Anar al contingut

Basílica de Sant Andrés (Mantua)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Mantoue basilique saint andre bis.jpg
Basílica de Sant Andrés (Mantua)

La Basílica de Sant Andrés, oficialment Basílica Concatedral de Sant Andrés Apòstol (Plantilla:Lang-it), és una iglésia catòlica italiana empinada en Mantua, Lombardía.

Encarregada en 1472 pel marqués Luis III Gonzaga i alçada segons dissenys de Leon Battista Alberti, el conjunt s'emplaça sobre l'àrea antigament ocupada per un monasteri benedictino. Les obres, no obstant, no varen concloure fins a 1790, és dir 318 anys despuix. A pesar de que canvis posteriors varen alterar el proyecte original de Alberti, el temple encara es considera una de les obres més representatives de l'artiste i excepcional exponent del estil renaixentiste.

Té la condició de basílica menor des de temps inmemorial i s'erigix com concatedral de la diòcesis de Mantua.[1] Des de 2008 és considerada part del Patrimoni de l'Humanitat per trobar-se dins del lloc protegit de «Mantua i Sabbioneta».[2]

Història de l'edifici

[editar | editar còdic]
Archiu:Paolo Monti - Servizio fotografico (Mantova, 1972) - BEIC 6346687.jpg
Foto de Paolo Monti

La frontera, construïda colindar en un campanar preexistente (1414), es basa en l'esquema de l'antic arc de Tito. És en gran medida una estructura de rajola en estuc endurit usat com a superfície. Es definix per un gran arc central, cobert per una volta de canó en casetones, flanquejat per pilastras corintias. Hi ha obertures menors a dreta i esquerra de l'arc. Un aspecte nou del disseny va ser l'integració d'un orde inferior, a on les pilastres són acanaladas, en un orde colossal de pilastres més altes planes. Tot el conjunt estava coronat per un frontón i per damunt una estructura abovedada, el propòsit de la qual no es coneix exactament, sino presumiblement per a ensombrecer la finestra oberta en l'iglésia darrere d'ella.

Un aspecte important del disseny de Alberti va ser la correspondència entre la frontera i els alçats interiors, abdós elaboració del motiu de l'arc triumfal. La nau de l'interior està techada en una volta de canó, una de les primeres voltes que es va usar eixa disposició en una escala tan monumental des de l'antiguetat, i prou provablement modelada segons la basílica de Majencio en Roma. Alberti molt provablement havia planejat que la volta fora artesonada, molt semblada a la volta de canó de l'entrada, pero la carència de fondos va dur a que la volta es construïra com una simple volta de canó en els casetonés merament pintats. Originàriament, l'edifici es va planejar sense transepto, i possiblement inclús sense cúpula. Esta fase de construcció més o menys va finalisar en 1495.

En 1597, els braços laterals varen ser afegits i es va acabar la cripta. La massiça cúpula (1732-1782) va ser dissenyada per Filippo Juvarra, i les decoració finals en l'interior afegitó baix Paolo Pozzo i uns atres a final de el XVIII, principis de el XIX.[3]

Archiu:Sacrivasi-3-05.jpg
Els Gots Sagrats contenint la relíquia de la Sanc de Crist.

Relíquia de la Sanc Sagrada

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Santa sanc (relíquia).


El propòsit del nou edifici va ser albergar als peregrins que ho visitaven durant la festa de l'Ascensió quan un vial, que els creents entenen que contenia la Sanc de Crist, s'eleva des de la cripta inferior a través d'un forat en el sol directament baix la cúpula. La relíquia, cridada Preziosissimo Sangue vaig donar Crist («La més preciosa Sanc de Crist»), està conservada en els Gots Sagrats, segons la tradició va ser dut a Mantua pel centurión romà Longino. Va ser molt venerat durant la Renaixença. Estes relíquies es mostren als creents sol en Divendres Sant i després es trauen en processó pels carrers de Mantua.

Vore també

[editar | editar còdic]
  1. Vore en l'entrada «Basilica vaig donar S. Andrea Apostolo» del lloc gcatholic.org, disponible en llínea en: http://www.gcatholic.org/churches/italy/0080.htm.
  2. Vore en l'entrada «Mantua and Sabbioneta» del lloc UNESCO World Heritage Centre, disponible en llínea en: http://whc.unesco.org/es/list/1287.
  3. Franco Borsi. Leon Battista Alberti. (Nova York: Harper & Row, 1977)


Referències

[editar | editar còdic]