Loro

Els loros (Psittacoidea) són una superfamilia del orde Psittaciformes, en unes 350 espècies.[1] Els loros típics són més numerosos i estan més estesos que les atres superfamilias de psitaciformes, les cacatúas i els escassos i confinats loros de Nova Zelanda, ya que tenen representants en Amèrica, Àfrica, Àsia i Oceania (des d'Austràlia fins a la Polinèsia).
Taxonomia
En anterioritat, els loros típics s'agrupaven en una sola família (Psittacidae), que es dividia en dos subfamílies: Psittacinae (a on s'incloïa a tots els loros menys als loris) i Loriinae (els loris). Actualment el grup s'ha reestructurat, passant a ser una superfamilia que es dividix en tres famílies: Psittacidae (loros d'Amèrica i Àfrica), Psittrichasiidae (loro aguileño i afins) i Psittaculidae (loros d'Àsia i Oceania, ademés de les espècies chicotetes d'Àfrica).[2]
Descripció

Els loros es caracterisen per tindre un pico curvat, en una mandíbula inferior en certa movilitat en la seua conexió en el cràneu i situada en una posició prou vertical. Ademés tenen una gran capacitat craneal i són un dels grups d'aus més inteligents.[3] Són aus que volen be i són capaces d'agarrar-se a les branques dels arbres i trepar per elles en destrea, gràcies a les seues garres prensils zigodáctilas (en dos dits cap a davant i dos cap a arrere). Una atra característica dels loros és l'intensa coloració del seu plomall. El color predominant del plomall dels loros és el vert, encara que la majoria de les espècies tenen ademés una miqueta de roig, blau, groc i atres colors en diverses cantitats. La coloració de les plomes dels loros es deu tant als pigments com a estructures especials de les seues plomes, com la textura de Dyck, que dispersen la llum originant l'aparició de colors com el blau (component fonamental del vert). Es diferencien dels seus parents les cacatúas en que carixen dels seus característics penachos eréctiles en el cap. També diferixen d'elles en les tonalitats del plomall, les cacatúas són predominantment blanques o negres, i encara que també poden presentar colors rosats, rojos, grocs o anaranjados, les cacatúas carixen per complet dels tons verts i blaus en els seus plomalls.

La majoria dels loros típics s'alimenten principalment de llavors. Existixen algunes variacions individuals entre espècies que ademés inclouen en la seua dieta fruts, fulls, insectes i atres chicotets assuts ocasionalment. Els loris són predominantment nectarívoros, encara que atres espècies també consumixen néctar ocasionalment.

(Psittacula krameri).
Els membres de Psittacoidea són espècies predominantment monógamas que solen anidar en cavitats, tant dels arbres com en túnels excavats en terraplens. Algunes espècies poden imitar gran diversitat de sons, inclosa la veu humana i chiulits, encara que no tenen cordes vocals sino que usen un orgue situat en la base de la tráquea conegut com siringe.
Distribució i hàbitat
Generalment viuen en regions tropicals o càlides. Els loros s'estenen pel hemisferi sur, ademés de la regió tropical i subtropical del hemisferi nort, distribuïts pel sur d'Àsia, l'Àfrica subsahariana, Oceania, Amèrica del Sur i Central, i en el passat hi havia una espècie nativa de Norteamérica, el lorito de Carolina extint en época històrica. Encara que les majors poblacions natives són les d'Australasia, Amèrica del Sur i América Central. Els loros ocupen un gran espectre d'hàbitats des de la selva humida tropical fins als deserts de l'interior d'Austràlia. Moltes espècies del grup estan classificades en perill d'extinció. La captura de loros salvages per al tràfic de mascotes (que sofrixen més que les demés aus), la destrucció del seu hàbitat i la competència en espècies invasoras, han disminuït les poblacions salvages.[4] Esta combinació de factors ha expulsat a moltes espècies de la major part de l'àrea de distribució que tenien a principis d'el XX. Per eixemple, la cotorra margariteña, que sobreviu en la principal illa de Veneçuela, és actualment el psitácido més amenaçat d'eixe país i sobreviu en contades comunitats. Molt pocs dels eixemplars trets del seu hàbitat natural sobreviu al seu captura, transport i a l'estrés que sofrixen en captivitat. Les mides preses per a conservar l'hàbitat d'algunes d'estes espècies carismàtiques i cridaneres també han protegit a atres espècies del mateix ecosistema.[5]
Encara que la majoria dels loros estan disminuint les seues àrees de distribució per la deforestació i la pressió humana, unes poques espècies estan aprofitant l'acció dels humans per a expandir-se. Vàries espècies que varen ser importades com a mascotes a Europa i Norteamérica han conseguit establir-se allí en escapar-se o ser lliberades, especialment les de chicotet tamany procedents d'hàbitat oberts subtropicals. la cotorra monge i la cotorra de Kramer s'han asilvestrado en èxit en colónies estables al voltant de multitut de ciutats d'Europa.[6][7] Estes dos cotorres també estan colonisant algunes zones del sur de Norteamérica junt a un grapat de membres del gènero Amazona, l'inseparable de Namíbia, l'aratinga de Guayaquil o el periquito comú. També s'han produït introduccions en Nova Zelanda, com la del lori arcoíris o el perico multicolor.[8][9]
Filogenia
La següent classificació és la versió més actual resultant de les investigacions més recents.[10][11][12][13][14][15][16]

Família Psittacidae


- Subfamília Psittacinae: dos gèneros de loros africans, Psittacus i Poicephalus.
- Subfamília Arinae, loros neotropicals.
- Tribu Arini: 15 gèneros de guacamayos i afins.
- Tribu Androglossini: 7 gèneros de loros americans de coa curta.
- Incertae sedis: 10 gèneros.
- Pionites (2 espècies, caiques)
- Deroptyus (1 espècie, loro cacic)
- Hapalopsittaca (4 espècies)
- Nannopsittaca 1
- Psilopsiagon (2 espècies, anteriorment en Bolborhynchus)
- Bolborhynchus (3 espècies)
- Touit (8 espècies)
- Brotogeris (8 espècies, catitas)
- Myiopsitta (1 o 2 espècies, cotorres argentines)
- Forpus (7 espècies)
Família Psittrichasiidae
- Subfamília Psittrichasinae: una espècie, el loro aguileño.
- Subfamília Coracopsinae: un gènero en dos espècies vives de Madagascar i illes circumdants.
Família Psittaculidae
- Subfamília Platycercinae
- Tribu Pezoporini: pericos terrestres i afins.
- Tribu Platycercini: pericos de coa ampla.
- Subfamília Psittacellinae: 1 gènero (Psittacella) en vàries espècies de loritos tigre.
- Subfamília Loriinae
- Tribu Loriini: loris.
- Tribu Melopsittacini: una espècie, el periquito australià.
- Tribu Cyclopsittini: loritos d'higuera.
- Subfamília Agapornithinae: 3 gèneros d'inseparables i afins.
- Subfamília Psittaculinae
- Tribu Polytelini: 3 gèneros de papagayos i pericos d'Australasia.
- Tribu Psittaculini: loros asiàtics.
- Tribu Micropsittini: microloros.
Referències
- ↑ Frank Gill i David i Donsker. Zealand parrots, cockatoos & parrots. IOC World Bird List versió 5.2.
- ↑ Leo Joseph, Alicia Toon, Erin I. Schirtzinger, Timothy F. Wright, Richard Schodde. (2012) (Psittaciformes) [1] archivat en Wayback Machine. ISSN 1175-5326 Zootaxa 3205: 26–40.
- ↑ African grey parrot is first bird to comprehend numerical concept akin to zero
- ↑ Snyder, N; McGowan, P; Gilardi, J; & A Grajal (2000), Survey and Conservation Action Pla, 2000-2004. Chapter 1. vii. IUCN ISBN 2-8317-0504-5. Capítul 1. vii.
- ↑ Snyder, N; McGowan, P; Gilardi, J; & A Grajal (2000), Survey and Conservation Action Pla, 2000-2004. Capítul 1. vii. IUCN ISBN 2-8317-0504-5. Capítul 2, pàgina 12.
- ↑ Ficha sobre Myiopsitta monachus en el Catàlec espanyol sobre espècies exòtiques invasoras.
- ↑ Ficha sobre Psittacula krameri en el Catàlec espanyol sobre espècies exòtiques invasoras.
- ↑ Chapman, Tamra. (2006). "The status, impact and management of the feral Rainbow Lorikeet (Trichoglossus haematodus moluccanus) in south-west Western Austràlia". Eclectus 16-17: 17-18.
- ↑ Falla, R. A.; Sibson, R. B.; Turbot, I. G. (1966). A Field Guide to the Birds of New Zealand. Londres: Collins. ISBN 0-00-212022-4.
- ↑ Leo Joseph, Alicia Toon, Erin I. Schirtzinger, Timothy F. Wright, Richard Schodde. (2012) (Psittaciformes) [2] archivat en Wayback Machine. ISSN 1175-5326 Zootaxa 3205: 26–40.
- ↑ (2011).«The evolutionary history of cockatoos (Aus: Psittaciformes: Cacatuidae)».Molecular Phylogenetics and Evolution.59
- 615–622.doi:10.1016/j. ympev.2011.03.011.
- ↑ Manuel Schweizer, Ole Seehausen and Stefan T. Hertwig(2011).«Macroevolutionary patterns in the diversification of parrots: effects of climate change, geological events and key innovations».Journal of Biogeography.38
- 2176–2194.doi:10.1111/j.1365-2699.2011.02555. x.
- ↑ Leo Joseph, Alicia Toon, Erin I. Schirtzinger, Timothy F. Wright(2011).«Molecular systematics of two enigmatic genera Psittacella and Pezoporus illuminate the ecological radiation of Australo-Papuan parrots (Aus: Psittaciformes)».Molecular Phylogenetics and Evolution.59
- 675–684.doi:10.1016/j. ympev.2011.03.017.
- ↑ (2008).«A Multilocus Molecular Phylogeny of the Parrots (Psittaciformes): Support for a Gondwanan Origin during the Cretaceous».Mol Biol Evol.25(10)
- 2141–2156.doi:10.1093/molbev/msn160.
- ↑ (2009).«The evolutionary diversification of parrots supports a taxon pulse model with multiple trans-oceanic dispersal events and local radiations».Molecular Phylogenetics and Evolution.onlinedoi:10.1016/j. ympev.2009.08.021.
- ↑ (2005).«The evolution of the spindlin gene in birds: Sequence analysis of an intron of the spindlin W and Z gene reveals four major divisions of the Psittaciformes».Molecular Phylogenetics and Evolution.36
- 706–721.doi:10.1016/j. ympev.2005.03.013.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Psittacoidea» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.