El dia de la Nakba (àrap: يوم النكبة Yawm an-Nakba, «Dia de la Catàstrofe») és un dia de luto nacional entre els palestins que evoca la Nakba, l'expulsió o fugida de gran part de la població palestina de les seues llars com a conseqüència del naiximent de l'Estat d'Israel en 1948.[1] Se sol commemorar el 15 de maig, just despuix del 14 de maig, dia del calendari gregorià en el que els israelites varen declarar la seua independència.[2] La commemoració oficial d'este dia va ser proclamada per primera volta per Yasir Arafat en 1998, coincidint en el cinquanta aniversari del naiximent d'Israel.[1]

La Nakba

 
Refugiats palestins en 1948

Abans i durant la guerra àrap-israelita de 1948, més de 700.000 palestins (uns dos terços de la població total) varen fugir o varen ser expulsats de les seues terres en la Palestina històrica davant l'alvanç de les tropes judeues, mentres que centenars de pobles i ciutats palestins varen ser despoblats i arrasats.[3][4]


A la conclusió del conflicte, Israel va negar a estos refugiats el dret de tornada a les seues llars, declarant les seues propietats «absents» i confiscant-les. l'ONU va crear decenes de campaments de refugiats en els països limítrofs a través d'UNRWA, una agència creada ad hoc per a donar una solució transitòria al problema. Estos refugiats i els seus descendents sumen al començament de 2018 varis millons de persones, dividits entre Jordània (2.247.768), Líban (504.376), Síria (630.035), Cisjordània (970.633) i la Franja de Gaza (1.388.668),[5] en a lo manco un atre quarto de milló de desplaçats interns dins d'Israel. El desestage, desposesió i èxodo del poble palestí és conegut en el món àrap com an-Nakba, que significa «catàstrofe» o «desastre».[6][7][8]


Abans de l'adopció d'este terme pel moviment nacionaliste palestí, el «Any de la Catàstrofe» entre els àraps feya referència a 1920, quan les grans potències colonials europees varen dividir l'Imperi otomà en un conjunt d'estats separats per llínees traçades per dites potències.[9] El terme Nakba va aparéixer per primera volta relacionat en l'èxodo palestí de 1948 en l'estiu d'aquell mateix any, sent l'escritor siri Constantin Zureiq qui ho va amprar en el seu treball Maʿnā an-Nakba (El significat de la Nakba, publicat en anglés en 1956).[10] Al principi, l'ús del terme Nakba no va ser universal entre els palestins. Per eixemple, molts anys despuix de 1948, els refugiats palestins en Líban evitaven i inclús s'oponien activament a dita paraula perque otorgava un caràcter permanent a una situació que ells veen com a provisional.[11] En els anys cinquanta i els xixanta del XX, els distints térmens usats per a fer referència a l'expulsió dels palestins de les seues terres varen incloure al-'ightiṣāb (‘la violació’), el més eufemístic al-'unḥdāth (‘els acontenyiments’), al-hijra (‘l'èxodo’) i lammā sharnā wa-tla'nā (‘quan vàrem ennegrir les nostres cares i marchem’).[11] l'Organisació per a la Lliberació de Palestina (OLP) en Líban preferia en els anys setanta una narrativa de revolució i renovació sobre una atra d'evocació del desastre.[11] En els anys noranta, davant la percepció de que el dret de tornada dels refugiats palestins podria desaparéixer de les negociacions a canvi de la creació d'un Estat de Palestina, l'interés per la Nakba va resorgir entre les organisacions que representen als refugiats en Líban, en un intent d'enviar un mensage clar a la comunitat internacional de que eixe dret de tornada no era negociable.[11] La naturalea del conflicte palestí-israelita ha dut a diverses personalitats palestines, com el poeta Mahmud Darwish, a descriure la Nakba com «un present prolongat que promet continuar en el futur».[8]

Data

El Dia de la Nakba es commemora normalment el 15 de maig, el dia despuix de la data en que Israel va declarar la seua independència. En Israel, alguns colectius palestins han fet coincidir la commemoració de la Nakba en el Yom Ha'atzmaut (Dia de l'Independència d'Israel), que en Israel se celebra seguint el calendari hebreu (el 5 d'Iyar, o poc abans o despuix). Per les diferències entre els calendaris gregorià i hebreu, el Dia d'Independència d'Israel i el Dia de la Nakba poden coincidir el mateix dia o commemorar-se en semanes de separació; de fet, solen coincidir tan sol cada dèneu anys.[1][12]

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Gilad, Elon. «What Is Nakba Day? A Brief History», Haaretz, 14 de maig de 2015. Consultat el 1 d'abril de 2018.
  2. ↑ (2004) History in Dispute: The Middle East since 1945, Ilustrada edició, St. James Press, p. 102. «Els palestins renombraron el seu "Dia de la Nakba", "catàstrofe" -el desplaçament que va acompanyar a la creació de l'Estat d'Israel- en 1948.»
  3. ↑ Morris, Benny (2003). The Birth of the Palestinian Refugee Problem Revisited. Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 0-521-00967-7, p. 604.
  4. ↑ Khalidi, Walid (Ed.) (1992). All That Remains: The Palestinian Villages Occupied and Depopulated by Israel in 1948. Washington: Institute for Palestine Studies. ISBN 0-88728-224-5.
  5. ↑ Agència de Nacions Unides per als Refugiats de Palestina en Orient Pròxim. «on-estan UNRWA - On estan». Consultat el 1 d'abril de 2018.
  6. ↑ Mehran Kamrava (2005). The modern Middle East: a political history since the First World War, Illustrated edició, University of Califòrnia Press, p. 125.
  7. ↑ Samih K. Farsoun (2004). Culture and customs of the Palestinians, Illustrated edició, Greenwood Publishing Group, p. 14.
  8. ↑ 8,0 8,1 Derek Gregory (2004). The colonial present: Afghanistan, Palestine, Iraq, Illustrated, reprint edició, Wiley-Blackwell, p. 86.
  9. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  10. ↑ Rochelle Davis (2010). Palestinian Village Histories: Geographies of the Displaced, Illustrated edició, Stanford University Press, p. 237. ISBN 9780804773133.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 (2007) Nakba: Palestine, 1948, and the claims of memory, Illustrated edició, Columbia University Press, pp. 253–254. ISBN 9780231135795.
  12. ↑ Hertz-Larowitz, Rachel (2003). Arab and Jewish Youth in Israel: Voicing National Injustice on Campus. Journal of Social Issues, 59(1), 51–66.