Anar al contingut

Tesor amagat

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Tesor amagat
Un accessori d'empuñadura del tesor de Staffordshire, que va ser declarat tesor amagat en setembre de 2009

Tesor amagat és un terme jurídic utilisat per a designar a monedes, or, argent o uns atres objectes mobles de valor que es troben enterrats o amagats en llocs com a cellers o àtics, quan és suficientment antic per a presumir-se que el verdader propietari està mort i els seus hereus inhallables. La definició llegal de lo que constituïx un tesor amagat i a qui s'atribuïxca la seua propietat depén de la llei de cada lloc i cada moment.

Història

Sachsenspiegel de Oldemburgo de 1336 Fol. 22v detalle concernent al tesor amagat, començant en la mayúscula inicial roja A (Baix alemà mig): «Al schat under der erden berauen deper donen en ploch geyt de hort to derer conicliken walt». (Tot lo que estiga profundament en el terreny en lo que pot alcançar el llaurat, pertany al rei.)

Dret romà

En el Dret romà, el tesor amagat rebia el nom de ___protected_title_3___ (___protected_title_12___ en llatí), i va ser definit pel juriste romà Paulo com ___protected_title_4___, és dir, ___protected_title_13___ (___protected_title_5___, 41. I. 31, 1).[1][2] R. W. Llig, en el seu llibre ___protected_title_6___ (4.ª ed., 1956), comentava que esta definició ___protected_title_14___ puix un tesor no es llimita als diners, ni hi ha cap abandó de la propietat.[2] Baix els emperadors, si es trobava un tesor en la terra pròpia d'una persona o en terra sacra o religiosa, el hallador podia guardar-li-ho. No obstant, si el tesor es trobava per encert, i no per una busca intencionada, en funde alié, la mitat anava a qui ho trobava i l'atra mitat al propietari de la terra, qui podia ser l'emperador, el ___protected_title_7___ (tesor públic), la ciutat, o algun atre propietari.[3] Segons el juriste neerlandés Hugo Grocio (1583–1645), conforme el sistema feudal es va difondre per Europa i el príncip era vist com el propietari últim de totes les terres, el seu dret al tesor amagat es va convertir en ___protected_title_11___ (un dret comú i casi-internacional) en Anglaterra, Alemània, França, Espanya i Dinamarca.[4]


Una interpretació del Dret romà en relació en els tesors amagats apareix en el capítul 13 del Evangeli segons sant Mateo. La paràbola del tesor amagat és narrada per Jesús de Nazaret a les multituts que ho rodejaven a ell i a les seues discípuls. En la paràbola, el tesor està amagat en un camp obert i qualsevol pot descobrir-ho en tal ubicació. S'assumix també que l'amo actual no té coneiximent o memòria del tesor. Qui va trobar el tesor manté la troballa en secret fins que va trobar capital per a adquirir la terra en la que estava el tesor. Venent tot lo que tenia, el hallador va adquirir la terra i llavors desenterró el tesor i, com a propietari i persona que descobrix el tesor, estava llegalment autorisat per a obtindre tot el tesor. Jesús va comparar el regne dels cels al tesor amagat, sent de major valor que tota la riquea terrenal d'una persona i una sapient inversió que no tot lo món entén al principi.[5]

Llei comuna en Anglaterra i Gales

Es diu que el concepte de tesor amagat en el Dret anglés es remonta a l'época d'Eduardo el Confesor (c. 1003/1004–1066).[6] Baix la common law, el tesor amagat es definició com a or o argent en qualsevol forma, siga moneda, placa (utensilis o vasijas d'or o argent)[7] o lingots (una massa d'or o argent),[8][9] que havia segut amagat i redescubierto, i que cap persona podia provar que fòra de la seua propietat. Si la persona que ha amagat el tesor es coneix o és descoberta més vesprada, li pertanydrà[10][11] o la pretensió de les persones que ho hagen succeït com a hereus. Per a ser un tesor amagat, un objecte deu ser substancialment – açò és, en més de la mitat – ore o argent.[12]

El yelmo de Sutton Hoo, recuperat en 1939. La troballa de Sutton Hoo no va ser un tesor amagat. Com era un barco funerari, no hi havia intenció de recuperar els objectes més alvance.


El tesor amagat deu haver-se amagat en ___protected_title_0___, açò és, una intenció de recuperar-ho més alvance. Si un objecte simplement estava perdut o abandonat (per eixemple, disseminat sobre la superfície de la terra o en la mar), pertanyia o be a la primera persona que ho trobava[10][13] o al propietari del funde segons la dret sobre les troballes, açò és, principis llegals en relació en la troballa d'objectes. Per esta raó, els objectes trobats en 1939 en Sutton Hoo no es varen calificar com a tesor amagat; com formaven part d'un barco funerari, no hi havia intenció de recuperar els objectes enterrats més vesprada.[14] La Corona tenia un dret de prerrogativa al tesor amagat, i el seu les circumstàncies en les que es trobava l'objecte suscitaven una presunció ___protected_title_2___ de que havia segut amagat, pertanyia a la Corona a menos que algun atre mostrara un millor títul de propietat.[15] La Corona podia otorgar el seu dret al tesor amagat a qualsevol persona en forma de franquícia o monopoli.[10][11][16]

Era deure qui ho trobava, i en realitat de qualsevol que sabera de la matèria, reportar la troballa d'un tesor amagat potencial al juge del districte. A principis de el XX, es va fer pràctica comuna dels lores comissionats del Tesor pagar les troballes a els qui ràpidament i de forma íntegra informaven dels descobriments dels tesors amagats i els entregaven a les autoritats competents, el valor total dels objectes antics que eren retingudes com a públics o atres institucions com els museus. Els objectes que no es retenien eren tornats als descobridors.[11][17]

La llei en relació en el tesor amagat va ser modificada en 1996 de manera que estos principis ya no estan en vigor.

Dret històric en Espanya

En l'Edat Mija, depenia dels furs la regulació de qué fer en el tesor amagat. Aixina el fur de Conca (1189) va arreplegar la tradició del Dret romà i li l'atribuïa per mitat a l'amo del funde i a qui ho haguera trobat.[18] Aixina, en una de les seues redaccions diu:

Otorgue encara avos que qualquier que fallara tesor vell ayalo, i senar rresponda per això al rei nin a un atre sennor; mes si algun en eredad agena algun tesor fallara, el sennor de l'eredad aya la meytad.[19]

Esta és la resposta que també es va donar en les Partides, arreplegant la tradició del Dret romà.[20] En concret la Partida III, títul XXVIII, s'arreplega una llei, la n.º 45 (XLV), el títul del qual és Que el seu deu ser el señorío del tesor que home falla en el seu heredamiento o en el ageno. Es definix tesor amagat com aquell que cap home pot saber quí ho va ficar allí, o de quí és. Si ho ha trobat a l'encert, o buscant-ho, si la casa o hereteu és seua, es fa propietari, llevat que ho trobara «per encantamiento», supost en el qual deu ser tot del rei. Si la casa o el hereteu és aliena, es diferencia la troballa azaroso del buscat de propòsit. En el primer cas, si es troba per aventura, llaurant-ho o d'una atra manera, no fent-ho ell a sabiendas, la mitat és seu i l'atra mitat de l'amo de la casa o hereteu. Ara be, si ho busca de propòsit, amagada o estudiosamente, llavors és de l'amo d'eixe funde alié, sense tindre dret a res. I s'explica que esta regulació s'aplica tant si és propietat privada, com si la casa o hereteu és del rei o comú d'algun concejo.

El Còdic civil (1889) arreplega esta tradició en atribuir la propietat del tesor amagat a l'amo del terreny o, en copropietat, en el descobridor casual, si fora una atra persona diferent. No obstant, ya apuntava a la possibilitat de que l'Estat ho adquirira si tenia interés històric o artístic, pero pagant el seu valor a l'amo. La Llei i Reglament d'Excavacions i Antiguetats de 7 de juliol de 1911 atribuïx a l'Estat la propietat del tesor, encara que indemnisant al descobridor i al propietari del terreny.[21]

Dret actual en Espanya

El concepte de tesor amagat apareix en el còdic civil: depòsit amagat i ignorat de diners, alhajas o atres objectes preciosos que la seua llegítima pertinença no conste (artícul 352).[22] Si es tracta d'un troballa marítima, està somés al Dret marítim; qualsevol operació que tinga per objecte el patrimoni cultural subaquàtic, que es regirà per la seua llegislació específica i els tractats internacionals vigents en que Espanya siga part.[23] De la definició llegal queden clars els tres requisits:[21]

  1. Caràcter mobiliari i valiós dels bens amagats.
  2. Depòsit amagat i ignorat. Ha d'entendre's depòsit com qualsevol acte de guardat, ocultació voluntària dels bens en un lloc que no té per qué ser un terreny, pot estar amagat en una casa, darrere d'una paret, o en un moble, qualsevol taibola que servixca per a ocultar coses. Sobre la «ocultació i ignorança» han d'entendre's, com senyala la sentència del Tribunal Suprem de 30 de giner de 1990 que el depòsit dels objectes del tesor siga desconegut i estiga amagat, si ben este ocultamiento és consustancial en l'idea de que si no ho estiguera, algú s'hauria apoderat del mateix.
  3. Falta de llegítim amo.

Sobre el núcleu de la qüestió, que és determinar la propietat, ha de tindre's en conte lo següent:

Be de domini públic

En primer lloc, si es tracta d'un ben que poguera calificar-se com a integrant del Patrimoni Històric Espanyol i siguen descoberts com a conseqüència d'excavacions, removiment de terra o obres de qualsevol índole o per encert, es considera automàticament que és propietat pública, per aplicació de l'artícul 44 de la Llei 16/1985, de 25 de juny, de Patrimoni Històric Espanyol.[24] Per a saber lo que constituïx el patrimoni històric d'Espanya, cal acodir a l'artícul 1.º de la mateixa Llei, en el seu apartat 2:

Integren el Patrimoni Històric Espanyol els immobles i objectes mobles d'interés artístic, històric, paleontológico, arqueològic, etnogràfic, científic o tècnic. També formen part del mateix el patrimoni documental i bibliogràfic, els jaciments i zones arqueològiques, aixina com els llocs naturals, jardins i parcs, que tinguen valor artístic, històric o antropològic. / Aixina mateix, formen part del Patrimoni Històric Espanyol els bens que integren el Patrimoni Cultural Immaterial, de conformitat en lo que establixca la seua llegislació especial.

Segons el mateix artícul 44, el descobridor deu comunicar a l'Administració competent el seu descobriment immediatament quan es tracte de troballes casuals, i en el determini màxim de trenta dias en el restant dels casos. El descobridor i el propietari del lloc en que haver segut trobat l'objecte tenen dret, en concepte de premi en metàlic, a la mitat del valor que en taxació llegal se li atribuïxca, que es distribuirà entre ells per parts iguals. Si anaren dos o més els descobridors o els propietaris es mantindrà igual proporció.

En el cas de troballa no casual, sino excavació autorisada, no existix dret a premi.[25]

Dret d'adquisició de l'Estat

Per al cas de que el tesor amagat fòra d'interés científic o artístic pero no de tals característiques com per a integrar el Patrimoni Històric, lo que es reconeix en el Còdic civil és un dret d'adquisició per l'Estat, si ben abonant la totalitat del seu valor, i no la mitat.[26]

Propietat privada

Fora dels casos en els que el ben no pertanyga al patrimoni, ni fòra d'interés científic o artístic, la regulació que dona el Còdic civil és que l'amo del terreny en que es trobara adquirix la propietat per ocupació (arts. 610 i 351, paràgraf primer).[27] Ara be, si es tracta d'un descobriment per encert, es reconeix una copropietat entre l'amo, siga este particular o l'Estat, i el descobridor.[28] El descobridor per encert poden ser els albañil que estaven fent una obra en casa aliena i en el curs de la mateixa ho descobrixen.[29] Per al cas de que el descobriment no es fera per encert, s'estarà a lo que les parts troben pactat. En el cas de que no s'haja pactat res, s'entén que és propietat de l'amo del terreny o lloc a on es trobara.[30][31]

Un dels requisits és, puix, que no tinga propietari conegut, lo que també ocorre en casos com el resolt per la sentència del Tribunal Suprem de 27 de juny de 1988, en que es coneixia el nom de l'amo que ho va amagar en 1836 pero no es coneixien els qui pogueren ser els seus successors a títul d'herència.[32] El que uns objectes valiosos carixquen d'amo és més fàcil d'acreditar o de presumir, donades les circumstàncies del troballes, quant més antics siguen els objectes trobats.[33]


Per això no és tesor la troballa de monedes i atres bens valiosos per la Policia quan és obvi que són objectes furtats i la Policia està en l'eixercici de les seues funcions. Els objectes furtats són peces de convicció, com a objecte o efecte del delicte, i no tesor civil.[34]

Deu ser una troballa casual, és dir, produït per encert o com a conseqüència de qualsevol tipo de removiment de terres, derrocaments o obres de qualsevol índole. Si no, la troballa no és tesor amagat a efectes jurídics, sino una atra cosa. En eixe sentit, cal recordar que tota excavació o prospecció arqueològica deu ser expressament autorisada, sent ilícita i sancionable l'excavació que no conte en autorisació administrativa o que s'excedixca del contingut de la que tinga. D'ofici, l'Administració pot ordenar excavacions, en el cas de les quals, deurà ser indemnisat l'amo del funde d'acort en la llegislació d'expropiació forçosa.[34] En cap d'estos casos d'excavacions realisades de propòsit es pot considerar tesor amagat a los efectos de el Còdic civil.

És dubtós si els objectes que constituïxen el tesor han de ser antics o no. Ya s'ha vist que, en el dret romà, Paulo sí que exigia la seua antiguetat o vetustez. La llei lliteralment no ho exigix, pero no és segur que puga prescindir-se de tal caracterisació.[21] Autors com Pantaleón Prieto sostenen que basta la carència d'amo (per ser res nullius o que l'amo siga inhallable) ademés de ser cosa amagada, mentres que uns atres com Moreu Ballonga, afigen l'antiguetat del tesor. En cuanto que antic, carix de sentit la consignació i la publicitat que són necessaris quan es troben coses perdudes, perque l'amo va a ser «inhallable» en qualsevol cas.[35] El Tribunal Suprem, en sentència de 30 de giner de 1990[36] observa que la configuració jurídic-positiva del denominat «tesor amagat», arranca de les fonts romanes,...llevat en lo relatiu a l'antiguetat... ha desaparegut la nota de la «antiguetat» en el nostre dret positiu, (SS 8 Sep. 1902 i 17 Abr. 1951).

El dret que té l'amo del predio ho té també l'enfiteuta, pero no l'arrendador o qualsevol atra persona que tinga la possessió de la casa o funde a on es trobara el tesor.[21]

L'efecte no és que cada u es quede en la mitat de lo trobat, ni que s'atribuïxca la propietat a l'amo del funde (o al descobridor) i dega a l'un atre la mitat del valor, sino que s'entén que és una autèntica situació de copropietat per quotes o romana (condominium iuris romani) i no germànica o en mà comuna.[21]

Vore també

Notes

  1. ↑ Dret Romà(5 de març de 2012).«Adquisició del tesor en Dret romà».Dret en Ret.
  2. ↑ 2,0 2,1 R. W. Llig(1956 (edició de 2007)).«The Elements of Roman Law: With a Translation of the Institutes of Justinian».Sweet & Maxwell.Londres:: 139 (§211: "Thesaurus (treasure)")..
  3. ↑ ___protected_title_8___, llibre II, tit. i, paràgraf 39: vore Sandars, ___protected_title_9___, p. 190; Lee, ___protected_title_10___, pp. 139, 145.
  4. ↑ (1910–1911).«The Encyclopædia Britannica».Cambridge University Press.Cambridge:, 29 vols.
  5. ↑ Henry, Matthew. «Matthew Henry's Commentary». Bible Gateway. Bible Gateway. Consultat el 12 de giner de 2016.
  6. ↑ Lord Denning M.R. en Attorney-General of the Duchy of Lancaster v. G.E. Overton (Farms) Ltd. [1982] Ch. 277 en p. 285, C.A.
  7. ↑ (March 2008).«OED Online».Oxford University Press.Oxford:Consultat el 9 d'abril de 2008..
  8. ↑ (1989).«OED Online».Oxford University Press.Oxford:Consultat el 9 d'abril de 2008..
  9. ↑ En Attorney-General of the Duchy of Lancaster v. G.E. Overton (Farms) Ltd., p. 288, Lord Denning va dir: «___protected_title_4___ [moneda] és una moneda d'or o argent, ___protected_title_5___' [placa] és alguna cosa elaborat en això; ___protected_title_6___ [lingot] és un montó d'això. Qualsevol cosa que no siga un objecte d'or o argent no és un tesor amagat».
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 Edward Coke(1648).«The Third Part of the Institutes of the Laws of England: Concerning High Treason, and other Pleas of the Crown, and Criminall Causes».M. Flesher, for W. Llig, & D. Pakeman.Londres:: 132–133..
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 (1954).«Halsbury's Laws of England».Butterworths & Co..Londres:7: 540., párr. 1161–1163.
  12. ↑ Attorney-General of the Duchy of Lancaster v. G.E. Overton (Farms) Ltd. at pp. 291–292.
  13. ↑ Henry de Bracton(1968–1977).«Bracton on the Laws and Customs of England».Belknap Press of Harvard University Press en associació en la Selden Society.Cambridge, Mass.; Londres:, llibre 3, cap. 3, foli 118; ___protected_title_1___ (1722) 1 Stra. 505.
  14. ↑ Rupert [Leo Scott] Bruce-Mitford(1975).«The Sutton Hoo Ship-burial: Vol. 1, Excavations, Background, the Ship, Dating and Inventory».British Museum Publications.Londres:: 718–731..
  15. ↑ ___protected_title_3___ [1893] 1 Cap. 676 a 683; ___protected_title_4___ [1903] 2 Cap. 598.
  16. ↑ John Rastell(1624).«Els Termes de la Llei: Or, Certaine Difficult and Obscure Words and Termes of the Common Lawes of this Realme Expounded. [By John Rastell.] Now newly imprinted, and much inlarged and augmented».Company of Stationers.Londres:: 565.; Joseph Chitty the Younger(1820).«A Treatise on the Law of the Prerogatives of the Crown; and the Relative Duties and Rights of the Subject».J. Butterworth & Són.Londres:: 152., citat en onsentimiento en ___protected_title_5___, p. 683, i ___protected_title_6___, p. 608.
  17. ↑ Instruccions de l'Home Office n.º 159308/14, del 30 de juny de 1925 i n.º 159308/47, del 12 de juny de 1931.
  18. ↑ DE LAS HERAS SANCHEZ, Gustavo Raúl«ADQUISICION DEL TESORO EN EL FUERO DE CUENCA: BASES ROMANAS I EVOLUCION POSTERIOR».Consultat el 21 de juliol de 2019.
  19. ↑ Fur de Conca, V, 9 (Còdex valentino, Ms. 39, sig. 88-5-21, de la Biblioteca Universitària de Valéncia, començos del sigle XV), citat per De les Heras Sánchez: Adquisició del tesor...
  20. ↑ Alfonso X el Sabio (1807). Les sèt partides del rei don Alfonso el Sapient (vol. II), Madrit: Real Acadèmia de l'Història, p. 730.
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 21,3 21,4 Naujoël«El tesor amagat».UNED.
  22. ↑ Còdic civil en el BOE.
  23. ↑ «Extracció i troballes marítimes».Wolters Kluwer (Guies jurídiques).
  24. ↑ Llei de Patrimoni Històric Espanyol en el BOE.
  25. ↑ González Zorzano, Juan Carlos (2014-2015). Llímits del domini dels bens culturals mobles, Universitat de la Rioja (tesis doctoral), p. 94.
  26. ↑ Art. 351, paràgraf tercer del Còdic civil, BOE: Si els efectes descoberts foren interessants per a les ciències o les arts, podrà l'Estat adquirir-los pel seu just preu, que es distribuirà en conformitat a lo declarat.
  27. ↑ Art. 351, paràgraf primer del Còdic civil, BOE.
  28. ↑ Art. 351, paràgraf segon del Còdic civil, BOE, i artícul 614 del mateix Còdic: el que per casualitat descobrira un tesor amagat en propietat aliena, tindrà el dret que li concedix l'artícul 351 d'este Còdic.
  29. ↑ Cas de la STS de 27-6-1988, o el resolt per l'Audiència Provincial de Burgos en sentència de 22-9-1989.
  30. ↑ Dret Civil«Règim del tesor en el Dret civil».Dret en Ret.
  31. ↑ Açò es comenta en la STS de 30-1-1990, ponent Sr. Martínez-Calcerrada Gómez: no s'estarà en el supòsit de fet si el tesor és descobert per aquells a els qui el propietari del tesor els va encarregar el tindre que trobar-ho (per relació de treball o arrendament), puix llavors li correspondria el mateix a l'amo del terreny, sense perjuí de la contraprestació pactada en els halladores.
  32. ↑ Ponent, Sr. Morales Morales: no només, com és obvi, quan siga desconeguda en absolut l'identitat de l'amo originari que va efectuar o per l'orde del qual es va realisar l'ocultació, sense també quan, encara sent coneguda l'identitat del mateix, l'excessiva lluntea en el temps faça pràcticament impossible, a través de les intermiges transmissions hereditàries que hagen pogut produir-se, vindre en coneiximent d'els qui siguen els successors del referit amo originari i, per això, llegítims propietaris actuals de la mencionada troballa.
  33. ↑ Sentència del Tribunal Suprem de 17 d'abril de 1951, citada per Naujoël: El tesor amagat (UNED).
  34. ↑ 34,0 34,1 «Tesor amagat».Wolters Kluwer.
  35. ↑ González Zorzano, Juan Carlos (2014-2015). Llímits del domini dels bens culturals mobles, Universitat de la Rioja (tesis doctoral), p. 93.
  36. ↑ Ponent, Sr. Martínez-Calcerrada.


Referències