Volta de canó
La volta de canó és un element arquitectònic freqüent en iglésies romàniques encara que ya ho utilisaven els egipcíacs, els mesopotámicos i els romans. Este tipo de volta sol estar formada per una alliniació d'arcs de mig punt.
Història
[editar | editar còdic]Els romans varen ser pioners en l'us estés de la volta de canó (una estructura en forma de túnel que s'estén en una sola direcció), que els va permetre cobrir espais molt més grans i duradors que les estructures tradicionals de columnes i sostres plans. La volta de canó era poc coneguda i usada per algunes civilisacions antigues, entre elles les del Antic Egipte i Mesopotamia, va anar un sistema primari de construcció en atobó, utilisat preferentment en edificacions auxiliars, com a almagasens. La tècnica sorgix, provablement, de la necessitat de cobrir edificis construïts en elements d'albañilería, com rajolas o blocs de pedra, en llocs a on escassejava la fusta. L'eixemple més antic conegut és una volta de canó construïda en rajoles cuites, descoberta en un ziggurat sumerio, en Nippur, que data del 4000 a. C. Les més antigues voltes de canó en Egipte es troben en Requagnah i Dendera, i daten del 3500 a. C. En estos primitius eixemples, la volta de canó va ser utilisada principalment per a construccions subterrànees, tals com a desaiguadors i aigüeres, encara que alguns edificis del periodo egipcíac tardà varen ser abovedados també d'esta manera.[1] Les voltes eren generalment de chicotet tamany. Restants arqueològics trobats recentment en el jaciment de Morgantina (en la província d'Enna) demostren que la volta de canó va ser també utilisada per a construccions subterrànees en Sicília durant el periodo helenístico, en el III, lo que indica que esta tècnica constructiva va ser també coneguda pels antics grecs.
Voltes en Roma
[editar | editar còdic]Els antics romans varen heretar provablement el coneiximent de la volta de canó dels etruscs. Els romans varen ser els primers en fer un us sistemàtic d'este método en proyectes de gran envergadura, i varen anar també provablement els primers en utilisar cimbras per a facilitar la construcció de voltes de llongitut molt superior a les que abans s'havien realisat. Ampraven en la seua construcció rajolas i formigó. No obstant, els constructors romans varen ser gradualment abandonant la volta de canó en benefici de la volta de crucería; encara que de construcció més complexa, este tipo de volta no requeria murs tan grossos com a soport, lo que permetia construir edificis més espaciosos, en vans més amplis i molt més lluminosos, com les termas. En l'época de Bizancio ya construïen voltes de canó sense l'ocupació de cimbras, per mig del apaisado de dovelas.[2] Este método sense cimbras va ser amprat igualment en algunes ocasions en les cultures egipicias i mesopotámicas.
.jpg){kind=link}
Despuix de la caiguda de l'imperi romà, varen passar varis sigles sense que es portaren a terme construccions el tamany de les quals requerira abovedamiento. Al començament del Romànic, es va retornar a la volta de canó per a cobrir les grans catedrals; els seus interiors eren prou obscurs, pels murs grossos i pesats necessaris per a sostindre la volta. Una de les majors i més famoses iglésies romàniques cobertes en volta de canó va ser la abadia de Cluny, construïda entre els sigles XI i XII.
Voltes en el Gòtic
[editar | editar còdic]._Igl%C3%A9sia.jpg){kind=link}
En els dos sigles següents, en l'alvanç de l'estil gòtic, la volta de canó va caure en desús, i a penes s'utilisa en les construccions de les catedralés gòtiques; les voltes de crucerías, reforçades per nervis de pedra, varen ser les més utilisades al principi, i més vesprada es va desenrollar una gran varietat de solucions abovedades, de gran espectacularitat i abundant riquea ornamental. No obstant, en el Renaixença i el Barroc, en el renovat interés per l'art i l'arquitectura de l'Antiguetat, la volta de canó es va introduir de nou a una escala verdaderament grandiosa, i es va amprar en la construcció de varis edificis célebres, com la Basílica de Sant Andrés de Mantua, de Leone Battista Alberti, Sant Giorgio Maggiore, d'Andrea Palladio, i, el més conegut de tots, la Basílica de Sant Pedro, en Roma, a on una enorme volta de canó cobrix la nau de 27 metros d'esgambi.[3]
Característiques
[editar | editar còdic]Per regla general'anàlisis estructural de les voltes de canó es reduïx a tallar rebanades a lo llarc de la directriu, de tal forma que al final el seu comportament es reduïx a l'estudi estructural d'un arc.[4] Com totes les estructures basades en el arc, el espente resultant es dirigix cap als murs que la sostenen, que deuen soportar una gran pressió, no solament vertical, sino també lateral. Per a contrarrestar-la, s'utilisen varis procediments. La primera solució consistix en aumentar la gruixa i el pes dels murs: per a això, la volta de canó es construïx generalment en arcs de reforç, denominats arcs fajones o torals, recolzats generalment en pilars o pilastras, i reforçats a l'exterior en contraforts. Una atra possibilitat és construir dos o més voltes de canó en paral, de modo que es contrarresten els seus respectius espentes: a sovint es va utilisar este método per a la construcció d'iglésies de vàries naus; no obstant, els murs exteriors requerixen igualment de reforços. El tercer método per a soportar la pressió de la volta consistix en interseccionar, en àngul recte, dos voltes de canó, creant una volta d'aresta. Encara que va ser utilisada pels antics Egipcíacs i en Mesopotamia, conformades en atobó, solament es va construir en pedra, de forma sistemàtica, a partir del Imperi romà. En el romànic va ser el principal sistema per a conformar cobertes, reforçades en arcs fajones. Va ser amprada la volta de canó en els pasizos d'edificis tals com monasteris, castells, torres i atres estructures. També es va utilisar per a abovedar sòtols, criptas, vestíbuls, claustres i inclús grans sals. L'abandó d'este tipo de volta es va fer en benefici de la volta d'aresta que amprava menys material constructiu, permetent una major llaugerea dels murs de soport.
Construcció
[editar | editar còdic]La construcció d'estes voltes s'ha amprat de forma tradicional cimbras de fusta sobre les que se soportava la fàbrica fins a l'instant de completar la superfície de la volta. És cert que des dels inicis de la construcció, ya en l'época romana s'ha pretés minimisar l'us de les mateixes, degut a que encarixen la construcció d'este tipo de voltes.[5] durant la construcció de les voltes, l'ocupació d'arcs fajones (o de peripaños) facilitava la subjecció de les cimbras. De totes formes en la época bizantina ya es construïa este tipo de voltes sense l'ocupació de cimbras per mig del apaisado de les rajoles en el «clafoll» de la plementería.[2] En atres casos es dissenyava un andamiaje mòvil (una espècie de cimbra mòvil) capaç de ser reaprovechado en la construcció de diversos passages de la directriu de volta. En alguns casos es reblia de mampostería els renyons de la volta en l'objecte de proporcionar estabilitat a la volta.
Funcionalitat tectònica
[editar | editar còdic]En comparació a atres voltes, la de canó és més inestable, ya que eixercix sobre els seus elements sustentantes una forta pressió, no solament vertical, sino també un espente travesser;[4] per eixe motiu, pugues fàcilment derrocar-se si no es reforcen convenientment els elements constructius que la sustenten. Aixina, en el castell de Muchalls, en Escòcia, els murs sustentantes de les estàncies abovedades tenen una gruixa de 4,6 metros, en lo que aporten el pes suficient per a contrarrestar les tensions laterals eixercides per les voltes.[6] Ademés d'aumentar la gruixa dels murs, en l'arquitectura romànica era comuna l'ocupació de contraforts per a contrarrestar estes tensions laterals. Per la dificultat de foradar el mur sense que afecte a l'estructura, els espais coberts per voltes de canó estan en general poc allumenats, com sol ocórrer en la arquitectura romànica. L'ocupació d'arcs peripaños (fajones) va ser un primer pas al aligeramiento dels murs de contenció, i conseqüentment a l'inici de construcció d'obertures.
Tipos de Voltes de canó
[editar | editar còdic]Per extensió, totes les voltes generades per un arc directriu són de canó, si és rebaixat la volta és de canó rebaixat, si és carpanel serà una volta de canó en carpanel, i si és ogival serà volta canó apuntat, etc. es denominen, impròpiament, voltes de canó corregut.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Dietrich Wildung, Egypt, From Prehistory to the Romans, Taschen, 2001.
- ↑ 2,0 2,1 Choisy, Auguste (1995). Editorial Reverté (ed.). L'art de construir en Bizancio, Primera (espanyol) edició, Madrit: Institut Juan d'Herrera, pp. 19-22.
- ↑ http://www. stpetersbasilica. org/Interior/Nave/Nave. htm
- ↑ 4,0 4,1 Magro Moro (2003). Reproval (ed.). La construcció en la Baixa Edat Mija, Primera edició, p. 85.
- ↑ Jacques (1995). Editorial Reverte (ed.). L'esquelet de pedra: mecànica de l'arquitectura de fàbrica, Primera (castellà) edició, Madrit: Institut Juan d'Herrera, p. 58.
- ↑ C. Michael Hogan, History of Muchalls Castle, Lumina Press, Aberdeen (2005)
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Volta de canó.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Bóveda de cañón» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.