Volta de crucería
La volta de crucería, també cridada volta nervada, és un tipo de volta característica de l'arquitectura gòtica. En la seua versió més senzilla, dels quatre pilars situats en els cantons d'una planta quadrada partixen dos arcs diagonals, habitualment de mig punt, que es creuen en el seu clave, i quatre arcs apuntats, també cridats ogivals, que conformen els seus laterals. Els panys que tanquen els espais entre els arcs diagonals i els laterals es coneixen com plementería.
Els arcs laterals apuntats solen estar composts per dos arcs de circumferència del mateix radi que els arcs diagonals, lo que facilita el cimbrado i la construcció del conjunt.[1] D'esta manera, traçant els arcs diagonals i els laterals en centre a la mateixa altura, resulta que la clau dels arcs diagonals es troba llaugerament més elevada que les dels arcs laterals, i la plementería adopta la forma de conyes de doble curvatura,[2] lo que li conferix una gran resistència en una mínima gruixa.
Les voltes de crucería de més complexitat poden ser de planta no quadrada i recolzar-se en més de quatre pilars, i els nervis i les claus es poden multiplicar, formant dibuixos, a voltes molt intrincados, que dividixen la plementería.
Els arcs laterals es denominen arcs perpiaños o arcs fajones quan són travessers a l'eix principal de la nau, i arcs formeros, quan són paralels a dit eix.
La volta de crucería es considera un dels tres elements distintius de l'arquitectura gòtica, junt en l'arc apuntat i l'arbotante.
Història
[editar | editar còdic]
Els romans varen utilisar una versió primerenca de la volta nervada per a enfortir les voltes de crucería. En estes voltes romanes, els nervis de rajola estaven empotrats en el formigó de la volta. Açò era diferent de les voltes gòtiques posteriors, a on les nervaduras estaven separades de la farcidura dels panels, lo que li donava flexibilitat a les voltes gòtiques i, per lo tant, major resistència.[3] Els romans també varen usar estes nervaduras incrustades amagades dins de l'estructura per a enfortir la superfície de formigó de les cúpules, com el Panteón.[4]
Sembla, no obstant, que la volta de crucería gòtica va evolucionar a partir de la volta d'aresta ya utilisada en el romànic. Els antecedents més directes de les voltes de crucería del gòtic es troben en construccions tardorrománicas de dos regions alluntades entre sí: Lombardía, per una part, i Normandia-Anglaterra per una atra.
En Lombardía, es va utilisar en a lo manco cinc temples: Sant Ambrosio de Milà, Sant Nazaro de Milà, Sant Miguel de Pavía, Sant Sabino de Piacenza i Rivolta d'Adda. Les dates no són precises, pero es creu que totes estes obres es varen realisar entre 1100 i 1130.
En Anglaterra, un dels primers eixemples del seu us es troba en la Catedral de Durham encara que estes voltes de crucería no tenen arcs formeros, i els perpiaños són arcs de mig punt. En Normandia la seua ocupació es va generalisar en la primera mitat de el XII, encara que els sistemes de soport seguien sent els propis del romànic.
La difusió d'este tipo de volta es va produir sobretot a partir de mediats de el XII.
Encara que hi ha distints tipos de voltes de crucería, la més utilisada en el periodo clàssic del gòtic va ser la cuatripartita, en edificis tan singulars com les Catedrals de Chartres, Reims o Amiens.
Sistema constructiu
[editar | editar còdic]
La necessitat de crear amplis espais coberts va motivar trobar un sistema constructiu que, mantenint, i inclús reduint la gruixa de murs i contraforts, conseguira ampliar este volum interior: és l'arquitectura gòtica, que va permetre allaugerar el pes de les cobertes per mig de l'equilibri de les forces verticals i horisontals per a que es contrarresten entre sí. El pes de la volta es transmetrà als fonaments a través dels pilars, intervenint a penes els murs que solament serviran de tancament de l'espai arquitectònic.
L'us del arc ogival reduïx els espentes laterals, puix és més vertical que el de mig punt. Este arc genera un nou tipo de volta, la d'ogiva o crucería, que ya s'havia utilisat en l'arquitectura normanda, configurada per mig del creuament de dos arcs formeros, cridats nervis, que transmeten el pes de la volta i les seues plementos a quatre pilars; Aixina, entre pilars, el mur a penes soporta pes i pot ser substituït per lluminosos finestrals vidriados.
L'edifici gòtic s'assembla a un "esquelet" recobert d'una pell "immaterial", les vidrieres, que permeten inundar l'interior de llum. Els plantejaments de l'arquitectura romànica, en els seus grossos i pesats murs, havien quedat obsolets.
Sobre la volta de canó, predominant en l'arquitectura romànica, la principal ventaja de la de crucería és que transmet el pes sol als pilars. Estos es reforcen en contraforts (ya utilisats en el romànic), o en arbotantes, un atre element característic del gòtic. Els murs ya no necessiten ser tan grossos com en el romànic, i poden ser fàcilment perforats en grans vans. D'esta manera es podia construir grans edificis en economia de materials, al mateix temps que s'alcançaven grans llums i altures.
Vore també
[editar | editar còdic]Notes
[editar | editar còdic]- ↑ José Carlos Palaus i Pablo Moreno. «La construcció de la volta de crucería per Rodrigo Gil». Archive Digital de l'Universitat Politècnica de Madrit. Consultat el 24-07-2026.
- ↑ «Una mirada a les voltes de crucería simple en la catedral d'Orense – Jesús Manuel García Díaz» (en és). Consultat el 2026-07-24.
- ↑ O'Reilly, 1921, Note 11.
- ↑ Watkin, 1986, p. 94.
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Volta de crucería.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Bóveda de crucería» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.