Bula menor Inter caetera de 1493
La bula menor Inter caetera II (en espanyol, Entre atres II) va ser otorgada pel papa Alejandro VI en 1493 en favor de Fernando i Isabel, reis de Castella i Aragó.
La bula du data de 4 de maig de 1493 pero es creu que realment va ser redactada més vesprada, en el més de juny. El seu text coincidix en gran part en el del breu Inter caetera del 3 de maig de 1493, anterior a ella i que provablement va ser considerat insuficient pels Reis Catòlics.[1]
La novetat més important que va introduir esta bula va ser la definició d'un meridiano a l'oest del com totes les terres «trobades i per trobar» pertanydrien als reis de Castella i Aragó. Açò va supondre un canvi molt favorable per als Reis Catòlics respecte al breu Inter caetera, el qual havia estipulat que pertanydrien a la Corona castellana només les terres que anaren descobertes per navegants castellans.[2] Atres afegitons menors varen ser una referència més clara a terres continentals (terras firmes) i unes paraules d'elogi a Colón.[n. 1]
Esta bula no menciona en cap moment a Portugal i només es referix al restant dels estats de l'época en indicar que quedarien exclosos de la possessió castellana els territoris que ya pertanygueren a algun príncip cristià, al 25 de decembre de 1492.[2]
El manuscrit original de la bula promulgada es troba en l'Archiu d'Índies de Sevilla.[2]
Context històric
Entre 1474 i 1479 es varen enfrontar per la successió al tro de Castella i Lleó dos bandos: d'un costat els partidaris de Juana la Beltraneja, filla del difunt rei Enrique IV i casada en Alfonso V de Portugal; de l'atre els de Isabel I de Castella, germanastra d'Enrique IV i el marit de la qual era Fernando, hereu de la Corona d'Aragó.
El 4 de setembre de 1479 es va sagellar la pau entre els regnes ibèrics per mig del Tractat de Alcáçovas. Ademés d'acordar el fi de la guerra i la renúncia de Juana al tro castellà, el Tractat va establir un repartiment del oceà Atlàntic entre Portugal i Castella. Portugal va obtindre el reconeiximent del seu domini sobre Madeira, les Azores, Cap Vert, Guinea i en general en tot lo que és trobat i es trobara, conquistara o descobrira en els dits térmens, dellà de que és trobat ocupat o descobert, mentres que Castella es va vore llimitada a les Illes Canàries. Durant els anys següents, Isabel i Fernando (coneguts posteriorment com els Reis Catòlics) varen concentrar els seus esforços militars en la conquista del regne musulmà de Granada.
Granada es va rendir finalment el 2 de giner de 1492. Uns mesos més tarde els reis varen acceptar el proyecte propost per Cristóbal Colón de navegar en tres barcos cap a Occident per "el Mar Oceà" per a «descobrir i guanyar» certes "illes i terra ferma".Erro en la cita: Element <ref> no vàlit;
les referencies sense nom deuen de tindre contingut L'expedició va partir del port de Pals en agost i va aplegar a terres americanes en octubre. Despuix d'explorar les illes de Cuba i L'Espanyola, els descobridors varen retornar a Europa en març de 1493. Mentres que Martín Alonso Pinzón va arribar a les costes gallegues i va informar als Reis Catòlics,[3] Colón va desembarcar en Lisboa i es va entrevistar en el rei portugués Juan II. Es va iniciar llavors una intensa negociació diplomàtica entre abdós corones per a determinar quí controlaria les terres descobertes.[4]
Les Bulas Alejandrinas
- Artícul principal → Bulas Alejandrinas.
L'11 d'agost de 1492 va ser elegit nou Papa la moradura de Valéncia Rodrigo Borgia, que va passar a cridar-se Alejandro VI. Esta moradura tenia una relació estreta en Isabel i Fernando des de 1472, quan com a llegat papal en la Península va favorir el seu reconeiximent com a hereus al tro castellà, sobretot en facilitar-los la bula papal de dispensa que va autorisar el seu matrimoni a pesar de ser primers segons. Fernando li havia correspost deixant-li acaparar càrrecs eclesiàstics en els seus dominis i otorgant favors als seus fills: ducado de Gandia per a Pedro Luis (1485), arzobispado de Valéncia per a César (1492) i la mà de María Enríquez, prima del rei, per a Juan (1493).
Baix el terme «Bulas Alejandrinas» s'inclouen els quatre documents següents, tots ells emesos per Alejandro VI en 1493 en favor de Fernando i Isabel:[5]
- Breu Inter caetera del 3 de maig.
- Bula menor Inter caetera II del 4 de maig.
- Bula menor Eximiae devotionis del 3 de maig.
- Bula Dudum siquidem del 26 de setembre.
Es creu que les bulas varen ser escrites en dates diferents de lo que indiquen les seues dates respectives. El breu Inter caetera va deure ser redactat i firmat durant el més d'abril de 1493, enviat a Espanya el 17 de maig i rebut una o dos semanes despuix.[1] Els Reis Catòlics varen enviar a finals de maig instruccions al seu embaixador en Roma per a conseguir una bula més favorable, lo que va dur a l'emissió de la bula menor Inter caetera II en juny. Esta bula va aplegar a Sevilla el 19 de juliol i els reis li la varen reenviar a Colón el 4 d'agost. La Eximiae devotionis va ser escrita en juliol i la Dudum siquidem en decembre.[5]
Vore també
Notes
- ↑ virum utique dignum et plurimum commendandum, ac tant negotio aptum. Vander Linden opina que va deure ser el propi Almirant el que sugerira este últim canvi.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Vander Linden, 1916, pp. 1-20.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Davenport, 1917, p. 71.
- ↑ León Guerrero, 2000, p. 20-23.
- ↑ León Guerrero, 2000, p. 50 i següents.
- ↑ 5,0 5,1 Gutiérrez Escudero, 1990.
Bibliografia
- Este artícul conté una traducció derivada de «Bula menor Inter caetera de 1493» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.