David Ben-Gurión

Archiu:David Ben-Gurion (D597-087).jpg

David Ben-Gurión

David Ben-Gurión (Plantilla:Lang-he), naixcut David Yosef Grün (Plantilla:Lang-yi); (Płońsk, Polònia del Congrés; 16 d'octubre de 1886-Ramat Gan, Israel; 1 de decembre de 1973), fon un polític israelita i, com estadiste, va anar el primer en ocupar el càrrec de primer ministre d'Israel.

Va ser membre de la segona Aliyá i una figura important del sionisme, aixina com un dels líders del moviment obrer, membre dels partits Poalei Zion i Ajdut HaAvodá, primer secretari general de l'Organisació General de Treballadors en Eretz Israel i primer líder de Mapai.

Com a president de l'Agència Judeua per a Israel i president de l'Eixecutiu Sioniste, va encapçalar el liderage del Yishuv judeu en la Terra d'Israel durant el Mandat Britànic. En calitat de President de l'Administració de Poble va eixercitar un paper central en la redacció de la Declaració d'Independència d'Israel, en la que va proclamar l'establiment de l'Estat judeu el 14 de maig de 1948.

Baixe el seu liderage, durant la guerra àrap-israelita de 1947-1949, es varen establir les Forces de Defensa d'Israel per mig de l'unió de diverses milícies judeues; junt a l'expulsió i el desplaçament de la majoria de la població àrap palestina.

Un dels pares fundadorsd'Israel, va assentar les bases de l'Estat judeu, influint directament en la solució de qüestions clau i la formació de les principals institucions de l'Estat d'Israel. Aixina mateix, va supervisar l'absorció d'immigrants judeus.

Una part important de la seua política exterior va ser millorar les relacions en Alemània Occidental per mig d'un acort de reparacions en compensació pel confisc nazi de bens judeus durant l'Holocaust.

Va dirigir l'Estat d'Israel com a primer primer ministre entre 1948 i 1953, i novament entre 1955 i 1963; va ser ministre de Defensa durant dèu anys i mig fins a 1963 (llevat per un paréntesis de dos anys, de 1953 a 1955) i ministre de Transport en el tercer govern d'Israel (1952).

Com a primer ministre, va anar en gran part responsable de donar forma a l'image democràtica d'Israel, la naturalea de les interaccions entre els diferents sectors de la societat israelita i donar forma als mecanismes eixecutius de molts ministeris governamentals.

Durant el seu mandat, centenars de mils d'immigrants varen ser absorbits. Despuix de la seua renúncia com a primer ministre i la seua renúncia a Mapai, va establir en 1965 la Llista de Treballadors Israelites (Rafi).

Va ser membre de la Knesset entre 1965 i 1970, despuix de lo que es va retirar de la política.

Biografia

Infància i adolescència

Va nàixer en el llogaret de Płońsk, per llavors partix de la Polònia del Congrés del Imperi rus. De chicotet va ser educat en un «jéder», institució tradicional d'estudis judeus primaris en orientació religiosa.

Posteriorment, i orfe de la seua mare Sheindl als onze anys, va passar a estudiar en una escola fundada pel seu propi pare, Avigdor, que li va inculcar el seu avidez pel renaciente hebreu, les seues conviccions sionistes i socialistes, i la seua passió per la vida pública.

Els aires de profunt antisemitisme que campeaban per Europa Oriental a principis de el XX, un dels punts àlgits de la qual va ser el pogrom de Chisináu de 1903, varen contribuir també a forjar la seua visió de vida.

Aixina, sent encara molt jove, va fundar junt a un grup d'amics de la seua Płońsk natal un moviment jovenil judeu, «Ezra», que preparava als jóvens sionistes disposts a emigrar a Palestina del Imperi otomà, en l'aprenentage de les llabors agrícoles i del hebreu.

Als díhuit anys es va traslladar a Varsòvia i es va sumar a les files del partit polític sioniste socialiste «Po'alei Sion» (de l'hebreu, "obrers de Sion"), sent arrestat dos voltes en temps de la revolució de 1905.

En 1906, en vint anys, va decidir consumar el seu ideal sioniste emigrant a la regió de Palestina, a l'adop baix domini del Imperi otomà, en la denominada «Segona Aliyá» o ona d'immigració sionista.

Primers anys en Palestina i exili (1906-1918)

Una volta en Palestina baix el control de la Síria otomana, fidel a les seues conviccions sionistes i socialistes, segons les quals el judeu devia tornar a les seues raïls i al treball de la terra, per lo que es va dedicar varis anys a l'agricultura, primer en les plantacions de cítrics de Petaj Tikva i en les vinyes de Zikhron Ya'aqov, per a passar després a Galilea, establint-se successivament en els assentaments de Séjera, Menajamía i Kinéret.

Paralelament, va seguir desenrollant la seua activitat pública, sumant-se en 1906 al partit «Poalei Sion» de Palestina. Gràcies als seus esforços va tindre lloc en 1907 la reforma de la plataforma del partit, que va incorporar el cridat a la "independència política del poble judeu en esta terra".

En 1909 va ser un dels promotors i fundadors de l'organisació hebrea Hashomer (de l'hebreu, "el centinela"), grup armat creat per a protegir els assentaments judeus.

En 1910, es va contar entre els fundadors i primers editors del periòdic del seu partit, «Ajdut» (hebreu, "unió"), en el que va començar a firmar els seus artículs en el nom de David Ben-Gurión, inspirat en Yosef Ben-Gurión, un dels líders de la primera guerra judeorromana contra els romans (anys 66-73).

El tumult dels Jóvens Turcs de 1908, i la seua conseqüent promesa d'un canvi renovador en la anquilosada política otomana, va dur al jove Ben-Gurión a depositar les esperances del moviment sioniste en els nous polítics turcs. Va ser aixina que en 1912, va prendre la decisió d'estudiar dret en Constantinopla, no sense abans passar una temporada en Salónica en la finalitat de deprendre turc.

Durant la seua estància en la capital del ya languideciente Imperi otomà, va buscar ser elegit diputat i encara ministre, per a promoure la lliure immigració judeua a Palestina, coartada i cercenada pel govern osmanlí. Empero, l'esclat de la Primera Guerra Mundial va abortar els seus plans: els seus estudis de dret es varen vore truncats, les autoritats otomanes ho varen acusar d'agitador prosionista i, en ocasió d'unes vacacions en Palestina, ho varen expulsar a Egipte, d'a on es va exiliar a Estats Units en 1915.

Durant la seua estància en Nova York, que es va prolongar fins a fins de 1918, va conéixer a qui seria la seua esposa i companyera de tota la vida, Paula, en la qual va tindre els seus tres fills. Ben-Gurión no cejó en moment algun en la seua activitat pública, en el marc de la qual va estar entre els fundadors del moviment sioniste «Hejalutz» (hebreu, "el pioner").

Despuix de la derrota i la posterior desintegració de l'Imperi otomà i l'arribada dels britànics a Palestina i la declaració de respal a la causa sionista del ministre anglés d'Exteriors, Arthur Balfour, de 1917, va treballar fervientemente en el reclutament de la joventut sionista a la Legió Judeua, cos de voluntaris de l'eixèrcit anglés, al que ell mateixa es va sumar. No menor importància varen tindre els aires de llibertat i democràcia que va respirar en Estats Units per primera volta en la seua vida, que varen deixar una fonda impressió en el seu esperit, i que varen influir posteriorment a lo llarc del seu camí.

De regrés en Palestina (1918-1935)

Al seu regrés a Palestina baix el control de l'Imperi britànic, despuix de la derrota del Imperi otomà, paralelament a l'entrada triumfal de les forces britàniques comandadas pel general Edmund Allenby, en les postrimeries de 1918, es va dedicar en afany a la creació paulatina de les institucions que permetrien en el seu dia la concreció del somi sioniste de Ben-Gurión: la creació d'un Estat judeu independent i sobirà en la Terra d'Israel.

Va estar en 1920 entre els fundadors de la «Histadrut», la confederació sindical de treballadors hebreus d'Israel, com a secretari general, des de 1921 fins a 1935. Baixe el seu mando, la Histadrut es va convertir en una poderosa corporació econòmica, ama de fàbriques, cooperatives agrícoles i de producció, servicis de salut i fins al seu propi banc, el Banc Hapoalim (en hebreu: "Els treballadors"), els quals varen brindar en el seu conjunt l'infraestructura econòmica i política de lo que es va cridar «l'Estat en camí», i que varen dominar l'escena econòmica del país durant vàries décades.

En 1933 va conseguir la fusió dels distints partits polítics d'orientació sionista, llaica i socialista, en el partit «Mapai», el partit laborista per les seues sigles en hebreu, del que va ser secretari general.

En 1935, va ser elegit president de l'eixecutiu de l'Agència Judeua, la Sojnut, virtual Poder Eixecutiu del «Estat en camí» i verdader «Estat paralel» al Mandat britànic, càrrec que ocuparia fins a la creació mateixa del Estat, el 14 de maig de 1948.

Camí de l'Estat d'Israel (1935-1948)

Al mando dels designis de la comunitat judeua en Palestina des de 1935, Ben-Gurión es va dedicar a la consolidació del futur estat judeu, contribuint com cap atre prohombre judeu a establir les llínees bàsiques que li caracterisarien fins al dia de hui.

La seua visió del conflicte àrap-judeu va ser casi sempre pragmàtica. A mitan de 1937, va acceptar, a lo manco de facto, el principi de partició de Palestina propost per la comissió britànica investigadora dels disturbis àraps iniciats en 1936, presidida per Lord Earl Peel, i va estar dispost a conformar-se en un estat independent, aixina fora solament en una menuda part - el 20 per cent - de la Terra d'Israel històrica.

Varen compartir el seu criteri Jaim Weizmann i Moshé Sharet, futurs primer president d'Israel i segon primer ministre d'Israel, respectivament, encara que rebujada per atres dirigents sionistes, com Ze'ev Jabotinsky, Berl Katzenelson i Golda Meir, entre uns atres.

Pragmàtica també va ser la seua resposta al tumult àrap de 1936, que es va prolongar fins a 1939: Ben-Gurión va ser un ferm partidari d'una resposta moderada que evitara l'escalada de violència, i va cridar a evitar la pèrdua de vides inocents, la Haganá, organisació paramilitar lligada a Histadrut. Durant este periodo va tindre cap a les respostes àraps una política de "auto contenció" havlagá, lo que va dividir encara més als sectors oficials d'orientació d'esquerres i els sectors dissidents revisionista com l'Irgún.

En la publicació del Llibre Blanco en 1939, pel qual Gran Bretanya establia fortes restriccions a la lliure immigració judeua a Palestina, i grans traves a l'adquisició de noves terres a mans de judeus, Ben-Gurión va abandonar el seu consabida política de cautela i gradualismo, per a adoptar una ferma llínea activista front al Mandat anglés.

Durant la Segona Guerra Mundial, la seua estratègia front al conflicte creat entre la ferma oposició hebrea a les restriccions britàniques, i el fet de que Gran Bretanya combatera contra l'Alemània nazi, va ser resumida sucintamente en la seua afirmació de que els sionistes «combatrien contra els nazis com si no existira el Llibre Blanco, i combatrien el Llibre Blanco com si no hi haguera guerra».

Despuix de la guerra, va desafiar l'autoritat britànica organisant la campanya massiva d'immigració illegal i va buscar expandir les fronteres de facto del futur estat, creant ràpidament nous assentaments judeus en moltes parts de Palestina. Aixina mateix, va impulsar el desenroll d'una sòlida i eficaç capacitat de defensa judeua, i va pressionar als països occidentals amics a vendre als judeus armament pesat, com a artilleria i avions.

Vida política

Primer ministre (1948-1953)

El 14 de maig de 1948 (5 d'Iyar de 5708), va llegir en Tel Aviv la declaració d'independència de l'Estat d'Israel; immediatament a la veta de la qual, sèt estats àraps varen atacar el país en lo que va anar el començ de la guerra d'Independència d'Israel: Egipte, Síria, Jordània, Líban, Iraq, Aràbia Saudita i Yemen.

Una de les seues primeres órdens, com a cap d'Estat de facto, va ser la d'unificar a tots els grups combatents hebreus, creant aixina al Eixèrcit de Defensa d'Israel, el Tzáhal (per les seues sigles en hebreu).

Ben-Gurión va otorgar a la consolidació de les Forces Armades i a la desaparició com a tals de les milícies prèvies a l'Estat, una importància tal, al punt que no va dubtar en manar bombardejar fins al seu afonament al barco rebel "Altalena", en Menajem Beguin a bordo, en tal d'impondre la supremacia del nou estat i impedir el caos que supondria la tolerància de grups armats independents.

El 25 de giner de 1949, encara sense haver conclós la guerra, varen tindre lloc les primeres eleccions al parlament israelita, la Knéset, de les que Ben-Gurión va ser elegit primer primer ministre, al mando del partit Laborista que es va alçar en 46 escans dels 120 en joc, ocupant aixina mateix el càrrec de ministre de Defensa.

Ben-Gurión es va abocar en l'ímpetu que ho va caracterisar a l'àrdua tasca de construir, estabilisar i consolidar un país en permanent conflicte, semidespoblado, desprovisto de matèries primeres o atres riquees, i extremadament heterogéneu en la seua composició demogràfica.

La seua peculiar percepció històrica, que combinava permanentment lo sublim en lo mundà, li va dur a obrir de parell en parell les portes de l'immigració judeua al nou estat, encara a costa d'instalar a les multituts nouvingudes en míseros caserius maltrechos, i d'impondre un duríssim sistema de racionament de comestibles i atres bens a tota la població, que es va prolongar fins a fins dels anys 1950.

Producte d'eixe mateix realisme, va firmar el 10 de setembre de 1952, en l'a l'adop Canceller d'Alemània Occidental, Konrad Adenauer, un extremadament controvertit acort d'indemnisacions i rendes alemanes, com a retribució inicial i parcial pels bens confiscats i pels treballs forçats - que no per les vides perdudes o el sofriment causat als judeus en el Holocaust - perpetrats per l'Alemània nazi.

Retir al desert (1954)

Una de les més consabidas idees de Ben-Gurión va ser la de poblar el desert del Néguev, que ocupa gran part del sur d'Israel. Aixina, va renunciar el 7 de decembre de 1953 al seu càrrec de premier i a tots els atres posats claus que venia eixercint des de feya décades, i es va mudar a una cabanya construïda especialment per a ell i la seua inseparable esposa Paula, en l'sureño kibutz de Sde Boker.

Allí es va entregar a la llectura i a l'escritura de llibres i memòries, amén de convertir a la coneguda cabanya en una verdadera #meca de pelegrinage de tots els estaments de la societat; especialment, en jóvens als que pretenia servir d'eixemple, i estadistes estrangers que ho visitaven en el desert durant el seu "exili".

Aixina i tot, mai va aplegar a deslligar-se del quefer polític: va ser molt criticat per seguir influint en la política israelita, al punt de minar l'autoritat del poc carismàtic Moshé Sharet, el seu successor i antic ministre d'Exteriors durant el seu govern.

Segon periodo com a primer ministre (1955-1963)

A la veta de poc més d'un any de retir voluntari, el 21 de febrer de 1955, Ben-Gurión va decidir tornar a Jerusalem. Va reprendre el càrrec de ministre de Defensa baix el govern de Moshé Sharet, i ya en juliol del mateix any, va anar novament electe primer ministre.

D'eixa nova incursió en política, es recorda principalment la seua campanya militar del Sinaí del 29 d'octubre al 5 de novembre de 1956, en Gran Bretanya i França com a aliades; i en general, l'estretament dels vínculs entre esta última i Israel, fins al punt d'una gran amistat entre Ben-Gurión i el president francés, el general Charres de Gaulle.

En eixa época, el seu govern va començar el desenroll secret del complex nuclear de Dimona, proyecte encaminat i desenrollat pel jove secretari de Defensa i ya mà dreta de Ben-Gurión per aquells anys, Shimon Peres.

Durant eixe periodo, es va portar a terme la captura del criminal de guerra nazi Adolf Eichmann, capturat en l'Argentina en 1960 i dut a juí en Israel, que va finalisar el 15 de decembre de 1961, sent condenat a morir en la horca per crims contra la Humanitat. La sentència es va complir la matinada del 31 de maig de 1962. Va ser el cas més sonat dels exnazis buscats mundialment.

En les postrimeries de la seua intensa vida política, es enfrascó en acérrimos combats intestins en varis dels seus rivals polítics del sen del Partit Laborista, tot pel fiasco d'un burdo intent de manipulació d'espionage israelita en Egipte, conegut com "el cas Lavón", pel seu successor com a ministre de Defensa, Pinjas Lavón, qui es creu que va donar la malograda orde.

Si ben els successos varen ocórrer durant el retir de Ben-Gurión al Néguev, els seus efectes varen començar a filtrar-se a l'opinió pública a principis dels anys 1960. Tals escaramuzas, i diverses decisions impopulars preses per despóticas, varen minar notablement l'image de Ben-Gurión dins del seu partit i en l'opinió pública, i li varen dur a la renúncia definitiva al seu càrrec de primer ministre, el 16 de juny de 1963, als setenta y siete anys d'edat.

Últims anys (1963-1973)

La vellea no solament no va assossegar la iracundia del vell líder, sino que, pel contrari, lligc va dur a enconadas discussions i profunts desencontres en els seus correligionaris laborista. Aixina, als setenta y nueve anys d'edat, va aplegar a enemistarse en els seus antics companyers Moshé Sharet i Levi Eshkol, i a abandonar Mapai, creant un nou partit, Rafi ("Llista de treballadors d'Israel", per les seues sigles en hebreu), secundat per Shimon Peres i Moshé Dayán.

El nou partit va obtindre 10 escans en les eleccions a la sexta llegislatura del 2 de novembre de 1965, menys de la mitat de lo que Ben-Gurión esperava.

Quan els seus nous correligionaris de Rafi varen decidir tornar a unir-se en el Laborismo, Ben-Gurión va preferir quedar-se solament com bancada d'un sol home.

Per a les eleccions a la sèptima Knéset del 28 de novembre de 1969, a l'edat d'ochenta y tres anys, i sense donar el seu braç a endoblegar, va fundar un nou partit, en tal de no tornar en els seus excompañeros: el Partit Institucional, que va obtindre 4 escans d'un total de 120.

En 1970, cansat, va tornar a la seua cabanya de Sde Boker, ya sense Paula, fallida en 1968. Els seus últims anys ho varen vore en el seu desert amat, dedicat a la llectura de la Bíblia, a la gimnàsia Feldenkrais i a escriure les seues memòries.

Lúcit i inmiscuir en la vida pública fins al fi dels seus dies, despuix de la guerra dels Sis Dies va cridar a tornar tots els territoris conquistats, llevat Jerusalem oriental i els alts del Golán, a canvi d'una "verdadera pau" en els veïns àraps.

Va fallir l'1 de decembre de 1973 (6 de Kislev de 5734). La seua tomba, junt a la de la seua esposa Paula, es troba en el desert que va vore florir.

Pensament

Ben-Gurión va ser un dels primers dirigents sionistes que va intentar desentranyar el total rebuig dels àraps a l'Estat d'Israel, i inclús es va embarcar en la dura tasca d'aplegar a una reconciliació entre abdós contendents al mateix territori.

Les seues posicions varen ser sempre d'un cru realisme, a costa d'expondre's a les acérrimas crítiques dels seus opositors de la dreta sionista o de les corrents judeues religioses.

El seu major interés va ser sempre la creació d'una pàtria per als judeus que oferira refugi segur davant qualsevol persecució; i, solament en segon lloc, les pretensions territorials:

«Preferixc l'unitat del poble judeu a l'unitat territorial d'Israel», va dir.

Fidel a les seues conviccions, sempre va estar dispost a donar concessions a canvi de la pau en els veïns àraps, encara que considerava que la condició sine-qua-senar per a una pau duradora era un Estat d'Israel fort, autosuficient i respectat pels països de la regió.

Sempre va tindre consciència cabal del seu lloc en l'història: aixina va ser que es va encarregar de documentar les seues activitats en un enorme i ordenat patrimoni; mentres que els seus diaris personals comprenen no menys de centenars de mils de pàgines.

Motivat tant pel desig d'excelència en el liderage com per les seues ànsies de saber, fon un ávido llector, particularment d'història i filosofia política i religiosa: la seua biblioteca personal contava en no menys de 20.000 volums.

Els seus viages pel món ho varen convertir en políglota, encara que no menys importància va tindre el seu perfeccionisme en tot allò que captivara la seua curiositat: va aplegar inclús a estudiar el grec i l'espanyol, només per a poder llegir a Platón i a Cervantes en els seus idiomes originals.

Alguns escrits

• Rebirth and Destiny of Israel, NYC, Philosophical Library, 1954. ASIN B0007DEAM4
• Israel, Years of Challenge, Holt, Rinehart & Winston, 1963. ASIN B0006AYTWY
• Days of David Ben-Gurion: Seen in Photographs and with Text From His Speeches and Writings, Grossman, 1967. ASIN B0007DN1WY
• Memoirs, World Pub Co., 1970. ASIN B0006C5F3O
• Israel: A personal history, Funk & Wagnalls, 1971. ASIN B0006CBC86
• Letters to Paula, University of Pittsburgh Press, 1972. ISBN 0-8229-1102-7
• Ben Gurion looks at the Bible, Jonathan David Pub., 1972. ISBN 0-8246-0127-0
• My Talks with Arab Leaders, Okpaku Communications Corp., 1973. ISBN 0-89388-076-0
• The Jews in their Land, Aldus Books, 1974. ISBN 0-490-00260-9
• Ben-Gurion looks back, Schoken, 1988. ISBN 0-8052-0274-9

Vore també

• Primer ministre d'Israel
• Mapai
• Sionisme
• Aeroport Internacional Ben Gurión
• Parc David Ben Gurión
• Proyecte del Canal Ben Gurión

Bibliografia

• Bar-Zohar, Michael, Ben-Gurion: A biography, Delacorte Press, 1979. ISBN 0-440-00987-1
• Bar-Zohar, Mijael, Ben Gurión - Biografia, Editorial Aurora, Tel Aviv, 1986.
• Gal, Allon, David Ben Gurion and the American Alignment for a Jewish State, Indiana Univ Press, 1992. ISBN 0-253-32534-X
• Heller, Joseph, The Birth of Israel 1945-1949: Ben-Gurion and His Critics, University Press of Florida, 2000. ISBN 0-8130-1732-7
• Rubinstein, Amnon, From Herzl to Rabin: The Changing Image of Zionism, Holmes and Meier Publishers, 2000. ISBN 0-8419-1408-7

• Samuels, Gertrude, B-G - Fighter of Goliaths: The Story of David Ben-Gurion, iUniverse Inc., 2000. ISBN 0-595-00742-2
• St.John, Robert, Ben-Gurion: The Biography of an Extraordinary Man, Garden City, Doubleday & Co., 1959.
• St. John, Robert, Ben-Gurion: Builder of Israel, London, London Pub Co, 1998. ISBN 0-9613262-4-7
• Teveth, Shabtai, Ben Gurion and the Palestinian Arabs - From Peace to War, NYC, Oxford Univ. Press, 1985. ISBN 0-19-503562-3
• Teveth, Shabtai, Ben Gurion: The Burning Ground 1886-1948, NYC, Houghton Mifflin, 1987. ISBN 0-7090-3332-X
• Teveth, Shabtai, Ben-Gurion and the Holocaust, NYC, Harcourt Brace, 1996. ISBN 0-15-100237-1

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre David Ben-Gurión.
• Biografia de David Ben Gurión
• Biografia de David Ben Gurión
• Biografia de David Ben Gurión
• Biografia de David Ben Gurión (en anglés)
• El pogrom de Chisináu de 1903 (en anglés)
• Una de les 100 personalitats més influents del sigle XX segons la revista Clave [2] archivat en Wayback Machine. (en anglés)