Insígnia

Insígnia

Erro al crear miniatura:

Insígnia militar de Capità General de l'Eixèrcit de Terra espanyol.

Una insígnia (del llatí, insígnia, plural de insigne: emblema, símbol, ensenya, distintiu honorífic) és una marca distintiva de pertinença a un grup, grau, ranc o funció. Un símbol o mostra de poder personal, estatus o funció d'un organisme oficial de govern o jurisdicció.^{cita requerida}

Una insígnia sol ser l'emblema d'una autoritat específica o general i generalment sol ser de metal o tela. En plural, les insígnies designen el conjunt de les parts d'una condecoració o els diferents elements que formen part d'un ranc, grau o dignitat.

Existixen multitut de tipos d'insígnies com:

• Banderas
• Condecoracions militars o policials
• Condecoracions civils
• Condecoracions nobiliarias
• Corones
• Distintius
• Insígnies (insígnia de grau)
• Emblemas
• Escarapelas
• Escuts d'armes
• Insígnies digitals

Història

L'utilisació d'insígnies, sobretot en l'àmbit militar, es pert en la nit de l'història, tant a nivell personal com de grup. Quan el distintiu deuria ser visible, com en el cas d'un eixèrcit en presentar batalla, se solia colocar en la part alta d'un pal llarc, llança o asta. Els perses utilisaven un àguila dorada com a insígnia, els assiris, una coloma i els armenis un lleó. Pero a on es va crear una funció més important, que influiria posteriorment va ser en l'eixèrcit romà, a on al voltant del 100 a. C. es va instituir la tradició del aquila com a insígnia en forma d'àguila de les seues legions.

Res hi havia més senzill en els primers temps que les insígnies militars. Branques d'arbres, aus mal disecadas, caps d'animals, un grapat de yerba seca, posats a lo alt d'una percha o vara llarga, servien a les nacions o partits per a reconéixer-se en els combats o de punt de reunió en les retirades o derrotes. Pero a mida que l'art de la guerra es va ser perfeccionant, es varen inventar insígnies menys fràgils o més lluentes i cada poble va voler que les seues es distinguiren per símbols que li caracterisaren.

Entre els judeus, cada una de les dotze tribus d'Israel tenia una insígnia del color que li era propi i sobre la qual estava la figura o símbol que designava cada tribu, segons la profecia de Jacob. En l'Escritura es parla del lleó de la tribu de Judá, de la nau de Zabulon, de les estreles i del firmament d'Isaac, etc.

Es veen sobre les insígnies dels pobles idólatras les imàgens dels seus deus o els símbols dels seus príncips. Els egipcíacs varen elegir el loro, el cocodril, etc.; i els assiris i els babilonios varen tindre colomes, de les que fa menció Jeremías en el cap. XXV i XLVI de les seues profecies; perque el nom de Semiramis, en el seu orige Chemirmor, significa coloma.

Antiga Grècia

En els temps heròics, un escut, un caixco, una coraza en la part alta d'una llança varen ser les insígnies militars dels grecs. En Homero, no obstant, llegim que Agamenon en el lloc de Troya va prendre un vel de púrpura per a que servira de punt de reunió a les seues tropes.

L'us de les insígnies en divises o empreses es va anar despuix introduint poc a poc: les dels atenienses eren Minerva, una olivera i un mochuelo. Els corintios havien adoptat un pegaso o cavall alado: els tebanos un esfinge: els mesenios i els lacedemonios es varen acontentar en la lletra inicial del seu nom.

Perses

Els perses tenien per insígnia principal un àguila d'or en la punta d'una pica colocada sobre un carro la guàrdia del qual estava confiada a dos oficials de la primera distinció. Jenofonte supon que esta insígnia va estar en us entre tots els reis de Pèrsia.

Algunes voltes en els eixèrcits dels antics, per a anunciar o donar l'orde d'atacar, no es feya més que alçar un mant de púrpura o d'un atre color qualsevol, en la part alta d'una pica.

Antiga Roma

Erro al crear miniatura:

Estandarts romans

Els romans en un principi no varen tindre per insígnies més que un grapat de fenaç, com els més dels atres pobles, colocat en la part alta d'una percha. Successivament varen prendre les figures d'un llop, d'un cavall, d'un javalí, del minotaure, fins que, segons diu Plinio, Mario en el segon any del seu consulat va substituir l'àguila a tots els atres animals, passant a ser l'insígnia distintiva de les legions. Cada una d'estes, o més be la primera legió, duya un àguila d'argent en les ales esteses sobre una base d'escultura i colocada en la part alta d'una pica. L'àguila estava encarregada als centuriones dels triarios.

El distintiu dels eixèrcits en temps dels emperadors solia ser molt a sovint una mà d'argent obert en els dits cap a dalt per alusió al nom dels manípulos o com un emblema de la concòrdia o de la fidelitat l'insígnia de la qual duya un oficial cridat feral. Es veuen molts d'estos eixemples en la columna trajana. Hi ha també un àguila en el retrat de l'emperador damunt.

En els monuments que tenim de l'antiguetat se solen vore les insígnies adornades de corones i carregades de menuts escuts denominats clypei, en els quals hi hauria provablement alguns retrats dels deus o dels héroes de la pàtria en atres emblemes anàlecs a cada legió. Es reparen també en certes insígnies algunes almenas, com a trofeus de ciutats preses o espolones de naus, en memòria d'alguna acció naval.

Despuix de la mort de Germànic, les legions en senyal de tristor varen llevar per algun temps tots els adorns de les insígnies. Provablement farien lo mateix en totes les atres demostracions de duel i en totes les calamitats públiques.

Vexillum de l'Imperi Romà

En la part alta d'una insígnia de la columna trajana es veu un àguila sobre un chicotet vexillum o estandart. Segons Vegecio, s'escrivia en mig d'ell el nom de les cohortes i de les centurias en l'objecte de que cada soldat poguera conéixer les seues insígnies. En els sigles anteriors a este autor, els manípulos solament tenien les seues insígnies i les cohortes no les tenien pròpies. Algunes voltes es colocaven simplement el vexillum, que era un péntol de púrpura i l'insígnia pròpia de la cavalleria en la part alta d'una pica, sense un atre adorn.

Les insígnies inferiors a l'àguila eren compostes de medallones, colocats els uns sobre els atres i clavats en el pal de la llança. Sobre estos medallones se solien posar, com en el vexillum, les mayúscules S. P. Q. R. Senatus populnsque romanus, i el retrat de l'emperador.

Cada manípulo i cada centuria tenien les seues insígnies del mateix color, sobre les quals solia haver el nom de la legió i el número de la centuria brodats d'or.

Erro al crear miniatura:

Monograma de Crist

El labarum, estandart en mig del com va fer colocar Constantino el monograma de Crist, es diferenciava del vexillum en que aquell estava tendit i conservava la seua forma quadrada, com es veu en les medalles de Teodosio, etc.; i el vexillum, que es veu en molta freqüència en la columna trajana, no estava assegurat sino en la part superior. Segons molts autors la paraula labarum no és sino del baix imperi.

Vegecio atribuïx als romans del seu temps aquells estandarts en forma de dragons que servien d'insígnies a les nacions bàrbares. Quan estes passaven a ser auxiliars dels romans conservarien provablement les seues insígnies militars i es vorien mesclades i confoses en les àguiles de les legions.

Els oficials de les legions romanes encarregats de dur les insígnies, cridats insigniferos, tant els d'infanteria com de cavalleria, solien cobrir la seua celada en la pell d'un orso, d'un lleó o d'un atre animal feroç, en l'objecte d'indicar el valor i tenacitat en que havien de defendre-les.

En temps de pau les legions que no estaven de servici o guarnició en les fronteres, depositaven les seues insígnies en el tesor públic baix la custòdia dels cuestors, els quals les treen i conduïen al camp de Mart quan les tropes estaven dispostes a posar-se en marcha , com ho diu Tito Livio: Signa qucestores ex cerario ferre.

Les insígnies dels antics gals i demés pobles bàrbars representaven varis animals i principalment el bou, el lleó, l'orso, etc. Els ripuaris tenien per símbol característica en les seues insígnies una espasa, que entre ells indicava el Deu de la guerra; els sicambrios un cap de bou, la qual, según opinión de Beneton, significava el deu Apis, divinitat egipcíaca, del país de la qual pretenia descendir este poble, els primers reis francesos varen tindre un sapo.

Edat Mija

Erro al crear miniatura:

Pren de Jerusalem pels templaris en 1299. El gran Maestre agita la seua bandera

En temps de les Creuades tots els pobles que anaven a Palestina posaven en els seus estandarts la creu, distintiu d'aquelles expedicions de la que varen prendre el nom de creuades. La bandera que varen usar els cavallers templarios es dia Balza i igualment Ben-parr-anada, en alusió als seus colors blanc i negre, com diu Walter Scoth.

En l'Edat Mija es duyen en els eixèrcits la bandera de cada poble o comunitat, en la qual havia pintat el sant o patró que veneraven en l'objecte de implorar la seua protecció i de que tots la conegueren i pogueren reunir-se en torno d'ella. Se solia també posar en la mateixa el patró del senyor feudal, junt en les seues armes i divisa. Quan es varen establir tropes arreglades i permanents, els príncips els varen donar banderes carregades en els seus escuts i les seues divises o dels caps particulars de cada cos. Es varen figurar també en elles certes particularitats relatives al cos per al qual estaven destinades. En seguida les corporacions, els grans i les dames es varen fer un honor el regalar estes insígnies a determinats cossos.

Edat Moderna

Els estandarts i insígnies dels turcs eren en general d'una roba de seda de diversos colors, en una cimitarra brodada d'or i varis caràcters aràbics. En la part alta de la llança hi havia un pomo dorat, que arrematava per una mija lluna d'argent. Ademés solien penjar també del astil algunes coes de cavall o grans manojos de crin, el número dels quals constituïa i indicava la dignitat del general o bajá que mana l'eixèrcit. Quan el gran senyor manava en persona o es trobava en l'eixèrcit, la bandera o estandart principal du llavors sèt coes de cavall, cridades en turc tug.

L'estandart més célebre dels turcs és el cridat de Mahoma, tingut per ells com el més preciós paladion. Es troba comunament depositat en un arca d'or, en el Alcoran i el vestit del Profeta. Solament en llances molt apurats es trau.

Erro al crear miniatura:

Batalla de Otumba

L'estandart real dels mexicans, tal com ho descriu Solís, i del que es va apoderar Hernán Cortés en la célebre batalla de Otumba, era una ret d'or massiç pendent d'una pica i en l'arremate moltes plomes de vàries tenyides, que tindrien, com diu el mateix historiador, el seu significat particular i li distinguiria de les insígnies menors. Dit estandart real no es trea sino en les ocasions de major encabotament i no es confiava sino al mateix general en cap. La pèrdua d'ell decidia regularment l'èxit de les batalles entre els mexicans: aixina és que Hernán Cortés va fer l'últim esforç per a apoderar-se d'ell en aquella acció que este ardit va fer verdaderament decisiva.

Com totes les figures d'animals i atres objectes que representaven les vàries nacions en les seues insígnies, solien ser, com hem vist, símbols i simulacres de les seues divinitats, d'ací va tindre orige el respecte religiós en que tots els pobles varen mirar i miren les seues insígnies militars. Totes les dels romans i en particular l'àguila, eren sagrades per a ells i les reverenciaban casi tant com als mateixos deus adornant-les en flors, cremant incens en honor seu i jurant sobre les mateixes. En els seus campaments hi havia una tenda particular destinada per a colocar-les com en un temple i este depòsit feya aquella tenda un lloc sagrat i inviolable, no passant jamai ningú davant d'elles sense saludar-les respectuosament.

Despuix de l'establiment del cristianisme i en l'Edat Mija varen ser reemplaçats aquells objectes per la creu i per les imàgens dels sants patrons i protectors dels pobles lo que va contribuir poderosament a que es conservara l'antic respecte per les insígnies i va acabar d'enfortir este respecte i el conte en que es guarden l'idea que s'han format tots els pobles de que la pèrdua dels estandarts o insígnies és la cosa més deshonrosa per al cos que ha tingut esta desgràcia.

Vore també

• Pin (insígnia)