L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Abadia territorial de Subiaco

L'abadia territorial de Subiaco (en latín: Abbatia Territorialis Sublacensis i ) és una circumscripció eclesiàstica de l'Iglésia catòlica en Itàlia. Es tracta d'una abadia territorial llatina immediatament subjecta a la Santa Sèu. Des del 10 de febrer de 1996 el seu abad és el presbítero Mauro Meacci, de l'Orde de Sant Benito.[1]

Abadia territorial de Subiaco

Territori i organisació

 
Monasteri de Sant Benito

L'abadia territorial té 8 km² i estén la seua jurisdicció sobre els fidels catòlics de rito llatí residents dins dels monasteris de Santa Escolàstica i Sant Benito i a les propietats benedictinas sobre el mont Taleo i en l'altura de Collelungo. Pertany a la regió eclesiàstica de Lacio. Al suroest es troba la sèu suburbicaria de Palestrina, a l'oest la diòcesis de Tívoli, al noreste la diòcesis de Avezzano i al sur la diòcesis de Anagni-Alatri.

Erro al crear miniatura:
Colegiata de Sant Andrés, en Subiaco, concatedral de 1892 a 2002

La sèu de l'abadia territorial es troba en la ciutat de Subiaco, en a on es troba l'abadia de Santa Escolàstica, en que el seu interior està la Catedral de Santa Escolàstica. En 2016 l'abadia va ser inclosa en el ben «Paisage cultural dels assentaments benedictinos en l'Itàlia migeval», arreplegat per Itàlia en la seua Llista Indicativa, pas previ a ser declarat patrimoni de la Humanitat.[2]

Erro al crear miniatura:
Fortalea abacial de Subiaco, residència dels abat comendatarios

En 2021 en l'abadia territorial existia solament una parròquia. Abans de 2002 l'abadia territorial de Subiaco estenia la seua jurisdicció sobre 29 parròquies[nota 1] en les comunes de Camerata Nuova, Cervara vaig donar Roma, Cerreto Laziale, Gerano, Canterano, Rocca Sant Stefano, Agosta, Marano Equo, Subiaco, Affile, Arcinazzo Romà, Bellegra, Roiate, Jenne i Trevi nel Lazio.

Història

El monasteri de Santa Escolàstica en Subiaco, orige de l'abadia territorial del mateix nom, va ser un dels tretze monasteris fundats per sant Benito de Nursia en la primera mitat del VI en el territori de Subiaco.


El Regesto Sublacense és fonamental per a comprendre l'història del monasteri i les diverses exencions i privilegis en els que va ser dotat. Despuix de la destrucció pels sarracenos, el monasteri dels Sants Benito i Escolàstica (hui Santa Escolàstica) va ser reconstruït i va obtindre les seues primeres propietats del papa León VII i sobretot, el 29 de maig de 939, l'exenció de la jurisdicció episcopal.[3] L'emperador Otón I va otorgar una nova concessió l'11 de giner de 967, en virtut de la qual l'abadia sublacense va obtindre immunitat sobre una série de terres i castells de la seua propietat, convertint-se aixina en un estat autònom en el context del Sacre Imperi Romà Germànic. L'autonomia temporal va durar fins a 1753.[4]

«Un atre document important del Regesto és el privilegi de Juan XVIII (1004-1009) del 21 de juliol de 1005, en el que es confirmaven les possessions i drets de l'abadia i no només el monasteri era sostret dels poders d'orde del bisbe diocesà, sino també iglésies rurals. Per lo tant, es pot parlar d'abadia nullius[nota 2] només per al monasteri i les iglésies incorporades a ell. El privilegi també va ser confirmat per León IX (1049-1054) en 1051.[5]

Els sigles XI i XII varen ser l'época dorada del monasteri de Subiaco, regit per «abad de gran importància»,[5] entre ells Pedro II (992-1003), venerat com a sant, Umberto (1051-1060), que va construir la primera capella del "Sacre Speco", i Juan VII (1068-1120), a qui el Chronicon sublacense flama gloriosissimus abbas.

En la segona mitat del XVI l'abadia va entrar en crisis, cada volta més a merced de les cases i famílies més poderoses de l'época, també pertorbades pel cisma que dividia a l'Iglésia catòlica de l'época. El papa Urbà VI va depondre a l'abad Francesco dona Pàdua en 1388 i va nomenar en el seu lloc a Tommaso dona Celano, documentat per primera volta com a abat de Subiaco el 15 de decembre de 1389. En esta decisió, el papa va llevar als monges la llibertat d'elegir el seu propi abad, i va escomençar la série d'abad curiales, és dir, nomenats per la Santa Sèu. Egidi escriu que «la reforma d'Urbà VI va ser sugerida molt provablement per la necessitat que sentia el papa de tindre l'abadia més segura i menys propensa a escoltar als seus enemics... Entre els monges i l'abad elegit per la cúria a sovint no hi havia un víncul de religió monástica comuna, sempre hi havia un conflicte natural d'interessos. L'abad curial no és, en última instància, més que un funcionari pontifici i molt a sovint un favorit, un membre d'una família poderosa; governa en nom i a favor de la cort romana, recaptant diezmos i imposts, pero no descuida, de fet, a sovint té els seus propis interessos en primer pla dels seus pensaments, i trau el major profit possible del lloc que ocupa.»[6]


Unes décades més vesprada, l'abadia de Subiaco, com moltes atres institucions eclesiàstiques de l'época, també va ser concedida in commendam a les moradures de la Cúria. Quan els monasteris de sublacenses varen ser anexats a la Congregació Casinesa (1514), es va crear una doble jerarquia: per un costat les moradures abat comendatarios, que eixercien jurisdicció temporal i espiritual sobre els territoris i iglésies que depenien del govern de l'abadia; per l'atre, els abat de clausura,[nota 3] elegits pel capítul de la Congregació Casinesa, que tenien com a única funció administrar la vida religiosa interna dels dos monasteris de Subiaco.[nota 4] El primer abad comendatario va ser Juan de Torquemada, que va assumir el càrrec el 16 de giner de 1456: durant el seu govern l'abadia va ser equipada en una imprenta en 1465, la primera en Itàlia.

Rodrigo Borgia, futur papa Alejandro VI i abat comendatario des de 1471 fins a la seua elecció al tro papal, va completar la restauració de la fortalea de Subiaco, iniciada pels seus predecessors, que a partir d'este moment es va convertir en la residència habitual dels comendataris durant els periodos en que es varen quedar en Subiaco. Despuix de Rodrigo Borgia, l'encomana de l'abadia va passar a la família Colonna, que la va ocupar durant més d'un sigle, fins a 1608.

Els conflictes en els bisbes de Tívoli per la jurisdicció espiritual de les parròquies disputades entre les dos institucions tenien sigles d'antiguetat. La qüestió es va resoldre en el XVII quan els Barberini es varen convertir en abat comendatarios, els qui per mig d'una série de "transaccions" en bisbes veïns varen definir d'una volta per totes el territori de competència de l'abadia nullius sublacense. En 1638 una primera transacció, la del bisbe de Tívoli Giulio Roma, va posar fi a la jurisdicció del bisbe de Tívoli sobre Subiaco i atres castells de la zona; esta transacció va ser aprovada pel papa Urbà VIII, també de la família Barberini, en la bula Sacrosanctae militantis ecclesiae del 15 de novembre. A l'any següent, atres dos transaccions en els bisbes de Palestrina i Anagni varen posar els territoris de Ponza (hui Arcinazzo Romà), Affile, Roiate, Civitella (hui Bellegra), Jenne i Trevi baix la jurisdicció espiritual dels abat comendataris de Subiaco; estes transaccions també varen ser aprovades per Urbà VIII.

Estes decisions varen constituir definitivament la diòcesis abacial de Subiaco. Els comendataris tenien la tasca de crear una organisació diocesana en estructures pròpies, en la seua pròpia cúria i en el seu propi archiu separat i distint del del monasteri. Estos conserven els registres de numeroses visites pastorals realisades pels comendatarios; el primer és el realisat en 1640 per Emilio Bonaventura Altieri, bisbe de Camerino i futur papa Clemente X, per encàrrec de la moradura Antonio Barberini.[7] En la bula Sacrosanctae militantis ecclesiae, Urbà VIII va ordenar al comendador Antonio Barberini celebrar un sínodo diocesà, que no obstant no va celebrar. El primer sínodo va ser convocat en juny de 1674 en el monasteri de Santa Escolàstica pel comendador Carlo Barberini, abbatiae sublacensis abbatem, et perpetuum commendatarium, eiusque Dioeceseos Ordinarium.[8]


En el naiximent d'una verdadera diòcesis, els comendataris varen utilisar cada volta més la colegiata de Sant Andrés, en el centre de Subiaco, com a catedral "de facto", entrant aixina en conflicte en els monges, que la reclamaven com la seua iglésia abacial de Santa Escolàstica el privilegi de la catedral. L'iglésia de Sant Andrés va sofrir notables restauracions i renovacions baix la moradura Giovanni Angelo Braschi, que va conservar el títul d'abad comendatario inclús quan, el 15 de febrer de 1775, va ser elegit papa en el nom de Pío VI. També va ser responsable de la creació del seminari diocesà en l'edifici contigu a Sant Andrés, al que va dotar d'una rica biblioteca de més de 5000 volums, que hui constituïxen la colecció més important de la biblioteca monástica.[9]

En 1753 el papa Benedicto XIV, en la bula Commendatam Nobis del 7 de novembre, va posar fi al poder temporal dels abat comendatarios, confiant al nou abat Giovanni Francesco Banchieri només la jurisdicció espiritual sobre l'abadia i la seua diòcesis, mentres que el territori, des del punt de vista civil, va quedar integrat permanentment en els Estats Pontificis baix l'autoritat de la Cámara apostólica.[10][11]

Per a posar fi a les desavenències entre el capítul abacial de Santa Escolàstica i el capítul secular de Sant Andrés, el papa León XIII, en el decret Ad quaestionum germina de la Congregació Consistorial del 26 d'abril de 1892, va establir que l'única catedral de l'abadia nullius era l'iglésia monástica de Santa Escolàstica, i va otorgar el títul de concatedral a la basílica de Sant Andrés.[nota 5]

El papa Pío X va ser l'últim abat comendatario. En efecte, en la constitució apostólica Coenobium Sublacense del 21 de març de 1915, el papa Benedicto XV va suprimir la comendación i el títul de "abad comendatario" despuix de quatre sigles. En un principi, la diòcesis abacial va estar confiada baix administració apostólica a l'abad general sublacense Mauro Serafini, fins al nomenament del primer abat ordinari en 1917 en la persona de Simone Lorenzo Salvi, ya abat de clausura des de 1909.[12]

En els anys 1930 l'abad Salvi va traslladar el seminari diocesà de la seua antiga ubicació en la concatedral de Sant Andrés al monasteri de Santa Escolàstica.[9]

A partir de l'entrada en vigor del Còdic de Dret Canònic el 27 de novembre de 1983, el nom abadia nullius va ser remplazado en l'Anuari Pontifici i en les Acta Apostolicae Sedis pel de abadia territorial.

El 16 de juliol de 2002, en el decret Venerabilis Abbatia Sublacensis de la Congregació per als Bisbes, l'abadia, conservant el privilegi de territorialitat, va entregar la cura pastoral de les parròquies a les diòcesis veïnes: Camerata Nuova, Cervara vaig donar Roma, Cerreto Laziale, Gerano, Canterano, Agosta, Marano Equo, Subiaco, Affile, Arcinazzo Romà i Jenne a la diòcesis de Tívoli; Rocca Sant Stefano, Bellegra i Roiate a la sèu suburbicaria de Palestrina; i Trevi nel Lazio a la diòcesis de Anagni-Alatri.[13]

Estadístiques

Segons el Anuari Pontifici 2022 l'abadia territorial tenia a fins de 2021 un total de 36 fidels batejats.

Plantilla:Taula de senyes de diòcesis |- align="right"

| 1950 || 36 672 || 36 672 || 100.0 || 84 || 44 || 40 || 436 || || 53 || 40 || 25 |- align="right" | 1970 || 29 727 || 29 730 || 100.0 || 84 || 44 || 40 || 353 || || 64 || 46 || 27 |- align="right" | 1980 || 26 510 || 26 597 || 99.7 || 71 || 40 || 31 || 373 || || 49 || 40 || 23 |- align="right" | 1990 || 26 101 || 26 195 || 99.6 || 62 || 31 || 31 || 420 || || 54 || 56 || 22 |- align="right" | 1999 || 26 900 || 27 021 || 99.6 || 55 || 29 || 26 || 489 || || 38 || 46 || 22 |- align="right" | 2000 || 27 543 || 27 762 || 99.2 || 60 || 31 || 29 || 459 || || 39 || 35 || 22 |- align="right" | 2001 || 27 560 || 27 791 || 99.2 || 61 || 35 || 26 || 451 || || 35 || 34 || 22 |- align="right" | 2002 || 20 || 20 || 100.0 || 16 || || 16 || 1 || || 23 || 6 || |- align="right" | 2003 || 38 || 38 || 100.0 || 16 || || 16 || 2 || || 24 || 9 || 1 |- align="right" | 2004 || 38 || 38 || 100.0 || 16 || || 16 || 2 || || 23 || 9 || 1 |- align="right" | 2013 || 38 || 38 || 100.0 || 13 || 1 || 12 || 2 || || 22 || 6 || 1 |- align="right" | 2016 || 36 || 36 || 100.0 || 14 || 1 || 13 || 2 || || 23 || 6 || 1 |- align="right" | 2019 || 36 || 36 || 100.0 || 13 || || 13 || 2 || || 21 || 5 || 1 |- align="right" | 2021 || 36 || 36 || 100.0 || 11 || || 11 || 3 || || 21 || 4 || 1 |- align="right" |colspan=12 |Font: Catholic-Hierarchy, que a la seua volta pren les senyes del Anuari Pontifici.[14] |}

Abadologio

La següent cronologia està constituïda de quatre seccions (tots pertanyents a l'Orde de Sant Benito):

  • la série d'abad de clausura, elegits pels monges de l'abadia, des de la seua fundació fins a 1388;[15]
  • la série d'abad, cridats "curiales" o "manuals", nomenats per la Santa Sèu, de 1389 a 1455;[16]
  • la série d'abad comendatarios, tots moraduras, nomenats pels papes des de 1456 fins a 1915;[17]
  • la série d'abad ordinaris, nomenats per la Santa Sèu des de 1917 fins a l'actualitat.[nota 6]

Abad enclaustrados

  • Benito de Nursia † (505-529)
  • Onorato †
  • Leone I †
  • Stefano †
  • Giovanni I †
  • Leone II † (abans de febrer de 923-despuix d'abril de 943)
  • Elia? † (circa 943/947)
  • Leone III † (abans de març de 947-despuix d'agost de 961)
  • Giovanni II † (mencionat en maig de 963)
  • Giorgio † (abans de decembre de 964-despuix de març de 971)
  • Maione † (abans de febrer de 973-despuix de febrer de 974)
  • Pietro I † (mencionat en novembre de 974)
  • Benedetto II † (abans de giner de 976-despuix de març de 982)
  • Martino † (mencionat en setembre de 984)
  • Gregorio † (abans de juny de 985-despuix d'octubre de 987)
  • Giovanni III † (abans d'octubre de 988-despuix d'abril de 989)
  • Pietro II † (abans de febrer de 992-despuix de juliol de 1003)
  • Teuzone †
  • Benedetto III †[nota 7]
  • Stefano I † (abans de 1005-despuix de giner de 1009)
  • Giovanni IV † (mencionat en agost de 1010)
  • Stefano II † (mencionat en abril de 1011)
  • Giovanni V † (5 de maig de 1013-10 de maig de 1022)
  • Demetrio † (mencionat entre juny i agost de 1024)
  • Benedetto IV † (abans de maig de 1030-despuix de juliol de 1038)
  • Giovanni VI † (mencionat en 1042)
  • Attone † (abans de novembre de 1045-despuix del 15 de juny de 1046)
  • Gregorio Paparoni †( abans de decembre de 1046-despuix de juliol de 1051)
  • Umberto † (abans del 31 d'octubre de 1051-despuix de novembre de 1060)
  • Attone Giovanni (Giovanni de Azza) † (mencionat en 1064)
  • Giovanni VII † (10 de juny de 1068-2 de maig de 1120 va fallir)
  • Pietro III † (abans de febrer de 1126-1145 va fallir)
  • Oddone † (1145 depost)[nota 8]
  • Simone † (1149-novembre/decembre de 1183 va fallir)
  • Beraldo † (1184-despuix del 20 d'abril de 1189 va fallir)
  • Romà † (abans del 5 d'abril de 1193-29 d'agost de 1216 va fallir)
  • Giovanni VIII † (abans del 16 de juny de 1217-circa 1227 va fallir)
  • Lando † (abans del 3 d'agost de 1227-despuix del 2 de setembre de 1243)
  • Enrico † (abans del 25 de juny de 1245-19 de febrer de 1273 va fallir)
    • Sèu vacant (1273-1276)
  • Guglielmo I † (maig/juny de 1276-despuix del 26 de juliol de 1285)
  • Bartolomeo I † (abans del 13 de novembre de 1286-28 d'octubre de 1296 nomenat bisbe de Foligno)
  • Francesco de Romangia † (24 de setembre de 1299-22 de giner de 1303 va renunciar)
    • Sèu vacant (1303-1318)
  • Bartolomeo II † (2 d'abril de 1318-despuix de l'11 de juny de 1343)
  • Giovanni IX † (abans del 3 d'octubre de 1344-juny de 1348 va fallir)
  • Pietro IV † (abans del 22 de setembre de 1348-despuix del 30 de setembre de 1350)
  • Angelo † (abans de l'1 de març de 1351-abans del 23 d'agost de 1353)
  • Ademaro † (abans del 23 d'agost de 1353-març/juliol de 1358 va fallir)
    • Sèu vacant (1358-1360)
  • Corrado † (giner/març de 1360-23 de març de 1362 va renunciar)
  • Bartolomeo dona Siena † (abans del 2 de maig de 1363-despuix del 28 de setembre de 1369)
  • Francesco dona Padova † (abans del 16 d'octubre de 1369-despuix del 12 de juny de 1388 depost)

Abad curiales

  • Tommaso dona Celano † (abans del 15 de decembre de 1389-despuix del 27 d'agost de 1413)[nota 9]
    • Nicola Seyringer vaig donar Matzen † (abad electe)
  • Sagace Conti † (abans del 29 d'abril de 1414-13 de novembre de 1419 nomenat abad-bisbe de Cava)
  • Matteo del Carretto † (abans del 3 de setembre de 1421-despuix del 24 de maig de 1428)
  • Antonio dona Ravenna † (mencionat el 20 de maig de 1431)
  • Giacomo Cordoni dona Narni † (abans del 26 de febrer de 1435-despuix del 25 de juliol de 1441)
  • Guglielmo II † (abans del 14 de decembre de 1446-13 d'agost de 1455 depost)

Abad comendataris

  • Juan de Torquemada[nota 10] † (16 de giner de 1456-1467/1468 va renunciar)
  • Paulo II † (1467/1468-25 d'agost de 1471 va fallir)
  • Rodrigo Borgia † (1471-11 d'agost de 1492 electe papa en el nom d'Alejandro VI)
  • Giovanni Colonna † (16 d'agost de 1492-20 d'agost de 1501 depost)
    • Sèu vacant (1501-1504)
  • Giovanni Colonna † (1504-26 de setembre de 1508 va fallir) (per segona volta)
  • Pompeo Colonna † (1508-1513 va renunciar)

Abad ordinaris

  • Simone Lorenzo Salvi[nota 13] † (10 de novembre de 1917[21]-26 de maig de 1964 va fallir)
  • Egidio Gavazzi † (26 de maig de 1964 per successió[nota 14]-1974 va renunciar)
  • Benito Stanislao Andreotti † (25 de març de 1977[22]-27 de novembre de 1983 càrrec renombrado)

Abad territorials

Notes

  1. ↑ La llista de les parròquies va ser publicada en el decrete Venerabilis Abbatia Sublacensis, AAS 94 (2002), pp. 761-763.
  2. ↑ Les expressions nullius o nullius dioecesis, lliteralment "de cap diòcesis", indica l'independència espiritual de l'abadia dels bisbes diocesans del territori.
  3. ↑ Del 1516 al 1909 varen ser circa 140 els abat claustrados que varen tindre el govern de les dos abadies sublacenses. Lugano, L'Itàlia benedettina, pp. 147-151.
  4. ↑ L'unió dels monasteris sublacenses en Mont Cassino va durar fins a 1867, quan el papa Pío IX va aprovar la nova Congregació sublacense, fundada per Pietro Francesco Casaretto.
  5. ↑ Informacions contingudes en la bula Coenobium Sublacense de Benedicto XV de 1915.
  6. ↑ El títul de "abad ordinari" és l'utilisat per la Santa Sèu en els nomenaments publicats en les Acta Apostolicae Sedis.
  7. ↑ Els abat Teuzone i Benedetto apareixen mencionats en el sacramentario pero sense confirmació en el Regesto sublacense. Segons Egidi (p. 209) haurien segut abat en un periodo no especificat entre 984 i l'elecció de Juan VII en 1068.
  8. ↑ Depost despuix de nou dies de abadiato.
  9. ↑ Segons algunes cronologia (Gams), Tommaso dona Celano hauria segut nomenat bisbe d'Anagni. Eubel ignora esta informació.
  10. ↑ Administrador apostòlic del 13 d'agost de 1455 al 16 de giner de 1456.
  11. ↑ Anuari Pontifici 1866, p. 294.
  12. ↑ Durant la vacancia de la sèu, l'abadia nullius va ser governada per l'administrador apostòlic Filippo Manetti, bisbe titular de Trípolis de Fenicia.
  13. ↑ Va ser abat claustrado des de 1909.
  14. ↑ El nomenament d'abad coadjutor en AAS 45 (1953), p. 86.

Referències

  1. ↑ «Abbot Mauro Meacci [Catholic-Hierarchy]». www.catholic-hierarchy.org. Consultat el 3 de març de 2016.
  2. ↑ Unesco (ed.): «The cultural landscape of the Benedictine settlements in migeval Italy». whc.unesco.org. Consultat el 27 de decembre de 2022.
  3. ↑ Kehr, Itàlia pontifícia, p. 89, nº 14.
  4. ↑ Paolo Rosati, I confini dei possessi del monastero sublacense nel medioevo (secolo X-XIII), en Archivio della Società romana digues storia pàtria, vol. 135 (2012), pp. 31-62.
  5. ↑ 5,0 5,1 Del lloc Beweb - Beni ecclesiastici in web.
  6. ↑ Egidi, I monasteri vaig donar Subiaco, I. Notizie storiche, p. 141.
  7. ↑ Filippo Caraffa, Visite pastorali nel Lazio meridionale dal concilie digues Trento al secolo XIX, en Quaderni dell'Associazione Archivistica Ecclesiastica, any XXII-XXIII (1979-1980), pp. 258-259.
  8. ↑ Synodus dioecesana insignis abbatiae sublacensis nullius dioeceseos, celebrata per eminentissimus ac reverendissimum dominum … Carolum Barberinum, Roma 1674.
  9. ↑ 9,0 9,1 La biblioteca diocesana Pío VI en Beweb - Beni ecclesiastici in web.
  10. ↑ Jannuccelli, Memorie vaig donar Subiaco i sua badia, pp. 282-283.
  11. ↑ (en llatí) Bula Commendatam Nobis, en Sanctissimi Domini nostri Benedicti papae XIV. Bullarium, tom IV, volum 10, Malinas, 1827, pp. 337-346.
  12. ↑ (en llatí) Constitució apostólica Coenobium Sublacense, AAS 07 (1915), pp. 197-200.
  13. ↑ (en llatí) Decrete Venerabilis Abbatia Sublacensis, AAS 94 (2002), pp. 761-763.
  14. ↑ «Territorial Abbey of Subiaco» (en anglés). Catholic-Hierarchy. Consultat el 19 d'agost de 2024. «Senyes preses del Anuari Pontifici de 2022 i precedents»
  15. ↑ Egidi, I monasteri vaig donar Subiaco, I. Notizie storiche, pp. 207-216.
  16. ↑ Egidi, I monasteri vaig donar Subiaco, I. Notizie storiche, pp. 216-217.
  17. ↑ Egidi, I monasteri vaig donar Subiaco, I. Notizie storiche, pp. 217-218; Jannuccelli, Memorie vaig donar Subiaco i sua badia, pp. 225-360; Lugano, L'Itàlia benedettina, pp. 147-151. El text de Lugano reporta també la llista de casi 140 abat claustrados de 1516 a 1909.
  18. ↑ Anuari Pontifici 1882, p. 309.
  19. ↑ Anuari Pontifici 1886, p. 338.
  20. ↑ Anuari Pontifici 1888, p. 350.
  21. ↑ AAS 9 (1917), p. 567.
  22. ↑ AAS 69 (1977), p. 727.
  23. ↑ AAS 88 (1996), p. 297.

Bibliografia

Enllaços externs
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Abadia_territorial_de_Subiaco&oldid=1488442»