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  45. ↑ 45,0 45,1 45,2 Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 115. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  46. ↑ 46,0 46,1 Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 119. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  47. ↑ 47,0 47,1 47,2 47,3 47,4 Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 116. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  48. ↑ Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 117-118. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  49. ↑ Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 117. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  50. ↑ 50,0 50,1 Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 118. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  51. ↑ Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 119. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  52. ↑ Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 120. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  53. ↑ 53,0 53,1 53,2 53,3 53,4 Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 121. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  54. ↑ 54,0 54,1 54,2 Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 141. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  55. ↑ 55,0 55,1 55,2 55,3 Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 122. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  56. ↑ Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 123. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  57. ↑ 57,0 57,1 57,2 57,3 Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 124. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  58. ↑ 58,0 58,1 58,2 58,3 58,4 58,5 Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 125. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  59. ↑ 59,0 59,1 59,2 59,3 Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 126. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  60. ↑ Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 127. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  61. ↑ 61,0 61,1 61,2 61,3 61,4 Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 128. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  62. ↑ 62,0 62,1 Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 134. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  63. ↑ 63,0 63,1 63,2 Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 149. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  64. ↑ Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 128-129. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  65. ↑ 65,0 65,1 Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 129. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  66. ↑ 66,0 66,1 Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 132. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  67. ↑ Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 133. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  68. ↑ 68,0 68,1 68,2 Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 131. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  69. ↑ Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 145. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  70. ↑ 70,0 70,1 Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 143. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  71. ↑ 71,0 71,1 71,2 71,3 Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 142. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  72. ↑ Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 137. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  73. ↑ Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 142-143. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  74. ↑ Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 138. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  75. ↑ Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 136. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.
  76. ↑ Black, Ian (2017). Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017 (en anglés). Londres: Penguin Books. p. 144. ISBN 9780241004432. Consultat l'11 de març de 2019.

Bibliografia

  • Álvarez-Ossorio, Ignacio i Esquerre Brichs, Ferran (2007): ¿Per qué ha fracassat la pau? Claus per a entendre el conflicte palestí-israelita. Madrit, Catarata.
  • Avneri, A. (1984): The Claim of Dispossession. NJ: Transaction Books.
  • David Ben-Gurión (1954): Rebirth and Destiny of Israel. NY: Philosophical Library, 1954.
  • Ben-Gurión, D. (1948): Diaris de Guerra. Vol.2.
  • Childers, Erskine B. i Khalidi, Walid (1988): Appendix I: The Spectator Correspondence. Journal of Palestine Studies, Vol. 18, No. 1, Special Issue: Palestine 1948. (Autumn, 1988), pp. 51-70.
  • Isi Liblier (1972): The Case of Israel. Austràlia: The Globe Press.
  • Kanaana, S. i Zitawi, N. (1998): Deir Yassín. Monograph No. 4. Destroyed Palestinian Villages Documentation Project. Bir Zeit University, abril.
  • Kanaana, S. (1998): Reinterpreting Deir Yassín. Bir Zeit University, abril.
  • Kapeliouk, Amnon (1987): New Light on the Israeli-Arab Conflict and the Refugee Problem and Its Origins. Journal of Palestine Studies, Vol. 16, No. 3. (Spring, 1987), pp. 16-24.
  • Masalha, Nur-eldeen (1988):On Recent Hebrew and Israeli Sources for the Palestinian Exodus, 1947-49. Journal of Palestine Studies, Vol. 18, No. 1, Special Issue: Palestine 1948. (Autumn, 1988), pp. 121-137.
  • Milstein, U. (1999): History of Israel’s War of Independence, vol. IV. Lanham: University Press of America.
  • Morris, Benny (1987): The Birth of the Palestinian Refugee Problem, 1947-1949. Cambridge University Press.
  • Morris, Benny (1986): What Happened in History. Journal of Palestine Studies, Vol. 15, No. 4. (Summer, 1986), pp. 181-182.
  • Morris, Benny (1995):Falsifying the Record: A Fresh Look at Zionist Documentation of 1948. Journal of Palestine Studies, Vol. 24, No. 3. (Spring, 1995), pp. 44-62.
  • Nimrod, Yoram (1984): Meetings at the crossroads: Jews and Arabs in Palestine During Recent Generations. University of Haifa.
  • Prittie, T. (1975): Middle East Refugees. En Michael Curtis, et al.: The Palestinians. NJ: Transaction Books.
  • Ramos Tolosa, Jorge (2020): Una història contemporànea de Palestina-Israel. Madrit, Catarata.
  • Sachar, H.(1979): A History of Israel: From the Rise of Zionism to Our Clave. NY: A. Knopf.
  • Schechman, J. (1963): The Refugee in the World. NY: A.S. Barnes and Co.
  • The Memoirs of Haled al Azm, (Beirut, 1973), primera part, pp. 386-387.
  • Filles de la Nakba. Veus de dònes palestines (2024). Alacant-Espanya. Edicions El Salmó. ISBN 978-84-127628-3-9


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Nakba&oldid=1266957»