Lábaro

El lábaro (en llatí: labărum-i; en grec: λάβαρον, lábaron) era un estandart que usaven els emperadors romans. Es creu que els grecs varen amprar ya un estandart d'una figura pareguda al lábaro, el vexillum. El lábaro va ser utilisat des de l'época de l'Emperador Adriano. No obstant, quan Constantino va abandonar el paganisme, va modificar el lábaro substituint el Àguila de Júpiter pel Crismón o monograma de Crist.

Lábaro en el díptic consular de Probo.

Estàtua de Júpiter en la que apareix en alguns dels seus atributs: el ceptre, el orbe en la Victòria i l'àguila als seus peus.

El lábaro en temps de Constantino constava d'una llarga llança o pica, que el seu astil era dorat, travessat en l'alt d'una pala, formant una espècie de creu. En la part superior que s'elevava sobre el travesser hi havia una corona lluenta d'or i de pedres precioses, en mig de la qual es vea el monograma de Crist format per les dos lletres inicials gregues X i P (Ji i Ro) d'este nom en grec (χριστoς), posada esta última en mig de la primera. Al mateix temps solia haver en cada costat les dos lletres alfa i omega, primera i última del alfabet grec. Del travesser penjava un pany quadrat de púrpura brodat d'or i adornat de pedres precioses, en mig del com hi havia un àguila brodada d'or, en lloc de la qual va manar Constantino posar el monograma de Crist. En l'intermig que hi havia entre la banderola i la corona, l'Emperador va fer colocar el seu escut d'or i els dels seus fills; pero esta última circumstància no la trobem en les medallas que tenim d'aquells temps.

Crismón.

Per a la guàrdia d'este estandart imperial va elegir l'Emperador 10 hòmens, com diu Eusebio, la flor i nata de totes les seues tropes, a els qui va cridar præpositi labarorum, els quals estaven encarregats de dur-ho un despuix d'un atre davant del Príncip en la guerra i en tots aquells actes en els que l'Emperador es presentava en tota la pompa imperial.

Alguns historiadors creuen que Constantino va manar fer atres estandarts a imitació d'est, si be que en menys magnificencia per a servir d'insígnias militars a totes les legions.

Eusebio i atres autors diuen que, anant a combatre Constantino contra Majencio, se li va aparéixer cap al migdia en el centre del Sol una creu de llum en esta inscripció: HOC SIGNO VlNCES (en esta senyal venceràs) i que llavors va ser quan va ordenar posar en el lábaro la senyal de la creu en el monograma de Crist.

Juliano apóstata va restablir el lábaro a la seua forma original, posant en ell l'àguila i les inicials S. P. Q. R., disponent que en les atres insígnies menors es posaren les figures d'alguna divinitat del paganisme. Pero esta innovació no va ser duradora, puix despuix de la seua mort va tornar a usar-se el lábaro de Constantino.

El lábaro era portat per un oficial cridat labarífero, que corresponia als nostres abanderats i també davant de les processons que feyen els primers fidels, i a imitació d'aquell es creu que es va introduir la costum de dur els estandarts o pendons quadrats que després es varen usar, cridats confalone pels italians i ganfarons en català.

Encara que l'etimologia del terme és discutida, se sol acceptar que prové de laureum (llorer), encara que uns atres ho associen al terme cèltic llafar (parlar).^{cita requerida} Encara que el lábaro més utilisat era el crismón, també s'amprava una atra versió en la que apareixia la frase «λάβαρον,» (Que vences sempre en nom de Crist). Este tipo de lábaro pot observar-se en el díptic consular del cònsul Probo, en el que apareix l'emperador Flavio Honorio sostenint un lábaro.

Vore també

• Lábaro càntabre
• Lauburu
• Oriflama