Guerra italiana de 1499-1501

La segona guerra italiana, emmarcades en el conjunt de les guerres italianes, va tindre lloc entre 1499 i 1501 en la mitat nort de la península itálica, originada per les pretensions de Luis XII de França al ducado de Milà i per les ambicions dels Borgia sobre les ciutats de la Romaña.

Ascendit al tro de França en 1498, Luis XII va firmar aliances en la república de Venècia i en els Borgia Alejandro VI i el seu fill César Borgia dels Estats Pontificis, i va invadir el ducado de Milà derrocant a Ludovico Sforza. Este contraatacó en giner de 1500 al front d'un eixèrcit de mercenaris suïssos, pero en abril va ser traïcionat per estos i capturat junt en el seu germà Ascanio Sforza. En virtut dels acorts firmats, Milà i Gènova varen quedar en poder de França, Venècia va obtindre Cremona i César Borgia va alvançar per la Romaña prenent Imola, Forli, Rímini, Pésaro i Faenza.

Pendents de la reacció de Maximiliano I de Habsburgo, protector dels Sforza, les tropes franc-venecià-papals varen gastar l'estiu de 1500 en el sege infructuós de Chafa, en apoyo de la república de Florencia que pretenia la conquista d'esta ciutat. Una volta firmada la treua en Maximiliano I, les forces de la coalició es dirigirien cap a Sicília Citerior en l'intenció de conquistar-la.

Context

Casus belli: la pretensió de Luis XII sobre Milà i Sicília Citerior

Poc despuix del seu ascens al tro, Luis XII va fer valdre els drets que per la seua ascendència genealògica li corresponien al ducado de Milà i al regne de Sicília Citerior. Abdós pretensions eren, si més no, prou discutibles:

• els drets al ducado de Milà: Luis XII era fill de Carlos I d'Orleans; la mare d'est, Valentina Visconti, havia segut filla del primer duc de Milà Gian Galeazzo Visconti. El contracte matrimonial pel que Valentina s'havia casat en Luis de Valois en 1385 especificava que en cas de faltar la successió masculina dels Visconti, el señorío de Milà passaria a la descendència masculina del matrimoni (en esta data Milà no era encara un ducado: ho seria dèu anys despuix). La bula imperial per la que Milà s'havia constituït en ducado havia exclós expressament a les dònes de qualsevol dret a la successió. Quan va morir Filippo Maria Visconti en 1447, i despuix del periodo de la República Ambrosiana, Carlos d'Orleans havia intentat eixercir el seu dret a la successió del ducado, pero est li havia segut arrebatat per Francisco I Sforza, casat en Bianca Maria Visconti, filla illegítima de Filippo Maria Visconti.

• els drets al regne de Sicília Citerior: el pare de Luis XII havia mort quan este tenia tres anys, i el rei Luis XI li havia adoptat. Luis XI era fill de Carlos VII i María d'Anjou, filla de Luis II d'Anjou, fill a la seua volta de Luis I d'Anjou, qui en 1380 havia segut adoptat per la reina de Sicília Citerior Juana I. A la mort d'esta, la successió al tro napolitano es va resoldre en un enfrontament entre el seu nebot Carlos III de Sicília Citerior i el seu fill adoptiu Luis I d'Anjou, de la que va eixir vencedor el primer; aixina, Luis I d'Anjou i la seua descendència, de la que procedia Luis XII, es varen convertir en pretenents al tro, encara que mai varen aplegar a detentarlo efectivament.

Antecedents: la primera guerra italiana

Ya en la guerra italiana de 1494-1498 Carlos VIII de França havia alegat els seus drets sobre el ducado de Milà per a invadir la península itálica. En aquella ocasió, casi en els mateixos actors, pero en distintes aliances, les forces franceses havien cercat a Alejandro VI en Roma i aplegat fins a Nàpols, pero la lliga formada per Milà, Venècia, el Sacre Imperi Romà Germànic, Espanya i els Estats Pontificis havia conseguit rebujar als francesos, obligant-los a retirar-se d'Itàlia. En eixe campanya militar també va participar Luis de Orléans, primer de Carlos VIII, que a la seua primerenca mort es convertiria en el nou rei Luis XII.

Aliances de preguerra

França, Venècia i els Borgia s'alien contra Milà

A fi d'aplanar el camí per a la seua campanya militar, Luis XII va començar a buscar aliances entre els estats veïns. La superioritat militar de França sobre tots els demés estats d'Itàlia seria determinant per a la consecució de les mateixes.

L'enfrontament hagut en l'anterior guerra entre França i la Santa Sèu es va vore superat pels interessos comuns. El fill del papa Alejandro VI, César Borgia, va ser nomenat duc de Valentinois per Luis XII en compensació per la bula papal que va permetre el divorç d'est de Juana de Valois i la seua boda en Ana de Bretanya. Els Borgia planejaven apoderar-se de les ciutats de la Romaña, per lo que es varen aliar militarment en França.

Venècia, en el dogo Agostino Barbarigo en el govern, resentida en Ludovico Sforza per l'abandó de que els havia fet objecte en la primera guerra italiana i en la defensa de Pisa, va acordar prestar la seua ajuda militar atacant Milà des de l'est, en tant França ho feya des de l'oest; els térmens de l'acort especificaven que en compensació per la seua ajuda Venècia rebria els territoris de Cremona i Gera d'Adda.

Els ducados de Saboya i Montferrato, menuts estats en l'òrbita de França, permetrien el pas i l'establiment de l'eixèrcit francés en els seus territoris.

Luis XII havia renovat els tractats que els seus antecessors mantenien en Suïssa per a levar mercenaris per al seu eixèrcit. No obstant els mercenaris suïssos estaven habituats a llogar els seus servicis militars a qui volguera contractar-los, i en el desenroll posterior de la guerra combatrien també a sòu de Milà, dels Borgia o de qui els pagara.

Igualment va firmar tractats de pau en Fernando II d'Aragó i en el seu gendre Felipe I de Castella.

Ludovico Sforza no troba respals

A la seua volta, el duc de Milà Ludovico Sforza va intentar sense èxit pactar aliances en tercers que acodiren en la seua ajuda. Maximiliano d'Àustria, casat en la neboda de Ludovico, estava embarcat en la seua pròpia guerra contra els suïssos, per lo que no estava en condicions d'assistir-li militarment; Federico de Sicília Citerior es va mostrar dispost pero incapaç, donat el llamentable estat en que havien quedat les seues tropes despuix de la primera guerra italiana; el duc de Ferrara Hércules I d'Este, sogre de Sforza, va denegar la seua ajuda aduint el perill d'enfrontar-se a Venècia i als Estats Pontificis, estant el seu ducado geogràficament enclavado entre abdós. Solament els turcs del sultà Bajazet, sempre disposts a colaborar en qualsevol enemic de Venècia, varen acceptar ajudar-li atacant per Dalmacia, distraent aixina a l'eixèrcit veneciano.

Florencia es manté neutral

La república de Florencia, amenaçada per les intrigues dels Médici que intentaven reprendre el govern, i embarcada en la seua guerra particular contra Chafa, que era socorreguda per Siena, Lucca i Gènova, va ser requerida tant per França com per Milà. Els florentinos varen decidir mantindre's neutrals en previsió de que la seua hipotètica ajuda a un dels dos bandos poguera atraure contra ells els atacs de l'atre; en un eixercici d'equilibri diplomàtic varen prometre a Ludovico Sforza enviar en la seua ajuda a Paolo Vitelli en el seu eixèrcit quan hagueren pres Chafa, pero en un tractat firmat poc despuix en França es comprometien a no secundar a Sforza.

Trenca la guerra contra Milà

L'eixèrcit francés ocupa el Milanesado

En agost de 1499 va partir des de Lió l'eixèrcit francés, 2600 lanceros, 8000 soldats francesos i 5000 mercenaris suïssos baix el mando dels francesos Louis De Ligny i Bérault Stuart d'Aubigny i el milanés Gian Giacomo Trivulzio; en un ràpit alvanç varen creuar els Alps, es varen adinsar en el ducado de Milà i varen prendre per la força els forts de Arazzo i Annone; Valenza va ser entregada pel seu governador. Davant el ràpit alvanç dels francesos, el cap de l'eixèrcit milanés Galeazzo Sanseverino, que havia eixit a la seua trobada en 1.600 lanceros, 1.500 hòmens de cavalleria i 10 000 soldats italians, es va retirar a Alessandria della Paglia, a on va ser sitiat. Sanseverino va abandonar la ciutat deixant tras de sí a les seues tropes, i va tornar cap a Milà. Alessandria va ser saquejada i semidestruida, i els francesos varen seguir alvançant: varen rendir Tortona i creuant el riu Po varen prendre Mortara i Pavía.

Entretant els venecians, aplegant des de l'est, havien pres Caravaggio, creuat el riu Adda i aplegat fins a Lodi, gràcies a la traïció de Francesco Sanseverino, qui estant al mando de les forces milaneses en la frontera oriental del ducado, va aplegar a un acort en els francesos i va abandonar a Sforza.

Per la seua banda, el florentino Paolo Vitelli prenia Cascina i sitiava Chafa, baix la defensa de Gurlino vaig donar Ravenna. El 23 d'agost, a punt de prendre la ciutat, una epidèmia de pesta va caure sobre les tropes de Vitelli, que va alçar el sege contrariant les órdens de Florencia. Va ser decapitat.

En setembre els turcs atacaven Zara, creuaven el riu Isonzo i aplegaven fins al Friul, creixent en la seua pròpia guerra contra Venècia.

El 2 de setembre Ludovico Sforza va eixir de Milà cap a Innsbruck, refugiant-se en Maximiliano, deixant la defensa del castell a Bernardino dona Cort en suministraments i municions suficients per a resistir varis mesos. No obstant, quatre dies despuix dona Tall va entregar el castell i les tropes franceses varen ocupar Milà. El restant de Lombardía seria rendit en facilitat; Gènova es va entregar als francesos, Cremona es va declarar pels venecians. Trivulzio va ser nomenat governador del ducado. Luis XII visitaria la ciutat entre el 2 d'octubre i el 5 de novembre.

Ademés de Milà, Luis XII va prendre baix la seua protecció al marqués de Mantua i al duc de Ferrara; Giovanni II Bentivoglio, signore de Bolonya, també es va acollir a ell. Florencia va firmar un tractat d'aliança en França.

Contraatac dels Sforza, la seua derrota i presó

Les imposicions fiscals a les que Trivulzio sometia a la població i la crueltat en la que castigava el seu incompliment li varen fer avorrit dels milanesos, que varen reclamar la tornada de Ludovico.

En giner, al front d'un eixèrcit de 500 borgoñones i 800 suïssos en la seua majoria mercenaris, Sforza va penetrar en Lombardía des del Tirol, i va ser reconquistando Chiavenna, Bellinzona, Bellagio, Nesso, Com i finalment Milà, mentres les forces franceses quedaven en el castell. Sforza va pagar un ducado per cada cap francés. Reforçant el seu eixèrcit en nous efectius a mida que alvançava, Ludovico va eixir cap a Pavía, deixant la defensa de Milà al seu germà Ascanio.

En abril de 1500 Louis de la Tremouille va aplegar des de França en un atre eixèrcit de 10 000 mercenaris suïssos i 6.000 francesos, i va sitiar a Ludovico en Novara. Els mercenaris suïssos en el bando de Sforza es varen negar a lluitar contra els seus compatriotes en el bando francés, i varen presentar la seua rendició a canvi del pagament dels seus soldadas atrassades, que els francesos varen satisfer. Abandonat pels seus soldats, Sforza va ser fet presoner i conduït a França, a on moriria huit anys despuix.

Els soldats gascons, alemans i borgoñones es varen dedicar al pillage, aprofitant la situació de desgovern, a el hora que soldats del cantón de Uri ocupaven Bellinzona, pertanyent al ducado de Milà, acció que permetria a la confederació suïssa assentar el germen d'un nou cantón en la regió del Tesino.

El seu germà la moradura Ascanio Sforza va acodir en la seua ajuda des de Milà en 600 cavallers i un número considerable d'estradiotes. En el camí, un eixèrcit de venecians baix el mando de Soucin Bienson i Charres dones Ursins els va obligar a retirar-se al castell de Rivoli, a on varen ser sitiats. Sense recaptes en les que resistir, Ascanio va rendir el seu eixèrcit, sent capturat i enviat a França.

Poc despuix la ciutat de Milà va presentar la seua rendició a l'arquebisbe de Rohan, la moradura Georges d'Amboise, evitant el saqueig i destrucció de la capital a canvi d'un rescat de 300.000 corones. Trivulzio va ser destituït del govern de la ciutat, que va ser encarregat al nebot de la moradura, Charles II de Amboise de Chaumont.

Alvanç de César Borgia per la Romaña

César Borgia, separant-se de l'eixèrcit francés en 1.800 cavallers francesos baix el mando de Yves d'Alègre i 4.000 piqueros suïssos pagats pel papa, va atacar les ciutats-estat de la Romaña, davant la passivitat dels estats veïns, temerosos de la represàlia francesa.

Va atacar i va reduir Imola a últims de decembre. Forli, que va presentar una forta resistència baix el mando de Catalina Sforza va ser rendit en giner de 1501, i Catalina feta presonera, encara que seria lliberada poc despuix. A lo llarc d'enguany varen caure en poder de César Borgia Rímini, governat per Rodolfo Malatesta, i Pésaro, per Giovanni Sforza. En novembre Faenza governada per Astorre III Manfredi va ser sitiada, pero els rigors del hivern i la tenaz resistència que varen oferir els seus pobladors varen obligar a pospondre el sege.

Socorregut en els fondos que el papa havia alçat per a l'iglésia, César Borgia va reprendre l'assalt a Faenza en la primavera de l'any següent, i despuix del seu pren va marchar també sobre Bolonya, a pesar estar baix la protecció de França. Despuix va marchar cap a Florencia, i d'allí es va unir a l'eixèrcit francés que anava a Nàpols.

Bibliografia

• Louis XII et Ludovic Sforza: (8 avril 1498-23 juillet 1500) Volum 1, Léon-G. Pélissier, París, 1896
• Louis XII et Ludovic Sforza: (8 avril 1498-23 juillet 1500) Volum 2, Léon-G. Pélissier, París, 1896