Anar al contingut

Guerra italiana de 1494-1498

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Italy 1494 AD.png
Guerra italiana de 1494-1498

Plantilla:Guerres franc-espanyoles

La primera guerra italiana (1494-1495), coneguda en Itàlia com a descens de Carlos VIII en Itàlia (Plantilla:Lang-it), i a voltes com a guerra de l'algeps (guerra del gesso), va ser la fase inicial de les guerres italianes de el XVI. El conflicte va vore com Carlos VIII de França, per a fer valdre manu militari els seus drets successoris el tro napolitano, mamprenia una campanya militar contra el regne de Nàpols (i per tant, contra el regne d'Aragó), contant inicialment en l'ajuda del ducado de Milà i de la república de Gènova, a remolc. Carlos VIII, de poc més de vint anys, va dirigir els recursos del seu regne cap a la conquista de Nàpols, animat per Ludovico Sforza, conegut com Il Moro (que encara no era duc de Milà, sino només regente) i instigat pels seus consellers, Guillaume Briçonnet i de Vers.

En realitat el casus belli del conflicte va ser la rivalitat que va sorgir entre la duquesa de Bari, Beatriz d'Este, esposa de Ludovico, i la duquesa de Milà, Isabel d'Aragó, esposa de Gian Galeazzo, que aspiraven abdós a controlar el ducado de Milà i el títul hereditari per als seus fills. Quan, en giner de 1493, Beatriz va donar a llum a Ercole Massimiliano, va voler que fora nomenat comte de Pavía —el títul que corresponia exclusivament a el hereu del tro—en lloc de ser-ho el fill d'Isabel.[1] Esta última, sentint-se amenaçada, va solicitar l'intervenció del seu pare Alfonso d'Aragó qui, havent ascendit al tro de Nàpols el 25 de giner de 1494 despuix de la mort del seu pare Ferrante, no va dubtar en acodir al rescat de la seua filla.[2] D'ací va sorgir la reacció de Ludovico qui, per a respondre a les amenaces d'Alfonso que havia ocupat la ciutat de Bari, va deixar via lliure al monarca francés per a baixar a Itàlia.[2]

La reconquista del major regne de la península, que ya havia segut governat per la casa angevinos (de 1282 a 1442), no incloïa a Sicília en els plans de Carlos. Este últim fet recolza la tesis segons la qual Carlos no pretenia simplement aumentar els dominis de la seua Casa, ambició comuna a moltes cases gobernant de l'àrea centreeuropea o anglosaxona, sino convertir-l'en el punt de partida d'aquelles Creuades l'eco de les quals havia segut recobrat per la recent expulsió dels àraps de l'última possessió espanyola, el regne de Granada (1492). El proyecte polític de la Res Publica Christiana Pro Recuperanda Terra Sancta encara tenia arraïlada en les aristocràcia europees, a pesar de que les huit creuades que varen intentar fer-ho realitat finalment varen terminar en un desastre. El propi rei Luis IX de França havia perdut la vida durant l'octava Creuada. Acre, l'últim bastió cristià havia caigut finalment en 1291.

Carlos VIII, que va estar acompanyat en l'empresa pel seu cosí segon Luis de Orléans, futur Luis XII, va conseguir en una primera fase (1494-1495) travessar fàcilment tota la península itálica i fer-se en el regne de Nàpols. Pero la preocupació de que Itàlia es transformara en una província francesa, aixina com l'inusual violència i les massacres perpetrades per transalpino i mercenaris suïssos al seu sòu, varen favorir la formació d'una aliança, la Lliga de Venècia, formada pels principals estats italians de l'época, a saber, la República de Venècia, els Estats Pontificis, el Sacre Imperi Romà Germànic, l'Imperi espanyol, el regne de Nàpols i el ducado de Milà, que en entretant va canviar les seues aliances, mentres que un controvertit règim teocràtica s'establia en la república de Florencia.


Carlos VIII va deure llavors afrontar una difícil retirada, tenint que enfrontar-se a un eixèrcit molt més numerós en el que va deure concloure acorts de pau res beneficiosos. Entretant, el duc de Orléans que s'havia quedat en Lombardía, en el seu intent fallanc d'apoderar-se del ducado de Milà, havia contribuït a crear molts obstàculs als proyectes del rei, i l'expedició a Itàlia va ser un total fracàs polític i estratègic. De tornada en França, Carlos, encara desijós de reconquistar el regne de Nàpols, va mantindre inteligències en els príncips d'Itàlia els estats dels quals podrien obrir-li novament el camí a eixe regne. Pero va morir en 1498 sense satisfer els seus somis de venjança.

Va ser Luis, ya com Luis XII, qui a l'any següent va reprendre la mateixa política italiana, afegint a la pretensió dels Anjou sobre el regne de Nàpols, la dels Orléans sobre el ducado de Milà. Despuix de haver conquistat als milanesos, es va convertir en amo de gran part de la península.

Resumixen

[editar | editar còdic]

El rei Carlos VIII de França, successor en el tro de Luis XI, es va propondre començar una ambiciosa expansió militar. El seu pla, poc realiste, era que una volta anara amo del regne de Nàpols mamprendria una nova creuada contra l'Imperi otomà de Bayaceto II, l'objectiu del qual era res menys que la reconquista de Terra Santa.[3] En el pretext de fer valdre manu militari els seus drets successoris al tro napolitano i encorajat per Ludovico Sforza, pretenent al ducado de Milà, va partir de Lió al front d'un eixèrcit de 38000 fortament armats,[4] va aplegar a Grenoble i va creuar el col de Montgenèvre el 2 de setembre de 1494.

Els francesos varen alvançar ràpidament i varen aplegar a la ciutat d'Asti el 9 de setembre. Al mateix temps, en Rapallo, prop de Gènova, més tropes franc-milaneses comandadas per Luis de Orléans, recolzades per l'armada francesa, derrotaven a un eixèrcit de 5000 aragonesos, recent desembarcats en el port de Gènova. Víctima de la pigota, Carlos VIII no va poder entrar en Gènova abans del 6 d'octubre. Entretant, el 10 d'octubre fallia estranyament als 25 anys Gian Galeazzo Sforza, duc de Milà.

L'eixèrcit francés va proseguir llavors en direcció a Nàpols: el 20 d'octubre varen prendre Mordano, en Romaña, i allí varen massacrar a civils i soldats; el 26 d'octubre, la ciutat de Fivizzano va córrer la mateixa sòrt. Els italians estaven aterrorizados, i despuix d'una negociació, Florencia va ser presa sense lluita el 17 de novembre. Carlos VIII va ser rebut pel dominico Savonarola, llavors senyor de la ciutat, que ho va saludar com un enviat de Deu.[5] Els francesos abandonen la ciutat el 28 del mateix més i varen entrar en Roma el 31 de decembre.

Una volta en la Ciutat Eterna, varen saquejar, varen massacrar i el papa Alejandro VI es va vore obligat a acceptar el jurament d'obediència al rei.[6] Carlos VIII va fer que el papa Alejandro li entregara al propi germà del sultà Bayeceto, Djem. Este últim havia lluitat sense èxit contra Bayazeto per a fer-se càrrec de l'herència del seu pare, el sultà Mehmed II. Per a escapar de la venjança del seu germà, Djem s'havia refugiat primer en els Hospitalaris de Sant Joan de Jerusalem en Rodas, i després ho varen encomanar al Papa. Carlos VIII va confiar en Djem per a unir als musulmans a la seua causa i lluitar contra Bayeceto. L'aventura no va tindre continuació, puix Djem va morir unes semanes despuix en Nàpols.[7]


A mediat de febrer de 1495, el rei Alfonso II de Nàpols (r. 1494-1495), aterrorizado, va decidir abdicar a favor del seu fill Fernando II (r. 1495-1496) i entrar en un monasteri en Mesina (Sicília) a on moriria als pocs mesos. Fernando va deure fugir a Ischia —a on va participar en armar una lliga italiana contra el rei francés— abans de l'arribada de les tropes franceses el 22 de febrer. Els nobles italians, nostàlgics del periodo angevino i convençuts de la justeza de les pretensions de Carlos VIII, es varen unir a ell en els seus hòmens d'armes (lavorata, etc.) i varen actuar com condottieros. S'acontentaven en la paga del rei (8 ducados per un cavaller). L'ocupació militar de Nàpols va ser l'ocasió per a que molts soldats contragueren un mal llavors desconegut: la sífilis.

Mentrestant, la velocitat i facilitat en la que s'havia produït la campanya, i l'arrogància i violència dels ocupants francesos, varen causar el hostilitat de la població i la preocupació dels dirigents dels principats italians. Especialment els venecians i el nou duc de Milà, Ludovico el Moro, varen entendre que si Carlos no havia segut detingut, la península itálica pronte es convertiria en una província més de França i varen conseguir formar una aliança antifrancesa en el nort. Carlos VIII va decidir llavors abandonar Nàpols, d'a on va partir el 20 de maig de 1495 en el gros del seu eixèrcit. Gilberto de Montpensier, nomenat virrey, va quedar allí al front d'una guarnició.

Luis de Orléans, que permaneixia en Lombardía en part de les tropes i que havia rebut l'orde de no atacar al duc de Milà Ludovico el Moro, no va poder resistir l'impuls d'apoderar-se de Novara, que li va ser entregada per traïció. Allí va entrar l'11 de juny de 1495 i va ser molt ben rebut pels lugareño. La crisis nerviosa de Ludovico —que va sofrir, segons pareix, un derrame cerebral—, l'ambigüitat dels aliats i la falta de diners pels sòus dels soldats varen semblar al principi canviar la situació a favor del duc d'Orleans, pero la ràpida intervenció de la duquesa Beatriz d'Este, que va assumir el govern del ducado i la direcció del lloc de Novara, va restaurar l'orde, de modo que l'empresa d'Orleans va terminar en res.[8][9]

La tornada de Carlos VIII a França es va produir en condicions difícils. El rei, que havia eixit de Nàpols en un eixèrcit disminuït (només li quedaven 9000 hòmens), va fer creuar en gran dificultat a la seua artilleria els Apenins i va aplegar prop de Fornovo el 5 de juliol. Atrapat per l'eixèrcit de coalició, de 35000 efectius comandados pel marqués Francisco II de Mantua, Carlos VIII es va vore obligat a acceptar el combat. El 6 de juliol va tindre lloc la batalla de Fornovo en la que els francesos, a pesar de la seua inferioritat numèrica, varen obtindre una victòria relativa que els va permetre continuar la seua retirada. L'eixèrcit va aplegar a Asti en mal estat. Luis de Orléans, tancat en les seues tropes en Novara pels 30000 hòmens de Ludovico el Moro i en plena hambruna, va demanar ajuda al seu cosí, qui va acodir en la seua ajuda sense reprochar-li la seua insubordinació.

Es varen iniciar negociacions entre les dos parts, que varen desembocar en la Pau de Verceil, firmada el 9 d'octubre de 1495. Luis de Orléans va evacuar Novara en els seus 5500 hòmens, en la seua majoria suïssos, molts dels quals estaven massa dèbils i varen morir poc despuix. El Tractat de Verceil concedia esperances quiméricas al rei de França i, en realitat, deixava el camp obert al duc de Milà.


Mentrestant, els francesos que quedaven en les ruïnes del regne de Nàpols lluitaven per conservar la possessió. Fernando II va desembarcar en Calàbria i els va sitiar en Nàpols. Montpensier es va tancar en els castells mentres esperava l'ajuda de França. Estos tardaven en aplegar: Ludovico el Moro no va complir el seu compromís d'enviar una flota per a transportar les seues tropes a Nàpols i Carlos VIII anava escàs de diners. El cost de la seua expedició a Itàlia deuria haver segut parcialment cobert per donacions dels florentinos, donacions condicionades a la devolució baix el seu control de les fortalees prestades al rei. Eixes fortalees finalment es varen vendre a Lucca, Venècia, Gènova o Chafa, despuix de la traïció del comandant francés en la Toscana, Robert de Balzac. Carlos VIII es va vore obligat a tornar els préstams florentinos i no va rebre nous fondos d'eixa ciutat.

Gilberto de Montpensier, desesperat, es va embarcar en casi tota la seua guarnició i es va dirigir a Salerno. L'eixèrcit del comte, compost en gran part per mercenaris alemans i italians, a sovint faltos d'aliments i sense rebre el seu paga durant molt temps, es va deixar tancar per Fernando II en la chicoteta ciutat de Atella. Part dels mercenaris alemans varen desertar, obligant als francesos a rendir-se. L'eixèrcit francés presoner va ser diezmado per la malaltia i la fam.

Espanya, compromesa en la Lliga de Venècia per la violació del Tractat de Barcelona, va atacar el Llenguadoc en vàries ocasions durant 1496. Les negociacions con miras a obtindre una pau separada en Espanya varen ocupar a Carlos partix de l'any 1495, tot l'any 1496 i principis de 1497, firmant la Treua d'Alcalà de Henares el 24 de novembre de 1497. Per ella Carlos VIII cedia el Rosselló i Cerdanya, el Conflent i el Vallespir als espanyols per aplicació del Tractat de Barcelona en 1493 sense obtindre res a canvi. Eixa expedició a Itàlia va ser un total fracàs polític i estratègic. Carlos VIII, encara desijós de reconquistar el regne de Nàpols, va mantindre inteligències en els príncips d'Itàlia els estats dels quals podrien obrir-li novament el camí a eixe regne. El duc d'Orleans, no obstant, havia contribuït a crear obstàculs als proyectes del rei, que va morir en 1498 sense satisfer els seus somis de venjança.

Antecedents

[editar | editar còdic]

El rei Carlos VIII de França, successor en el tro de França de Luis XI de França, es va propondre començar una ambiciosa expansió militar, en la que prevea inclús possibles incursions en territori otomà i en Terra Santa.

El primer objectiu del rei francés era guanyar una posició forta en el Mediterràneu. En 1481 va adquirir els drets angevinos al tro napolitano pel decés de Carlos V de Maine, pero no va decidir fer-los efectius fins que va contar en el respal del regente de Ducado de Milà, Ludovico Sforza. Est necessitava un aliat davant una possible entente entre la República de Florencia i el regne de Nàpols per a desestajar-li del govern milanés i instaurar al seu nebot el duc Gian Galeazzo Sforza, que hi havia desposado a la filla del duc de Calàbria, i neta per tant del rei Ferrante de Nàpols. D'esta manera, va animar a Carlos VIII a fer efectives les seues pretensions manu militari.

Carlos VIII tenia ademés el respal dels mercaders de Lió i Marsella, que desijaven expandir els seus interessos comercials en el Mediterràneu a costa d'aragonesos i venecians;[10] en Florencia la facció antimedicea va mirar favorablement cap a França, a pesar del benefici que suponia l'aliança en Nàpols per al comerç de la seda; i la moradura Giuliano della Rovere, enemic del nou papa Alejandro VI, també va impulsar l'invasió francesa per a destronar al seu adversari.[10]


El rei francés ya havia neutralisat els seus veïns en respectives paus[11] en els anglesos (Tractat de Étaples), aragonesos (Tractat de Barcelona), i borgoñones (Tractat de Senlis). Per això, Carlos es va sentir segur per a obtindre el regne per les armes, i va mamprendre els preparatius per a la campanya.

Per la seua banda, el rei Ferrante de Nàpols mamprenia la defensa i va acostar a la seua causa al papa Alejandro VI, pels territoris del qual tenia que passar l'eixèrcit francés, i de Pedro II de Médicis,[12] pero el rei napolitano va morir poc despuix en giner de 1494. Li va succeir el seu fill Alfonso II, enemic de Ludovico, que va enviar al seu fill Ferrantino a Romaña per a unir-se a les tropes papals i florentinas. Per la seua banda, el 13 de febrer de 1494, Carlos VIII va viajar a Lió i va assumir el títul de rei de Nàpols[13] i va solicitar l'investidura del Papa,[14] pero Alejandro VI es va posar del costat d'Alfonso i va enviar a el seu nebot com llegat papal per a coronar a Alfonso el 8 de maig de 1494.[15]

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Knecht, Robert (2001). The rise and fall of Renaissance France, 1483-1610. Wiley-Blackwell. ISBN 9780631227298.

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Corio, p. 1029.
  2. ↑ 2,0 2,1 Corio, p. 1057.
  3. ↑ Milza, 2005, p. 408.
  4. ↑ De Vic, p. 201.
  5. ↑ Cloulas, pp. 22, 76-80.
  6. ↑ Cloulas, p. 115.
  7. ↑ Sobre Djem, cfr. Thuasne.
  8. ↑ Sanudo, pp. 438 i 441.
  9. ↑ Corio, pp. 1095-1099.
  10. ↑ 10,0 10,1 Knecht, The rise..., p. 37.
  11. ↑ Knecht, The rise..., p. 31.
  12. ↑ Creighton, p. 209.
  13. ↑ Knecht, The Valois..., p. 123.
  14. ↑ Knecht, The rise..., p. 38.
  15. ↑ Chambers, p. 94.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Guerra_italiana_de_1494-1498&oldid=892835»